divendres, de març 30, 2012

Bicicletes!

Aquesta setmana he anat molt enfeinat amb molt projectes que he encetat, i també amb la coŀlaboració que estic fent per la celebració de la Diada de Sant Jordi d'enguany. Això m'ha impedit invertir temps al blog i ensenyar-vos les imatges de la festa de les bicicletes que va tenir lloc el cap de setmana passat al velòdrom de Hiratsuka, pels qui encara no sàpiguen, és la nostra ciutat.

Els qui hagueu vist la peŀlícula de Takeshi Kitano Kikujiro no natsu ( l'estiu d'en Kikujiro ) sabreu que al Japó hi ha molta tradició de curses de bicicletes en velòdroms on s'hi aposta diners com als cavalls i els canòdroms, aquest esport-negoci es diu Keirin, i el velòdrom de Hiratsuka és un dels més importants d'aquesta banda del país, penseu que el va inaugurar fa una pila d'anys l'emperador Hirohito, el de la guerra, tot hi que l'edifici actual és dels '90. Els diners que aporta el velòdrom ajuden molt a la ciutat a part que l'ajuntament té especial cura en mantenir carrils per bicicletes i pàrquing gratuïts, cosa rara al Japó.
La geografia de la ciutat, molt plana de cara la mar i la distribució urbanística de graella reticulada ( també rar al país ) amb voreres amples i zones verdes, fan de la meva ciutat un paradís per a les bicicletes.
Al Japó tothom va en bici, a l'escola, a la feina, al súper. I els caps de setmana hi ha molts que es dediquen a córrer per la carretera de la costa amb bicicletes de curses italianes.

El cap de setmana Keirin organitzava una jordana de portes obertes al velòdrom i una fira de bicicletes de marca, la gràcia es que les podies provar fent una volta al circuit professional. També hi havia tallers i escola pels més menuts, per aprendre a muntar i les normes de trànsit.
El millor però va ser provar les bicis, no sempre pots tenir màquines com la de la imatge, una Neil Pryde Diablo valorada en ¥350.000 ( 3.200€ ), a l'abast, almenys jo.

Llàstima que el temps va ser molt dolent, i plovia, de fet aquesta festa s'havia de fer l'any passat però es va haver de suspendre per culpa del tsunami.

Entre les marques de bicicletes vaig tenir una sorpresa agradable, una empresa Andorrana que desconeixia, Commençal. Ostres em va fer molta gràcia! Sóc així ( de fet, tinc amics i molta família que hi viu ).
Li vaig dir al representant que jo era català, i ell va saber de què parlava, glòria, glòria al·leluia!!! Per primer cop en anys que no vaig haver de fer les explicacions de sempre. Tot i que l'home, japonès, es va entossudir a parlar-me en italià, i anglès barrejat, malgrat que jo insistia en japonès.
A la fi em va donar un munt d'enganxines i catàlegs ( ^_^ ) cosa que va acontentar molt la Shikibu i en Miró. I com no, vaig fer una volta amb tots el models de la marca, jo sóc mes de mountain-bike així que m'ho vaig passar "teta".

Si no fos per preu me'n comprava una, per anar lluint una marca catalana, però no eren pas barates, n'hi havia des de ¥189.000 ( 1.720€ ) fins a una joia de ¥850.000 ( 7.780€ ) que només et deixaven guaitar. Haig de fer molts dibuixos per poder comprar una bici d'aquestes.

Aquesta era una Supervélos Commençal "Absolut" valorada en ¥189.000 ( 1.720€ ), la Shikibu també hi va voler pujar, digueu-li beneita.

