divendres, de juny 29, 2012

Uns moments de Disney Sea

La companya i amiga Claire m'ha deixat penjar aquest vídeo d'un dia a Disney Sea, així veureu com és en realitat! Gràcies Claire!

dimecres, de juny 27, 2012

Disney, animació japonesa?

Recordeu la dita, vendre neveres al esquimals? Suposo que actualment això és el què els passa als americans quan voles vendre animació als Japonesos.
De fet Disney pel que fa la l'animació, sort en té d'haver comprat Pixar, líder en animació CG, ja que en el camp de l'animació tradicional els japonesos fa anys que els han passat la mà per la cara. Pels qui us agradi el tema recordareu Akira, com un film memorable que va marcar un abans i un després pel que fa a la producció de cintes d'animació. No cal dir de Miyazaki Hayao i el seu Studi Ghibli, estan molt per d'amunt qualsevol producció americana, ni tans sols la darrera producció de Disney en animació tradicional "The Princess and the Frog" ( 2009 ) pot competir-hi tècnicament.
Lluny han quedat els dies de l'hegemonia dels estudis que van crear obres mestres com la "Blancaneu" o "El llibre de la Selva".
Disney ho sap, també sap que al Japó, si vols vendre alguna cosa ho has de fer a la seva manera, per això per promocionar el seu parc d'atraccions va encarregar l'anunci, l'estudi d'animació Madhouse, especialitzat en produccions d'altres creatius. Madhouse és l'estudi responsable de portar la vesió japonesa de Lilo & Stich a la televisió, per exemple.
Així doncs Disney, que és un estudi d'animació, ha encarregat a un altre estudi que té un estil totalment diferent al seu, fer l'anunci del seu parc d'atraccions.
És com si els els treballadors de Coca-Cola beguessin Pepsi o veure Salvador Alemany en un caixer del Banc de Sabadell.
El resultat és bo, els dibuxos i la qualitat de l'animació expeccionals, és una historia molt emotiva, sobre la vida d'una nena a través de les seves experiencies a Disneyland, us en poso unes captures de vídeo i després l'anunci sencer, perquè el judgeu per vosaltres mateixos.

Recordo que la primera vegada que hi vaig anar la Shikibu tenia 3 anys, més o menys com aquesta nena.

Tot el parc fa olor de crispetes dolces...

Els japonesos acostumen a anar-hi quan les nenes fan 3 o 7 anys com a regal pel "Shichigosan"

És l'època "pricesa", la Shikibu també hi està ficada!

Molts japonesos de fora de Tòquio o Kanto van a Disneyland de viatge de fi de curs de l'institut, a Badalona anàvem a  Mallorca o Itàlia (^_^)

És molt típic veure estudiants d'uniforme en grups parlant accents d'altres parts del país...

Els "Churros" ( a pal sec, sensa xocolata, ecs! ) i les orelles de Minnie, no poden faltar...

La primera cita...

...i les que vindran, moltes parelles joves van al parc de vacances...

...i fins hi tot s'hi casen, hi ha tot un negoci, de Princess Wedding, increïble, però pels qui els agradi casar-se de Ventafocs no hi ha millor lloc.

Després hi tornen amb els fills petits...s'esperen hores asseguts guardant lloc per veure les desfilades... 

...o els castells de focs artificials...

...fins hi tot els avis que de petits hi anaven, tota una vida...

dimarts, de juny 26, 2012

Cartell pel Festival de Tanabata

Fa un parell de mesos se'm va convidar a participar en un concurs per dissenyar el cartell del Festival de Tanabata d'enguany. Fa 62 anys que la meva nova ciutat organitza el Festival dels Estells, una festa d'arrels xineses, de la que us he parlat altres anys.
Segons es demanava a les bases, el jurat volia una peça original, per trencar amb la línia que durant anys s'havia anat tenint. Volien una cosa fresca, innovadora, que representés la ciutat i el festival.
Així doncs semblava un projecte interessant, on totes les empreses del ram i són convidades i hi participen pel prestigi que representa guanyar el concurs.

