dijous, de març 26, 2009

Vendre neveres als esquimals

L'altre dia el meu pare m'explicava que darrerament a Catalunya els consumidors havien passat de comprar marques comercials a comprar "marques blanques" dels supermercats.
Això és un fenòmen que ja fa temps que es produeix al Japó, ja que aquest país va entrar en crisi econòmica fa més de 10 anys i encara no n'ha sortit. Així doncs tenim marques blanques com Topvalu de Jusco o la marca 7/11 dels Ito Yokado ( 7/11 Partners), entre altres.
"Tot a 100" com els Daiso, l'Aya, la meva parella, recorda que quan era petita no hi havia "tot a 100" i un llapis valia 400 iens!

El que no havia passat és que hi hagués oferta de productes electrònics de marques blanques o importades de països com la Xina, Corea del Sud o Taiwan.
Fins ara era molt difícil veure televisors LG o Samsung. I les úniques rentadores o rentaplats no japoneses eren Miele o Bosch, marques de prestigi i qualitat.
Els més escèntrics i amb gran poder adquisitiu potser s'inclinaven per productes de la marques com Bang & Olufsen.

Darrerament però, es comencen a veure marques com Ddesign, als Nojima ( grans superfícies d'electrònica ). Televisors de 60' al preu dels de 32' de marques com Sharp o Sony.

Això passa amb els ordinadors portàtils on es poden trobar aparells de marques desconegudes un 75% més barats que els Toshiba o els Vaio.

Recordem els anys 90 i com m'éren de "marquistes" els japonesos, amb els seus Louis Vuitton i els seus Chanel o firant-se a les botiques de Loewe, ara "ataquen" els Zara i el Mango. I al Japó l'empresa amb més creixement és Uniqlo, que ven texans a 3.000 iens ( 23 euros ).

El consumidor japonès ha passat de demanar qualitat i luxe a voler preu, potser sense tanta sofisticació, productes senzills que s'adaptin a les necessitats bàsiques.
I és que al Japó, una rentadora val a partir de 140.000 iens ( 1.050 euros ), no hi ha models senzills, totes parlen, tenen alarmes musicals segons els programes, renten sense aigua, "ionitzen" la roba, planxen, etc.
Molta gent no vol tots aquests extres i prefereix comprar una Haier de 19.000 iens ( 144 euros ).

El mateix passa amb les neveres, són intel.ligents, digitals, amb quantitats d'extres, amb scanners que analitzen la quantitat d'aliments i adapten la temperatura a la càrrega, totes preparen i fabriquen glaçons de gel, i algunes fins hi tot mantenen el sopar calent fins que l'home torna de la feina.

Els aparells d'aire condicionat et "moisturitzen" la pell i un sensor et segueix on siguis de la cambra, mentre que un braç robòtic neteja els filtres i esterilitza l'ambinent.

Les empreses japoneses han apostat per la tecnologia puntera, i la sofisticació en els seus productes, però això té un preu, fins ara no hi havia alternativa, però això ha canviat.

I en tot això IKEA ja ha obert la seva tercera botiga en dos anys

dimecres, de març 25, 2009

Quina mandra Romaji!


Romaji, vol dir "lletra romana" en japonès, o sigui l'ABC. Per molt que ens costi creure, des del nostre punt de vista, pels japonesos llegir romaji no és tant fàcil, com quan, nosaltres mirem de llegir alemany.
Cal dir que la majoria de romaji que hi ha és una adaptació del japonès, i que els anglofons no el saben llegir tampoc.
Vull dir que està escrit en alfabet però respon a la fonètica japonesa. Per cert molt semblant al castellà. Així doncs per un castellà resulta molt fàcil llegir romaji, les vocals corresponen a les vocals castellanes i tret de la H i la J que es pronuncien com l'anglès, tota la resta és més semblant al Castellà.

Desprès de fer-vos cinc cèntims del és el romaji us explicaré el que em va passar l'altre dia.
Anàvem en cotxe tota la família, per la península de Izu, on hi ha la zona de vacances de molts toquiotes, de sobte el meu sogre que conduïa va veure un senyal de trànsit i va dubtar al llegir-lo, el meu sogre té un nivell molt alt de lectura de kanji, és un alt càrrec d'una empresa de notícies i està llicenciat per una de les universitats més bones del país, la Waseda. Us dic això perquè si ell no va poder llegir el kanji o era molt local o molt rar.
Bé, doncs jo vaig i el llegeixo, i l'home es queda parat. Com he pogut llegir el kanji si ell no ha pogut? S'extranya molt. Això no és la primera vegada que em passa, els veig dubtar d'algun "yomikata" ( la manera de llegir el kanji ) i jo vaig i el llegeixo.
La sol.lució és fàcil, la majoria de senyals de trànsit del Japó són bilingües, estan escrits en kanji i romaji. Crec que var ser una "sugerència" del general Mc Arthur, però no n'estic segur. El fet és que a mi em resulten molt pràctics, ja que puc llegir on vull anar.

