Bon dia Japó, amb amor Kim

Imagineu-vos que us lleveu un diumenge al matí i el primer que veieu a les notícies és que el país veí, amb qui no teniu gaire bones relacions ha llençat un míssil, que podria ben bé arribar fins a casa vostra. Imagineu-vos que el líder d'aquest país és un dictador sanguinari que no té cap respecte per la vida humana, ni dels seus súbdits ni, és clar dels ciutadans dels països del voltant.
Imagineu-vos que aquest líder té l'inteŀlete d'un concursant de Gran Hermano i la testorterona d'un tertulià de 13 TV. Doncs deixeu d'imaginar perquè aquest líder existeix, es diu Kim Jong-un i és la tercera generació de dictadors de Corea del Nord i ahir va fer llençar un míssil que serviria bàsicament per "marcar paquet" contra el Japó, els Sud-coreans i els americans, per demostrar als xinesos que poden comptar amb ells i de pas, extorsionar l'ONU a canvi de diners.
Bon dia Japó, amb amor Kim!

Al Japó no hi ha turistes!!!

Llegeixo aquesta notícia del Japan Times ( el diari en anglès de referència al Japó ). Segons el diari, el mes d'abril hi va haver un rècord de turistes estrangers al Japó superant el 1,7M de visitants. El mes de març hi va haver un 1,5M de visitants. El diari no parla de la quantitat anual de visitants, però dubto molt que les xifres millorin, l'estiu no es bona època per visitar el Japó. 

Tot seguit i encuriosit vaig al web de l'Indescat i trobo les dades següents:

Si fem la mitja del 2014 resulta que a Catalunya hi ha un total de 1,5M de turistes estrangers al mes, si fa o no fa com al Japó.
Però el resultat es sorprenent quan es compara la població del Japó; 128M/hab amb la de Catalunya; 7,5M/hab.
I és clar la superfície del país;

Catalunya: 32.114km2

Japó: 377.977km2
També segons el Japan Times, la quantitat ingressos que van aportar els turistes al Japó l'any passat va ser de 15.600M/€ mentre que a Catalunya s'hi van deixar 15.131M/€.

Tot plegat confirma la meva teoria visual (^_^) de mirar el paisatge, quan dic i em repeteixo que no hi ha turistes guiris al Japó. I és que Japó per ser una país tan famós i tan gran no rep els visitants que potser podria rebre si fos una mica mes fàcil moure's o els japonesos parlessin una mica d'anglès.
Fins ara no s'han adonat, però crec que comencen a despertat. Us imagineu el potencial de creixement?

Desnonant desnonats

Amb les eleccions andaluses he sentit a dir collonades com que els andalusos viuen millor que els catalans perquè hi ha menys misèria pels carrers. Potser sí que sembla que hi ha més misèria a Catalunya que a Andalusia, els catalans sempre hem acollit als miserables del món. Gent que va fugir de la misèria i dels abusos de la casta dominant de latifundistes i "señoritos".
Al Japó, em deia l'Aya, la meva parella, abans de venir, al Japó, no hi ha captaires, i és veritat, no hi ha gent demanant pels carrers, però sí hi ha "sense-sostre". La paraula en japonès és "homuresu" de l'anglès homeless.
N'hi ha per tot arreu sobretot al voltant de les estacions o als parc públics.
De sense-sostre n'hi ha hagut des que el humans vam decidir viure en cases, perquè hi ha hagut gent que ho ha perdut tot, i seria enganyar-nos a nosaltres mateixos creure que hi haurà un dia en que aquest problema no existirà.
El Japó és un país extrany amb els sense-sostre, els tolera en certa manera fins que diu prou. No sé com s'ho fan o quin criteri segueixen, però veus gent que viu a les estacions o sota un pont, amb unes certes "comoditats", com ara tendes de campanya i fins i tot televisors alimentats per bateries de cotxe, els veus que s'hi passen setmanes o fins hi tot mesos, i de cop i volta els desallotgen, posen reixes sota el pont o treuen els bancs del parc perquè no hi puguin jeure.

