divendres, de febrer 24, 2012

El país de les cares somrients

Ahir la companya sadak@ comentava que li agradava molt l'ús que els japonesos feien dels dibuixos per a nens petits.
És veritat que els japonesos són uns entusiastes dels "dibuixets", hi ha un factor que és molt important per a una empresa o entitat japonesa, la connexió amb el client/usuari, al Japó petits i grans gaudeixen amb els personatges d'animació, potser és perquè la majoria del adults han crestut immersos en una cultura Pop molt rica en iconografia d'aquest tipus. De fet no és gens estrany veure un home de 50 anys que porta el mòbil decorat amb una mascota de peluix.
Les empreses ho saben i la majoria tenen una mascota que intenta seduir aquest aspecte de la societat, les mascotes acosten l'empresa al públic, la fan més simpàtica i divertida i estimulen la tendresa.

Malgrat que actualment Sony no té una mascota oficial ( n'hi ha moltes d'extra oficials sorgides dels jocs de la PlayStation ) durant els anys 60 va ser una de les primeres en crear un personatge per representar l'empresa. 

Una de les mascotes més antigues i més populars del Japó és Peko-chan, que representa l'empresa Fujiya, una cadena de pastisseries i restaurants que també produeix caramels i dolços industrials. El nom de Peko és l'onomatopeia japonesa del "rau-rau" català, el so que fa la panxa quan es té gana.

Domo-kun és la mascota de la NHK, la televisió nacional japonesa, és un dels meus personatges favorits, "domo" vol "dir si us plau" i "kun" fa referència a que és un noi. Abans parlava de Peko-chan, "chan" és per a nenes i nadons i "kun" per a nens.

Nittele és Nippon Television, la seva mascota és un ós que es diu "Da Bear", la seva cara és com un e-moji d'aquells que us vaig parlar l'altra dia, els bigotis són la lletra "べ" ( be ) de Bear, és clar.

Docomodake és un bolet, part d'una família de bolets, personatges que representen l'empresa de telefonia mòbil Docomo. El seu nom juga amb els mots "Docomo" "dake" ( només ), "només a Docomo".
Els fabricants d'automòbils també s'apunten a l'ús de les mascotes, la més activa és, potser aquest cérvol de Daihatsu, "Shika" que vol dir cérvol en japonès també és com es diu "shikaku" ( quadrat ), fent referència al vehicles compactes de l'empresa que són molt quadrats.

Nissan també juga amb els mots, la seva mascota comercial és un cangur perquè en japonès "kangaeru" que vol dir "rumiar" s'assembla a "kangaru" l'animal. Les frases dels elògans diuen: Si estàs rumiant de comprar-te un cotxe...
Altres mascotes aguditzen l'enginy d'una manera diferent. Aquest robot és per la targeta Pasmo, és una targeta de l'empresa ferroviària Odakyu que serveix per passar sense haver de comprar bitllet, també per comprar com si fos una targeta moneder, la imatge quan vols agafar el tren és que pots passar per l'entrada sense picar el bitllet com si patinessis, aquest concepte està copiat de la seva antecessora...

...Suica, de la JR ( Japan Rail ), els pingüins llisquen pel gel com "llisquen" el usuaris passat les barreres de l'estació, pel què explica el company Carquinyol, si la Renfe o els FFCC fessin aquesta targeta, podrien posar una gitana romanesa de mascota. "Entra sense passar per taquilla, com una gitana romanesa" ( avui tampoc estic políticament correcte ).

Algunes mascotes han arribat a graus esperpèntics, com aquesta Sento-kun de la històrica ciutat de Nara, a Nara hi ha molt cérvols i un temple amb l'estàtua de Buda més gran del país, i és clar no van pensar en res millor que posar-li banyes al pobre Buda, i tant panxos!

Aquesta és potser de les mascotes més noves, es diu Sorakara-chan, vol dir "des del cel", és la mascota de la nova torre de Tòquio, la Tokyo Sky Tree que encara no hem inaugurat.

Aquest déu Neptú es diu King Bell, és la mascota del Shonan Bellmare, l'equip de futbol de la meva ciutat, l'any passat va baixar de J1 a J2, potser per això el nen que surt al fons anant a practicar porta una samarreta del Barça (^_^)

Aquesta mascota tan estranya és la del KFC i representa un pollastre arrebossat l'estil lleig però bonic alhora és el que en japonès s'anomena "butsukawai"

Jo, com a creatiu he hagut de dissenyar algunes mascotes, abans un vaig presentar Tsurumi-chan, avui us presento Genkinoko-chan, és un "maitake" un tipus de bolet, Genkinoko treballa de "tenchou" ( engarregada d'una botiga ) on-line, Mainichi-Coreal, de productes per a la llar. Com les altres mascotes que us he ensenyat, Genkinoko-chan és un "maitake" jugant amb "mainichi" ( cada dia ) i el seu nom vol dir "genki" ( sa ) "kinoko" ( bolet ).

