Si mai veniu al Japó us trobareu infinitat de locals amb màquines recreatives, video jocs, arcade, etc. Però el que més em crida l'atenció són les màquines de "Purikura".
"Purikura" és un neologisme japonès manllevat de l'anglès que deriva de l'abreviació de les paraules purinto kurabu ( "print club" amb la pronunciació japonesa).
Són bàsicament "fotomatons" on es poden afegir plantilles de disseny i efectes de tot tipus. Les impressions tenen un format molt reduït i són adhesives.
Aquest producte va aparèixer a l'any 1995 fruit d'una col.lavoració entre les empreses Sega i Atlus.
Aquests fotomatons són molt popular entre els adolescents japonesos, tenen unes dimensions que permeten que tota la colla es faci la foto junts, a més a més alguns tenen un petit vestuari on poder disfressar-se. És molt habitual que parelles joves o colles d'amics es facin fotos en una cita o sortida i després comparteixin les imatges amb altres colles i amics.
Alguns estudiants creen autèntics àlbums de col.leccionista amb diferents tipus d'aquest adhesius. Sovint els podem trobar enganxats al mòbils, llibretes, bosses de mà, etc.
El funcionament és prou senzill, la colla es fica dins del fotomató, normalment dues o tres vegades més gran que un fotomató europeu, però n'hi ha de més gran, després de disfressar-se s'introdueixen les monedes i es fan les fotos seguint les instruccions de l'ordinador.
Una veu molt nasal i molt d'anime diu :"uan, tsu,surii, pouzu" ( one, two, three, pose ), un altre manlleu de l'anglès que vol dir " u, dos, tres, i poseu" i, Flash! es fa la foto. Un cop capturades les imatges es poden editar, utilitzant plantilles de disseny o la mateixa pantalla tàctil de l'ordinador.
Les plantilles són de colors molt llampants, un malson per qualsevol dissenyador gràfic, però molt populars entre els joves japonesos, que n'ha creat tota una estètica molt relacionada amb el J-Pop ( la musica Pop japonesa).
Un cop triat el disseny s'imprimeixen els fulls, d'una mida semblant al d'una postal, aquests fulls són adhesius i estan dividits amb diferents mides d'imatges, algunes de la mida de l'ungla del dit gros, altres de la mida d'una foto de carnet.
L'èxit de Purikura rau en que tothom queda guapo, sí, heu llegit bé.
La dissenyadora del prototipus original és una noia grassoneta i no gaire agraciada, per no dir lletja fumada cap d'arangada. Veia com les seves amigues, quan sortien es feien fotos al fotomató per recordar la diada, però ella sempre sortia malament. Aleshores va començar a fer proves per veure com s'ho podia fer per dissimular arrugues, pigues o nassos massa grans.
Es tracta de augmentar la lluminositat de la imatge, després desenfocar-la afegint un efecte de vel.ladura blanca tipus David Hamilton enfarinar vaja, donar una mica de contrast per accentuar els ulls, i, un detall curiós, les fotos tenen efecte mirall. La dissenyadora es va adonar que la imatge que nosaltres tenim de nosaltres mateixos és la d'un mirall. Per això, de vegades, no ens reconeixem o, no ens agradem, a les fotografies. Curiós, no?
Bé, la veritat és que va ser tot un èxit, no sense anècdota final. Resulta que el dia de la presentació de la màquina a la Fira de Tòquio, va ser un fracàs, ningú entenia perquè una màquina de fotografia estava en un saló de video jocs, l'exositor no va tenir gaire public i semblava que no passaria de ser només un projecte fallit. Però de sobte l'atzar va fer que una hostessa s'hi fixés i es volgués fer una foto amb les amigues, el resultat va ser espectacular, el boca orella va córrer i totes les hostesses del saló s'hi van anar a fer fotos, de cop i volta, poques hores abans de tancar el saló, la màquina ja havia estat un èxit de contractació. I fins ara.
Si voleu jugar amb un exemple virtual, una mica occidentalitzat, podeu visitar aquest enllaç. www.phozi.com
divendres, de juny 29, 2007
dimarts, de juny 26, 2007
Vehicles de Tòquio_1
Tòquio és una ciutat on és molt difícil moure's en vehicle privat, la majoria de vehicles que hi circulen són taxis o transportistes.