La setmana passada vaig veure aquesta escena a l'escació de Kawasaki, on tinc l'oficina, el servei de neteja de l'ajuntament ( amb pantalons verds ) netejava el racó on havien viscut setmanes una colla de sense-sostres, no va caldre policia ni anti-avalots, només dues persones del servei de neteja contra set o vuit sense-sostres per recollir les seves pertinences.
Ara no hi ha res, l'escació, nova, de disseny, es veu neta de brutícia i caixes de cartrons, com volia l'alcalde, suposo.
Els "homuresu", però hi són, prenent el sol, potser hauran anat a buscar un altre lloc per dormir o fer-hi cap, la qüestió és que al Japó també tenim aquest problema de injustícia social per molt que ho vulguin amagar.

El terror ens truca a la porta

El meu país d'acollida, viu en estat de xoc, consternat pel segrest de dos periodistes japonesos Kenji Goto i Haruna Yukawa, per part de l'Estat Islàmic.
Els japonesos, que són molt apolítics, en general, i "passen" bastant de les notícies internacionals, no creien que el seu país pogués ser objectiu de cap atac terrorista islamita. Obliden que el Japó és una potencia capitalista amiga dels EUA i que va deixar ferides obertes a països com Indonèsia i les Filipines on sí hi ha islamites radicals.
No tots els islamites són d'origen àrab, com els occidentals hem anat comprovant desgraciadament.
Tinc amics que creuen que és difícil, gairebé impossible, que es pugui produir un atemptat islamita al Japó, perquè és un país molt tancat i on els estrangers estem molt controlats, nosaltres sí, però els japonesos, no.

Homeland, la sèrie americana, ens ha volgut explicar que tothom pot caure seduït per les doctrines de la por. Hi ha molts japonesos que en acabar els estudis van a fer viatges "iniciàtics" pel món, per torbar-se a ells mateixos. Són japonesos com l'Aya i els seus amics de Barcelona, que no es trobaven a gust al seu propi país i van decidir provar sort a l'estranger.
Conec un noi que a decidit que dedicarà la seva vida a l'estudi de la dolçaina, la gralla valenciana, aquest noi està estudiant català, perquè els llibres de dolçaina publicats al PV són en la nostra llengua. El Sou Sowa, es diu així, és un bon jan, indepententista i simpatitzant dels pobles oprimits, i una persona pacífica i compromesa que lliuta amb la seva música per fer un món millor, aquesta dedicació l'ha portat a tocar amb els Obrint Pas.
Però els amants del Manga coneixereu el famós Manga 20th Century Boys de Naoki Urasawa, aquest llibre parla d'una secta violenta dirigida per un líder conegut com a "Amic" que vol destruir el món.
Amic, germà, molts japonesos es senten sols en una societat freda en relacions socials. Abans, durant la recuperació econòmica dels anys 60, 70 i 80, les empreses es van convertir en la família de moltes ànimes solitàries, actualment això no existeix, les empreses són empreses i els treballadors números, els qui tenen feina, és clar.
Hi ha persones que es refugien en els móns del Manga, els vídeo jocs, algun hobby que converteixen en la seva segona vida després de la feina. I molts que passegen la seva exentricitat pel planeta.
Us dic això perquè crec que Japó és un país on una part de la seva població, una part petita, però, existent podria caure en la doctrina de l'islamisme radical, no cal que facin bombes o ataquin publicacions humorístiques amb armes automàtiques, poden fer-ho d'altres maneres, amb gasos verinosos com els atemptats al metro de fa 20 anys.
Potser sóc un exagerat, o un paranoic, però el japonès normal és massa ingenu, i només té por dels xinesos i els nord-coreans. Els primers estan pensant més amb el negoci de les seves empreses amb el Japó i els segons no poden fer gaire cosa.
Abe, el nostre primer ministre està jugant amb foc, vol reconvertir les nostres anomenades forces d'autodefesa ( JSDF ) en un exèrcit regular, modificant l'article 9 de la Constitució Japonesa on es renuncia a tenir unes forces armades.
El president del govern espanyol, José M Aznar ( Ansar pels amics ), també va voler convertir l'exèrcit espanyol en unes forces d'ocupació a l'Iraq i tots sabem com va acabar la cosa.
Tant de bo estigui equivocat.
Els fets però ens han colpejat i Japó ha despertat del la letàgia en que vivia, la realitat els ha fet veure que ells també estan en perill.