I per últim Capuccino, és la mascota de l'estudi on treballo, és un Robot que ens fa el cafè que bevem en grans quantitats el membres de l'equip. Capuccino està equipat amb un sistema motriu que li permet desafiar la gravetat tot i que no vola gaire amunt o ràpid, però que li es molt útil per no entrebancar-se amb els cables que hi ha per terra.
Com veieu el Japó és el país de les "gominoles" i els peluixos, el seu paisatge urbà és ple de personatges somrients que animen a menjar pastís o parlar per telèfon,  comprar un cotxe o visitar un temple.
M'he deixat moltíssimes coses per explicar, però per parlar de mascotes japoneses necessitaria encetar un blog nou només sobre aquest tema. Si us passegeu pel blog trobareu altres entrades fent referència a mascotes i personatges de la iconografia japonesa. És tot un món!

Actualització d'última hora, l'Aya ha tornat de l'ajuntament on li han donat el nou protocol de la ciutat en cas d'emergència m'ha fet gràcia la portada.

És Namazu el déu silur que viu sota el Japó i que quan es velluga provoca terratrèmols i tsunamis. Ja us en vaig parlar en una entrada anterior: "Vivint al llom d'un peix gegant".

Per acabar un vídeo genial de John Oliver sobre el tema.

5 comentaris:

sadak@ ha dit...

No mes una precisió, soc companya :)

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

sadak@
Has de posar sadak@-chan doncs. (^_^)
Gràcies per la correcció ara mateix esmenaré l'entrada. (^_^)

sadak@ ha dit...

Gracies Isaac per la correcció, no sabia lo del “-chan”. Quant vaig estar al Japó al estiu del 2010 vaig quedar embadalida veien a la Hello Kitty en tots els “subvenir”. A cada lloc a on anàvem estava “guarnida” amb lo típic del lloc. Per exemple a Hiroshima muntava a cavall de un origami de grua de paper, a Miyahima va disfressada de cérvol i a la ma porta la cullera de fusta per remenar el arròs que venen de record al monestir, a Okuhida la vaig trobar vestida de sarubobo, però lo que ja no em podia imaginar era trobar-la també als segells de correus, això ja va ser el sumum. M’imagino rebre una carta d’hisenda reclamant diners amb un segell de la Hello Kitty, ho trobo genial.

Isaac, jo des de el 2003 soc estudiant de Ikebana a Barcelona, vaig a una escola que es sucursal de l’escola Ikenobo de Kyoto. Si algun dia no tens tema de que parlar al blog i et ve d’agust m’agradaria que ens expliquessis si actualment al Japó encara s’aprenen aquests arts antics.

Moltes mercès.

Claire ha dit...

M'encanta que tinguin tantes mascotes!!
Realment m'apassiona que facin això! La veritat, és més divertit!

I reconec que la Peko-chan és mítica i m'encanta, que tinc un ninotet Domo-kun a casa, que gairebé aconsegueixo tenir tots els mini Docomodakes però encara me'n falta algun i ja veig impossible completar la col.lecció, que els pingüins de la SUICA sempre m'han encantat i és una idea genial, i que no entenc com han pogut fer aquesta mascota tan horrible a Nara! Però amb la de coses kawaiis possibles, va i fan aquesta espècie de monstre! jejeje

M'ha encantat aquesta entrada!! Gràcies!

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

sadak@
No crec que les cartes d'hisenda duguin un segell de Hello Kitty, el govern japonès fa molta por.

La cultura tradicional al Japó s'anava perdent, fins que ha arribat un moviment nou que es diu "Japan Modern", es tracta d'una reinterpretació de l'estil tradicional aplicant disseny contemporani.
De Ikebana en veig poc, als japonesos els agraden molt les flors, sobretot els arrengaments occidentals, en fan fires, jardins i exposicions, la meva sogre és una entusiasta de les flors, fa excursions i quan torna duu la càmera plena de fotos de flors.
Les arts tradicionals es van perdent tanmateix, sempre que surt un artesà per la tele és un avi, la societat a canviat i molt poca gent paga molt diners per una capsa de fusta, o per un ventall decorat. Però hi àmbits on encara és molt forta, com els Riokans ( els hotels a l'estil japonès ) el temples i santuraris, el Kabuki o el Sumo, grans consumidors d'artesania tradicional, i és clar les geisha de Kyoto, que porten kimonos de milers d'euros. Però es va tornant cada cop més exclusiu.
Jo me n'adono perquè al festivals les úniques persones que saben ballar les dances tradicionals són els avis. I la majoria que japonesos joves no sap comportar-se educadament amb el protocol corresponent per cada moment, i tampoc saben preparar el te.
El occidentals tenim una visió de Japó on tots el homes porten un samurai dins, i les dones una geisha. La realitat però s'assembla més al Shin-chan.
Tens raó, un dia hauria de parlar de com les tradicions del Japó conviuen amb la vida moderna.