dijous, de juny 26, 2014

La dictadura estilística del Japó

Recordeu quan estudiàveu història de l'art, quan us ensenyaven les pintures o les escultures egípcies, els egipcis durant segles van mantenir uns canons artístics que només es van trencar parcialment en curts períodes històrics relacionats amb canvis de creences religioses, com es el cas d'Amenofis IV, per exemple. Tot hi que hi ha variacions que els entesos classifiquen per períodes, formalment podríem dir que canvia poc. Al Japó va passar el mateix, les normes estilístiques formals eren molt estrictes en la representació plàstica, sotmesos sempre al control del mestre artesà i al gremi. A Europa, durant el Renaixement, els artistes es van revelar contra el sistema, van passar de ser artesans sotmesos a unes normes estrictes i formals a artistes amb, en principi llibertat de creació ( sempre es clar sota el control del client-mecenes ). Després de la Revolució francesa, a mitjans segle XIX els artistes van revolucionar l'art trencant completament, a França ho feren el impressionistes i després seguiren les avantguardes.

Primera idea.

Al Japó, tret d'alguna excepepció com ara el període Kamakura, això no va passar mai, no hi van haver canvis estilístics com el Renaixement o el Barroc, i les avantguardes van venir d'occident, o millor dit el artistes japonesos van "fugir" a Europa per aprendre o copiar el què s'hi feia. Aquesta cultura de normes estrictes i uniformades encara es per tot al Japó, des del tracte públic i social, a la manera de vestir o cuinar. En la cultura passa el mateix, llibres tots de la mateixa mida, publicacions de manga totes de les mateixes dimensions i el mateix format. Estilísticament, el manga té uns canons molt estrictes que varien poc d'un autor a un altre, les històries tampoc són una excepció i totes segueixen el mateix esquema. Com a creatiu al Japó la meva missió és intentar trencar aquesta uniformitat, obrir camí i fer el que no s'ha fet abans. A vegades me'n surto, però sovint el sistema xoca amb mi com un mur infranquejable. Aquest ha estat el cas d'un darrer disseny per l'Open Japan de dards. Al Japó, malgrat el contrari del que tothom creu des d'Occident, la senzillesa no agrada, els dissenys com més carregats millor, i els cartells com més informació i text i posis millor. Ja pots intentar convèncer al teu cap que amb QR i la URL al cartell la gent que vulgui més informació ja l'anirà a cercar i a més la tindrà i ampliada com no ho pot fet un paper. Que un cartell és un avis no un llibre, un anunci! Res... 

Idea amb logos de color...

Després hi ha els patrocinadors que volen que la seva marca sigui la més gran i la que es vegi més, malgrat que el resultat sigui tot el contrari quan es confonen totes les marques en un poti-poti de colors mal coordinats que trenquen l'armonia del conjunt i no el fan ni més atractiu ni més entenedor, ni la marca es veu millor. Has de fer encabir en el teu disseny, logotipus dissenyats de manera que no tenen versió ploma ( versió que tampoc et deixen usar ) i que han estat solsament pensat per anar en fons clars o a l'inrevés, sense cap manual corporatiu ni norma escrita. Per que les normes hi són, però no les han escrit, hi són per dir-te que no ho fas bé, perquè ets estranger, encara que portis bregant al país deu anys i els que t'ho dien no sàpiguen fer "l'O amb un canuto". Són normes feudals establertes quan els samurai tallaven el cap aquell qui goses aixecar-lo per discrepar, opinar, o potser només per veure cap on anava.

Resultat final, sota les normes japoneses.

dijous, de juny 19, 2014

Ara em ve al cap Xile...

Avui no sé per què, he recordat que fa anys vaig treballar pel govern de Xile a través d'una agència gran d'aquestes que surten a la sèrie Mad Men.
Es tractava de dissenyar un web per promocionar Xile al Japó, es feia un concurs preguntant per què volies visitar Xile i els dos guanyadors gaudirien d'un viatge pel país que anirien documentant per iPhone, compartint imatges i piulades al Twitter.

Sincerament, la idea no va acabar d'anar bé del tot, per problemes de cobertura, o sigui que el bloc de viatge no va ser en temps real, però això són figues d'un altre paner.