Actualització.
Bé, sembla que també han assassinat Goto, era una mort anunciada, sobretot quan les vides d'un ésser humà estan a les mans d'uns fanàtics que menyspreen els valors de la humanitat.
Jo tampoc confiava gaire o gens amb la diplomàcia japonesa per resoldre el conflicte.
A part d'aquesta lamentable notícia, he sabut que no anava tan equivocat fa dies quan vaig escriure aquesta entrada.
Recentment s'ha fet públic el cas d'una noia japonesa que es va casar amb un francès que s'ha convertit a l'Islam i la parella ha anat a viure en la zona controlada per ISIS.

El procés català vist des del Japó ( comentari sobre l'article de l'ARA )

El dia 23 de setembre el professor Tawaza va ser convidat al programa televisiu Miyaneya, una mena de news show, perquè parlés de la independència de Catalunya. Quan el van trucar el van sorprendre molt segons diu, perquè aquest programa, que s’emet de dilluns a divendres a partir de les 14 h i durant un parell d’hores, té més d’un 12% d’audiència. El 12% d’audiència en un país d’una població d’uns 120 milions d’habitants representa moltes persones. I aquest programa volia dedicar uns 20 minuts a la qüestió de la independència de Catalunya. A més a més, el dia 23 queia en festiu, cosa que vol dir que els treballadors que normalment no són a casa a aquestes hores també el veurien. Segons ell es tractava d'un fet extraordinari, perquè fins ara al Japó no hi ha hagut gaire interès per la independència de Catalunya.

(...) Per exemple, l’endemà de la Diada d’enguany els principals diaris gairebé no en parlaven. Yomiuri (amb un tiratge de més de 9 milions d’exemplars) dedicava mitja pàgina al referèndum d’Escòcia, però no tocava el tema de Catalunya. Asahi (7 milions) també dedicava un espai prou gran al referèndum escocès, i al final de tot afegia en una sola línia que el resultat del referèndum podria influir en la situació de Catalunya.(...)

El professor Tazawa també explica que (...)"Tornant a la televisió, després de la manifestació de la Diada del 2012 vaig ser convidat als telenotícies internacionals del canal satèl·lit de la NHK (Emissora Estatal del Japó) perquè expliqués el rerefons històric i la situació actual del nacionalisme català. Aquesta secció va tenir un espai d’uns 15 minuts, que no és poc, però cal admetre que els canals satèl·lits tenen una audiència força limitada: els solen mirar només la gent d’un nivell cultural alt. L’any següent no va haver-hi cap notícia, que jo sàpiga, sobre la cadena humana. I aquest any, al mateix canal estatal per satèl·lit no va haver-hi dossier especial dedicat a la Diada. En canvi, això sí, almenys dos canals de la televisió terrestre van emetre notícies breus sobre la Diada." (...)

Al seu parer semblava que l'interés per la qüestió catalana es desinflava, però el fet d'esta convidar pel programa Miyaneya el va fer pensar que potser estava equivocat.
Es tractava d'una oportunitat única per explicar Catalunya al Japó, per això havia de deixar de banda els academicismes propis d'un professor de universitat per explicar el tema de manera amena que enganxés a la gent, i això, segons explica ell, el va fer posar neguitós.
(...)"El motiu de la meva inquietud era que, mentre que al programa del canal satèl·lit podia parlar com en una classe de la universitat ....a Miyaneya, el contingut havia de ser més fàcil de pair. Al cap i a la fi, era un xou, un programa d’entreteniment." (...)