Aquests són alguns dels vehicles que ens hi podem trobar.
"Vespinos" de repartidors de "sushi", aquest sistema els permet dur les safates de menjar sense que es tombin.
Al Japó hi plou molt, aquest model va molt bé per no acabar el dia xop. A diferència del model de BMW en aquest és obligatori s'ús del casc.
Una bici elèctrica pel carter, per cert us heu fixat que no està lligada.
Aquests són alguns dels vehicles que ens hi podem trobar.
"Vespinos" de repartidors de "sushi", aquest sistema els permet dur les safates de menjar sense que es tombin.
Al Japó hi plou molt, aquest model va molt bé per no acabar el dia xop. A diferència del model de BMW en aquest és obligatori s'ús del casc.
Una bici elèctrica pel carter, per cert us heu fixat que no està lligada.
divendres, de juny 22, 2007
Tòquio des del cel_2
Com ja us vaig avançar el meu amic Albert va inaugurar la seva primera exposició en solitari a Tòquio.
Per aquesta ocasió el meu amic va realitzar quadres d'un format més petit dels que acostuma a fer, ja que al Japó els espais són més reduïts. Les obres són vistes aèries del la capital del Japó i de la capital de Catalunya.
Les diferències entre les galeries d'art de Tòquio i les de Barcelona són grans, primer perquè el mercat japonès és molt reduït o inexistent. A Barcelona, els galeristes disposen d'una cartera de clients o contactes, a Tòquio no, les galeries són bàsicament locals que els artistes lloguen per exposar-hi els seus treballs. El negoci no és el de vendre quadres sinó de llogar l'espai, per això ens podem trobar amb molts galeristes que no tinguin ni idea d'art ni falta que els fa, al contrari de Barcelona on les galeries disposen de gent molt ben preparada, com per exemple l'equip d'en Jordi Barnadas.
A Tòquio l'artista ha de ser present durant els dies que dura l'exposició, ja que és ell qui farà els tractes amb els clients. Jo, personalment, prefereixo que gent especialitzada s'ocupi d'aquesta tasca.
Per altra banda, si al Japó disposes de contactes suficients, la idea de llogar un local tampoc està malament, ja que tots els beneficis de la venda de les peces són per l'artista, això sí, els preus dels lloguers no són barats, o sigui que per que et surti a compte n'has de vendre uns quants.
Una mica de "pica-pica" gens habitual en les inauguracions al Japó, a l'esquerra un japonès, amb cara d'avorrit, que es diu Murakami Takahiro, un pintor molt bo amic de l'Aya que ha viscut 10 anys a Barcelona. És molt bon jan, però tranquil com ell sol, una mica "amontillat".
La noia amb qui parlo, estudiava a la mateixa escola de japonès que nosaltres, un altre catalana al Japó, a la següent imatge comparteixo plano amb ella i el seu marit, que per cert es van casar a Badalona al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, curiós, no?
El títol del quadre és Braus, l'Albert em va dir:-"al costat d'aquest quadre et fas la foto?"-Bé, tant és, un bon quadre del futur museu del Gremi de Pastissers de Catalunya...A part d'això el trobo un títol molt encertat ja que després de fer la foto una senyora s'hi va acostar i es va estranyar molt d'aquest títol, -"Braus?" què vol dir?- Toros en català, senyora, és la llengua que es parla al meu país...I és que l'Albert no fa res sense sentit.
Bé, l'Albert torna a Barcelona aquest juliol i ja prepara la seva propera exposició a la Sala Parés del carrer Petritxol, serà una bona oportunitat per tornar a gaudir de les seves obres.
Per aquesta ocasió el meu amic va realitzar quadres d'un format més petit dels que acostuma a fer, ja que al Japó els espais són més reduïts. Les obres són vistes aèries del la capital del Japó i de la capital de Catalunya.