Entre les moltes activitats també ens van presentar les Girl's Keirin, ciclistes professionals, que com moltes altres coses al Japó, han d'anar de rosa, encara com no les fan dur faldilla per córrer, és que són en què no hi ha...no ens avorrim pas al Japó (^_-)

dimarts, de març 27, 2012

Regals de graduació

Ahir us vaig explicar la cerimònia de graduació de la Shikibu, avui us volia ensenyar el regals que va rebre de part de l'escola.
No recordo haver rebut cap regal quan vaig plegar de parvulari, almenys de part de les monges. Al Japó aquest tipus de cerimònies van acompanyades de regals. Suposo que de més o menys luxe segons el nivell de l'escola.

Aquest és el diploma, mola eh? Ningú diria que només és de pàrvuls, oi?

I aquests alguns dels regals, d'esquerra a dreta i de dalt a baix, unes tovalloles per l'escola, un àlbum de fotos dels millors moments passats, una tomaquera, un estoig amb colors, llapis personatitzats, i una capsa de retoladors, a part d'això també va rebre, un uniforme d'esport i unes sabatilles d'escola. Tot un detall.

Aquest són els llapis personalitzats amb el nom de la Shikibu s'hi llegeix "ザモラシッジャーしきぶ" o sigui, Zamora Sitjà Shikibu, roses és clar, no podien ser d'un altre color. Jo també en vull uns!!!

diumenge, de març 25, 2012

La primera cerimònia de graduació

El cap de setmana passat vam assistir a la cerimònia de graduació de la Shikibu, ja us he comentat alguna vegada que a molts països asiàtics el curs lectiu s'acaba al març, i comença un nou any després de les vacances de primavera, al mes d'abril.
Aquesta cerimònia es diu 卒園式 "Sotsuenshiki", per a les escoles bressol.

 És un dia per anar endiumenjat, és tradicional que els pares vagin amb vestit fosc...

 I les mares també, gris o negre, però no de funeral, el color fosc representa el final d'una etapa.

Després de passar pel santuari i rebre la benedicció del sacerdot, mestres, pares, alumnes i altres convidats, vam anar a la sala d'actes de l'escola per assistir al lliurament dels diplomes, la cerimònia va començar, com no, amb el Kimigayo, l'himne nacional del Japó, aquest cop dirigit per la mestre de la Shikibu, la senyoreta Demura.

Aquest va ser el moment en que el "Encho-sensei", el director de l'escola va fer entrega del diploma a la Shikibu...

 ... que el va presentar davant de l'audiència amb un parell de reverències. ( la Rion-cha mira enrere per veure si jo plorava d'emoció ).

Els directors de l'escola, i altres autoritats municipals van fer els seus discursos, entre ells la nostra amiga Yoko Koyama, la presidenta de la PTA, l'associació de pares d'alumnes. Pobreta Yoko, va fer un discurs molt emocionat, d'aquí poc dies marxara a viure a Anglaterra on han traslladat al seu marit. Dos anys!!! La trobarem molt a faltar.

 La Shikibu, la Manami i el Yutaro drets agraint al pares haver tingut l'oportunitat d'anar a l'escola. 

 Esperant fer la fofo oficial, que encara no tenim, amb tots els graduats amb els seus diplomes.

 La Shikibu entregant un ram de flors a la senyoreta Demura. 

I per finalitzar el "reportatge" la protagonista amb els pares i la senyoreta. Van haver llàgrimes però ens ho vam passar molt bé!!!

dijous, de març 22, 2012

Preparant el "Sant Jordi" d'enguany

Si en voleu conèixer els detalls podeu visitat el blog especial del Sant Jordi dels catalans a Tòquio.

dimecres, de març 21, 2012

3 nenes i un mestre morts per ser jueus a Tolosa

Què està passant? En quin món vivim? Al Llenguadoc, país molt proper per a nosaltres, han mort 3 nenes i un mestre pel sol fet de ser jueus. No ha estat un atemptat terrorista en un carrer d'Israel, o Gaza, ha estat en una escola, al costat de casa. Quin mèrit militar pot tenir, quina justificació moral? Perseguir, "caçar" fins hi tot, mainada de 3, 6 i 9 anys? Són preguntes que no tenen resposta, perquè no hi ha resposta possible.

