dilluns, de gener 30, 2012

Henohenomoheji

Anit la Shikibu va jugar a fer dibuixos amb el dit sobre el vidre entelat del bany, el millor del cas és que va usar lletres per fer els dibuixos, ja ha après a escriure Hiragana, Hiragana són uns caràcters siŀlàbics basats en Kanjis simplificats, aquests caràcters són els primers que s'aprenen a l'escola o quan es comença a estudiar japonès.
Dibuixar cares amb Hiragana és un joc molt popular en la cultura japonesa, i se'n diu "henohenomoheji" que són els caràcters més usats per fer el dibuix senzill d'una cara.
Aquesta cara tradicionalment es pintava als espantaocells, però ara també d'amunt d'una infinitat d'objectes. Com tots els jocs hi ha un munt de variacions. N'he trobat moltes de molt divertides.

 Aquests són molt senzills com els exemples següents.
 També n'hi ha de més elaborats amb un estil semblant al Manga.
 A l'esquerra un gatet fet amb ほやみふじま ( hoyamifujima ) i a la dreta una noia feta amb よふやたまじしだ ( yofuyatamajishida ).

 Un típic espantaocells pintat amb "henoneno" com el de la Vila del Pingüí del la sèrie Dr. Slump.
Aquests exemples són d'un estil més tradicionals. Un pregadéu.
 Un paraigua.
 Un conill.
 Un elefant.

Com veieu als japonesos són molt de la broma i els agrada dibuixar cares a tot arreu.

diumenge, de gener 29, 2012

25 anys sense Foix

Avui fa 25 anys que ens va deixar un personatge iŀlustre de la nostra terra, un patriota com n'hi ha pocs, i un senyor de Sarrià "dels d'abans".
Josep Vicenç Foix i Mas, nascut a Sarrià ( avui un districte de Barcelona ) l'any 1893.

Gran defensor de la llengua esgrimia la frase: Salvem els mots! El recordo en una entrevista que li van fer al Palau de la Música Catalana en un acte d'homenatge a Salvador Espriu, en aquella entrevista el mestre es queixava de l'empobriment de la llengua posant com exemple el verb enfilar, dient que avui en dia la gent puja als arbres en comptes d'enfilar-s'hi. Des d'aquell dia no he pujat mai més a cap arbre ni cadira, sempre m'hi he enfilat.
J.V. Foix va escriure un dels meus poemes favorits, aquell que comença: "És quan plou de ballo sol..."

Aquest poema pertany al llibre On he deixat les claus… (1953). He llegit que va estar concebut a finals de la guerra civil, i sembla que el "monstre que no dic" es podria referir als qui van ocupat la terra, a les tropes franquistes, i "planto la meva bandera" és un signe polític, el somni d’una esperança de llibertat que no morirà, com quan diu "és quan dormo que hi veig clar", un anhel que iŀlustra el catalanisme de Foix.
S'ha dit en comentaris de text que és com un conjur de bruixes per assolir un desig amagat del jo poètic: matar el monstre amb una agulla de cosir sacs.
Us deixo amb el poema perquè en gaudiu.

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.


És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.


És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

divendres, de gener 27, 2012

Nicht Vergessen, no oblideu!

"Nicht Vergessen" deien els Post-it enganxats per tot arreu a les parets de la cambra d'uns amics meus alemanys. En Tomas i l'Stefan eren companys de casa al campus de la Universitat de Central Lancashire. M'ho vaig passar molt bé amb ells, en Tomas era molt atractiu i tenia molt èxit amb les noies, molt, i l'Stefan era un troç de pa, simpàtic i eixerit, alt com un Sant Pau i molt carinyós.
"Nicht Vergessen"? Els vaig preguntar, que vol dir? - no oblidar- em van dir, hi apuntaven dades d'exàmens o treballs que havien de fer, per no oblidar-los.
No obidar, això mateix era el que passava dins d'aquella casa del campus, a més d'aquell parell de bavaresos simpàticament bandarres, també hi vivien una noia flamenca que compartia cambra amb una noia holandesa, sola en una cambra individual hi havia una noia mig francesa mig suïssa amant de la musica de Serge Gainsbourg amb una pare escultor que vivia a la Provença. La simpatia que jo tenia per aquell parell de ganapies no era compartida per cap d'elles, més aviat els tenien por. "Niet Vergeten" em deia la noia flamenca, els alemanys s'havien endut el seu avi a un camp de concentració durant l'ocupació. I la suïssa corria a tancar-se dins la seva cambra només veure'ls entrar per la porta.
Ni en Tomas ni l'Stefan tenien la culpa del que havien fet els seus avis, però vaig pensar que Europa encara no tenia les ferides tancades com ens havien fet creure.
Aquesta sermana Israel commemora el 70è aniversari de la Solució Final, Endlösung der Judenfrage, el problema jueu. Catalunya, veu com velles glòries de la dictadura que va coŀlavorar amb els Nazis moren amb honor i envoltades d'afalacs i elogis, i altres ( glòries ) que en teoria la van convatre parlen de "tornar a bombardejar" Barcelona.
Els jueus no han oblidat, potser perquè tenen Post-it a la paret on hi diu "Nicht Vergessen".