Per ells el romaji és com si no hi fos, per això el meu sogre no va saber llegir el kanji tot i que tenia la sol.ució escrita just a sota del kanji, en romaji.
Llegir Romaji? Uf quina mandra!

dilluns, de març 23, 2009

Namie Amuro o Marie Antoinette?



La setmana comença amb tragèdia al meu país, un avió de FedEx s'ha estavellat a l'aeroport de Narita en aterrar, "afortunadament" era un cargo per tant han mort poques persones.

Per animar una mica el dia, us ensenyaré l'ultim anunci de Vidal Sasoon al Japó, protagonitzat per la cantant Namie Amuro, una bellesa nascuda a Okinawa.

Podeu veure l'anunci complert al web de Vidal Japan.



Aquesta és una imatge del web on es poden veure les entrevistes i el Making Off de l'anunci.











És magnific, una meravella Rococó, aquest tipus de treballs fan que cada dia m'agradi més la meva feina i que somii que un dia podré col.lavorar en projectes tan creatius.

dimecres, de març 18, 2009

Ghost in the Shell?

L'Institut Nacional de Indústria Avançada i Tecnologia ha desenvolupat l'androide que només ens podíem imaginar en les pel.lícules de ciència ficció.
Una noia que pot parlar, reconèixer veus, expressar emocions, i passejar-se per la passarel.la de la Tokyo Fashion Week.
Es diu HRP4C, poca imaginació jo li hagués posat Rachael o Pris. O potser seria un sacrilegi?
Fa 1m58, pesa 40 quilos i s'ha inspirat en les noies japoneses de 20 anys, tot i que el pentinat em recorda a Kusanagi de Ghost in the Shell.

Segons Kajita Shuji, director del projecte, HRP4C no només ha de semblar una dona sinó que amb el temps ha de desenvolupar una personalitat femenina. De moment, però amb l'únic que han pensat és amb que faci de model de roba, o hostessa.

Ai! Kajita, Kajita, tant llest com a científic, i que poca solta!

Somiarà la HRP4Cchan amb ovelles mecàniques?



divendres, de març 13, 2009

Kaze

Bon dia, tinc "kaze", estic refredat.
Al Japó hi ha molta gent que en aquesta època de l'any es posa una màscara com la que duc a la foto, a l'estranger es pensen que és per no encomanar els refredats als companys de feina, bé, aquest és el meu cas si més no.
Però la majoria de japonesos tenen moltíssimes al.lèrgies. La més freqüent es "kafunsho", al.lèrgia al pòl.len de les flors.
Es posen olleres, fins hi tot de jardiner, màscares especials, barret, i guants fins els colzes. Un cromo.
Si es passegessin així per Barcelona possiblement els aturaria la policia, i als EUA acabarien segurament amb un tret al cap.
Sort que visc a "frikilandia" on tothom passa de tot.

Tornant als refredats, a Catalunya et prens un Frenadol i a dormir, al Japó això no és possible, així doncs hi ha milers de medicaments per aturar els refredats de manera radical.
Un dels més populars és "Benzaburoku", n'hi ha de tres tipus, el de gola, el de cap ( amb febre ) i el de nas ( quan tens la sensació que han obert una fàbrica de "Bandiblu" just dins el teu nas, d'on surten tants mocs?

Així doncs avui m'he posat la màscara, no vull que el meu company es refredi, bàsicament perquè hauríem de tancar la paradeta.

dijous, de març 12, 2009

Els Òscar japonesos

Ara fa fa una dies dels Òscar, on el meu país adoptiu va fer un paper molt bo, dos en una nit.
El primer en la categoria de millor pel.lícula de parla no anglesa, "Okuribito" ( Departures ), sobre un músic en atur que treballa en una funeraria. I no hi surten samurais!
El segon, Òscar, pel millor curt d'animació, per "la Maison en petits cubes", la història d'un home que intenta salvar la seva casa d'una inundació. Animació tradicional, de pèl i ploma.

Kyoko Hirosue, l'actriu que feia de filla de Jean Reno a "Wasabi".

Masahiro Motoki, un dels actor més elegants del Japó, amb Hirosue.

El director Yojiro Takita, l'anglès no és el feu fort.