diumenge, de març 18, 2012

tobuushi.blogspot.jp

Em sap greu la decisió de Google d'afegir dominis territorials als blogs, penso que la Xarxa no té fronteres ni països i és on els ciutadans de nacions sense estat podem sentir-nos més lliures. Un cop més les grans empreses multinacionals han menys tingut nacions com Catalunya, malgrat que els catalans som proporcionalment molt actius a la Xarxa. Potser Blogger permetrà .cat aviat, sinó ho farà l'astúcia dels nostres compatriotes.
Personalment em sento còmode amb el nou domini, visc al Japó i el meu blog, malgrat estar escrit en català és japonès. "Visca el Japó", visc al Japó (^_^)

divendres, de març 16, 2012

Pestanyes, pestanyes...

Aquest vídeo "pestanyes, pestanyes" és un dels darrers treballs de la model i blogaire Kyary Pamyu Pamyu de 19 anys, del districte de Harajuku a Tòquio, va bé per animar el dia i deixar de pensar en terratrèmols. Per cert ja l'ha visionat més de 14 milions de vegades!!!
Que tingueu un bon cap de setmana (^_^)

dijous, de març 15, 2012

Sobre el terratèmol d'anit

Anit mentre ens banyàvem la Shikibu i jo vam sentir com la casa tremolava, i les ampolles de cremes i perfums que l'Aya guarda a l'armari amb mirall damunt la pica començaven a sonar picant les unes amb les altres, clinc, clinc, clinc...
Sentir les sacsejades d'un terratrèmol dins la banyera, nu, és una sensació d'indefensió, de vulneravilitat, que agruja la por, però és clar, si estàs amb la teva filla, has de fer veure que no passa res, que tot anirà bé.

Per defecte, sempre que hi ha un terratrèmol d'aquest tipus penso, aquí ha estat suau, però potser en un altre lloc ha estat fort, vaig pensar això fa un any i malauradament tenia raó.
Per sort no va passar de l'ensurt i tot i que cap al nord la intensitat va ser més forta arribant als M7, no es va activar l'alarma de tsunami ni tampoc va causar destrosses materials d'importància. Tampoc és que hi quedin gaires coses dempeus a Tohoku.
La Shikibu diu que vol anar a viure a Catalunya, on no hi ha "Jishin" ( terratrèmols ), però jo li dic que també n'hi ha, i si mai fos tan fort com el d'anit, segur que faria més mal, perquè no s'està preparat.

És difícil explicar a una nena de sis anys perquè hi ha terratrèmols, però la història que li vaig explicar de que Japó abans no era una illa i que la gent podia anar i venir de Corea a peu li va agradar, i almenys li va fer oblidar la por que havia passat.
Per la meva part us haig de dir que estem bé, i que no ens ha passar res, gràcies per interessar-vos per nosaltres.

dimecres, de març 14, 2012

White Day ( Howaito De )

"Howaito De", és la peculiar manera que tenen els japonesos de pronunciar, White Day. Aquesta és una diada bàsicament comercial que es celebra al Japó, Corea, Taiwan i Xina des del 1978 més o menys.
Es tracta de retornar un regal a les noies, dones, parelles, etc...que ens van obsequiar amb xocolata ( als homes ) per Sant Valentí.
Com en aquest dia, de Sant Valentí, hi ha diferents tipus de xocolata, la Honmei-choco ( entre enamorats ) i la Giri-choco ( de compromís ).
Si el dia de Sant Valentí es rebia xocolata, el White Day és tradicional oferir altres tipus de dolços, tot i que la xocolata blanca o els Marshmallows ( núvols ) tenen molt d'èxit.
Per la meva part prefereixo els núvols, queden mot bé, a més són blancs. Enguany m'he entretingut a dissenyar la presentació d'uns núvols boníssins ( s'ha de tastar el producte abans de regalar-lo (^_^) ) farcits de xocolata que he trobat a Muji.