Les diferències entre les galeries d'art de Tòquio i les de Barcelona són grans, primer perquè el mercat japonès és molt reduït o inexistent. A Barcelona, els galeristes disposen d'una cartera de clients o contactes, a Tòquio no, les galeries són bàsicament locals que els artistes lloguen per exposar-hi els seus treballs. El negoci no és el de vendre quadres sinó de llogar l'espai, per això ens podem trobar amb molts galeristes que no tinguin ni idea d'art ni falta que els fa, al contrari de Barcelona on les galeries disposen de gent molt ben preparada, com per exemple l'equip d'en Jordi Barnadas.
A Tòquio l'artista ha de ser present durant els dies que dura l'exposició, ja que és ell qui farà els tractes amb els clients. Jo, personalment, prefereixo que gent especialitzada s'ocupi d'aquesta tasca.
Per altra banda, si al Japó disposes de contactes suficients, la idea de llogar un local tampoc està malament, ja que tots els beneficis de la venda de les peces són per l'artista, això sí, els preus dels lloguers no són barats, o sigui que per que et surti a compte n'has de vendre uns quants.
Una mica de "pica-pica" gens habitual en les inauguracions al Japó, a l'esquerra un japonès, amb cara d'avorrit, que es diu Murakami Takahiro, un pintor molt bo amic de l'Aya que ha viscut 10 anys a Barcelona. És molt bon jan, però tranquil com ell sol, una mica "amontillat".
La noia amb qui parlo, estudiava a la mateixa escola de japonès que nosaltres, un altre catalana al Japó, a la següent imatge comparteixo plano amb ella i el seu marit, que per cert es van casar a Badalona al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, curiós, no?
El títol del quadre és Braus, l'Albert em va dir:-"al costat d'aquest quadre et fas la foto?"-Bé, tant és, un bon quadre del futur museu del Gremi de Pastissers de Catalunya...A part d'això el trobo un títol molt encertat ja que després de fer la foto una senyora s'hi va acostar i es va estranyar molt d'aquest títol, -"Braus?" què vol dir?- Toros en català, senyora, és la llengua que es parla al meu país...I és que l'Albert no fa res sense sentit.
Bé, l'Albert torna a Barcelona aquest juliol i ja prepara la seva propera exposició a la Sala Parés del carrer Petritxol, serà una bona oportunitat per tornar a gaudir de les seves obres.
dijous, de juny 21, 2007
Orelles ben netes
Akihabara és un barri conegut per la concentració de botigues d'electrònica, i per ser la meca dels "Otakus" del món.
A Akiba, com es coneix aquest barri de la capital, s'hi poden trobar tota mena de botigues relacionades amb el món del manga, l'animació japonesa i tota la cultura que s'ha creat al seu voltant. Ja us vaig explicar fa temps el fenomen dels Maid Cafè, o Meido Kisa, uns locals on les cambreres va disfressades de minyones franceses.
No sé exactament si el Cos-play és una fenomen japonès, però hi ha arrelat molt, tant que és molt normal veure, un dia normal, nois i noies disfressats de personatges de manga, o super herois entre d'altres.
La darrera moda a Akiba són les "netejadores d'orelles".
Noies joves vestides en kimono que netegen les orelles dels clients. El local pioner d'aquest servei, d'altra banda molt comú a Àsia, és Yamamoto Mimi Kaki.
El servei, de 30 minuts a 2.500 iens, inclou la possibilitat de descansar en una reservat decorat a l'estil "wafu" (japonès) i jeure al "tatami" amb el cap sobre els genolls de la noia mentre et "treu els taps", de les orelles.
He sentit a dir que és molt freqüent que a l'Índia s'ofereixi aquest servei, normalment són senyors amb bigoti que t'ho fan al mig del carrer, malgrat la precarietat del servei, sembla ser que és una experiència molt gratificant. Bé, jo preferiria que una noia maca m'ho fes en un ambient més agradable, com el d'una cambra "wafu", ja l'hi he demanat a l'Aya, però no us puc dir el que m'ha contestat. De moment l'única de casa que gaudeix d'una neteja d'orelles al el cap a la falda d'una noia japonesa és la meva filla, quina enveja!
A Akiba, com es coneix aquest barri de la capital, s'hi poden trobar tota mena de botigues relacionades amb el món del manga, l'animació japonesa i tota la cultura que s'ha creat al seu voltant. Ja us vaig explicar fa temps el fenomen dels Maid Cafè, o Meido Kisa, uns locals on les cambreres va disfressades de minyones franceses.
