dijous, de juliol 31, 2008

En Ponyo damunt del penyassegat_2

Ja hem vist Ponyo!
Senzillament genial! Una meravella, és tan maca! La història és molt clàssica, la sireneta i el príncep, però a l'estil Ghibli.
La Ponyo és la filla d'un humà que es va enamora de la Deessa del mar, aquest decebut de la humanitat abandona la terra per a viure al mar, es converteix en una mena de bruixot, la Ponyo, la seva filla gran, és un ésser màgic, amb cap de nena i cos de cogombre de mar, molt gelatinós, d'aquí "ponyo" que en japonès és la sensació de tocar una cosa tova i suau.
Tot plegat sembla molt estrany, però no, la Ponyo és molt bonica. Un dia la Ponyo s'escapa de la vigilància del seu pare per anar a "veure món" muntada en una medusa. Un accident amb un vaixell de pesca, farà que conegui un nen humà...i ja no us explico res més.
Miyazaki denuncia, com ha fet en altres ocasions, el mal que els humans causem a la natura, la sobre explotació dels recursos, la contaminació, etc. I com, malgrat tot, la natura ens perdona i ens ofereix una altra oportunitat.
Elements constants en l'obra de Miyazaqui tornen ha apareixen en aquesta cinta, com l'aigua, la figura de la mare, la natura, la solidaritat dels veïns, la màgia ( potingues i beuratges ), les iaies...
Al contrari que en altres cintes anteriors, aquest cop, i malgrat el títol, el protagonisme no es centra en una nena, sinó en un nen, concretament en una mare i un fill.
Miyazaqui, també ens explica com són els pobles de pescadors, com treballen i viuen les gents de la mar.
Pel que fa a l'estil, és inconfusible, tot i que, en aquesta ocasió els decorats estan treballats, amb una tècnica que recorda al pinzell sec i als pastels, a diferència de la il.lustració a guache d'estil realista a que ens té acostumat.
La nostra patufa, que encara no ha fet els 3 va estar enganxada a la butaca del cinema les dues hores que dura la pel.lícula, i ja és difícil que es quedi asseguda 5 minuts, amb la boca oberta i els ulls com taronges, no es va fer pipi, tot hi que ja no li posem titins (al·leluia!). Un miracle, gràcies Ghibli, gràcies Miyazaki san!
En resum, una obra mestra!

dimecres, de juliol 30, 2008

Els déus surten a passejar...

Un any més arriba el festival de la Soya Jinja ( la pagoda de Soya ), el temple Xintoista on el habitants de Hadano celebren cada any l'entrada de l'any nou, i on la meva família celebra les cerimònies Xinto que corresponen, com el Myamairi, una mena de bateig o el Shichigosan, que s'assembla a la comunió.
El festival consisteix a treure els déus en unes urnes portàtils que es passegen pel poble per beneir els carrers, les cases i els comerços.
Aquestes urnes es diuen Omikoshi, els seus portadors, recorden als de la Setmana Santa, i es barallen per dur el pes.
Van vestits amb uns yukata ( kimono ) especials, alguns de molt curts, tan a l'hivern com a l'estiu, normalment els pes els provoca unes durícies a les espatlles, tot i que hi ha alguns que es posen una tovallola per protegir-se una mica. Normalment beuren molt de sake i van una mica tocats, això els ajuda a entrar en una mena d'eufòria que els fa més suportable el dolor.

També hi ha noies entre els portadors, aquesta fa una pausa mentre espera que encenguin els fanalets de l'urna.

Aquests yukata hi diu niban (segon), duen l'urna petita, la segona.


Encenent els fanals, abans eren espelmes, ara, són bombetes que fan pampallugues, tot sigui per la seguretat, la quantitat d'Omikoshi que es deuen haver cremat a la història...

Aquest yukata distingeix un dels membres de la comissió organitzadora, el meu sogre també forma part, aquest any, però no se'l va posar.

Aquests homes duen el yukata amb el kamon ( l'escut ) de Soya Jinja, cada un d'aquests kimonos val uns 9.000 iens ( uns 54 euros ), i només es poen trobar durant aquestes dates.

Ja carregen el Omikoshi, els fan anar d'un costat a l'altre del carrer sacsejant-lo amunt i avall, i aturant-se davant les cases que ho demanin.