 A l'esquerra el meu Honmei-choco per a l'Aya i a la dreta Giri-choco per a les meves profes de japonès.

Me n'he fet un fart de preparar pots, vaig a moltes classes, i cada dia tinc professors diferents.

Per a mi no representa cap problema tenir el detall del Giri-choco, però si ets el cap d'una empresa, aleshores has begut oli, ja que és tradició que el cap regali chocolata a totes les empleades que li han donat per Sant Valentí, i és clar no hi ha cap subordinat que no tingui aquesta deferència amb el seu superior. El meu sogre, s'apunta sempre què li han donat i qui ho ha fet ( quina por ). Són bojos aquests japonesos, com diria l'Astèrix (^_^)!


dimarts, de març 13, 2012

La meva amiga Keiko Ogawa

Vaig conèixer la Keiko Ogawa ara deu fer uns set o vuit anys, quan me la va presentar el meu amic Albert, s'havien conegut al Vietnam per casualitat, el destí els va unir i jo vaig guanyar una nova amiga. La Keiko és una persona que no et deixa indiferent i té la capacitat de sorpendre't, quan la vaig conèixer parlàvem en anglès, i al cap de cop ja parlava el català. Ara viu a Bercelona des de fa 6 anys i parla la nostra llengua de manera tan fluida que faria avergonyir més d'un que nascut al Principat no la sap parlar. Una altre de les sorpreses de la Keiko és el teu talent pictòric, ella és farmacèutica, o ho era, perquè després de veure les seves obres no crec que torni mai més a barrejar pólvores ni remeis. Des del 6 de febrer fins al 6 d'abril de 2012 podeu veure les seves pintures al Lobby del Gran Hotel Marina, prop de les Drassanes, Barcelona. Us la recomano. I si us la trobeu digueu-li que hi aneu de part meva, ja veureu que és molt amable.

Crec que aquesta foto va ser de la primera vegada en ens vam conèixer, l'Aya, jo, l'Albert i la Keiko, al "Hachiko", un punt de trobada emblemàtic del barri de Shibuya, a Tòquio.

Blanca 120X120, pintura acrílica sobre fusta.

Michelin 108X100, pintura acrílica sobre fusta.

Calamars 72X64, pintura acrílica sobre fusta.

Koichi 97X130, pintura acrílica sobre fusta. ( Koichi és un pintor japonès que viu a Barcelona des de 1989, li agrada molt fer-me la punyeta! )

Xof 73X73, pintura acrílica sobre fusta.

Shiro ( blanc ) 16X16, pintura acrílica sobre fusta. La Keiko ens va regalar aquest pintura que tenim a casa, a Hiratsuka (^_^)

diumenge, de març 11, 2012

Abans i després, un any de la tragèdia

Avui va un any de la tragèdia en que van morir més de 20.000 persones, però part del món ho ha oblidat i només recorda aquesta imatge, la central nuclear de Fukushima desfeta, i el perill nuclear. Aquesta imatge és de l'actual estat de la central, on s'hi treballa dia i nit per impedir que la radiació s'escampi, no hi ha res a un radi de 30km de la central, s'han evacuat pobles sencers i encara hi ha millers de refugiats que no saben quan podran tornar a casa.
Fukushima no és, però el que recordem avui, tampoc el terratrèmol d'escala M9, ni el terrible tsunami, molt més devastador que el mobiment sísmic o la central. Avui recordem que malgrat tot seguim mirant endavant, igual que el nostre 11 de Setembre, els japonesos recorden que van sobreviure i que tenen la voluntat de reconstruir el futur.
Aquesta és la imatge que us vull donar dels Japó, la de la reconstrucció. Per això us poso unes imatges que mostren l'abans i el després. Si en voleu veure més podeu visitar el web de diari britànic Huffington Post d'on he les he tret.