Us deixo amb la lletra de Ha-Tiqvà ( Esperança ) l'himne d'Israel, si pareu atenció veureu que només canviant poques paraules podria ser el nostre. Espero que tingueu un bon cap de setmana i un bon Sàbat.

Mentre dins el cor
Palpiti una ànima jueva
I cap a l'extrem del Llevant
L'ull vegi Sió
Encara no estarà perduda la nostra esperança
L'esperança bimil·lennària
De ser un Poble lliure al nostre País
El País de Sió i de Yeruixalàyim.

dijous, de gener 26, 2012

Coix i moix

Anit m'enreia de la dona del meu company de feina que s'havia posat ulleres per primer cop, li vaig dir sorneguer: "Winter is coming" com el lema de la Casa dels Stark ( de la noveŀla Joc de Trons de George R.R. MARTIN ). L'hivern s'acosta i amb ell se'n va la joventut.

A nit somniava que patia un accident aeri on l'avió perdia una ala i el pilot va haver d'aterrar d'emergència damunt d'un poble rus anomenat Thikland, envoltat d'estepes poblades de mongols amb cara de dolents de les peŀlícules on el mongols són dolents, el comandant va aturar bruscament l'aparell just a bell mig de la població en una esplanada amb una catedral ortodoxa alta com l'Empire State de NYC feta de fusta grisa, la sotragada em va fer mal al genoll i em vaig despertar de dolor cap a les 2 de la matinada, i ja no vaig poder dormir més.
Avui he anat a l'hospital, un de gran on no havia anat mai, era més fàcil aconseguir una cadira de rodes que a la clínica on vaig normalment, una consulta encabida en una edifici estret sortit de Blade Runner farcit d'avis que es van a fer fregues. Aquest era un hospital de debò, concertat amb la Prefectura de Kanagawa ( la diputació, per entendre'ns ), com que era el primer cop que hi anava i no tenia presquipció del metge de capçalera he hagut de pagar 4.780円 ( 47€ ) per que em fessin una targeta sanitària nova per aquell centre, la visita del metge amb 3 radiografies i una anàlisi de sang m'ha costat 2.820円 ( 27.60 € ) i el lloguer de les crosses, 5.000円 ( 49€ ) de fiança més 30円 ( 0.29€ ) al dia en concepte de lloguer, els 5.000円 em seran retornats tan punt entregui les crosses. A part d'això m'ha receptat unes pastilles pel dolor i unes altres per protegir l'estómac de les pastilles del dolor ( friki eh? ), total 680円 ( 6.67€ ). Sovint sento parlar del co-pagament a Catalunya i de com la gent està en contra de pagar un euro per recepta, al Japó jo pago una assegurança municipal de salut que em costa 25.000円/mes ( 245€ ) i quan vaig al metge encara haig de pagar, però he anat avui al metge que he volgut, m'he esperat mitja hora, sense cita prèvia i el dilluns que ve ja puc anar a buscar els resultats de l'analítica. Els metges, com a tota arreu no et miren ni saben el què tens fins que no et fan un munt de proves, a sigui que en això no són diferents, el que sí que és diferent és que m'ha donat just les pastilles necessàries fins dilluns, ni una de més ni de menys i que no he hagut d'esperar hores i hores perquè el doctor em visités.
El més greu em sap és que no sé com podia acabar la història de l'avió estavellat en mig d'un pobre rus perdut al bell mig de l'estepa, malaït genoll!!!

dimarts, de gener 24, 2012

Ui quin fred!