Tancant la processó, uns camions guarnits amb fanalets duen un timbalers, que marquen el ritme de les comparses, un ritme bastant frenètic val a dir, que et fa venir ganes de ballar.

dimarts, de juliol 29, 2008

La meva bici

Japó és un país de bicicletes, com ja us he comentat més d'una vegada, molta gent es desplaça en bici, per dur els nens a l'escola, per agafar el tren, per anar al súper, etc...
Jo també tinc una bici, que pesa com un burro mort! La va comprar de segona ma la meva sogre, però no la utilitza, per això li va "cedir" a l'Aya, i aquesta, al seu temps a mi.
La bici en qüestió va costar 6.000 iens ( 36 euros ), més 500 ( 3 euros ) d'impost de matriculació.
No la puc deixar on vull, hi pàrquings de bicis a les estacions, que s'han de pagar, si la deixés mal aparcada vindria la "grua" de bicis, una mena d'home del sac que se'n du les bicis dolentes, l'amic Bernat ja a tingut més d'un ensurt amb aquest tema.
Enyoro la meva bicicleta d'alumini que tenia quan vivia a Catalunya fins que algú me la va robar de dins de l'estudi d'un pintor amic meu que treballa al Raval de Barcelona.
Aquí puc estar segur que ningú me la robarà, o almenys això sembla, pràcticament ningú lliga les bicis, i com a únic sistema de seguretat tinc un petit pistonet que bloqueja els radis de la roda del davant, japanese high tech, us ho dic jo.
Tanmateix ets pots moure amb una certa comoditat, això es can pixa, no hi normes i tothom fa el que li peta, el pitjor es trobar-te amb una "maruja" que es pensa que està fent el Tour de France, aquestes són molt perilloses, van a la seva i no els importa ningú, són com Messala de Ben Hur amb el seu "carro grec".

dilluns, de juliol 28, 2008

Més que un club, més que Messi...

Ahir, mentre era a la platja, vaig i sento:-”supeinjin, supeinjin!” Que vol dir “espanyol”. Em giro i veig uns nois japonesos senyalant la meva filla amb el dit i repetint el mateix una i una altra vegada:-” ”supeinjin, supeinjin!”. Jo que vaig i m’hi atanso i els dic:-”on veieu l’espanyol?”. Ells van i em contesten:-”la nena, que porta una samarreta de Messi”...
Primer Ronaldinho, ara Messi, que no! Que és del Barça, el Barça és més que Messi, o Ronaldinho. “Pujol! Va un i crida.
Sí, Puyol i molts d’altres, el Barça és català i no espanyol, veieu la bandera que hi du al clatell? Doncs això, i a més a més el Messi és argentí, no espanyol.-"Aaahhh!" Fan sorpresos. I aquesta nena es diu Shikibu Kitamura, i és japonesa i nascuda al Japó. Bon vent!
Sempre fent pedagogia, no et pots relaxar ni en una barbacoa a la platja. Només per això ja valdria la pena la independència.

divendres, de juliol 25, 2008

Jibikiami 2008


Com cada any el germà de l'Aya i el seu bar ( LINK ) organitza un Jibikiami a la platja de Enoshima. 
Aquest any es farà el dia 27 de juliol.
Per qui no ho sàpiga el jibikiami és una manera de pescar arrossegant la xarxa de la platja.

Qui s'hi vulgui apuntar que m'ho faci saber.
Serà una bona oportunitat per trobar-nos, que ja ens costa!
El preu per persona és de 4.000 els nois i 3.000 les noies. Aquest preu inclou, el lloguer de les xarxes i la barca, les taules, els cambrers, la graellada de peix, i barra lliure.

El lloc la platja d'Enoshima. Seguint la línia Odakyu cap a Enoshima l'estació de Kugenumakaigan. Des d'allí podeu arribar a la platja en 5 minuts, fins al punt de trobada del mapa.

Espero que ens poguem veure aviat!

dimarts, de juliol 22, 2008

En Ponyo damunt del penyassegat

Aquest és el títol de la nova pel.lícula de l'estudi Ghibli, "Gake no ue no Ponyo". La Ponyo és un peixet que es vol convertir en un ésser humà per jugar amb nen.
El dijous l'anirem a veure amb l'Aya i la Shikibu, la meva filla. En tinc moltes ganes. Aquesta darrera producció sí que és de Hayao Miyazaki, no com l'anterior, "Contes de Terramar", que va ser del seu fill. I em sap greu dir que no li arriba a la sola de la sabata.
Abans de veure la cinta, ja hi estem enganxats, sobretot per la música, la canço "Ponyo, Ponyo, sakana no ko" (Ponyo, Ponyo, el peixet), és molt divertida i té una melodia que no te la pots treure del cap, fins hi tot la patufa la canta constantment.