Però potser la imatge que representa millor aquesta recuperació és la següent, la de Yuko Sugimoto, embolicada amb una manta just després del tsunami, i la de la mateixa Yuko un any més tard amb el seu fill de 5 anys, Raito, al mateix lloc de la foto anterior.

Per finalitzar us poso un vídeo on les víctimes del tsunami donen les gràcies.
Jo també us volia agrair el vostre suport, l'any passat després del terratrèmol, molts de vosaltres us vareu posar en contacte amb mi, per donar-me ànims i per oferir-me la vostra ajuda,  la meva família i jo tenim la sort de viure lluny de la zona afectada, a uns 280Km de Fukushima, i tot i que vam patir les conseqüències dels tremolors, els talls de llum i la manca de subministraments de productes de primera necessitat durant setmanes, poden dir que només va ser una anècdota. 
Tot el país ha treballat per ajudar, qui més qui menys a fet alguna cosa, ha donat sang, a donat diners, s'ha presentat voluntari en les tasques de neteja... El món es va convertir en un de sol i ens va donar la mà, moltes gràcies, どもありがとうございました! ( domo arigatou gozaimashita! ) 


divendres, de març 09, 2012

Un sentiment de poble...

Finalment, i després d'unes gestions molt costoses he aconseguit portar part de la meva biblioteca al Japó, pel camí s'han quedat moltíssims llibres que no he pogut recuperar, d'altres que sí he pogut recuperar, potser viatjaran al Japó quan els temps siguin més favorables al dispendi.
Entre els meus "tresors" he trobat un de molt especial, una edició en còmic de la Història de Catalunya, coŀlecció de la qual només tinc un dels tres volums, el dedicat al Casal de Barcelona. Recordo que aquest llibre em va fer veure, de petit, fins on havia arribat la nostra pàtria i el gran desconeixement que ella tenim. Actualment l'ensenyament al Principat es veu amenaçat per la voluntat centralitzadora dels governs ultra-nacionalistes espanyols, un intent d'esborrar-nos el passat com ja han fet al País Valencià o a Ses Illes.
Aquestes continues agressions a la nostra identitat m'han fet pensar en com ens trobàvem fa 30 anys i on som ara, i tinc la impressió que s'han anat perdent molts llençols en cada bogada.