Jo no vaig veure el programa, però segons explica el professor, primer van posar un bon reportatge sobre la V de Barcelona. I senbla que va impactar als presents al plató perquè diu que se’ls va escapar un “Oh!” quan van veure la V humana de vermell i groc. Com tots el catalans que fem pedagogia al Japó, cal partir de la base que els japonesos no en saben res de Catalunya, de la seva història ni dels greuges que ens han pordat a l'estat en que ens trobem.
El professor va començar per explicar qui som, d'on venim i que volem ser. Des de la nostra història fins a la repressió franquista de la nostra llengua i cultura. I explica: (...)" Alhora, perquè els televidents no s’avorrissin i no canviessin de canal, vaig mirar d’intercalar-hi uns episodis més simpàtics, com ara l’origen català de Chupa Chups, el fet que Dalí va dissenyar-ne el logotip a canvi d’una remuneració important, que el Barça podria seguir jugant a la Lliga espanyola després de la independència, etc."(...)
També va explicar que la diferència entre Catalunya i Escòcia era l'aptidud diferent d'ambdós governs.

He explicat moltes vegades que ètnicament, el Japó és gairebé uniforme, la "neteja ètnica amb les illes d'Okinawa o Hokkaido fa segles que va homogeneitzar el país. I tret de l’ocupació nord-americana de després de la II Guerra Mundial, no ha conegut cap govern estranger. Pel japonesos actuals és molt difícil imaginar-se la situació de Catalunya, sobretot tenint en compte que Espanya és un país simpàtic a ulls japonesos i que partim de ser els dolents.


El professor Tazawa acaba l'article d'una manera optimista, segons ell, el cas català finalment ha despertat interés al Japó

(...) per corroborar aquesta impressió, aquest diumenge el diari Asahi-un dels més importants del Japó amb 7 milions de tiratge- va publicar un editorial sobre la qüestió catalana. Arrencava així: “Barcelona no és només una ciutat olímpica i futbolística sinó també la capital orgullosa de la comunitat autònoma de Catalunya. Ara hi parlen d’independència amb fervor i amb un cert risc”. (...)

El professor Tazawa Ko és el traductor del Tirant lo Blanc al japonès, i entre altres coses el creador del diccionari Català-Japonès i Creu de Sant Jordi.

Un ajuntament nou de trinca

Fa tres anys us vaig parlar de l'ajuntament de Hiratsuka i de com es va destruir el que, per a mi, era l'edifici més interessant de la ciutat. Bé, doncs el diumenge hi va haver una jornada de portes obertes, perquè el ciutadans poguéssim veure com havia quedat l'edifici nou.
De fet, exteriorment és del mateix estil que l'anterior edifici de 1964, que encara resta en peus darrera d'aquest i que serà enderrocat, en una segona fase, quan s'hagi aconseguit fer el trasllat de material i departaments al nou.

L'edifici actual té vuit plantes sobre la superfície i dos soterranis ( fet inusual al país ). I ens ha costat 100 milions d'euros.

Aquest és un d'aquells edificis que és més bonic per dins que per fora, una llàstima tenint en compte que al Japó hi ha molt bons arquitectes, tanmateix sembla que pel que fa als edificis públics, els arquitectes bons es queden a casa.

Però com que el Japó és un país bonic si saps com mirar-lo, m'he proposat fer un reportatge gràfic del nostre nou ajuntament.

La porxada no està gens malament, segur que ens serà molt pràctica quan plogui. 

