dijous, de desembre 17, 2015

Festa de Nadal amb el Casal Català

El cap de setmana passat vaig tenir el luxe d'organitzar la Festa del Casal Català de Tòquio amb l'ajuda del xef Josep Barahona que es va encarregar del local i el menú.
A la imatge, en Marc Esteve, un dels membres fundadors, en el moment del discurs de inauguració en el que va reflexionar sobre la situació dels refugiats.

Jo, en el meu discurs vaig voler explicar a través de les paraules de Joserp Maria de Sagarra, quin és el sentiment dels qui hem hagut d'avandonar la nostra terra per buscar noves oportunitats.

El menú barrejava sabors catalans i japonesos, amb bunyols de bacallà, o tempura de gamba, escalivada, truita amb nap ratllat, o karage ( pollastre arrevossat ).

Abans de fer cagar el Tió la canalla va poder pintar o fer altres manualitats, mentre els grans es retrobaven amb els amics.

 L'Oriol, el ganapia de vermell, ens va deixar el seu Tió.



Jordi ( a l'esquerra ), xef de la Fonda Sant Jordi, es va posar a l'altra banda de l'auca i per fer de comensal en comptes de cuiner.


 Un cop el cava va haver corregut, vam tenir el coratge de cantar unes quantes nadales.



 Amb en Jordi i en Gerard!










Bé, nosaltres ens ho vam passar d'allò més, esperem que vosaltres també gaudireu de les vostres festes, ja veieu que els catalans al Japó mantenim viva la flama de les nostes tredicions!
Bones Festes!

dilluns, de desembre 07, 2015

Una història de mandarines

Per a molts és conegut, sobretot al nostre país, que les taronges venen de la Xina, segurament portades pels àrabs a través de la ruta de la seda. Fa molts segles que a València en conreen i sén les més famoses del món. Però a València també hi ha mandarines, de petit quan anava a Jumilla per Setmana Santa recordo els paguesos venent mandarines al voral de la carretera. València possiblement també sigui ara el segon productor mundial de Mandarines, després de la mateixa Xina. Però el potser no sabeu és que les mandarines són la fruita més típica del Japó. ( Bé i els melons quadrats )

El cap de setmana passat vam anar a collir mandarines, és molt divertit, et donen unes tisores de collir i el pagès et deixa sol enmig dels mandariners i pots menjar tantes mandarines com vulguis, o collir-les tu mateix per pagar el que t'emportis a casa a granel.

En Miró i la Shikibu van xalar d'allò més enfilat-se als arbres collint mandarines, era el primer cop que ho feien però ho van fer tan bé que crec que sempre podran trobar feina a València quan sigui el temps de collita. Mentre els grans amb prou feines n'haviem collit un parell, la canalla en duia les butxaques plenes.

Això les que arribaven a terra, perquè moltes es quedaven pel camí, de fet no vam dinar, ja que ens vam afartar d'aquest fruit tan dolç d'hivern.

La varietat de mandarina que vam collir va ser la Satsuma, i ara ve quan us explico per què la mandarina és potser la fruita més famosa del Japó amb permís dels melons quadrats.

Els japonesos, deuen molta part de la seva cultura a la Xina, igual que nosaltres no seriem el que som sense Roma, la Xina va influenciar tots els territoris del seu voltant.
Nosaltres coneixem les mandarines amb aquest nom perquè venien de la "Xina Mandarina" o l'antiga Conxinxina ( l'actual Vietnam, Laos i Cambodja ). Malgrat sembli que tenim mandarines des de temps immemorials aquest fruit no va arribar a Europa fins el segle XIX, increïble, no?
Com us deia abans la mandarina és un fruit xinès que va arribar al Japó com els kanjis o el budisme, a través de l'intercanvi comercial. El xinesos en deien "Migan" (fruit de mèl) per la seva dolçor, i al Japó ho van modificar i li fan dir "mikan みかん", va tenir molt èxit, tant que se'l van fer seu i ara no els pots discutir l'origen.
Pels xinesos la mandarina és un fruit que representa la bona fortuna, a més és una fruita d'hivern, o sigui que coincideix amb el cap d'any.
Els japonesos van fer el que sempre fan, adaptar les coses al seu gust i van adoptar aquesta tradició i adornen les cases amb aquest fruit per celebrar la vinguda del nou any. A la imatge que he penjat es veu una mandarina d'amunt d'uns pastissets d'arròs que es diuen "mochi". Aquesta decoració es posa sempre a les "genkan" el rebedor de les cases.

Un altre fet que dona arguments als japonesos a pensar que les mikan són invenció seva és que una de les varietats de mandarines més famoses es digui Satsuma, les mandarines satsuma han tingut molt èxit comercial, pel seu aroma i perquè no tenen llavor. Satsuma és la regió que he assenyalat al mapa, a l'illa de Kyushu. Els satsumes van ser dels primers que van establir relacions comercials amb els estrangers a partir dels S XIX, d'aquí que segurament poguessin donar nom als seus productes abans que altres regions del Japó. 