Avui ens hem llevat amb neu, gràcies a un front fred del nord, regal dels nostres veïns siberians que s'han deixat la porta oberta.



dilluns, de gener 23, 2012

Tornar a l'escola pot ser divertit

El dissabte vam "tornar" a l'escola, pares i fills vam assistir a un dia de portes obertes a l'escola bressol, per compartir experiències i jugar plegats. D'aquesta jornada de portes obertes se'n diu "参観日" Sankanbi ( Anar a veure ), però jo en diria "San Tornem-hi". Malgrat l'oratge prou dolent, fred i pluja,  vam començar per un partir de futbol, i tot i que la mainada va perdre 0 a 1 alguns apuntaven maneres per fer fitxats en un futur per "Nadeshiko Japan" o qui sap si pel Barça.

En Miró està més interessat en esports de motor, potser serà el proper Oriol Servià, de moment no parava quiet damunt del seu cotxe de "tsumiki" ( blocs de fusta ) que li vaig improvitzar mentre nosaltres en dedicàvem a fabricar un "tako" un estel nou.

 La Shikibu i una amigueta de l'escola feien inventari dels estris necessaris per a la construcció de l'estel.

 Primer calia retallar la cua...

... i seguir atentament les instruccions de la "sensei", la senyoreta. Us heu fixat en que la nevera per guardar les carmanyoles  ( a la dreta de la pissarra ) té forma de robot? Només al Japó!

 La "sensei" ens ajuda a entendre les instruccions, i és que fer un estel no és tan fàcil com sembla.

 La Shikibu va voler decorar la cua amb els seus color favorits...

 ...Catalunya, Japó i el... Barça!

Tothom estava molt concentrat fent estels mentre jo anava fent fotos, sempre és una bona excusa per fer l'orni ( ^_^ ) i com que sóc "gainjin" m'ho deixen passar tot.

A més de les banderes la Shikibu va pintar un Sant Jordi i un Drac, ja que enguany és l'any del Drac segons els calendari Xinès que usem només per cerimònies religioses.

Alguns companys van passar a fer activitats més emocionants, com caminar damunt peces de "tsumiki" gegants. El petit que encapçala l'expedició és uns dels meus favorits amiguets de la Shikibu, llàstima que enguany ens deixarà per anar a viure a Anglaterra, els seu pare treballa a Nissan i l'han destinat allí dos anys. El trobarem a faltar :(

 I finalment l'estel ja estava llest, una fada va ser el motiu que la Shikibu va triar per decorar el seu, ara caldrà esperar que faci bo per poder fer-lo enlairar.

Per acabar la senyoreta va preguntar si ens ho havien passat bé, qui s'ho hagi passat bé que alci el braç, sííí!!!

dimecres, de gener 18, 2012

Desitjos

Avui he llegit un article al Mainichi Shinbun on es parla dels supervivents del tsunami, a occident molta gent ja ha oblidat que ara fa gairebé un any 20.000 persones van perdre la vida, i molts milers encara intenten recuperar-se del desastre, la recuperació serà lenta i costosa i no pot caure en l'oblit d'aquells que vam tenir més sort. El Mainichi en el seu reportatge demana alguns dels supervivent que espresin un desig per l'any que comença, us n'he fet una selecció, si en voleu llegir més, podreu trobar l'article en anglès seguint aquest enllaç: Disaster survivors express their wishes for 2012.

"Gràcies pels lligams" Seiji Abe, 35 anys. Davant d'una pila de runa a Rikusentakata, a la prefectura de Iwate. Abe va perdre la seva mare i la seva filla petita durant el tsunami, determinat a seguir endavant vol donar les gràcies a la seva família, a tot el Japó i a la resta del món.

"Genki" és una paraula difícil de traduir, vol dir vitalitat, energia vital, els japonesos l'empren sempre quan pregunten: Com va? Com estàs? Diuen: Genki?
Aquest piscicultor de 56 anys de Yamada, a la prefectura de Iwate, va perdre la casa durant el tsunami, però la seva família va sobreviure. - Si estem sans i estalvis, potser tot anirà bé - diu.

