La dictadura estilística del Japó

Recordeu quan estudiàveu història de l'art, quan us ensenyaven les pintures o les escultures egípcies, els egipcis durant segles van mantenir uns canons artístics que només es van trencar parcialment en curts períodes històrics relacionats amb canvis de creences religioses, com es el cas d'Amenofis IV, per exemple. Tot hi que hi ha variacions que els entesos classifiquen per períodes, formalment podríem dir que canvia poc. Al Japó va passar el mateix, les normes estilístiques formals eren molt estrictes en la representació plàstica, sotmesos sempre al control del mestre artesà i al gremi. A Europa, durant el Renaixement, els artistes es van revelar contra el sistema, van passar de ser artesans sotmesos a unes normes estrictes i formals a artistes amb, en principi llibertat de creació ( sempre es clar sota el control del client-mecenes ). Després de la Revolució francesa, a mitjans segle XIX els artistes van revolucionar l'art trencant completament, a França ho feren el impressionistes i després seguiren les avantguardes.

Primera idea.

Al Japó, tret d'alguna excepepció com ara el període Kamakura, això no va passar mai, no hi van haver canvis estilístics com el Renaixement o el Barroc, i les avantguardes van venir d'occident, o millor dit el artistes japonesos van "fugir" a Europa per aprendre o copiar el què s'hi feia. Aquesta cultura de normes estrictes i uniformades encara es per tot al Japó, des del tracte públic i social, a la manera de vestir o cuinar. En la cultura passa el mateix, llibres tots de la mateixa mida, publicacions de manga totes de les mateixes dimensions i el mateix format. Estilísticament, el manga té uns canons molt estrictes que varien poc d'un autor a un altre, les històries tampoc són una excepció i totes segueixen el mateix esquema. Com a creatiu al Japó la meva missió és intentar trencar aquesta uniformitat, obrir camí i fer el que no s'ha fet abans. A vegades me'n surto, però sovint el sistema xoca amb mi com un mur infranquejable. Aquest ha estat el cas d'un darrer disseny per l'Open Japan de dards. Al Japó, malgrat el contrari del que tothom creu des d'Occident, la senzillesa no agrada, els dissenys com més carregats millor, i els cartells com més informació i text i posis millor. Ja pots intentar convèncer al teu cap que amb QR i la URL al cartell la gent que vulgui més informació ja l'anirà a cercar i a més la tindrà i ampliada com no ho pot fet un paper. Que un cartell és un avis no un llibre, un anunci! Res... 

Idea amb logos de color...

Després hi ha els patrocinadors que volen que la seva marca sigui la més gran i la que es vegi més, malgrat que el resultat sigui tot el contrari quan es confonen totes les marques en un poti-poti de colors mal coordinats que trenquen l'armonia del conjunt i no el fan ni més atractiu ni més entenedor, ni la marca es veu millor. Has de fer encabir en el teu disseny, logotipus dissenyats de manera que no tenen versió ploma ( versió que tampoc et deixen usar ) i que han estat solsament pensat per anar en fons clars o a l'inrevés, sense cap manual corporatiu ni norma escrita. Per que les normes hi són, però no les han escrit, hi són per dir-te que no ho fas bé, perquè ets estranger, encara que portis bregant al país deu anys i els que t'ho dien no sàpiguen fer "l'O amb un canuto". Són normes feudals establertes quan els samurai tallaven el cap aquell qui goses aixecar-lo per discrepar, opinar, o potser només per veure cap on anava.

Resultat final, sota les normes japoneses.