Aquesta és l'entrada, el color vermell i blanc de les cortines de darrere són provisionals, és costum decorar els llocs amb aquestes cortines per festejar esdeveniments, com, en aquest cas, la inauguració d'un edifici.

Aquestes són les mascotes de la ciutat, d'esquerra a dreta, el dofí que representa el velòdrom de bicicletes, al mig El déu Neptú, la mascota del Belmare, el nostre equip de futbol, i finalment el gosset, la mascota de la policia.

En Miró, com que fa cara d'estranger va haver d'ensenyar el seu document d'identitat.

Aquest mural de ceràmica estava a l'entrada de l'edifici vell, i és obra de l'escultor Ono Jo, una de les poques coses que s'han salvat de l'enderroc. 

És normal que els ajuntaments japonesos tinguin molt bones vistes de la ciutat, d'aquesta manera es pot controlar millor en cas de desastre natural.
Aquestes terrassetes, m'agradem molt, no em faria res venir-hi a fer un cafè de tan en tan...

Aquest és el consistori al fons la cadira de l'alcalde.

És una de les parts més interessants de tot l'edifici, em va sorpendre gratament.

Al fons hi ha les tribunes pels visitants, a banda i banda de les tribunes del públic hi ha dos espais reservats per la canalla, dues habitacions de vidre perquè juguin sense molestar.

La Shikibu, però va preferir la poltrona del batlle, serà una premonició?

"volem que les escoles serveixin xocolata desfeta per berenar, és un compromis que vam contraure al nostre programa electoral!"

"discrepo"

"doncs el nostre grup també hi està d'acord"

Els nens no volien venir però s'ho van passar d'allò més bé, i la veritat és que va ser una bona oportunitat per conèixer una sala que no veurem gaire sovint, de fet jo no hi he estat mai al consistori de Badalona.

Les oficines aviat estaran ocupades per un aixam de funcionaris, espero que treballin de gust en aquest nou edifici i resolguin millor els problemes de la gent.

611 "koutsuuseisakuka"Departament de política de mobilitat.

Aquest espai no sé perquè servirà però seria un bon estudi, per pintar o per ballar.

La Shikibu es va interessar pels personatges de les escultures, eren batlles d'altres temps. 

Un cop al despatx del batlle, asseiguts a la cadira, al costat del penó de la ciutat, l'alcaldessa i el seu tinent d'alcalde, les marques verdes del terra són on anirà l'escriptori.
El batlle en persona era present durant tot el dia, dret, saludant als veïns i resignat a veure com tothom es rafregava el cul a la seva poltrona.

Aquesta és la sala d'emergències, espero que no s'hagi d'usar mai, però si cal, estic tranquil que almenys sembla un lloc ben preparat.

Potser d'aquí 50 anys en construiran un altre, però suposo que ja no el veuré, espero que aquest ens faci servei pel temps que ens resta.

Japan, the Strange Country

Una amiga japonesa m'ha fet arribar aquest vídeo creat per l'usuari de Vimeo Kenichi. Malgrat estar en japonès, gràcies a la infografia s'enten perfectament tot el què hi diu, una visió particular del Japó amb dades estadístiques per entendre una mica millor el país on visc i que tant ens agrada a molts.

Constitució "Nazi"

La setmana passada el nostre vice-primer ministre Aso Taro va ser notícia al món per unes polèmiques declaracions en que recomanava agafar com a exemple la reforma constitucional de l'Alemanya nazi.
I per què ho deia? Doncs perquè des que ha tornat al poder el Partit Liberal Democrata LDP, més conegut com a Jiminto, que s'ha encaparrat a canviar la Constitució del Japó. Sobretot el famós article 9 que la fa especial, en aquest article el Japó renuncia a tenir un exèrcit.
Bé, de fet el Japó te exèrcit, s'anomena Forces d'Autodefensa, i en teoria no pot sortir del territori nacional i es limita a tasques de socors i emergències en cas de desastres naturals i a defensar els vaixells de pesca i les aigües territorials.