Quan l'hagi vist ja us en diré el què...


divendres, de juliol 18, 2008

Què en penso de la polèmica de la llengua.

He escoltat com, al Parlament de Catalunya s'esbatussaven de valent, els uns defensant al president Montilla i els altres atacant el seu nivell de català.
Recordo la meva professora de Francès, una "pied noir" que emprava més temps en ensenyar-nos urbanitat que francès a les seves classes. Aquesta professora criticava el nivell de discurs dels polítics i locutors del nostre país posant com exemple els polítics francesos i el seu alt nivell lingüístic.
El català, malauradament, no ha gaudit de la cura que ha tingut el francès, que disposa d'una acadèmia fundada pel cardenal Richelieu. Ha estat doncs, l'esforç de cada català per mantenir la llengua la que l'ha fet sobreviure tots els anys de repressió.
Recordo un altre professor d'institut, aquest de Llengua Catalana que afirmava que el castellà no es va començar a introduir dins el nucli familiar català realment fins el 1965, amb l'aparició de la la televisió. Jo crec que la radio també en deuria fer de mal.
Catalunya no és Euskadi, la nostra sang no é diferent de la resta dels habitants de la península, però Catalunya té un tresor universal, aquest tresor és la seva llengua, la única i la veritable llengua de Catalunya és el català, així com a la Valh d'Aran ho és l'aranès.
El castellà és una llengua imposada, per la força de les armes, una llengua importada, pels immigrants espanyols, i per molt que ens vulguin fer creure el contrari, una llengua aliena a la nostra terra.
Qui s'entimi Catalunya ha de preservar la llengua catalana, tenir-ne cura, ja que com he dit abans és el tresor més gran que Catalunya ha ofert al món.

Que el nostre president tingui un nivell tan pobre de la llengua diu molt poc a favor d'ell, i molt de la idea que té del país. I això no té res a veure amb els seus orígens, el president de la República Francesa no té orígens francesos, malgrat tot el seu francès és impecable.

Personalment estic fart de la tebior en que es defensa la nostra llengua, dels drets que se'ns trepitgen constantment. Del poc respecte per la llei.
Estic cansat de que sempre haguem de ser els ciutadans, personalment els que lluitin dia a dia, per preservar la llengua, i que des dels Mitjans públics cada dia se'n faci més us de la castellana.
No us fa ràbia que convidin "experts" que només s'expressen en castellà? És que no en poden trobar que parlin la nostra llengua. Ens diuen que és per reflexar la diversitat cultural catalana, la Catalunya real. I un be negre!
Ostres! És que Anglaterra no té diversitat cultural? Amb la qualitat de pakistanesos, subsaharians, i estrangers de tots els orígens que hi viuen, tanmateix la BBC emet en anglès. I així serveix d'eina d'aprenentatge que i la fa global.
Us heu parat mai a pensar, que TV3 pot ser vista per un públic que no parla castellà, com el de la Catalunya nord, el de l'Alguer, o la meva filla, per no anar tan lluny ( o molt, segons es miri ). Com pot un estudiant de català aprendre la llengua veient TV3 o escoltant CatRàdio si només fan que parlar en castellà.

El diputat Felip Puig va dir una cosa que molts pensem, que alguns, com el programa Polònia, critiquen, i ha hagut de donar explicacions.
En acabat haig de dir, perquè no hi hagi mals entesos, que no odio el castellà, que m'agrada llegir-lo, que tinc amics que només parlen el castellà malgrat han nascut a Catalunya, que dins la meva biblioteca tinc més llibres en aquesta llengua que en cap altre, però no en puc sentir el mateix amor que sento per la meva pròpia. I que a mi també em sap creu que el meu president el faci malbé cada com que l'empra.

dimecres, de juliol 16, 2008

Tipus de Kimono

Des de ben petites les dones japoneses es vesteixen amb diferents tipus de Kimono, el primer se'l posen als 3 anys, en una cerimònia semblant a la comunió catòlica es diu Shichigosan, literalment 7, 5, 3 que és l'edat en que la mainada celebra aquest ritual. Les nenes dues vegades, als 3 i 7 anys, els nens només als 5 anys.