Fins ara això és el que s'havia fet:

 Esquerra 2007, dreta 2008.

Esquerra 2009, dreta 2010, no he trobat el de l'any passat però tampoc cal...

Així que jo, seguint les instruccions del jurat, i cercant una cosa nova vistosa i que cridés l'atenció vaig fer això...

Basant-me amb les meves arrels Modernistes i amb la tradició japonesa de l'Ukiyo-e vaig fer un cartell inspirat en la llegenda de Tanabata amb els personatges de la història com a protagonistes, assegunts d'amunt d'un "takekazari" unes de les estructures que es s'utilitzen per decorar els carrers, junts abans del moment de fer-se un petó, el kimono del noi, Hikoboshi el pastor d'estelles, porta estampat el símbol de la ciutat i les fulles de bambú amb les que es dedoren les façanes de els cases, mentre subjecta una branca guarnida amb desitjos escrits, ella, la princesa Orihime porta un kimono decorat amb garces, aquestes aus que construiran un pont que els ajudarà a creuar la Via Làctia un cop l'any. 
Al fons a l'horitzó, el Sol de Ponent amagant-se darrere la torre de Shonan, i a la dreta la Muntanya d'Oyama, el decorat de la nostra ciutat, l'hora encara no ha arribat, el sol no s'ha post i els enamorats encara no es poden fer el petó, però ben aviat, ben aviat...

L'empresa que em va convidar, Across, va presentar un altre disseny, creat per Yamaguchi Satoru, un dissenyador local molt expert amb la ciutat i que havia guanyat la competició tres anys seguits.

De la idea de Yamaguchi només us puc dir que representa la bandera del Japó, i que el kanji reflexat al cel és "kitsuna" ( lligams ), aquest va ser el kanji que es usar per definir l'any passat, perquè els llingans entre la població japonesa i el món es van estrényer després de la tragèdia del març de 2011.

La senyora que surt al meu cartell i al de Yamaguchi és una "famosa" de Hiratsuka que es diu Yamase Mami i que presenta programes de televisió.
Les 3 noies que surten als cartells són les pubilles de la ciutat, les Orihime, encarregades de representar-nos sempre que calgui.

Finalment hem sabut el resultat i el jurat ha decidit apostar per la innovació, triant un cartell trencador com mai s'ha vist, Mariscal, el seu Cobi, i la revolució que van causar en el concepte del disseny de mascotes olímpiques queda curt davant aquest trencament. Ta txan!!

"no hase farta desirr nada más"...què en penseu? Sincerament.



DARRERA ACTUALITZACIÓ DE JUNY 2013
Avui he descobert el cartell de Tanabata d'enguany, per sort o per desgràcia no vaig ser convidat al concurs, però en veure el resultat tampoc calia, el cartell d'aquesta edició és igual d'"original" que els d'altres anys. Suposo que no guanyaré mai si no aprenc a fer lletres daurades.



dilluns, de juny 25, 2012

Què és el Manga?

M'han arribat notícies de la definició que la Real Academia Española vol incloure fent referència el Manga.
"1. m. Género de cómic de origen japonés, de dibujos sencillos, en el que predominan los argumentos eróticos, violentos y fantásticos.
2. adj. Perteneciente o relativo al manga. Videos, estética manga."

"1. M. Gènere de còmic d'origen japonès, de dibuixos senzills, en què predominen els arguments eròtics, violents i fantàstics.

2. adj. Pertanyent o relatiu al manga. Vídeos, estètica manga. "

Visc en un país on esmorzes, dines i sopes Manga, actualment, és un dels valors afegits de la cultura japonesa, que produeix milers de pàgines de contingut i representa una de les indústries més sanes i amb més futur del país, creant millers de llocs de treballs i ajudant a l'economia del Japó. Una cultura popular que és consumida per milions de persones arreu del món diàriament.

