El cap de setmana passat hi havia pont, i vam aprofitar per fer una excursió llarga per fer el cim de Tanzawa a la prefectura de Kanagawa, una serrada semblant a la nostra serralada prelitoral.
Les línies vermelles del mapa són els camins que vam fer.
És una excursió llarga, de les que s'han de fer en dos dies com a mínim. La previsió del temps era dolenta, boira i pluja, la boira no va fallar però la pluja s'ho va repensar i ens va deixar tranquils.
Això sí, la humitat era molt alta i el terra estava tot enfangat. I és clar, no vam poder veure el mont Fuji. Bé, ja el veurem la propera vegada, si ens tornem atrevir a pujar.
La veritat és que el paisatge, malgrat que bonic, feina una mica de por, en qualsevol moment teniem la impressió que et sortiria un White Walker!
Sort que el somriure de l'Aya ens va anar obrint camí, estava molt contenta, li encanta la muntanya, quan tornem a Catalunya haurem de pujar al Turó de l'Home o fer una excursió al Pedraforca.
Aquella caseta que es veu a la llunyania és un del refugis de muntanya, en vam passar per tres abans d'arribar on hauríem de fer nit.
Alguns membres de l'expedició van aprofitar per descansar quan hi vam arribar.
Mentre altres feien l'indi...
L'avantatge de pujar és que deixes enrere els núvols, llàstima que la imatge no tingui moviment, el vent feia que la boira es mogués dramàticament escampant-se per la muntanya, una visió espectacular!
Bé, no tan espectacular com aquesta (^_^)
Un arbre majestuós, no creieu?
A mesura que anàvem pujant ens vam anar torbant amb dificultats, de fet la muntanya sembla una gimcana.
Cadenes, ponts i passarel·les...
En Miró sempre, alerta, no es volia perdre i consultava el mapa cada dos per tres.
Per fi vam coronar el primer cim, el Mont Tō ( 1.941m ), però aquesta només era una petita pausa, encara ens quedaven uns quan quilòmetres més per arribar a Tanzawa.
Si hagués fet bo, des d'aquí s'hauria de veure el Fuji al fons.
Crec que em vaig quedar encantat un munt de minuts, perdut en la bellesa d'aquest paisatge.
Després d'una petita pausa, massa petita per alguns (^_^), "Sant Tornem-hi"!
La molsa aprofita qualsevol tronc per fer-se camí.
I per fi, només 100 metres al nostre primer destí!
Aquest és el refugi de Tanzawa ( en japonès es diu yamagoya ) aquí hi vam fer nit, per descansar, l'endemà hauríem de fer 10km més de descens per un altre camí.
A la yamagoya vam sopar molt bé, carn amb arròs ( gyu-don ) i verdures en salmorra ( tsukemono ) sopa de miso, i te calentonet. I després a dormir, en lliteres de tatami ( quin mal d'esquena! ).
L'endemà al matí, matí les 6:00h! Un cop esmorzats, molt bé, ens vam fer aquesta foto a 1.561,1m
Vam recular uns 3km fins al mont Tō per trobar l'encreuament que ens duria a una altre yamagoya, on l'Aya en havia promès un bon àpat a base de fideus.
La Shikibu es va llevar com a líder del grup, si es tracta de menjar bé, ella sempre fa camí (^_^)
Aquesta és el mateix lloc on hi havia les estàtues de Buda petites de la foto d'abans. I a partir d'aquí vam agafar un viarany diferent.
Però no ens feia basarda la llarga caminada, ja que ho fèiem entre boscos de milers de colors, i la canalla, per animar-se anava cantant "udon, udon", els fideus que ens havia promés l'Aya.
I dúiem magdalenes de gerds, per tapar forats, oi Miró?
Sembla talment que algú hagi decorat el boscos expressament.
Aquesta casa tan tronada és la yamagoya més famosa de totes, la Nabewarisanso, nabe vol dir caçola en japonès, i es famosa pels seus fideus a la caçola "Yaki Nabe Udon". L'amo ens va explicar que el dia anterior va haver de servir 600 plats, es veu que fa una setmana va sortir per un programa de televisió. ( La foto és de la "Viqui", tenia tanta gana que em vaig oblidar de fer-ne una ).
Per cert l'amo va pujar a l'Everest fa anys on va perdre uns dits de la mà per congelació, com que no pot tornar a fer alpinisme professional, va obrir aquest refugi.
Els fideus Udon eren boníssims!
Un cop ben restaurants vam continuar el descens, uns 7km de baixada, travessant rius,
...i rierols, no, no són Hobbits a la Comarca.
No vam trobar cap nen més petit que en Miró, ni tan sols de la mateixa edat, va baixar 10km seguits tot solet, amb la seva motxilla carregada de llibres, joguines i caramels ( que es va menjar ). Per a la Shikibu, després d'haver pujat el Fuji, va ser com sortir a passejar per la Rambla ( de Badalona ).
Tot uns campions!
L'Aya i jo? Bé, encara tenim cruiximents. (^_^)