No sé exactament si el Cos-play és una fenomen japonès, però hi ha arrelat molt, tant que és molt normal veure, un dia normal, nois i noies disfressats de personatges de manga, o super herois entre d'altres.
La darrera moda a Akiba són les "netejadores d'orelles".
Noies joves vestides en kimono que netegen les orelles dels clients. El local pioner d'aquest servei, d'altra banda molt comú a Àsia, és Yamamoto Mimi Kaki.
El servei, de 30 minuts a 2.500 iens, inclou la possibilitat de descansar en una reservat decorat a l'estil "wafu" (japonès) i jeure al "tatami" amb el cap sobre els genolls de la noia mentre et "treu els taps", de les orelles.
He sentit a dir que és molt freqüent que a l'Índia s'ofereixi aquest servei, normalment són senyors amb bigoti que t'ho fan al mig del carrer, malgrat la precarietat del servei, sembla ser que és una experiència molt gratificant. Bé, jo preferiria que una noia maca m'ho fes en un ambient més agradable, com el d'una cambra "wafu", ja l'hi he demanat a l'Aya, però no us puc dir el que m'ha contestat. De moment l'única de casa que gaudeix d'una neteja d'orelles al el cap a la falda d'una noia japonesa és la meva filla, quina enveja!
dimecres, de juny 20, 2007
La meva escola de Japonès
Bé, ja he acabat les classes de japonès, almenys per ara. Això no vol dir que sàpiga parlar japonès perfectament, però he millorat molt. Ja era hora!
I és que si voleu treballar en una empresa japonesa per millorar l'idioma oblideu-vos en, la comunicació dins les empreses japoneses és nul.la, almenys en hores de treball, per això tothom va a prendre "sake" després del treball, per comunicar-se. Si no ets gaire amant dels bars, aleshores ets un sociòpata.
Arribat aquest cas el millor és estudiar en una escola.
D'escoles de japonès n'hi han de dos tipus, les de voluntaris, normalment avis jubilats amb molta voluntat però poc mètode, o les oficials, totes cares i lluny del meu poble, aquesta estava a dues hores de camí de casa, o sigui que durant tres mesos he fet vida d'estudiant, ja que amb les quatre hores de camí i les quatre de classe, i si volia estudiar una mica, no tenia temps per a res més.
La meva escola està situada en un enclavament estratègic, Shin Okubo, un barri molt cèntric, a una passa de tren de Shinjuku, és una barri on es concentren moltíssims locals regentats per estrangers, bàsicament Coreans, de fet sembla que estiguis en un altre país ja que la majoria de rotul.lacions de les botigues són en "hangul" ( caràcters coreans).
Com podeu suposar la majoria d'estudiants són d'aquesta nacionalitat, per cert, molt bons gràcies a les petites semblances gramaticals entre el coreà i els japonès i el fet que utilitzin "kanji" sovint en documentacions legals o religioses, cognoms, etc. Una mica com nosaltres el llatí. També cal recordar que Corea, abans de la Segona Guerra Mundial estava ocupada pels japonesos, o sigui que alguna cosa els va quedar.
Bé, després de la gran envolicada, tornaré al tema. L'escola.
És una escola que ocupa dues plantes d'un edifici d'oficines, no és molt gran però prou per comptat amb un bon equip de professors. Jo en tenia 4, un de Kanji, una de redacció, i dos de gramàtica, en una classe de 10 alumnes més o menys ( comptant els "campaners").
El programa lectiu és segueix al peu de la lletra i amb eficiència, japonesa? Si un dia has faltat a classe saps exactament la lliçó que t'has perdut.
Els professors passen llista com a primària, sembla una mica excessiu tractant-se majoritàriament d'adults, la majoria universitaris o graduats, però és que l'escola tramita les vises d'estudiant, i amb visa d'estudiant, l'assistència és obligatòria, sinó, porta, expulsió del país, i Japó no fa conya.
L'ambient és molt agradable, cosa habitual al país, vull dir que qui paga mana i que el professors els problemes personals i les males llets els deixen a casa o al metro, oi que ens entenem?