Aquesta coŀlecció de la Història de Catalunya va ser publicada pel Grup Nono/Art l'any 1981, i va vaig obtenir gràcies a la Caixa de Catalunya, recordeu quan les caixes catalanes regalaven llibres per Sant Jordi?
Temps era temps, oi? en que les caixes regalaven llibres, fins hi tot temps en que hi havia caixes, entitats tan arrelades a la terra, com les pedres del Monestir de Montserrat. Ostres! si és que n'hi ha per posar-se a plorar!!!
De petit quan llegia i rellegia el còmic sobre les aventures dels Almogàvers, i Jaume I, mai havia parat esment en el pròleg, massa lletra!
Ara però sí que l'he llegit i els que hi he trobat m'ha fet pensar, us el posaré integre perquè val la pena pel què s'hi diu, i qui ho diu:
" Amb aquest tercer volum "El Casal de Barcelona", queda feliçment completada la Breu Historia de Catalunya, la publicació de la qual començà ara fa dos anys, el dia de Sant Jordi de 1979. Una fórmula atractiva, i per algú sorprenent - el còmic-, ens transporta als esdeveniments bàsics de la trajectòria històrica del nostre poble. El més elemental - i també el mínim - que tots, joves i grans, hem de conèixer sobre el tema és contingut en les pàgines dels tres volums que componen el conjunt de l'obra. Si deixant-hi vagar la vista ens desperta un design de saber més, Breu Història haurà acomplert la finalitat amb que fou concebuda.
Als qui consideren la Història com un passat ja mort, i per tant, inútil i difícilment operant, els haurem de recordar, com ja s'ha dit, que "la història és el cognom dels pobles". Si a qualsevol individu el cognom el distingeix dels altres, l'identifica i li indica qui l'ha engendrat, la Història és qui dona les seves emprentes particulars, l'origen i el caràcter a un poble i a una terra.
No hi ha dubte que un fil invisible uneix el ciutadà català d'avui amb les persones que fa dos-cents o nou-cents anys vivien i treballaven en aquest lloc amb la consciència que pertanyien a la nostra comunitat. Amb la consciència de ser catalans.
Aquesta consciència col·lectiva, avançant a través de temps de plenitud i temps de decadència, de moments esplendorosos i de crisi, és la memòria d'un poble. El solatge cultural que defineix el notre país. Que el fa ser tal com és i no de cap altra manera. Que li recorda que la seva personalitat ve de lluny.
"El Casal de Barcelona" narra els inicis de Catalunya, de primer, "Marca" protectora dels territoris carolingis, i Estat sobirà, després. Són els segles de plenitud, d'expansió, de creació de les institucions. Neixen les Corts Catalanes, la Generalitat, el Consell de Cent, les Paeries. Les nostres naus creuen la Mediterrània. Hi ha catalans a Sicília, Sardenya, Atenes, Alexdrandria...Sones els noms gloriosos dels Ramon Berenguer, Jaume el Conqueridor, Pere el Cerimoniós, l'Abat Oliba, Roger de Flor i Roger de Llúria. Però també hi ha en aquestes pàgines els personatges anònims: pagesos, artesans, monjos, comerciants, mariners, cavallers, nobles, escrivans, esclaus i soldats. Un poble que desfila al llarg de cinc-cents anys.
Tot llegint i mirant aquestes pàgines tan vives, venen a la memòria les paraules d'Enric Prat de la Riba: "No fa gaire temps que persones carregades de títols acadèmics restaven encara estranyades quan se'ls deia que hi havia hagut reis catalans que es deien Pere o Jaume, que vivien a Barcelona, a la Plaça del Rei, i parlaven en català com nosaltres i tenien ministres i generals i ambaixadors catalans". Cal desitjar que els diversos esforços realitzats al país per a divulgar la pròpia història, en els qual la Caixa d'Estalvis de Catalunya ha volgut participar amb la publicació d'aquesta Breu Historia de Catalunya, donin com a resultat que tots els catalans coneguem els fets bàsics que han conformat la història de Catalunya i, en conseqüència, augmenti la nostra estimació pel propi país."
Dr. Joan Bilbao i Bergés
Director General de la Caixa d'Estalvis de Catalunya.

I ara què? Us imagineu Narcís Serra dient el mateix, ell que va ser Ministre de Defensa del país que nega el que hi ha escric en aquestes pàgines. Quants llençols hem perdut? Mes que jo llibres, d'això n'estic segur. Demà dissabte es constituirà l'Assemblea Nacional Catalana, desitjo que sigui un pas definitiu per a l'alliberament nacional del meu país. Des del Japó els ofereixo tot el meu suport.