Hi ha tantes coses a dir que no sé per on començar. El primer que cal saber és que Manga és un còmic, historieta gràfica, i no s'ha de confondre amb l'Anime, que són dibuixos animats, alguns inspirats en Manga, altres originals, com la majoria de produccions de l'Estudi Ghibli.

No sóc un fanàtic del Manga ni de bon tros, format més en el còmic americà clàssic, d'artistes com Alex Raymond ( Flash Grodon ) o amant de la BD francesa, amb Moebius, i dels artistes italians com Milo Manara, Guido Crepax, Hugo Pratt, Vittorio Giardino, seguidor de la revista Cairo amb Daniel Torres, m'agraden tots els estils i m'agrada el dibuix i una bona història.
En general no m'agrada el Manga, molts tenen molt mala qualitat de dibuix i una tècnica molt pobre, i masses són exactament iguals, sé que fent aquesta afirmació trobaré molta gent que estarà en desacord amb mi, però ho dic objectivament, i fent esment a l'estètica i no al contingut de la narració. Però no es pot negar que hi ha trets estilístics que fan que del Manga un producte reconeixible.
 Mirai Suenaga, un personatge creat pel blogaire, Danny Choo, en versions de diferents artistes.


Fa un temps vaig descobrir Frédéric Boilet, un artista francès resident al Japó, Boilet va impulsar un estil nou anomenat la Nouvelle Manga, que intentava combinar les històries del gènere costumista amb l'estètica gràfica del còmic occidental.

Une belle maga d'amour, Frédéric Boilet

Japó, no em cansaré de repetir-ho, és un país amb una cultura molt visual, començant per l'escriptura que es basa en ideogrames, fins als menús de restaurant que han d'estar il·lustrats amb fotos. No és estrany, doncs, trobar que des de vell antuvi els japonesos il·lustressin llibres, que finalment van esdevenir noveŀles il·lustrades. 
Ara bé, com en l'antic Egipte, els artistes japonesos estaven condicionats per unes normes estilístiques molt estrictes de proporció i color, i per la manera de representar les figures, i l'espai. Tret de comptades excepcions, com el període Nara ( 710-794 ) on es va cercar més naturalitat i realisme, la resta del temps fins avui en dia, els artistes tradicionals japonesos, han seguit el mateix cànon. D'aquí que l'art japonès tradicional tingui poques variacions estètiques, que sí millores tècniques. Una altra cosa són les avantguardes plàstiques que van arribar al país amb els comerciants a finals del segle XIX.

Kinkin Sensei eiga no yumei, Harumachi Koikawa 1775.

El Manga no es pot definir, com diu la RAE, com un estil de dibuixos senzills, però sí que, essent hereu de la iconografia japonesa i dels famosos Ukiyo-e, és un estil més proper a la senzillesa de la Línia Clara d'Hergé que al realisme classicista de Hal Foster ( creador de Prince Valiant 1937 ).

Pintura al·legòrica, Untagawa Kuniyoshi.

El Manga també respon a un canons ideals de bellesa i una estètica pròpia amb uns estàndards que s'han de seguir i unes proporcions reglades. Tot i que té variacions com les proporcions "Chibi" ( petits amb el cap molt gran ). La majoria de personatges són molt estilitzats, amb els ulls molt grans, rodons per a les noies, allargats per als nois. Normalment es publiquen en blanc i negre i es fa molt d'ús de les trames transferibles ( una tècnica antiquada per Europa ), i tenen el mateix format, la mateixa mida, 110mm ample, 175mm alt, per a mi un format massa petit per poder apreciar el dibuix quan s'ho val.

Pel que fa a la temàtica, hi ha de tot, des de Manga per la canalla més petita fins a temàtiques pornografies de totes les perversions possibles. Però el meu favorit, és el gènere costumista, històries reals, quotidianes que ens poden passar a qualsevol. Com les aventures del Shin-chan, o les trifulgues d'una noia que treballa en una revista com a Hatarakiman d'Anno Moyoko.