El respecte a l'alumne és norma i n'estic molt content per la sensibilitat que, en la mesura que els ha estat possible, han demostrat en vers la meva cultura i la d'altres companys catalans. Des del primer dia, desprès de deixar les coses clares, sempre s'han dirigit a mi com a català i fent preguntes relatives a la la meva nacionalitat i la la meva cultura, aquest respecte l'he trobat també en els meus companys, americans, coreans, i suecs.
De fet la majoria de ciutadans de l'estat espanyol que estudien en aquesta escola són de nacionalitat catalana, un 75% vers un 25% entre espanyols europeus i americans.
El web però està només en castellà, anglès i japonès ( ja veus el sentit que té aquest darrer, se suposa que si el vols estudiar és que no l'entens, no?), tanmateix la llengua europea més utilitzada pels estudiants és el suec, de fet pels passadissos no parava de sentir noms que em recordaven els d'alguna cadira, tauleta o armari d'una botiga de mobles de Badalona.
Bé, si us decidiu venir a estudiar-hi feu una mica la punyeta, a veure si aconseguim que si mirin una mica més, seria genial aconseguir el que no han aconseguit francesos ni italians.
En acabat els classes he rebut un diploma enrotllat i tot com és costum al país, sempre guardant les formes. M'he divertit molt i he après moltíssim, i és que no hi ha res com fer "colzes" de tan en tan.
I és que si voleu treballar en una empresa japonesa per millorar l'idioma oblideu-vos en, la comunicació dins les empreses japoneses és nul.la, almenys en hores de treball, per això tothom va a prendre "sake" després del treball, per comunicar-se. Si no ets gaire amant dels bars, aleshores ets un sociòpata.
Arribat aquest cas el millor és estudiar en una escola.
D'escoles de japonès n'hi han de dos tipus, les de voluntaris, normalment avis jubilats amb molta voluntat però poc mètode, o les oficials, totes cares i lluny del meu poble, aquesta estava a dues hores de camí de casa, o sigui que durant tres mesos he fet vida d'estudiant, ja que amb les quatre hores de camí i les quatre de classe, i si volia estudiar una mica, no tenia temps per a res més.
La meva escola està situada en un enclavament estratègic, Shin Okubo, un barri molt cèntric, a una passa de tren de Shinjuku, és una barri on es concentren moltíssims locals regentats per estrangers, bàsicament Coreans, de fet sembla que estiguis en un altre país ja que la majoria de rotul.lacions de les botigues són en "hangul" ( caràcters coreans).
Com podeu suposar la majoria d'estudiants són d'aquesta nacionalitat, per cert, molt bons gràcies a les petites semblances gramaticals entre el coreà i els japonès i el fet que utilitzin "kanji" sovint en documentacions legals o religioses, cognoms, etc. Una mica com nosaltres el llatí. També cal recordar que Corea, abans de la Segona Guerra Mundial estava ocupada pels japonesos, o sigui que alguna cosa els va quedar.
Bé, després de la gran envolicada, tornaré al tema. L'escola.
És una escola que ocupa dues plantes d'un edifici d'oficines, no és molt gran però prou per comptat amb un bon equip de professors. Jo en tenia 4, un de Kanji, una de redacció, i dos de gramàtica, en una classe de 10 alumnes més o menys ( comptant els "campaners").
El programa lectiu és segueix al peu de la lletra i amb eficiència, japonesa? Si un dia has faltat a classe saps exactament la lliçó que t'has perdut.
Els professors passen llista com a primària, sembla una mica excessiu tractant-se majoritàriament d'adults, la majoria universitaris o graduats, però és que l'escola tramita les vises d'estudiant, i amb visa d'estudiant, l'assistència és obligatòria, sinó, porta, expulsió del país, i Japó no fa conya.
L'ambient és molt agradable, cosa habitual al país, vull dir que qui paga mana i que el professors els problemes personals i les males llets els deixen a casa o al metro, oi que ens entenem?