"Vull fer somriure a molta gent" diu aquesta noia de 19 anys a Otaru, Hokkaido, va perdre la seva casa de Rikusentakata i es va refugiar amb uns parents a Hokkaido.
"Salut" aquesta mestre d'escola retirada de 82 anys posa davant el seu barracot provisional on viu amb el seu marit, de nit el malson viscut encara la desvetlla.

"Somriure" aquesta mare amb les dues filles viu refugiada a Nagoya on va fugit de Nihonmatsu, a Fukushima a causa de la radiació.
"Una casa nova" aquest noi de 11 anys posa damunt del que havia estat la seva cambra a Kesennuma, a la prefectura de Miyagi. - M'agradava veure el pare tornant de pescar des del segon pis - Diu.

"Una vida sana i llarga", aquesta dona de 81 anys viu amb la seva família al complex de barracots provisional de Natori a la prefectura de Miyagi, vol veure créixer els seus néts.
"Tornar a casa", aquest noi de 13 vol tornar a la casa, ara viu en un complex de barracots a Fukushima.

"Que les muntanyes i els camps i els arrossers tornin a ser com eren" Aquesta parella de pagesos vivia amb el seu fill i la seva jove amb els néts, però ara evacuats, viuen separats. - No tenim cap somni - Diuen.
"Volem tornar a casa", aquests nens viuen a Nagoya, evacuats des de Fukushima.

"Vida, renaixença, creació", aquest cal·lígraf de 68 viu refugiat a Kazo, a la prefectura de Saitama d'on va arribar de Futaba, a la prefectura de Fukushima.
"Vull tornar a Nahara tan aviat com sigui possible", aquesta dona de 81 anys viu refugiada a Kitakyushu molt lluny de la seva ciutat de la prefectura de Fukushima, es pregunta com deu estar el jardí que tant cuidava el seu marit.

La majoria volen tornar a casa, tornar al seu poble, tornar a la normalitat. Alguns ho tindran més fàcil tot i que hauran de reconstruir les cases, altres, els més propers a Fukushima, no se sap quan podran tornar.

dimarts, de gener 17, 2012

Us presentem Manuel Fraga...


Us presentem Manuel Fraga, per uns "Don Manuel", per a mi un fill de puta que ha anat al canyet.

López Tena diu que no sap si alegrar-se de la mort d'una persona, però jo me n'alegro de la seva mort, tot i que per a mi hagués estat diferent, entre els murs d'una presó, amb la clau de la cela llençada a Palomares, on a ell li agradava banyar-se.
Me n'alegro de la seva mort, però no dormiré millor, perquè no ha estat jutjat pels seus crims, i ha mort al llit com o fan la majoria d'assassins i criminals franquistes a l'estat espanyol.
Me n'alegro de la seva mort com hom es va alegrar de la mort de Franco, Hitler, Goebbels, Mussolini, i tota la resta de criminals com ell, potser no tant sagnant com els altres, perquè els temps eren diferents, però qui sap que hagués fet si hagués pogut. Era molt murri Fraga.
Men'alegro com les 400 persones que anit van omplir la font de Canaletes brindant per la mort de l'ex-ministre fraquista.

Manuel Fraga Iribarne va ser nomenat ministre d'Informació i Turisme del règim franquista l'any 1962, càrrec que va ocupar fins el 1969. Fraga va ser el portaveu del govern que va anunciar l'execució del dirigent del PCE Julian Grimau, al qual va qualificar de "ese caballerete". Franco va demanar als seus ministres que signessin personalment la condemna i dos s'hi van negar a fer-ho. Fraga la va signar.

En aquell càrrec, responsable també de la censura, Fraga es va fer famós per banyar-se a la platja de Palomares quan hi va caure una bomba atòmica americana, per a demostrar que no hi havia perill. Fraga va ser també l'inspirador de la campanya dels "25 años de paz".

El 1975 seria nomenat ministre d'interior del govern de Carlos Arias, tot just després de la mort de Franco. Durant el seu mandat van passar tot d'episodis greus, el pitjor dels quals l'assassinat a Vitòria de cinc manifestants l'any 1976 que va ser la raó del "Campanades a Mort" de Lluís Llach l'any següent. També van passar els fets de Montejurra i van aparèixer els escamots que atentaven a l'estat francès contra militants d'ETA.