Hatakariman, Anno Moyoko.

He comptat uns 12 gèneres, sense comptar els subgèneres; fantasia, esports, aventures, romanç, ciència ficció, sexe, històriques, robots, herois, escola, etc...
Hi ha Manga pensat per a nens, nenes, nois, noies, adults, salaryman, mestresses, i aviat n'hi haurà per avis ( tota la genereració que ha crescut llegint Manga i no ha deixat de fer-ho ).
Per tot el què he dit, i tot el què m'he deixat, crec que l'Academia hauria de replantejar-se la definició de Manga.
Us deixo amb alguns exemples dels Manga que m'agraden i de iŀlustracions perquè en treieu vosaltres mateixos les conclusions.

Atomu o Astro Boy, Tezuka Osamu, per a molts els pare del Manga.

Dragon Ball, Toriyama Akira.

Crayon Shin-chan, Usui Yoshihito.

Yawara! Urasawa Naoki.

Bakuman, Obata Takeshi.

Video Girl Ai, Katsura Masakazu.

I ara iŀlustracions Manga tretes de Pixiv, us recomano que premeu sobre les imatges per veure'n millor els detalls, són tot menys iŀlustracions senzilles (^_^)

  De temàtica victoriana...

Realitat i fantasia...

En aquesta pseudo-futurista us hi podeu passar hores!!!

divendres, de juny 22, 2012

El "tinto del verano"

Alguns us preguntareu el per què d'un títol tan "castís", però és que no se m'ha acudit cap altre manera millor de representar el suc de Shiso vermell, una beguda no alcoholica molt típica de l'estiu japonès.
El Shiso és una planta aromàtica amb propietats bactericides, cosa que la fa molt apte per condimentar el Sushi i altres plats de la cuina d'aquest meu país.
Normalment s'empra la versió verda que trobareu decorant plats de peix o arrebossada a la Tempura. Fa temps també us en us ensenyar una versió de Shiso verd de la Pepsi. El Shiso verd no m'agrada gens, però el vermell, Akajiso, m'encanta, sobretot el suc que prepara l'Aya, seguint la recepte de la seva mare.

Cal bullir la fulla fins tenyir l'aigua i s'hi afegeix àcid cítric i sucre, el resultat és xarop espès que després es barreja amb aigua o, el meu favorit, gasosa, amb una mica de gel i potser una fulleta de menta, és una beguda, molt refrescant, sana i boníssima. No us podria dir a que té gust, perquè té gust de Shiso i no s'assembla a res que hagi tastat abans, potser pot recordar a la pruna o a la remolatxa, però és menys aspre que la remolatxa, i definitivament més agradable.

Tant de parlar del suc, ara m'ha vingut sed, me'n vaig a la cuina a preparar-me'n un, salut!

dimecres, de juny 20, 2012

Gràcies, Emili Teixidor

(...) L'àvia mateixa sempre deia que fer-se vell volia dir trobar-se una mica cansat de tot plegat, que els vells ja ho havien vist tot i no els sorprenia res, no hi trobaven res de nou a la vida i per això molts vells feien cara d'avorrits.(...) Fragment de Pa Negre ( 2003 ).
Emili Teixidor no era d'aquests avis, ni vell, no avorrit, potser sí que una mica cansat, TV3 diu que ha mort als 78 anys a causa d'un càncer. Viure fins als 78 és viure molts anys. Però els mestres com l'Emili Teixidor sempre es mancaran més, sobretot en un país tan petit com el nostre.

Tot just començava a llegir Pa Negre, ara ho faré amb un sentiment diferent. Com diem al Japó: おつかれさまでした!Gràcies per la bona feina, ja podem descansar.

