La síndrome d'Estocolm és un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia.
De vegades també s'aplica en alguns casos de violència domèstica o d'assetjament de menors on l'agressor exerceix un domini absolut sobre la víctima, qui acaba presentant una marcada submissió, dependència i aparent lleialtat cap a l'agressor.
Origen del nom
La síndrome deu el seu nom al robatori del banc Kreditbanken, que va tenir lloc del 23 d'agost al 28 d'agost de 1973 al barri de Norrmalmstorg (Estocolm, Suècia). En aquell cas, les víctimes van defensar els seus captors fins i tot després d'acabat el seu segrest, que va durar sis dies, i van mostrar també una conducta reticent davant dels procediments legals que es van emprendre contra els segrestadors.
El terme va ser encunyat pel criminòleg i psicòleg Nils Bejerot, col·laborador de la policia durant el robatori, al referir-se a la síndrome durant l’emissió d’un butlletí informatiu. Des de llavors va ser adoptat per molts psicòlegs d’arreu del món.
Altres casos
Tot i que segons la base de dades de l’FBI dels Estats Units, un 92% de les víctimes de segrest no mostren cap símptoma de patir la síndrome d'Estocolm, hi ha nombrosos casos famosos que van des d’ostatges d'avions fins a persones individuals que han estat objecte d’un segrest.
Patty Hearst pren part amb altres membres de l'SLA en el robatori al banc Hiberna, l'abril de 1974.
D’entre tots, destaca el cas de Patty Hearst qui, després d'haver sigut retinguda l’any 1974 per l’organització d’extremaesquerra, Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament (Symbionese Liberation Army, SLA) es va unir a ells diversos mesos després d'haver estat alliberada. Amb el temps va participar en diverses accions de l’organització fins que fou detinguda, condemnada i empresonada. L’any 1979 el president estatunidenc Jimmy Carter li commutà la pena i, al gener de 2001 rebia el perdó presidencial de Bill Clinton.
Un altre cas conegut és el de la menor de quinze anys, Elizabeth Smart, segrestada el juny de 2002 a l'estat de Utah (Estats Units) per un pertorbat mental que la va prendre per la seva muller i que fou alliberada el mes de març de 2003. A desgrat que la família va afirmar que el segrestador li havia “rentat el cervell” a la seva filla, alguns psicòlegs aliens al cas van especular amb què la noia podia estar presentant la simptomatologia típica de la síndrome d’Estocolm.
En voleu més...?
3 comentaris:
Vaja, vaja...
Doncs sentint-ho molt jo soc de les que no van anar a votar.
No estava d'acord ni amb el si ni amb el no. Vaig pensar que una manera de manifestar el meu descontent amb aquest referèndum y que es notés era no votar.
Sembla que la vaig encertar de ple XD.
Txell.
Si que ho sento perquè una victòria del NO hagués permès un altre proposta d'Estatut l'any següent, ara ens haurem de conformar amb aquest 25 anys més...
Tot i que reconec que l'abstenció va deixar clar que la gent m'estava farta, i d'altra banda és el més preocupava al PSOE i a CiU.
Hola. Acabo de descobrir el teu bloc i m'encanta. Moltes gràcies per escriure de coses tan interessants. Un petó des dels Països Catalans. Per cert, jo vaig votar NO també... en tot cas hem estat més gent que hem votat NO que en l'Estatut del 79.
Una abraçada i deslliurem-nos de Matrix!!
Publica un comentari a l'entrada