I continuo sense saber per què m'ha vingut aquest projecte al cap....tanmateix Xile sembla un país molt bonic per visitar i a més hi fan un vi molt bo que al Japó és més fàcil de trobar que els vins ibèrics, per dir-ne d'alguna manera, i mira ara, parlant de vi xilè, me n'han vingut ganes de fer-ne un glop i brindar, per què?

dimecres, de juny 11, 2014

Un ajuntament nou de trinca

Fa tres anys us vaig parlar de l'ajuntament de Hiratsuka i de com es va destruir el que, per a mi, era l'edifici més interessant de la ciutat. Bé, doncs el diumenge hi va haver una jornada de portes obertes, perquè el ciutadans poguéssim veure com havia quedat l'edifici nou.
De fet, exteriorment és del mateix estil que l'anterior edifici de 1964, que encara resta en peus darrera d'aquest i que serà enderrocat, en una segona fase, quan s'hagi aconseguit fer el trasllat de material i departaments al nou.

L'edifici actual té vuit plantes sobre la superfície i dos soterranis ( fet inusual al país ). I ens ha costat 100 milions d'euros.

Aquest és un d'aquells edificis que és més bonic per dins que per fora, una llàstima tenint en compte que al Japó hi ha molt bons arquitectes, tanmateix sembla que pel que fa als edificis públics, els arquitectes bons es queden a casa.

Però com que el Japó és un país bonic si saps com mirar-lo, m'he proposat fer un reportatge gràfic del nostre nou ajuntament.

La porxada no està gens malament, segur que ens serà molt pràctica quan plogui. 

Aquesta és l'entrada, el color vermell i blanc de les cortines de darrere són provisionals, és costum decorar els llocs amb aquestes cortines per festejar esdeveniments, com, en aquest cas, la inauguració d'un edifici.

Aquestes són les mascotes de la ciutat, d'esquerra a dreta, el dofí que representa el velòdrom de bicicletes, al mig El déu Neptú, la mascota del Belmare, el nostre equip de futbol, i finalment el gosset, la mascota de la policia.

En Miró, com que fa cara d'estranger va haver d'ensenyar el seu document d'identitat.

Aquest mural de ceràmica estava a l'entrada de l'edifici vell, i és obra de l'escultor Ono Jo, una de les poques coses que s'han salvat de l'enderroc. 

És normal que els ajuntaments japonesos tinguin molt bones vistes de la ciutat, d'aquesta manera es pot controlar millor en cas de desastre natural.
Aquestes terrassetes, m'agradem molt, no em faria res venir-hi a fer un cafè de tan en tan...

Aquest és el consistori al fons la cadira de l'alcalde.

És una de les parts més interessants de tot l'edifici, em va sorpendre gratament.

Al fons hi ha les tribunes pels visitants, a banda i banda de les tribunes del públic hi ha dos espais reservats per la canalla, dues habitacions de vidre perquè juguin sense molestar.

La Shikibu, però va preferir la poltrona del batlle, serà una premonició?

"volem que les escoles serveixin xocolata desfeta per berenar, és un compromis que vam contraure al nostre programa electoral!"

"discrepo"

"doncs el nostre grup també hi està d'acord"

Els nens no volien venir però s'ho van passar d'allò més bé, i la veritat és que va ser una bona oportunitat per conèixer una sala que no veurem gaire sovint, de fet jo no hi he estat mai al consistori de Badalona.

Les oficines aviat estaran ocupades per un aixam de funcionaris, espero que treballin de gust en aquest nou edifici i resolguin millor els problemes de la gent.

611 "koutsuuseisakuka"Departament de política de mobilitat.

Aquest espai no sé perquè servirà però seria un bon estudi, per pintar o per ballar.

La Shikibu es va interessar pels personatges de les escultures, eren batlles d'altres temps. 

Un cop al despatx del batlle, asseiguts a la cadira, al costat del penó de la ciutat, l'alcaldessa i el seu tinent d'alcalde, les marques verdes del terra són on anirà l'escriptori.
El batlle en persona era present durant tot el dia, dret, saludant als veïns i resignat a veure com tothom es rafregava el cul a la seva poltrona.

Aquesta és la sala d'emergències, espero que no s'hagi d'usar mai, però si cal, estic tranquil que almenys sembla un lloc ben preparat.

Potser d'aquí 50 anys en construiran un altre, però suposo que ja no el veuré, espero que aquest ens faci servei pel temps que ens resta.


dilluns, de juny 02, 2014