Des de la marginalitat

Eren finals dels vuitanta quan em vaig afiliar a les JERC, Esquerra, aleshores Esquerra Republicana de Catalunya tenia la seu de Badalona al carrer la Creu, la carretera N-II, en un local que havia recuperat feia poc de l'espoli del franquisme. Un local vell, que feina pudor de humitat i que compartíem amb la Crida, al badiu hi havia una taula de ping-pong on les JERC passàvem hores i hores jugant, i a la sala gran, una biblioteca plena de llibres florits d'abans de la guerra, que s'havien salvat de la crema amagats en capses per algun antic militant, allí vaig llegir el Tirant lo Blanc.
L'Esquerra Republicana de Badalona era, aleshores, marginal, quatre iaios, uns quants fills i alguns néts, la majoria més atrets per la taula de ping-pong que per la política.
Tot era tan petit i familiar que fins hi tot jo vaig acompanyar a un noi més gran, que tenia cotxe, a entregar el vídeo de campanya del partit a TV3, el candidat, Joan Hortalà.
Les nits de "cartellades" eren molt divertides, alhora que cansades, érem nosaltres qui enganxàvem els cartells, carregats amb un cubell i una brotxa vella, tota la colla dins el cotxe de l'alcadable, de vegades ho fèiem damunt de cartells d'altres candidats, els de CDS, CiU o el PSOE... Sortíem a enganxar cartells pel centre de Badalona, i per Bufalà, poca cosa més, no en teníem prou. Després acabàvem fent una cervesa, els grans i una Coca-Cola els petits, a la terrassa de l'Hotel Miramar. Hi de tornada a casa guixaven algun "PET" amb un retolador "catalanitzador" als adhesius de la "E" d'alguns cotxes, santa innocència!
El dia d'eleccions havíem de fer d'apoderats, recordo que mi em tocaven tres coŀlegis, amb el Vespino anava amunt i avall fent filigranes per poder ser als tres alhora.

Aquest matí llegia al diari "Avui" que Reagrupament havia aconseguit presentar el número més gran d'apoderats de tot Catalunya, més que cap altre partit més gran. Aquesta és la seva força, la força dins de la marginalitat.
Víctor Alexandre va dir, en el seu discurs de l'acte de l'Auditori Nacional de Catalunya, que els canvis es fan gràcies a les minories que comencen des de la marginalitat, des dels que altres titllen de radicals.
I és cert, van ser uns quants valents radicals els qui van escriure la Declaració de Independència dels Estats Units, i quatre burgesos inteŀlectuals els qui fan crear les bases per la Revolució Francesa.
L'Esquerra Republicana i marginal dels anys vuitanta de la que jo en formava part ja no existeix, ja no són ni radicals, ni marginals ni res. Van entrar al govern i es van acomodar a la poltrona, ja no són un partit on les bases enganxen cartells i juguen al ping-pong al badiu. Ara aquesta il·lusió es troba a Reagrupament, i en la seva marginalitat.