El respecte a l'alumne és norma i n'estic molt content per la sensibilitat que, en la mesura que els ha estat possible, han demostrat en vers la meva cultura i la d'altres companys catalans. Des del primer dia, desprès de deixar les coses clares, sempre s'han dirigit a mi com a català i fent preguntes relatives a la la meva nacionalitat i la la meva cultura, aquest respecte l'he trobat també en els meus companys, americans, coreans, i suecs.
De fet la majoria de ciutadans de l'estat espanyol que estudien en aquesta escola són de nacionalitat catalana, un 75% vers un 25% entre espanyols europeus i americans.
El web però està només en castellà, anglès i japonès ( ja veus el sentit que té aquest darrer, se suposa que si el vols estudiar és que no l'entens, no?), tanmateix la llengua europea més utilitzada pels estudiants és el suec, de fet pels passadissos no parava de sentir noms que em recordaven els d'alguna cadira, tauleta o armari d'una botiga de mobles de Badalona.
Bé, si us decidiu venir a estudiar-hi feu una mica la punyeta, a veure si aconseguim que si mirin una mica més, seria genial aconseguir el que no han aconseguit francesos ni italians.
En acabat els classes he rebut un diploma enrotllat i tot com és costum al país, sempre guardant les formes. M'he divertit molt i he après moltíssim, i és que no hi ha res com fer "colzes" de tan en tan.
dimarts, de juny 19, 2007
Venent caspa
Però mira que m'arriben a ser de freakys els espanyols, es passen el dia venent flamenc, toros, i "españolidad" casposa pel Japó, i la llàstima és que a ulls japonesos tenim el mateix passaport o sigui que som iguals, igual jo que aquest freak, per l'amor de déu, no!
I ara sembla que fins hi tot tindran un himne per poder cantar. Farà allò de "Franco, Franco, tenia al culo blanco,.."?
Per cert, fixeu-vos amb l'estanquera, no us sembla una mica pre-constitucional?
I ara sembla que fins hi tot tindran un himne per poder cantar. Farà allò de "Franco, Franco, tenia al culo blanco,.."?
Per cert, fixeu-vos amb l'estanquera, no us sembla una mica pre-constitucional?
dimarts, de juny 12, 2007
Tòquio des del cel
El proper dilluns el meu amic Albert Vidal inaugura la seva primera exposició individual a Tòquio, concretament al barri de Ginza, el passeig de Gràcia de la ciutat, per que us en feu una idea. Els que estigueu per aquí hi esteu convidats i els que no, ja provaré de fer un bon reportatge gràfic. Promès! ja sé que darrerament no actualitzo el blog com abans, però aviat tindre més temps i coses per explicar-vos.
dimecres, de juny 06, 2007
1000 anys d'arbres
El passat diumenge, al meu poble, Hadano, vam celebrar al festa de l'arbre. L'eslògan de la festa demanava 1000 any d'arbre pel Japó, i és que les autoritats japoneses s'han apuntat al carro de l'ecologisme, bé, de fet els japonesos s'hi han apuntat i les autoritats ho aprofiten.
És cert que al Japó es promociona molt la cultura del reciclatge, però no ho posen fàcil, desprendre's de qualsevol trasto vell requereix una inversió considerable de milers de yens, tampoc hi ha centres verds de recollida selectiva gratuïts, això fa que quan passeges pel bosc et trobis tota mena de deixalles. Ara bé, val a dir que, en general els meus conciutadans són respectuosos.
Tornant als arbres, crec que és ben sabut que la cultura japonesa és molt agrícola, no en va els xinesos els qualificaven de "pagesos", emprant, és clar el sentit pejoratiu del mot.
Crec que molts coneixeu la fal·lera japonesa pels arbres ( els bonsai, els cirerers o les fulles de l'auró ).
No es d'estranyar que quan es convoqui una festa per plantar arbres la gent s'hi aplegui amb entusiasme.
Normalment, en diades com aquestes apareixen els "sumosan" o "rikishi", els lluitadors de Sumo, convidats ha apadrinar l'esdeveniment. En aquesta ocasió l'estrella era "Amashiki" un lluitador famós per la seva bonhomia i personalitat tranquil·la. Gràcies a que la jornada la patrocinava l'empresa on treballa el pare d'Aya (Sports Nihon) vam tenir l'oputunitat de conèixer al tal "Amashiki", un paio enorme, molt tranquil que no va badar boca mentre ens hi fèiem fotos. Un bon jan.