dijous, de març 08, 2012

El pacte de la gana

Avui he llegit que finalment s'han digitalitzat un publicat a la xarxa tots el números de Solidaridad Obrera, un diari anarcosindicalista nascut l'any 1907 vinculat al sindicat obrer del mateix nom que, després de molts alts i baixos, censura i prohibicions, va acabar desapareixen, com moltes altres coses, amb l'entrada dels feixistes a Barcelona.
Aquesta notícia m'ha fet recordar la vinculació de la meva família amb aquesta publicació, no una vinculació directa, però que fa afectar la seva vida molt abans fins hi tot que el meu pare nasqués.
El meu avi Zamora va néixer a finals del XIX en un poblet murcià de nom curiós, Llano de Brujas, suposo que fugint de la pobresa i la manca d'oportunitats va anar a viure a Badalona on va arribar cap el 1916 més o menys, allí treballava d'obrer en una fàbrica, d'aquelles que ara donen nom a barris i carrers de la ciutat i que la cisi dels '70 es va empassar.
Pel què m'explicava el meu pare, sembla ser que el meu avi era dels pocs que sabia llegir, i a l'hora d'esmorzar llegia el diari en veu alta als seus companys, el diari que els llegia era Solidaridad Obrera, ves per on. Un dia algú es va adonar del fet i va avisar a l'amo que el va acomiadar a l'acte, però aquí no s'acabava el mal tràngol.
Per aquella època els empresaris aplicaven una pràctica habitual contra els elements considerats, "subversius" o alteradors de l'ordre, i que hi ha més de subversiu que llegir un diari sindicalista en veu alta a l'hora d'esmorzar. Aquesta pràctica es deia, si no m'erro, el "pacte de la gana", aquest pacte consistia en posar-se d'acord tots els empresaris per a no contractar l'"element" en qüestió, un boicot vaja, però quan es tracta de privar-te de feina, això et porta a passar gana, per això "pacte de la gana". Així doncs, el meu avi va haver de subsistir com va poder, entre feinetes i feinetes, fent de jornaler als camps de Bufalà ( un barri de Badalona ).
El meu avi va morir abans de néixer jo, sé que era un fanàtic de Francesc Macià i que per casa es conservava una figura seva feta d'estany, una de les poques pertinences "revolucionaries" del meu avi que la meva àvia no va cremar quan ell era d'exili de França, als camps de concentració. El bust de Macià i la noveŀla de Blasco Ibáñez, Cañas y Barro.
Jo pensava que això del "pacte de la gana" era cosa del passat, fins que l'altre dia, parlant amb l'Aya sobre el tema, ella em va explicar que al Japó és una pràctica habitual.
Eh!!! Tanqueu la boca els qui us heu quedar estorats, com és possible que en un país democràtic, es puguin continuar realitzant aquestes pràctiques. Doncs sí, el Japó n'és un.
No passa amb les persones normals, però passa amb les celebritats; actors, cantants, comediants, presentadors de televisió. Segons em va explicar l'Aya, els directius de les cadenes no volen contractar algú que, per les seves idees polítiques, la seva aparició a la televisió, pugui enutjar als espectadors. Els personatges públics, han de mantenir-se al marge de la política, han de caure bé a tothom.
Hi ha hagut casos d'actors que s'ha pocisionat, per exemple, contra les centrals nuclears, o artistes que han reivindicat la cultura Ainu, o d'Okinawa, tots aquests han desaparegut de l'escena. És clar que hi ha casos en què els personatges són massa importats, perquè es puguin veure afectats, són grans noms del Japó, però aquests són pocs.
Jo he comprovat que hi ha temes que millor no tocar, si Espanya és jacobina, Japó més.  Però d'això ja us en parlaré un altre dia...

dimecres, de març 07, 2012

Pray for Japan, el documental

Ahir es va estrenar el documental PRAY for JAPAN, de Stu Levy sobre la reconstrucció de les zones afectades pel terrible tsunami de l'any passat, Levy i un equip de voluntaris van viatjar a Tohoku per captar l'opinió dels protagonistes, herois anònims que treballen dia a dia per a la reconstrucció de les seves ciutats i viles i per a la normalització de les seves vides.
Aquest documental és només una crida a la solidaritat, és també un homenatge al capteniment del poble japonès en moments en que la voluntat humana es posa a prova.

Primer tràiler.

Tràiler oficial.