Molts heu sentit a les notícies que el Japó té conflictes oberts amb el seus veïns, Corea i la Xina, per culpa de les aigües territorials que envolten petits illots al Mar de Japó, bé, doncs el nostre Primer Ministre Shizo Abe, considera que ha arribat l'hora que el Japó torni a tenir un exèrcit per defensar els interessos territorials, o sigui, fer la guitza als veïns sense l'ajut del nostre "Primo de Zumosol", també conegut com Amèrica.
De fet Aso es referia a que l'Alemanya nazi va reformar la seva antiga constitució sorgida de la derrota humiliant de la Primera Guerra Mundial, per tornar a dotar-se d'un exèrcit.
Al Japó va passar una mica una cosa semblant, després de la desfeta militar i durant l'ocupació americana, es va redactar una Constitució tutelada pels americans com ja vaig explicar fa temps en aquesta entrada: "the Jews and the Japanese, Successful outsiders".
Ara bé, les idees de bomber del nostre Ministre Otaku ( es coneix així per que és un amant del Manga i l'Anime ), no tenen res a veure amb cap apologia a l'Alemanya feixista, només són un exemple mal triat, però ja us vaig dir fa dies ( en aquesta entrada: Nazi Kawaii ) que al Japó això de Nazi, no té ben bé el mateix sentit que nosaltres li donem, ni molt menys el nou significat que li esta donant la caverna espanyolista darrerament.
Personalment crec que no necessitem cap exèrcit, tot i que reconec que dormo mes tranquil sabent que els americans ens protegeixen, això sí, a un preu mòdic.

Revisant el passat

Llanos de Luna, Wert, el sogre feixista de Gallardón, el pare falangista de José Bono, els diplomes de la División Azul, la prohibició de dir País Valencià...
Rebo del meu país d'origen notícies preocupants que treuen a la llum allò que molts pensem fa anys i que he sentit a dir a Patricia Gabancho, o Vicent Sanchis darrerament, quan afirmen que a Espanya el franquisme va evolucionar en primer Alianza Popular i després el PP, i que de manera "democràtica" volen fer el que el règim dictatorial va intentar durant dècades, unificar i  castellanitzar Espanya. Durant anys han dissimulat però ara no els cal.

Al Japó no ens salvem del revisionisme neo-feixista.
Aquest matí un company de feina coreà m'ha fet arribar aquesta notícia sobre el batlle d'Osaka, Toru Hashimoto, aquest senyor, que sembla que hagi estudiat a les FAES,  ha dit que el sistema en el qual les dones asiàtiques es van veure obligades a exercir la prostitució durant la Segona Guerra Mundial abans i l'ocupació la era necessària per "mantenir la disciplina" a l'exèrcit japonès.

Toru Hashimoto, va dir en una roda de premsa el dilluns que era comprensible que les anomenades "dones de confort" eren necessàries per proporcionar alleugeriment als soldats japonesos que van arriscar les seves vides en la batalla. Sembla que al Japó no coneixien el bromur.

Hashimoto, que també és co-líder del partit Japan Restoration Party, un partit revisionari de la guerra i per tant dels crims que l'exèrcit imperial fa cometre als territoris ocupats.

Jo sempre he defensat que el Japó va violar tots els drets humans haguts i per haver durant l'ocupació militar, però que no tot són blancs o negres, també hi va haver casos excepcionals com el de Sugihara, qui va salvar centenars de jueus, però no es pot negar l'evidència que Japó va cometre genocidis abans, i durant la Guerra.
Els historiadors diuen que fins a 200.000 dones, principalment de la península de Corea i la Xina, es van veure obligades a oferir sexe als soldats japonesos en bordells militars. Però alguns, al Japó, qüestionen si les dones van ser coaccionades pels militars.