En aquesta imatge hi ha una nena amb el kimono de 7 anys i una altra amb un kimono dels 3 anys, una mica diferent del primer, menys acolorit i amb un tipus de davantal.

En aquesta imatge s'aprecia millor aquest davatal


Aquesta nena duu un kimono dels 7 anys no gaire més diferent del kimono dels 20 anys o Seijinshiki.

Un dels errors que  tenen els estrangers  quan venen al Japó és confondre una Geiko (Geisha) amb una Maiko, una aprenent de Geiko.

Aquesta és una Geiko.


I aquestes són Maikos, les Maiko duen la cara pintada de blanc, pentinats més elavorats i kimonos molt més vistosos que les Geikos. Les Maikos també es maquillen el voltant dels ulls de color vermell.


Aquestes noies duen kimonos de la cerimònia de "Seijinshiki", als 20 anys quan esdevenen majors d'edat. Són kimonos de mànigues llargues fins els peus molt vistosos i alegres, quan es casin no els podran dur més, les dones casades han de dur kimonos amb mànigues més curtes i més austers.


Aquestes dues noies vesteixen kimonos de graduació universitària, són d'estil Meiji, finals del segle XIX i començaments del segle XX.  Molt reconeixibles pels faldons monocromàtics, i van calçades amb botins de taló.


Aquesta model vesteix un Yukata, un kimono d'estiu, molt més senzill que els anteriors, aquests yukates són de cotó estampat metre que els altres són de seda, també estampats i ormanentats amb rics brodats.

dimarts, de juliol 15, 2008

Hoquei patins


La selecció de Catalunya ha debutat amb una victòria còmoda sobre Xile en el primer partit de la Copa Amèrica, una de les competicions més importants en hoquei patins. Catalunya, que ha jugat a mitjanit (hora catalana), ha guanyat per 8 a 1, amb les actuacions destacades de Jepi Selva (Noia), que ha marcat 4 gols, i Jordi Molet (Reus), amb 3. Dimarts jugarà un partit fora de competició amb un combinat de jugadors de Buenos Aires i dimecres s'enfrontarà a l'Argentina i el Brasil.

L'equip que dirigeix Jordi Camps aspira al títol en la segona participació a la Copa Amèrica. L'any passat, es va quedar a les portes del títol en perdre la final contra l'Argentina. De la selecció anterior, només són a la competició d'enguany Xavi Lladó i Jordi Molet.

diumenge, de juliol 13, 2008

Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació "Manifiesto por una lengua común"

Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació "Manifiesto por una lengua común"
juliol del 2008


Davant el discurs pretesament homogeneïtzador i centralista que subjau en el “Manifiesto por la lengua común”, la Federació d’Associacions d’Escriptors GALEUSCA manifesta que:

1. La realitat plurilingüe que conforma i dóna existència a l’estat espanyol, lluny de ser entesa com una “asimetria” o deficiència per se, reprodueix de manera transparent una diversitat lingüística i cultural comuna a la majoria d’estats que conformen l’Europa plurilingüe.

2. El gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs.

3. L’article 3 de la Constitució espanyola garanteix la presència d’aquesta llengua comuna per a tots els habitants de l’estat, mitjançant l’exigència a tots els ciutadans de l’obligació de conèixer el castellà. Tots els ciutadans de Galícia, d’Euskadi i dels Països Catalans assumeixen a la pràctica aquesta exigència, ja que no hi ha cap persona que no tingui una bona competència en castellà, independentment que el tinguin com a primera llengua o com a segona. En canvi, pel que fa al gallec, a l’èuscar i al català, la legislació no preveu l’obligació de ser coneguts en els seus respectius territoris, cosa que estableix una asimetria en els drets lingüístics dels ciutadans que volen exercir el dret, que se’ls reconeix, a usar-los.

4. El gallec, l’èuscar i el català també són llengües oficials en els seus territoris, que és el mateix que dir que són les llengües pròpies d’aproximadament el 40% de la població de l’estat espanyol. Aquests codis lingüístics diferents del castellà, legítims i en els quals es reconeix el recorregut i l’expressivitat d’un poble i d’una cultura, són instruments de comunicació igualment “democràtica”, eines de relació interpersonal útils i necessàries per a la societat que les sustenta.