Després del tifó

Malgrat de avui fa un dia preciós, anit vam passar una mica de por ja que vam patir, com cada d'any per aquesta època, un tifó. Per sort els tifons es veuen venir, i tenim temps per a preparar-nos.
Anit vam plegar abans de la feina, per poder agafar els trens cap a casa, alguns de poc que no sortim volant! Un consell, en cas de tifó no us quedeu esperant el semàfor verd en un encreuament, el corrent d'aire és molt  fort.
Aquesta és una lliçó que vaig aprendre ahir. Una altre lliçó, és que després dels tifons no sap mai com a quedat el país, el carrer o on han anat a parar les tapes dels cubells d'escombraries.

Avui al bosc del meu poble.

El tifó d'ahir va ser bestia, però res comparat la tempesta de destrucció que esta provocant el PP als Països Catalans, sí senyor Duran i Lleida ( o Lérida si ho prefereix així ), Països Catalans, ternimologia que fa més d'un segle que existeix i que descriu el país que es va perdre a partir de la batalla l'Almansa.
És normal que del valencià se'n digui valencià, ja que és així com l'anomenava Joanot Martorell, i que a Mallorca es digui mallorquí, al Principat en diem català, i també a Andorra, ja que fora ridícul que els andorrans anomenessin "andorrà" a la llengua oficial del seu estat.
Com seria ridícul que els australians o canadencs diguessin que parlen australià o canadenc, tot i que tenen varietats dialectals respecte a l'anglès que es parla a Anglaterra.
El que fa el PP a les Illes és un delicte de genocidi cultural típic del franquisme, negar-li el nom es negar la seva existència, d'això en soben molt els del PP, catolics com són saben que el món el va crear Déu a través de la paraula, dotant de nom als ésser que anava creant.
Suprimir la llengua dels centres docents, i negar el seu nom, és un acte imperdonable d'agresió contra els drets fonamentals dels ciutadans de les zones afectades i digne de ser denunciat el tribunal dels Drets Humans. A part que viola tota lògica científica, però no van ser els franquistes que van dir un cop; "muera la inteligencia". Sembla que algú del govern aragonès ha passat moltes hores al sol dels Monegros, potser intentant especular amb el terreny a veure si podia construir-hi casinos, per blanquejar els diners dels seus amics.
Shakespeare va escriure:
What's in a name? that which we call a rose
By any other name would smell as sweet;(...)
Romeo & Julliet.
Què hi fa el nom? El què anomanem una rosa,
amb un altre nom tindrà el perfum igual de dolç;
Recordo que aquest fragment de l'obra es va usar a la meva universitat anglesa quan va passar de Preston Politectics a dir-se University of Central Lancashire. La mateixa universitat amb un altre nom, per cert, millor.

Luisa Fernanda Rudi Úbeda ( aquestes senyores del PP sempre tenen noms de baronessa ) en una imatge que expressa molt be la "modernitat" del seu govern.

Senyors del PP digueu-li català, llengua original de l'orient d'Aragó, o pastanaga, el que us molesta és que és la prova irrefutable que la Franja és Catalunya, que la nostra nació va ser més del que resta després que els espanyols ens dividissin i enfrontessin. 
Teniu clar que Catalunya marxa cap a l'alliberament nacional, és cosa feta i us voleu venjar, la independència de Catalunya representarà un revanxisme cultural criminal als territoris de parla catalana que romanguin sota el jou espanyol. 
Els afectes ja s'estan notant i seran pitjors que cap tifó.



diumenge, de juny 17, 2012

Quins "Collons"... de maduixa!

