dimecres, de juny 21, 2006

Lost in translation


Els que heu estudiat la història de Roma sabreu que en l'època imperial va arribar a tenir més d'un milió d'habitants.
Però e més sorprenent era que malgrat la seva urbanització caòtica, tret del sector del "Palatino" o els Fòrums, la resta de la ciutat era un caos.Va funcionar com a capital d'un imperi de mil anys.
Trobar una adreça a Roma era tota una "Odissea", ja que els carrers no tenien nom, era plena d'atzucacs, carrerons i "domus" compartides per més d'una familia...

Ara traslladeu això, a tot un país, amb ciutats 20 vegades més grans que Roma.
Al Japó un carter a de conèixer molt bé el seu ofici, ja que trobar una adreça és un tasca molt complicada malgrat conèixer l'idioma.
Les ciutat estan organitzades per barris que a la vegada estan dividits per codis postals, però aquest codis poder ser compartits per una o més adreces, les cases no tenen número, ni el codi indica la banda del carrer. A casa meva compartim adreça amb quadre veïns més. L'única diferència és el nom de la família a la bústia, requeriment fonamental si vols que t'arribi el correu. El que passa es que, com a Barcelona hi ha milers de López, o Martínez, al Japó hi ha milions de Kitamura, Nakamura, o Kobayashi, per dir algún nom.
La cosa es complica a Tòquio on en una edifici poden coincidir, empreses, oficines, bars, consultes mèdiques i domicilis particulars. El carrer, tipus "Metròpolis" de Fritz Lang, de més de tres nivells, amb passatges enlairats que es creuen amb les "highway" o les línies de metro. El més normal és que els restaurants es situïn en un pis elevat, o un soterràni, i les botigues de roba, a peu de carrer.
Urbanísticament, les ciutats japoneses, tres d'algunes excepcions, com Kyoto, no tenen una graella definida, i estan formades per petits carrerons serpentejats que comparteixen espai amb grans avingudes. L'atzucac és molt comú, ja que els carrers s'han anat perfilant a mesura que la gent construïa les cases, no al revés, però un propietari, en cas de necessitat, pogut dividir el seu terreny en parcel.les de formes irregulars a les quals has d'accedir per passatges de l'amplada d'una persona.
Als barris més cèntrics Tòquio, com Shimokitazawa, els habitatges podes estar compartits per moltes persones que viuen en habitacions de 4 tatamis, just per desplegar-hi el "futon". La meva habitació és de 12 tatamis.
Una altra peculiaritat és que molts botiguers viuen a la rera-botiga, o al pis de dalt, és molt freqüent sentir els televisors darrera del taulell d'una botiga aparentment deserta. D'això se'n diu "machiya". Aquestes botigues serveixen de referència per trobar una adreça, com a l'antiga Roma, la fleca o la carnisseria del costat de la font, per exemple. Aquestes indicacions són les que actualment utilitzem per orientar-nos.
Una altre complicació, per un barceloní, és que, a diferència de la nostra ciutat, Tòquio no té referents visuals fàcilment localitzables, a part d'alguns grata-cels impossibles de veure, ocultats per l'altura dels altres. El mar, que hi és, no es veu, i no hi ha cap muntanya, en una ciutat més aviat plana, mai saps si vas o vens o on és el nord. De nit, els cartells lluminosos no serveixen de referent ja que poden canviar, apagar-se, o estar repetits, magatzems com "Laox" tenen, en un mateix, carrer edificis pràcticament idèntics.
Per aquest motiu la majoria de targetes comercials, flyers, o cartells, inclouen mapes, o que molts telèfons mòbils es puguin utilitzar de GPS amb navegador.
La veritat que si a Tòquio hi ha, de dia 25 milions de persones, potser 10 estan perdudes o mirant de localitzar una adreça.
Com que els carrers no són rectes, abans Edo estava encerclada del canals en forma d'anell, potser hi hagi dos sentits menin a la mateixa adreça, per això, no es rar de preguntar i que dues persones t'indiquin sentits diferents, segur de ambdós tenen raó o no, un japonès, si no sap la resposta, se l'inventara, per no quedar malament, ni ser descortès, alguns, si ho veuen complicat i coneixen el lloc t'acompanyaran fins a la porta.
El millor és localitzar una "koban" una garita de policia. Allí sempre hi ha un agent amb un mapa disposat a ajudar. El difícil però, és trobar la "koban"...bé, ara crec que m'he perdut i no sé que més volia explicar,...ja ho trobarem....

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Potser te alguna ventatge aquest caos urbanistic; que el japonesos no tenen por d´anar a qualsevol raco del mon a perdres.

La vaca que vola ha dit...

Aixo que dius seria bon tema per un article