5. El dret a l’ús públic, en totes les instàncies, de la llengua pròpia està reconegut en totes les legislacions democràtiques del món. En l’àmbit europeu, cal que recordem la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (aprovada i ratificada per l’estat espanyol) o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat pel Congrés dels Diputats.

6. La visió anul·ladora que des de l’enriquidora realitat plurilingüe espanyola es transmet des del Manifiesto ens fa pensar en la similitud de tesis de l’etapa franquista; un estat, una llengua i, conseqüentment, reforçar els plantejaments diferenciadors entre ciutadans de primera i de segona per raons de llengua. La competència plurilingüe, també per als ciutadans espanyols nascuts en comunitats autònomes amb una única llengua oficial, sempre serà una clau que obri el món, que obri les fronteres del respecte per l’altre des de la interpretació d’una relació d’equitat entre els éssers humans, independentment del seu lloc de naixement, de residència i de llengua pròpia. A més, el Manifiesto parteix d’una premissa que no es correspon amb la realitat, ja que en cap cas el castellà no corre cap perill en tot el territori de l’estat.

7. L’aprenentatge de les llengües, a més de la pròpia, ha de ser entès sempre en sentit positiu i com a sinònim d’enriquiment de l’individu, ja que l’aprenentatge plurilingüe estimula l’expressivitat i el coneixement de les persones. En el cas de Galícia, Euskadi i els Països Catalans és imprescindible que la població sigui competent en les dues llengües oficials, a fi que cadascú pugui decidir lliurement quina d’elles farà servir en els diferents àmbits i situacions. És a dir, la doble competència és imprescindible per garantir la llibertat lingüística.

8. Per tal de garantir aquesta utilització lliure de les llengües calen mesures sorgides d’una política lingüística adequada. És a dir, per garantir els drets que tenim també els parlants del català, èuscar i gallec es necessiten polítiques lingüístiques que creïn les condicions per exercir-los, tal i com va dictar el Tribunal Constitucional en la sentència 334/1994 quan “avalava un tracte desigual, que no discriminatori, per a les dues llengües oficials en funció del caràcter propi d’una d’elles que precisa d’una acció normalitzadora que ha d’implicar, necessàriament, accions de suport singularitzat”.

9. Les polítiques lingüístiques aplicades a l’àmbit educatiu en les anomenades comunitats bilingües, tenen com a objectiu aconseguir que l’alumnat assoleixi una bona competència en les dues llengües oficials, independentment de quina sigui la llengua familiar. Per aconseguir aquest objectiu, cal desenvolupar planificacions lingüístiques que en garanteixin la consecució i que passen, necessàriament, per la utilització vehicular majoritària de la llengua més desafavorida socialment. I això, en lloc d’anar contra la llibertat lingüística és, precisament, una actuació imprescindible per garantir aquesta llibertat lingüística.

10. Les escriptores i els escriptors gallecs, bascos i catalans PROCLAMEM la nostra voluntat de continuar escrivint en les nostres llengües i de contribuir al procés, inacabat, de la seva normalització com a dret humà, democràtic i pacífic al qual no renunciarem. Repudiem enèrgicament tots els intents d’EXCLUSIÓ que col·legues escriptors espanyols fan de les nostres llengües i lamentem que, en lloc de preocupar-se per la salut de l’espanyol a Puerto Rico, Costa Rica o els EEUU, es dediquin a combatre el més pròxim i asimètricament dicriminat.

11 de juliol de 2008


Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
Asociación de Escritores en Lingua Galega (AELG)
Euskal Idazleen Elkartea (EIE)

dijous, de juliol 10, 2008

Macedònia de València

Kirin, l'empresa de begudes ha tret al mercat un refresc basat, segons ells en la macedònia de fruites valenciana, a mi em sembla més una sangria sense alcohol.

De vegades, veig Barcelona...

De vegades, caminant per Tòquio veig detalls que em recorden a casa. Poc perceptibles per a la majoria de persones, però que a mi em fan somriure per dins.

No em direu que aquest logo no recorda el de "la Caixa".


Vine al Tibidabo...


Barcelona Fruits, l'amo d'aquesta botiga, va passar unes vacances a Barcelona, i ves per on li va agradar molt la macedònia de fruites, ara en ven.

dilluns, de juliol 07, 2008

Tanabata

Avui 7 de Juliol es celebra el Tanabata.