L'Aya diu que ja us n'he parlat, no ho recordo, però segur que en cas que ho hagi fet no ha estat dels Collons de maduixa (^_^).
Ep! Són bons, eh!

dimecres, de juny 13, 2012

Estelades i vedells de sis potes

Nens i nenes, petits i grans veniu a la fira!
Hi veureu dones barbudes, nans i capgrossos, escriptors exhibint estelades al "Congreso" i vedells de sis potes!
Realment no entenc els criteris del nostre ens públic de comunicació, veig al "Gran Nord" com "s'obliden" de penjar l'"Estanquera" al balcó de l'ajuntament, però a l'escena següent n'ensenyen una comissaria dels Mossos amb la refotuda bandera als pals de l'entrada.
Qui tria les notícies i on han d'anar? Qui decideix que és important el què passa a Tunísia que a casa nostra? Qui posa al mateix lloc un acte de sobirania i una notícia sobre un pobre vedell mutant.
És que els patriotes són "freaks" de fira que es poden exhibir al costat d'altres anormalitats?
Qualsevol que s'ho miri des de l'exterior ho veurà així. Els sobiranistes estem acostumats al veto de la nostra pròpia televisió, a sortir anecdòticament al TN ( amb sort ). I quan sortim, ens posen a "successos".
Segur que n'hi a més d'un que s'està fent un tip de riure hores d'ara.

dimarts, de juny 12, 2012

Botzina d'emergència

No sé si us ho he explicat encara, però al Japó la mainada de primària "ha" d'anar i tornar sola a l'escola. De bon matí, per anar-hi, queden tots els del veïnat en un punt determinat, des d'alumnes de primer fins a sisè, en cas que n'hi hagi.
De vegades els acompanya algun pare de la PTA ( l'associació de pares ) però no tot el camí. Cada membre del grup té un "company de viatge" i agafats de la mà, marxen en grup. Val a dir que hi ha alguns policies que vigilen els camins de l'escola, sobretot el trànsit, però no gaires.
De tornada van sols, potser agrupats en colles d'amics, però cada curs té la seva hora de sortir diferent. Els pares els poden esperar a mig camí, però, normalment no els van a buscar. Tampoc és permès anar-hi en cotxe o vehicle privat. I la mainada fins a secundaria no hi pot anar en bicicleta.

Ja us podeu imaginar que és una situació que fa patir, fins hi tot al Japó, o potser una mica més, en un país on hi ha tanta falera per la canalla.
Per això la majoria de petits porta una botzina a la "Randosel"( motxilla ) en cas que es trobin amenaçats, aquestes botzines arriben fins a 93db de potència i us puc assegurar que fan soroll. Qualsevol persona a cent metres de distància les pot sentir perfectament. Això voldrà dir que hi ha canalla en perill.
És clar que la mainada està educada per a no jugar amb l'aparell i no "detonar-lo" si no és veritat. Ja saben la història del Pastoret i el Llop. Qualsevol que els vulgui fer mal s'ho pensarà dues vegades. Al Japó els malfactors no volen complicacions, i s'hi juguen molt, però molt, la policia japonesa és molt més dura que els Mossos, i no hi han càmeres a les comissaries.

Actualització.

Després dels comentaris rebuts crec que haig d'explicar-me millor.
No hi cap llei o normativa que prohibeixi portar o anar a buscar la canalla a l'escola. Amb l'excepció de la norma sobre el transport privat, que en aquest cas és aplicable per a tothom.
Que la canalla vagi sola, és un costum regulat i controlat pels centres escolars, l'ajuntament i la prefectura. Aquest mapa mostra l'escola i els diferents grups d'alumnes, no hi han els punts de trobada perquè això ho decideix l'associació de veïns.

Això pel que fa a l'escola primària.
Però què passa amb les activitats extra escolars? Doncs en aquest cas els pares acompanyen la canalla a ballet, música o el què sigui que practiquin.
També passa amb els "Juku", les acadèmies de repàs, aquests centres obren al vespre, després de les activitats extra escolars.
Al Japó hi ha "toc de queda" per a la canalla, a l'estiu sol ser a 2/4 de 6 i a l'hivern, quan és més fosc, a 2/4 de 5. A partir d'aquesta hora els alumnes de primària han de tornar a casa o estar acompanyats d'un adult responsable.
Tots els alumnes de primària han d'anar identificats amb l'uniforme de l'escola ( si es privada ) o amb la gorra groga ( si és pública ). Qualsevol menor que vagi sol pel carrer després del "toc de queda" serà retingut per la policia fins que les autoritats identifiquin el cas.
Qualsevol menor en edat d'anar a l'escola primària que vagi sol o acompanyat d'un adult en hores lectives podrà ser retingut o inquirit per les autoritats a fi i a bé d'esbrinar el motiu de l'absència escolar.
Els menors de 12 anys acompanyats d'adults han de tornar a casa abans de les 10 del vespre, les autoritat tenen el deure, una creguin convenient, de preguntar el motiu de cas.
Això pot semblar molt estricte, però la veritat és que no hi policies a cada cantonada, i en realitat és més relaxat del que sembla.