Kunio Kato, el director del film guanyador en la categoria de millor curt d'animació "la Maison en Petits Cubes".

dimecres, de març 11, 2009

Arqueologia "friki"


A la ciutat d'Osaka uns submarinistes que bussejaven pel riu cercant bombes sense explotar ( de la guerra, suposo ) han trobat la figura fibra de vidre del Coronel Sanders, el fundador de KFC, que holligans dels Tigers van llençar al riu ara fa 24 anys.
El Hanshin Tigers és l'equip de beisbol d'Osaka, l'any 1985 quan van guanyar la lliga central, els seus seguidors van celebrar-ho com només els seguidors dels Tigers fan.
Són una afició digne d'una ciutat molt perillosa, molt més que Tòquio, Osaka és la seu de la Yakuza i on pots trobar els pitjors "elements" del país.
Els Hanshin Tigers són una religió, un antic cap meu n'era, i va penjar la bandera enorme al despatx en un lloc situat al passadís cap als serveis, d'aquesta manera tothom havia de passar-hi per sota.
A Tòquio també hi ha un equip de beisbol molt fort, el Giants, molts, sobretot la gent d'Osaka comparen la rivalitat entre els Giants i els Tigers com la que hi ha entre el Barça i el Madrid, però no hi estic d'acord, els seguidors dels Giants no són tan eufòrics, o exagerats com diu Aya.
Els seguidors del Tigers ens comporten com els supporters anglesos, i celebren les victòries enfilant-se als fanals de la ciutat que donen al riu i s'hi llencen, creieu-me, si no han trobat la figura del Coronel fins ara, imagineu com en deu estar de bruta aquesta aigua.
Bé doncs, en una d'aquelles victòries quelcom més va anar a "petar" al riu, ves que un dia no es topin amb alguna d'aquestes bombes perdudes, i facin un pet.

dimarts, de març 10, 2009

Inochi-kun la darrera follia de Murakami

Inochi kun és la darrera follia de l'artista japonès Takashi Murakami, el més conegut dels artistes plàstics d'aquest país.

dilluns, de març 09, 2009

Govern poca solta...

Resulta que estem en un període de crisi mundial, els governs estan invertint diners públics en ajudar bancs i empreses, intentant reactivar l'economia.
Els americans tenen un pla, els alemanys també, fins hi tot el govern espanyol té un pla. I el meu govern? Doncs resulta que al Japó ens sobren els diners, el govern té superàvit, de 2 trilions de iens. I que pensa fer amb els diners que sobren? Crear un pla per incentivar la venda de televisors ara que vindrà l'apagada analògica? Un pla que ajudi a renovar el parc automobilístic? Un nou hospital? Reformar algunes escoles que es cauen de belles? Noves carretes, que les que hi ha fan pena? Millorar els subsidi dels aturats o els jubilats? No, no, el govern japonès farà com el pagès de l'acudit dels porcs de l'Eugenio. "Ustet que les da de comer a los serdos? Jo? Les doy 20 durus y que sa comprin lu que quieran oiga!"
Doncs això és el que farà; als majors de 18 anys ens "tornaran" 18.000 iens ( 144 eurons ) i als petis de la casa 20.000
( 160 eurons ), i "que sa comprin lu que quieran".
Els mitjans informatius ja ha començat a preguntar als ciutadans que pensen fer amb els diners, ja majoria de gent jove pensa gastar-se'ls en un sopar amb els amics. Apa, bones notícies per Suntory, Kirin, i Asahi, entre altres. És una manera d'activar l'economia.
Però és clar el nostre primer ministre és un lector de Manga ( sense voler ofendre als lectors d'aquest gènere ), potser de tant en tant s'hauria de llegir el Wall Street Journal.

Qui ho anava a dir d'un país de formiguetes, que en ple hivern es comportessin com cigales.

divendres, de març 06, 2009

Una mica de neu a Hadano

Una imatge des del menjador de casa, del passat dimarts, una miqueta de neu a Hadano.

dijous, de març 05, 2009

Tsubakis i Camèlies

Japó és un país que estima les flors, en tenen per tot. El crisantem, la flor imperial, decora el seu passaport, cada ciutat té una flor adoptada, hi ha festivals de flors, concursos de Ikebana, i arrenjaments florals a la manera occidental, i quan arriba la primavera es tornen bojos per anar a veure els cirerers florits.
Una altre de les flors nacionals és el Tsubaki, coneguda a Catalunya com a Camèlia. I no, no us parlaré de Marguerite Gautier ni de Violetta Valery.

Tsubaki és també el símbol de l'empresa Shiseido que fins hi tot té una gamma de productes amb el nom de Tsubaki, perquè aquesta flor està associada a la bellesa femenina.

Parlant de belleses japoneses, aquesta és la imatge de les models de Tsubaki-Shiseido.