Tanabata és una llegenda xinesa sobre la trobada de dos estels, Katsujiro ( Altair ) i Shokujo ( Vega ), també coneguda com Orihime. Aquests dos estels estan separats la resta de l’any pel camí de Sant Jaume ( la Via Làctia ), i nomes es troben aquesta nit de Juliol.
La llegenda diu que Orihime era la filla del senyor del Cel que vivia a la Via Làctia, Orihime tenia molta traça alhora de teixir i cosir vestits que eren d’una gran bellesa. Un dia Orihime va veure el fill d’un pastor, Katsushiro ( o Hikoboshi ) a l’altre costat de la Via Làctia, el va trobar tant bell que se’n va enamorar i s’hi va casar en secret.
La princesa teixidora va descurar la seva tasca i el seu pare Tentei ( el senyor del Cel ) es va adonar de l’engany de la seva filla i del matrimoni secret.
Com a castic va separar els dos enamorats a l’un i l’altre costat de la Via Làctia. Permetent que es retrobessin només un cop l’any a la setena nit del setè mes.
Aquesta nit un barquer de la Lluna porta a Orihime al costar del seu espòs. Però si la princesa no acaba les tasques encarregades durant l’any pel seu pare aquest farà que plogui inundant el riu per impedir que els enamorats es reuneixin.

Aquesta llegenda va arribar al Japó, quan Nara n’era la capital, ara fa mes de mil anys. Però va ser durant el període Edo (XVII-XIX) que es van començar a fer les decoracions que ara guarneixen les ciutats per aquesta època.
Són uns fanalets molt sofisticats que pengen d’uns pals molt llargs de bambú.










dijous, de juliol 03, 2008

Nen! No xarrupis!

Nen! No xarrupis! Em deia la meva avia, de petit, quan em menjava la sopa. Xarrupar sorollosament és un costum molt groller en la nostra cultura. Al Japó, però, cal xarrupar, xarrupar sorollosament és obligatori i cal saber fer-ho si es vol plaure al teu hoste.
Fins hi tot en la cerimònia del te, tan mitificada per la cultura occidental i considerada l'expressió màxima de l'elegància nipona. En aquesta cerimònia cal veure's el te en tres glopades ben xarrupades.
Si aneu a dinar amb algun amic japonès a un restaurant i demaneu fideus ( ramen, udon, soba...) i no xarrupeu, potser que el vostre amic, entre xarrup i xarrups us pregunti si el vostre vol no és bo.
Si us fa fàstic sentir els xarrups de la gent quan menja no us aconsello que no entreu a dinar en una restaurant de Ramen.
Jo crec que hi ha una qüestió científica darrera els xarrups. Heu vist mai els someliers qua tasten el vi, també el xarrupen, així entra més quantitat d'aire i el sabor és més potent. Potser sí que sigui això, o potser és que els japonesos quan mengen gaudeixen com nens.

Un altre costum que ens xoca bastant també està relacionat amb la meva teoria de l'aire a la boca, els japonesos homes, masteguen amb la boca oberta, no entraré en detalls de l'efecte que produeix per no disgustar a ningú.
De fet, al japonesos els agrada el menjar molt calent, massa calent, a mi m'escalda la llengua, ells, dels qui no resistim aquestes temperatures en diuen: "tenir la llengua de gat". Potser per això mengen amb la boca oberta, per refredar el mos tot fent "uf! uf!".

Un altre xoc cultural és el fet de no mocar-se en públic, es veu que tampoc està ben vist. Per això en èpoques d'entre temps, quan la gent es refreda més, és molt freqüent sentir, al tren, algú que es xucla els mocs amunt, un i un altre cop. Et venen ganes d'agafar un "klinex" i dir-li: té moca't!
Per no dir els problemes que poden venir derivats d'aquest tipus de conductes, com ara la sinusitis. Això és el que em deia a mi el metge de capçalera quan era petit.
Una altra costum desagradable que tenen els japonesos és el de tallar-se les ungles del peu al menjador de la casa, agafen el diari del dia anterior, o d'avui si ja l'han llegit, en desprenen una fulla, hi posen el peu nu al damunt i, apa! A tallar-se les ungles, fregar-se les duríssies, i altres cures que els peus requereixen. Val a dir que això també ho feia l'anglès amb qui compartia pis quan estudiava a Anglaterra, aleshores pensava que els romans s'hi havien estat massa poc temps per poder acabar de civilitzar-los del tot. Aquí no hi van arribar mai.