Després vam plantar el arbres equipats amb la paleta i els guants que ens van regalar i "ajudats" per la "Cuca-fera", que en va "des-plantar" un parell.
En acabat van fer una barbacoa al parc de "kazebashi" (el pont del vent ). Un lloc molt agradable i ben organitzat. Has reservar plaça amb mesos d'antelació, gent de tota la prefectura ve a Hadano per gaudir de la muntanya i després fer una barbacoa. El vigilant ens va assessorar ( de fet ens va haver d'encendre el foc, no se pas con ens ho feríem en una illa deserta) i ens va repartir les identificacions, hi ha d'haver al menys una persona que no begui alcohol i s'ha identificat amb una acreditació. Com que jo no conduïa vaig aprofitar per destapar una ampolla de Torres que va regalar-me un amic de Terrassa.
Tot plegat un diumenge divertit, i un futur ple d'arbres assegurat, almenys a Hadano.
Mireu la cara de la meva filla i la que posa "Amashiki san", què es deurien dir?
Les parcel.les estaven numerades i tots havíem de plantar els arbres deixant un radi de 30 cm.
La Shi-chan calculant el radi de 30 cm, o intentant plantar-se a ella mateixa.
Hi diu: sóc el conductor (i no bec, cervesa?).
És cert que al Japó es promociona molt la cultura del reciclatge, però no ho posen fàcil, desprendre's de qualsevol trasto vell requereix una inversió considerable de milers de yens, tampoc hi ha centres verds de recollida selectiva gratuïts, això fa que quan passeges pel bosc et trobis tota mena de deixalles. Ara bé, val a dir que, en general els meus conciutadans són respectuosos.
Tornant als arbres, crec que és ben sabut que la cultura japonesa és molt agrícola, no en va els xinesos els qualificaven de "pagesos", emprant, és clar el sentit pejoratiu del mot.
Crec que molts coneixeu la fal·lera japonesa pels arbres ( els bonsai, els cirerers o les fulles de l'auró ).
No es d'estranyar que quan es convoqui una festa per plantar arbres la gent s'hi aplegui amb entusiasme.
Normalment, en diades com aquestes apareixen els "sumosan" o "rikishi", els lluitadors de Sumo, convidats ha apadrinar l'esdeveniment. En aquesta ocasió l'estrella era "Amashiki" un lluitador famós per la seva bonhomia i personalitat tranquil·la. Gràcies a que la jornada la patrocinava l'empresa on treballa el pare d'Aya (Sports Nihon) vam tenir l'oputunitat de conèixer al tal "Amashiki", un paio enorme, molt tranquil que no va badar boca mentre ens hi fèiem fotos. Un bon jan.
Després vam plantar el arbres equipats amb la paleta i els guants que ens van regalar i "ajudats" per la "Cuca-fera", que en va "des-plantar" un parell.
En acabat van fer una barbacoa al parc de "kazebashi" (el pont del vent ). Un lloc molt agradable i ben organitzat. Has reservar plaça amb mesos d'antelació, gent de tota la prefectura ve a Hadano per gaudir de la muntanya i després fer una barbacoa. El vigilant ens va assessorar ( de fet ens va haver d'encendre el foc, no se pas con ens ho feríem en una illa deserta) i ens va repartir les identificacions, hi ha d'haver al menys una persona que no begui alcohol i s'ha identificat amb una acreditació. Com que jo no conduïa vaig aprofitar per destapar una ampolla de Torres que va regalar-me un amic de Terrassa.
Tot plegat un diumenge divertit, i un futur ple d'arbres assegurat, almenys a Hadano.
Mireu la cara de la meva filla i la que posa "Amashiki san", què es deurien dir?
Les parcel.les estaven numerades i tots havíem de plantar els arbres deixant un radi de 30 cm.
La Shi-chan calculant el radi de 30 cm, o intentant plantar-se a ella mateixa.
Hi diu: sóc el conductor (i no bec, cervesa?).
Etiquetes de comentaris:
cultura japonesa,
societat japonesa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)