Durant questa època de l'any els japonesos es regalen mikan sobretot les iaies o els pares del poble envien caixes d'aquesta fruita als seus fills i familiars de la ciutat, és una tradició que potser heu vist en molts Manga o Anime, recordo que la Misae, la mare del Shichan té una caixa de mikan dins de l'armari on guarda la roba, possiblement plena d'andròmines que ha comprat per Internet.
La imatge d'una família japonesa menjant mikan asseguda al voltant d'una taula amb braser és una icona d'aquestes dates.
Avui he dut un parell de quilos de mikan als meus companys de feina, ahir em vaig empatxar i tinc mal de panxa, crec que trigaré a tornar a menjar mandarines.

divendres, de novembre 27, 2015

Excursió a Tanzawa amb parada i fonda

El cap de setmana passat hi havia pont, i vam aprofitar per fer una excursió llarga per fer el cim de Tanzawa a la prefectura de Kanagawa, una serrada semblant a la nostra serralada prelitoral.
Les línies vermelles del mapa són els camins que vam fer.

És una excursió llarga, de les que s'han de fer en dos dies com a mínim. La previsió del temps era dolenta, boira i pluja, la boira no va fallar però la pluja s'ho va repensar i ens va deixar tranquils.

Això sí, la humitat era molt alta i el terra estava tot enfangat. I és clar, no vam poder veure el mont Fuji. Bé, ja el veurem la propera vegada, si ens tornem atrevir a pujar.

La veritat és que el paisatge, malgrat que bonic, feina una mica de por, en qualsevol moment teniem la impressió que et sortiria un White Walker!

Sort que el somriure de l'Aya ens va anar obrint camí, estava molt contenta, li encanta la muntanya, quan tornem a Catalunya haurem de pujar al Turó de l'Home o fer una excursió al Pedraforca.

Aquella caseta que es veu a la llunyania és un del refugis de muntanya, en vam passar per tres abans d'arribar on hauríem de fer nit.

 Alguns membres de l'expedició van aprofitar per descansar quan hi vam arribar.

 Mentre altres feien l'indi...

L'avantatge de pujar és que deixes enrere els núvols, llàstima que la imatge no tingui moviment, el vent feia que la boira es mogués dramàticament escampant-se per la muntanya, una visió espectacular!

 Bé, no tan espectacular com aquesta (^_^)

 Un arbre majestuós, no creieu?

A mesura que anàvem pujant ens vam anar torbant amb dificultats, de fet la muntanya sembla una gimcana.

 Cadenes, ponts i passarel·les...

 En Miró sempre, alerta, no es volia perdre i consultava el mapa cada dos per tres. 

Per fi vam coronar el primer cim, el Mont Tō ( 1.941m ), però aquesta només era una petita pausa, encara ens quedaven uns quan quilòmetres més per arribar a Tanzawa.

 Si hagués fet bo, des d'aquí s'hauria de veure el Fuji al fons. 

 Crec que em vaig quedar encantat un munt de minuts, perdut en la bellesa d'aquest paisatge. 

 Després d'una petita pausa, massa petita per alguns (^_^), "Sant Tornem-hi"!

 La molsa aprofita qualsevol tronc per fer-se camí.

 I per fi, només 100 metres al nostre primer destí!

Aquest és el refugi de Tanzawa ( en japonès es diu yamagoya ) aquí hi vam fer nit, per descansar, l'endemà hauríem de fer 10km més de descens per un altre camí.

A la yamagoya vam sopar molt bé, carn amb arròs ( gyu-don ) i verdures en salmorra ( tsukemono ) sopa de miso, i te calentonet. I després a dormir, en lliteres de tatami ( quin mal d'esquena! ).

 L'endemà al matí, matí les 6:00h! Un cop esmorzats, molt bé, ens vam fer aquesta foto a 1.561,1m

Vam recular uns 3km fins al mont Tō per trobar l'encreuament que ens duria a una altre yamagoya, on l'Aya en havia promès un bon àpat a base de fideus.

 La Shikibu es va llevar com a líder del grup, si es tracta de menjar bé, ella sempre fa camí (^_^)

Aquesta és el mateix lloc on hi havia les estàtues de Buda petites de la foto d'abans. I a partir d'aquí vam agafar un viarany diferent.

 Però no ens feia basarda la llarga caminada, ja que ho fèiem entre boscos de milers de colors, i la canalla, per animar-se anava cantant "udon, udon", els fideus que ens havia promés l'Aya.

 I dúiem magdalenes de gerds, per tapar forats, oi Miró?

 Sembla talment que algú hagi decorat el boscos expressament.

Aquesta casa tan tronada és la yamagoya més famosa de totes, la Nabewarisanso, nabe vol dir caçola en japonès, i es famosa pels seus fideus a la caçola "Yaki Nabe Udon". L'amo ens va explicar que el dia anterior va haver de servir 600 plats, es veu que fa una setmana va sortir per un programa de televisió. ( La foto és de la "Viqui", tenia tanta gana que em vaig oblidar de fer-ne una ).
Per cert l'amo va pujar a l'Everest fa anys on va perdre uns dits de la mà per congelació, com que no pot tornar a fer alpinisme professional, va obrir aquest refugi. 

 Els fideus Udon eren boníssims!

 Un cop ben restaurants vam continuar el descens, uns 7km de baixada, travessant rius, 

 ...i rierols, no, no són Hobbits a la Comarca.

No vam trobar cap nen més petit que en Miró, ni tan sols de la mateixa edat, va baixar 10km seguits tot solet, amb la seva motxilla carregada de llibres, joguines i caramels ( que es va menjar ). Per a la Shikibu, després d'haver pujat el Fuji, va ser com sortir a passejar per la Rambla ( de Badalona ).
Tot uns campions!
L'Aya i jo? Bé, encara tenim cruiximents. (^_^)