El sr. Manuel Fraga Iribarne mai ha demanat excuses al poble català per les declaracions que va fer l'any 1968 essent ministre de Franco i en les quals va afirmar:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar”

Quan en diverses entrevistes se li va demanar si condemnaria o criticaria el franquisme sempre s'hi va negar. Per últim us insto a llegir l'article de David Fernàndez a Setmana Directa on és fa un resum detallat del currículum feixista d'aquest "admirable" senyor.

dilluns, de gener 16, 2012

Don don yaki, el foc purificant

La nit de divendres, l'Aya es va entretenir a fer boletes de farina dolça d'arròs, es diuen "Odango", l'endemà les torraríem a la foguera que es faria al santuari. La celebració s'anomena Dondonyaki, bé de fet Dondonyaki només és una part de la litúrgia xintoista.
Com cada començament d'any els santuaris xintoistes apleguen tota la decoració de cap d'any, en una pila que encendran per fer arribar un missatge als Déus. El foc al Japó, com a casa nostra és un missatger i un purificador. Així com nosaltres fem a les fogueres de Sant Joan, els japonesos fan a primers d'any.

Davant la pila es planta un altar amb ofrenes com fruita, verdura o sake. Davant d'aquest altar el sacerdot farà la cerimònia abans d'encendre el foc.

Els "Daruma" són aquests amulets rodons i vermells dels que ja us n'he parlat vegades, a començaments d'any se li pinta un ull i es demana un desig, si a la fi s'acompleix se li pinta l'altre. De Damura n'hi ha de moltes mides, de molt grans normalment d'alguna empresa i de petits, més domèstics, normalment es deixen a l'entrada dels edificis perquè portin bona sort.

Aquest "Manekineko" reposa d'amunt d'una pila de propaganda del santuari, enguany els sacerdots han passat a l'ofensiva publicitària i han enviat propaganda a totes les cases de la comunitat per recaptar fons. La capsa on és el gat és una guardiola típica d'almoines de les pagodes i temples.

Endo sensei, la "senyu Endo" avisa a la mainada que el papa de la Shikibu està fent una foto, però la visió de la pila de Daruma és més interessant que jo ^_^

 Un treballador del santuari vestit amb una jaqueta de kimono amb el símbol de la pagoda, una cigonya "Tsuru" vigila la pila i ajuda a amuntegar les ofrenes.

 En Miró s'ho mirava des de primera fila sota la manteta, feina un fred que pelava! Normalment hagués volgut sortir corrents a donar de menjar els conills o a fer la guiza als altres nens però és massa eixerit per saber quan és millor seure ben calentonet.

 La Shikibu i les seves amiguetes aguantant la canya d'on pengen els "Odango" esperant per ser torrats.

El Damura de la Shikibu en mig dels altres que correran la mateixa sort, endevineu quin és el de la Shikibu?

La litúrgia comença, com veieu les noies també en formen part, normalment han estat homes qui han dirigit els santuaris, però cada cop hi ha més dones que també hi participen i no només com a venedores d'amulets. Un punt a favor del Xintoisme.

Per exemple tocant el timbal...

Desprès de les benedictions, el primer sacerdot ( provisional, el primer és un vellet que ara està malalt ) va encendre la pila...

...que va començar a espetegar vigorosament per les branques verdes de pi i les canyes de bambú. Els Damuna fets de paper saltaven pels aires quan el fum condensat els feia esclatar. Tot un espectacle.

 Alguns, però volien escapar del foc...

Quan es va fer brasa va ser el moment de penjar els "Odango" per torrar-los al foc, la calor, però era insoportable, em sentia com el Manrico de Il Trovatore: "Di quella pira l'orrendo foco, Tutte le fibre m'arse avvampò!..."

Si no em creieu guaiteu les cares de calor de l'altra gent... i les galtes vermelles del nen de blau.

Mentre la "Norma" s'ho mirava de lluny. Òstres! M'ha sortit un post operístic avui. Potser és de mirar Òpera en Texans aquestes vacances, què bo!
Bé, per acabar la festa ens vam menjar els "Odango" torradets, amb salsa de soja endolcida amb sucre i melmelada de sèsam negre, encara em llepo els dits, i és que no hi ha res millor per cuinar que un foc fet dels desitjos i esperances prestades als Daruma.