divendres, de juny 08, 2012

Una de "romans", a la japonesa

Els qui de vosaltres heu vist les peŀlícules The Teahouse of the August Moon ( 1956 ) o Sayonara ( 1957 ), potser recordareu Marlon Brandon a la primera fent d'un personatge natural d'Okinawa o Micardo Montalban, a la segona, fent de Nakamura, un actor de Kabuki. Ambdós amb esparadraps als ulls i maquillats per semblar orientals, avui en dia ens semblaria ridícul, però fins fa poc es feia molt, potser era per la dificultat de trobar actors d'ètnies diferents i famosos que tinguessin prou nivell amb la llengua en que es rodava la peŀlícula, potser per racisme.
Jo recordo, per exemple Anthony Hopkins amb la cara pintada de negre, interpretant Othello a la BBC, versions més modernes de l'obra, com la dirigida per Kenneth Branagh l'any 1995 ja incorporaven un Othello negre amb l'actor afroamericà Laurence Fishburne en el rol del Moro de Venècia.

El mes d'abril passat es va estrenar la versió cinematogràfica del popular Manga Thermae Romae de l'autora Yamazaki Mari, que va guanyar el premi Tezuka Osamu del 2010, que és com si hagués guanyat el premi d'Angoulême, els César del món del Còmic.

El primer que sobte del Manga és el títol, "Thermae Romae", jo que vaig estudiar llatí a l'"insti" ja em vaig adonar que sonava estrany, ja que s'hauria de dir "Romanorum Termae" però en realitat no són termes sinó banys per tant hauria de ser "Romanorum Balneis". És clar que aquest títol seria massa confús pels japonesos, i fins hi tot per a nosaltres. De fet el títol original juga amb la llengua japonesa ja que "Thermae Romae" vol dir "cap a les termes romanes" Roma-e ( e o "へ" vol dir, cap, en direcció ).
La segona cosa que sobte, i d'aquí la introducció, és que els personatges romans principals estan interpretats per actors japonesos, però els japonesos es veuen com a estrangers. És curiós veure la visió que els japonesos tenen de nosaltres i com es maquillen per assemblar-nos en.
 La història és molt divertida tot hi que poc original, Lucius Modestus interpretat per Abe Hiroshi, és un arquitecte de banys i rep l'escàrreg de l'emperador de construir unes noves termes, mancat d'inspiració cerca refugi en un balneari, després de capbussar-se a la piscina descobreix un estrany desguàs que el xucla, fent-lo aparèixer a la banyera d'un "Sento", un bany públic, al Japó actual.
Allí coneixerà Mami ( interpretada per Ueto Aya ), que hi treballa i amb qui tindrà una relació sentimental, Lucius descobreix que pot viatjar en el temps a través de les banyeres i cada cop que es capbussa apareix i reapareix a la Roma Imperial o al Japó contemporani, d'aquesta manera aprèn moltíssimes coses dels banys japonesos que va incorporant a les termes romanes, esdevenint l'arquitecte favorit de l'emperador "Hadrianus".

Pel què he vist fins ara sembla una comèdia d'embolics i disbarats però molt interessant, tinc ganes de veure com interpreten des del Japó la capital bressol de la nostra cultura, Salve Roma! Salve Ueto Aya!