Alguns dels potagonistes, Kento Itou,

Seiji Yoshimura,

Shu Chiba,

Stu Levy, el director,

La sinopsi del document diu: "Pray fo Japan" es centra en quatre perspectives clau de la tragèdia - l'escola, l'habitatge, familiars i voluntaris. Amb cada punt de vista ens trobem amb les víctimes que s'enfronten a importants obstacles i  lluiten per superar-los. A través d'aquests quatre punts de vista, el públic és capaç d'entendre les vastes ramificacions d'aquest desastre natural a gran escala - i la batalla a aquests herois de la vida real lluitant en nom dels seus éssers estimats i la seva ciutat natal.

dimarts, de març 06, 2012

El mas "Seto", una masia japonesa

Al petit poble de Matsuda, es troba el districte de Kanaishima, al bell mig dels arrossars, allí, aprofitant els recs que venen dels rius hi la l'antic mas de "Seto", aquesta edificació de més de 300 anys d'història va ser restaurada i oberta al públic l'any 2005. Entre els esdeveniments culturals que acull hi ha el Festival de les nines del què us n'he parlat extensament durant el cap de setmana.

En una entrada anterior us vaig dir que pagava molt la pena visitar aquest mas, actualment hi ha poques edificacions d'aquest estil que es mantinguin en peus, els japonesos ja ho tenen això, quan una casa es fa vella l'enderroquen i "a vall que fa baixada"...

Però per a nosaltres que em somiat amb princeses en kimono i samurais, aquesta mena d'edificacions ens estimulen la imaginació, i ens imaginem pagesos benestants amb el cap afaitat prenent te al porxo de casa.
Aquest era un mas ric, amb el seu propi molí fariner, de ben segur que els altres pagesos havien de dur la collita fins aquest molí per moldre l'arròs. Al Japó la majoria de pagesos compartien terres comunals i pagaven impostos al senyor feudal, la majoria eren iguals, però com passa arreu, "algúns són més iguals que d'altres".

Un rec com aquest envoltava els terrenys de la casa, portava aigua corrent, regava el jardí, i subministrava aigua als banys ( els japonesos de fa 300 anys també es banyaven cada dia ).

Fora hi ha un reguitzell d'eines del camp, algunes de curioses com aquest ventilador.

Aquesta màquina que servia per separar el gra de la palla, no es gaire diferent de les què he vist a masies catalanes, la diferència es que aquí s'hi ficava arròs i no blat.

Us heu d'imaginar el passadís sense la catifa vermella, al seu lloc un terra de fusta polida i al fons una noieta vestida amb un bonic kimono de seda. Aquesta casa va estar reformada i ja tenia algunes innovacions tècniques arribades d'Europa, com vidres a les finestres i electricitat. Si bé l'estructura es remunta al període Edo, el què ens resta són les instal·lacions reformades de finals del segle XIX.

A l'estada, al porxo, al costat dels "zabuton", coixins per prendre el te, hi ha unes branques de prunera decorades amb flors festes de roba de kinomo de seda.

A la zona on hi havia el menador hi ha un braser al terra, aquest brasers s'utilizaven per escalfar però també per cuinar, i mantenir l'aigua calenta per te, és clar, el te que no falti...

L'estada a l'exposició de les nines valia ¥300 ( 2,7 € ), ni la Shikibu ni en Miró no paguen, i amb l'entrada et donaven tant de te com poguessis veure. Un te verd calentonet al costat d'un braser és un plaer que recomano si mai veniu al Japó a l'hivern. Només comparable a una xocolata calenta al carrer Petritxol, una Moritz ben fresqueta després de recórrer les botigues de rebaixes.

Amb tant de te ens va entrar gana, una de les moltes coses bones del Japó és que pots menjar bé, bonic i barat, gairebé a tota arreu, una de les millors solucions són els "obento" el menjar preparat, en capsetes i molt curosament decorats...

... com que era el Festival de les nines, un dels "obento" que vam triar representada un parell de nines, fet d'"oniguiri", boles d'arròs.

Jo no em vaig poder resistir quan vaig veure aquesta carn a la bassa amb albergínies d'amunt d'arròs, dins d'una canya de bambú, era boníssim!!! I per veure, més te, gratis és clar (^_^)