Himeji, un castell de peŀlícula

El cap de setmana passat vam poder, per fi, visitar una mica de país. Des que vaig arribar al Japó sempre m'havia fet iŀlusió conèixer els castells japonesos que havia vist a les peŀlícules de Kurosawa.
Aprop de casa en tenim un de molt famós per haver estat el centre d'una batalla molt important, és castell d'Odawara, d'aquest castell, però, només se'n conserva la torre de l'homenatge, i és una reproducció dels anys 70.
També havia visitat el castell de Nagoya, que també és una reproducció. Però mai havia vist un castell de debò, i entre els castells que resten al Japó, el més famós i el més bonic és el Himeji.

De castells al Japó no en que den gaires, per diferents causes, el foc, els terratrèmols, la guerra ( els bombardejos americans ) però la raó principal, que l'emperador Meiji els va fer enderrocar, per evitar que els nobles contraris a la Restauració s'hi poguessin fer forts.
El castell de Himeji es va salvar perquè el seu senyor estava del bàndol de l'emprerador i per la seva bellesa. De fet l'anomenen el "castell del miracle", ja que si bé durant la guerra contra els EUA la ciutat va quedar arrasada el castell va sobreviure als bombardejos.
El castell actual és del segle XVII, tot i que la construcció comença al segle XIV, i ha anat patint reformes i restauracions, la darrera encara s'està duent a terme.
Aquest castell és patrimoni universal de la UNESCO des del 1993 ( una mica tard pel meu gust )
I si us ve de gust us n'ensenyaré unes imatges.

Aquesta és l'entrada a les muralles interiors, antigament el castell tenia unes muralles que envoltaven tota la ciutat, i unes muralles interiors per protegir el recinte militar, la ciutadella.

Durant el segle XVI el Japó ja usada armes de foc i el castell de Himeji està concebut per aquestes defenses, es tracta d'un castell de l'estil Azuchi-Momoyama, amb boques pels mosqueters i un laberint de trinxeres semblant a les fortaleses europees del segle XVIII.

Al bell mig de la ciutadella hi ha la torre de l'homenatge, el darrer reducte on hi havia el senyor amb la seva família.

L'estructura del castell era de base de pedra i un esquelet de fusta i canya trenada amb guix, les portes estaven reforçades amb plafons de ferro per evitar fletxes incendiaries.

Les muralles estan equipades amb aquestes obertures, pels mosqueters. 

N'hi ha de quadrades, rodones i triangulars, imagino per diferents tipus d'armes de foc o llencívoles. 

Des de l'entrada a les torres, tot són passadissos laberíntics, on les forces defensores podien emboscar l'enemic fàcilment.

Les teules estan decorades amb els emblemes de la família, les papallones són dels Ikeda i les flors dels Toyotomi.

Un detall de les portes.

Aquestes obertures allargades a la base de la torre servien per llençar pedres.

Dins el castell hi ha una maqueta de la ciutat en el segle XVII, aquí es poden veure les diferents muralles que protegien la població i el castell, amb els trams de pared i també el fossars que eren plens d'aigua.
Els qui coneixeu la Barcelona del 1700 us n'haureu adonat que aquesta ciutat s'assembla molt a l'esquerra de la Rambla,  tots els camps que hi havia des del carrer Hospital fins la falda de Montjuïc, aquest fet permetia la ciutat resistir setges molt llargs.

Aquesta és l'estructura del castell, aquest entramat de bigues i columnes de fusta permetia que fos resistent als terratrèmols, però alhora era el punt feble contra el incendis, per això hi havia un cos de bombers preparat a tota hora del dia i la nit.

Aquesta és una de les galeries del castell que dóna la volta a la torre, les lleixes de la dreta justa abans de les vitrines són per posar-hi els mosquets.

La complexitat de les taulades del castell.

Diferent portes fortificades dins el laberints de passadissos.

Les escales per accedir als pisos superiors mai directes, sempre amb cantonades on poder-se emboscar. A més cada escala quedava segellada per una porta reforçada i prodegida per la guàrdia personal del senyor, que lluitaria a ultrança per defensar la família. 

A l'esquerra un "festejador", a la dreta un entarimat per poder disparar des de la finestra. 

Aquí es poden veure les giragonses que feia la muralla. 