L'altra dia vaig visitar una exposició de tsubakis, no es pot dir que fos Ikebana, nomes la flor en un gerro, molt senzill, però malgrat noser un gran amant de les flors, vaig trobar que eren molt boniques.


Hi ha una gran varietat de tsubaki, i les mes apreciades pels japonesos son les vermelles, es curiós, potser perquè la imatges que tenia de les camèlies eren les del pòster que Alfons Mucha va fer per Sara Bernhardt, em pensava que eren blanques.

Per últim aquesta imatge és d'un dolç de Kobe, semblaven realment flors naturals fi no fos pel cartellet que ho indicava.

dimecres, de març 04, 2009

Akira Toriyama i la reina del pop

Ayumi Hamasaki dibuixada per Akira Toriyama, un luxe per il.lustrar la versió japonesa de la banda sonora de la pel.lícula Dragolball Evolution.

dimarts, de març 03, 2009

El dia de les nenes

Avui torna a ser el festival de les nenes, el Hina Matsuri, no és festiu, com ja us m'he parlat en anteriors edicions.
Aquesta festivitat es remunta al l'edat d'or de la cultura japonesa, el periòde Heina, ara fa mil anys.
Es tracta de decorar les cases amb unes nines que representen la cort imperial, o la parella imperial. LA finalitat es demanar que les nenes creixin sanes i trobin un bon marit.
Es fan afrenes a les nines com dolços, galetes o pastissets d'arròs. També es decoren les cases amb una mena de mòbils anomenats "tsurushibina", dels que penjens nonotes fets de pedassos de kimono i representen una gran varietat de personatges, animals i objectes.
També s'acostuma a cantar.
La cançó del festival de les nenes és una de les primeres que s'aprenen al Japó, fins hi tot la meva filleta de tres anys se la sap, i la va cantar davant l'exposició d'objectes japonesos del Museu Metropolità de Nova York amb el conseqüent l'esturament d'unes turistes japoneses que casualment passaven per allí, és com si jo sentís cantar "el noi de la mare" al Museu Nacional de Tòquio.

Akari wo tsukemashou bonbori ni
Encenguem les llanternes
Ohana wo agemashou momo no hana
Arrangem les flors del presseguer
Gonin bayashi no fue taiko
5 musics cortesans ja fan sonar les flautes i els timbals
Kyo wa tanoshii hinamatsuri
Gaudim avui del festival de les nines!

Heus aquí un exemple d'ofrenes a unes nines que representen una cort imperial, amb l'emperador i l'emperadriu amb tot aixovar d'una boda.

Flors de cireres o de prunera, danes de la cort i músics, disposats en esclaons de representen els nivells de la cort.

Hi ha de senzills o de més sofisticats, amb fins hi tot 7 diferents nivells i gran varietat de personatges i objectes.

Aquest és molt rar, amb el palau hi tot.

Detalls dels personatges dels "Tsurushibina", fets de roba de kimono reciclada, aquests dins de canyes de bambú com la pincesa del conte.

Com veieu els "Tsurushibina" poden ser molt elavorats, cal pensar que quatre figuretes poden costar 15.000 iens, feu càlculs.

Dos petits "akachan" nadons, també molt populars en aquest tipus de decoració, no cal que us digui que és el que demanen, oi?

Un petit príncep executant una dansa.

El millor per poder tenir una col.lecció com aquesta és tenir una iaia manetes, aquestes peces tan boniques no es paguen amb diners, con les puntaires d'Arenys que deciquen tres mesos a fer un mocador.

Val a dir que totes aquestes imatges són d'una exosició d'artesania que hen visitat aquest cap de setmana a la península d'Izu, no us penseu que tothom en té a casa, i de tant boniques.

dilluns, de març 02, 2009

Ei! Que la Moe chan menja calçots!

L'altra dia veia un programa que ens agrada molt, "The World most useful school", (l'escola més pràctica del món). És un programa divulgatiu que convida a professors universitaris a explicar com funcionen les coses. Els alumnes són famosos del "Star System" japonès. En aquesta edició del programa es parlava de la dieta sana, i per sorpresa van esmentar els calçots.

Aquesta és la famosa model Moe chan amb un calçot a la mà escoltant com s'ha de pelar, si no fos per la bandeta "destrempadora" ho trobaria "picant" i tot.

Aquí tenim un promer pla de la salsa romesco, venient ganes de sucar-hi pa, però la tecnologia, ni al Japó ha arribat tant lluny, encara.


Una imatge lamentable d'un paio "que deien que era espanyol" que es va prestar a ensenyar a tothom com es menjaven els calçonts, com que no hi havien barretines al atrezzo li van "encasquetar" aquest barret de llana vermell, com he dit abans, lamentable.


I amunt, amunt i cap a dins, una altre participant dels programa gaudint dels calçots.