Un detall de la decoració del castell, una orada, un peix que porta fortuna. 

L'entramat de bigues.

Un altre galeria, un heu d'imaginar que les cambres de la dreta havien d'estar decorades amb tapissos de colors, i separades per cortinatges de seda o bambú. També és possible que el terra estigués entapissat de tatamis.

Una mica deuria ser així la imatge del castell en temps de pau.

Les finestres reforçades per reixes de guix.

Reblons de ferro per reforçar les juntes de les parets.

Les portes d'accés a la planta noble estaven blindades per plafons i baldes de ferro.

Els pisos superiors eren molt foscos. 

Vista lateral des del pati d'armes.

La vista des del pati d'armes. De cada finestra podia sortir una bala mortal.

El "matsu", el pi, és un símbol que no pot faltar a cap castell japonès.

Us imagineu assaltar aquest castell?

Una de les entrades a la torre.

Un pou d'aigua, ara entendreu per que el japonès el kanji és "井", oi?

Un altre detall de la decoració. 

Abans de poder accedir al castell, també hi havia un bosc que dificultava i molt la invasió. 

Sempre m'havien dit que la gent de l'oest del Japó eren més divertits que els de l'est, on visc jo, una mica com els valencians, molt de la conya. I es veritat, la gent de Kansai la regió de l'oest són molt divertits i molt simpàtics.

Si mai veniu al Japó, no deixeu de visitar aquesta meravella, per a mi un dels castells més bonics del món, és molt elegant i bellament proporcionat, llàstima que tingués la finalitat que tenia.
Tanmateix si us hi animeu no us adormiu, és un lloc protegit que només admet un cert nombre de visitants per dia, us recomano la visita abans de les 9:30h.

Després podeu fer una passejada en barca pel fossat.

O relaxar-vos a l'esplanada que hi ha fora, on podeu comprar un munt de teca molt bona i a bon preu sense caure dins d'un restaurant per turistes.

D'on ve el gest de la "V"?

Finalment l'equip de recerca va trobar en Yamato Tanooka, el nen de 7 anys perdut a Hokkaido després que els seus pares li fessin un "Hansel i Gretel" per trapella.

Però no us vull parlar de l'incident, ja que la premsa en va plena i ja sabeu de què va i es pot arribar a la conclusió que els pares han estat, mai més ben dit uns ( preparats per la gracieta? ) tanoques! En puc fer broma perquè ha acabat bé.
Si mireu la foto del petit Yamato veureu que fa el gest de la V amb la mà, per a nosaltres a occident aquest gest és símbol de victòria, però al Japó es coneix també com a "Peace Sign", senyal de la pau.
Si heu vist japonesos fent-se fotos, aquest gest no us resultarà desconegut, ja que és pràcticament obligatori. Aquest costum també s'ha extès als països d'influència la zona, bàsicament per la influència de la cultura POP nipona sobre Corea i la Xina. 

 Però d'on bé aquest gest? No es sap del cert però fa poc vaig llegir un article publicat al Japan Times que recull les teories més possibles. Tot seguit un en faig un resum.

Teoria 1: Ve del Manga
A finals de 1960, hi va haver un Manga de béisbol anomenat "Kyojin no Hoshi" ( L'estrella dels Giants ).

En una escena, el personatge principal, Hyuma, està trist perquè creu que el seu pare no ha arribat a temps per acomiadar-se d'ell a l'estació de tren abans d'un important partit de béisbol. El pare apareix just a temps, i en un típic "estic inexpressiu però el meu cor està esclatant" gest de mascle, fa amb els dits el gest de la V, el que significa que li desitja la victòria (shori sense V-Sain!). Encoratjat, Hyuma, marxa i guanya el partit.

 Un altre Manga que podria ser l'orígen de la popularitat del gest  Sain wa V ( El Senyal és V) de 1968, inspirat en l'auge del voleibol que es va produir després que l'equip femení de voleibol japonès, el Toyo sense Majo (bruixes d'Orient), guanyés la medalla d'or als Jocs Olímpics de Tòquio 1964.

El Manga va ser adaptat a l'Anime i també a una sèrie de televisió de gran èxit.

Tanmateix, aquestes referències són molt antigues, i és possible que la nova generació de jovent que es fa selfies a Shibuya no n'hagi sentit a parlar mai.

Teoria 2: patinatge sobre gel

Aquesta és probablement la teoria més coneguda. Durant els Jocs Olímpics d'Hivern 1972 a Sapporo, Japó una patinadora sobre gel dels EUA, Janet Lynn de 18 anys, es va convertir amb la princesa dels jocs. Lynn havia guanyat 5 vegades consecutives els campionats dels EUA i era la favorita per gaunyar l'or a Sapporo, però - horror d'horrors! Durant un gir va caure i possibilitat de guanyar la medalla d'or es va esfumar. Però, per a sorpresa del públic present, va somriure, es va aixecar i va seguir endavant. Fins i tot al final, el seu somriure semblava sincer i entranyable i es va guanyar el cor del japonesos.

Janet Lynn, la noia de la dreta, va aparèixer en moltes revistes, i per als seus fans, va signar aquestes publicacions periòdiques amb les paraules "pau i amor", segons es diu va fer habitualment el signe V. Per tant, el gest es va començar a associar amb aquesta barreja de somriures, encant i una actitud positiva.

Però on és l'evidència d'això? En realitat, Lynn no va fer el gest de la V al final de la seva actuació ni quanva rebre la medalla de bronze. A més, no s'ha pogut trobar una sola foto d'ella fent el senyal de la V. Llegenda urbana?

Teoria 3: Spider Cam

El 1972 Konica va llençar al mercat una nova càmera fotogràfica, la C35 comeguda com la Spider Cam perque per a la campanya es va utilitzar al imatge de Jun Inoue el cantant del grup de J-POP, the Spiders, les aranyes, una còpia japonesa dels Beatles. 

Jun Inoue va possar pels cartells fent el gest de la "V". Per què? Sembla ser que ell pensava que el signe "V" era una cosa de moda a Gran Bretanya. Atès que els Spiders havien fet una pel·lícula a Londres en els anys 60, podrien haver vist gent fent aquest gest. O potser va ser el director dels anuncis publicitaris que van demanar Inoue a posar d'aquesta manera? Possiblement Inoue va fer el senyal sense pensar, al director li va agradar i el va mantenir com una característica de totes les promocions posteriors.

En qualsevol cas, sembla clar que això va ajudar a promoure la tendència entre els japonesos en general. De fet aquesta càmera va gaudir de molta popularitat,  d'acord amb Fujifilm, el 1973 al voltant del 70% dels japonesos en tenia una.

Altres teories:

Que diuen "ni"Les tres priemres teories son les mes popularls, però n'hi ha  més. La primera es que diuen "ni", com nosaltres quan diem: Lluis. "Ni" en japones vol dir 2, per aixo s'indica 2 amb el dits. 

Gest de post-guerra

Una altre idea és que en el seu origen va ser una estratègia dels ocupants nord-americans a finals dels 40 per fer més pacifista el Japó, després de llargs anys de dictatura militar. Quan les tropes aliades van entrar al Japó després de la rendició, els japonesos usaven el llenguatge de símbols per comunicar-se. Un d'aquests gest era el senyal V, la teoria postula, en aquest cas possiblement vol dir alguna cosa així com: "Va ser una victòria per a vosaltres, però ara tindrem pau."

Winston Churchill
I el primer ministre britànic Winston Churchill? El seu hàbit de fer el signe "V de victòria" durant la Segona Guerra Mundial és llegendari. L'origen del senyal a Anglaterra es remunta als arquers anglesos ( utilitzant la versió mostrant del dors de la mà ) en contra dels seus enemics francesos durant les guerres de 1415. Els francesos tallaven aquests dos dits als anglesos perquè mai poguessin tornar a usar els arcs en contra. Els arquers anglesos tenien molt bona fama, per això quan s'enfrontaven els anglesos ens increpaven amb aquest gest que actualment es considera groller. 

Churchill va encoratjar l'ús del símbol a l'Europa II Guerra Mundial, V de victoire ( victòria en francès) i Vrijheid ( llibertat en holandès). 

Segons algunes fonts, més tard es va fer èmfasi que els dos dits del senyal V ara han de representar Hiroshima i Nagasaki i convertit en un símbol de la pau, sinecerament ho dubto. 

Tanmateix qui ho sap? Peace!!!