Els comentaris Hashimoto arriben enmig del rebombori creat pel novament primer ministre Shinzo Abe que vol revisar les disculpes que en el passat va demanar el Japó per les atrocitats comeses durant la Guerra. I que vol canviar la Constitució per permetre al Japó tenir exèrcit un altre cop.
Aquestes coses, fins ara, només les demanaven grupúscles d'extrema dreta cridant com bojos damunt de furgonetes negres davant les estacions de tren, sense que els passavolants els fessin massa cas, tanmateix sembla que el discurs ha anat arribant a les elits polítiques més populistes, que pel que sembla han oblidat la història.

La societat japonesa, en general és molt tancada, i són poques les notícies que arriben de l'exterior, tampoc són de parlar llengües o sigui que és difícil contrastar la informació del que els arriba en japonès, si no podrien trobar per Internet pel.lícules com City of Life and Death o Flowers of War, que expliquen el setge i ocupació de Nankin per part de les tropes imperials i el genocidi que va comportar.

A Ciutat de vida i mort, Lu Chuan, retrata la història de l'ocupació japonesa de Nankin, els dies abans de la desfeta i els dies posteriors. Des del punt de vista d'un oficial de l'exèrcit xinès, un soldat japonès i el representant alemany a la ciutat, que per cert, es va comportar com un heroi intentant salvar el màxim de vides possibles, és l'únic moment de la meva vida en que m'he alegrat de veure una bandera nazi, si veieu la pel.lícula entendreu perquè.

 Els oficials japonesos practicaven decapitacions amb els presoners de guerra.

I segrestaven les noies forçant-les a ser esclaves sexuals, la majoria morien per escotament, maltractament o malalties.

Els presoners eren executats la moment, als mateixos punts de concentació.

A Les Flors de la Guerra, Zhang Yimou, ens dibuixa un conte meravellós, una història de contrastos, plena de bellesa i dolor, de llum i color, de grisos i tenebres.
La història tracta de com un enterramorts americà ( Chistian Bale ), vividor i corrupte intenta sobreviure fent-se el murri a la ciutat ocupada de Nankin, cridat a la catedral catòlica per preparar el cadàver del capellà mort, es refugia dins l'esglèsia on hi ha amagades 15 nenes i un noi que les cuida.
Al cap de poc de ser-hi arriben a l'esglèsia un grup de 15 protitutes, que volen usar-lo com a passaport per sortir de la ciutat prometent-li poder gaudir amb totes ( els japonesos, en teoria respecten als occidentals ).
En el primer enfrontament amb els sodats japonesos John Mille ( Bale ) decideix prendre partit i salvar les nenes de ser violades, disfressant-se de capellà.

En el moment crític arriba el comandant japonès que es mostra benèvol, i explica el seu amor per la cultura, l'art i la música, emplaçant les noies a cantar per a ell al cap de poc dies.

Per la seva protecció destina un regiment de soldats, però es descobreix que més que protegir la intenció dels japonesos és de impedir que ningú surti del recinte de l'esglèsia.

El dia del concert arriba, i després de l'actuació coral i el comandant "convida" les noies a cantar lendemà en una festa d'oficials per celebrar la victòria. Tothom se n'adona que és una trampa i que el què volen és violar les nenes, quan els japonesos marxen, les prostitutes que estaven amagades s'ofreixen a anar en lloc de les nenes, que estaven a punt de llençar-se del campanar.

Mille ( Bale ) aprofitant els seus coneixements maquilla les dones perquè semblin joves. Quan els japoneos descobreixin el truc, les hauran fugit amagades dins un camió de vi de missa i amb amb un salconduit que els proporciona el pare d'una de les nenes que "col.labora amb els japonesos".

És la història de l'heroisme i la solidaritat d'unes dones que es sacrifiquen per salvar unes nenes de la brutalitat de la guerra.

Una història que hauria de veure el batlle d'Osaka abans de tornar a obrir la boca per dir bretolades.

A dos anys del terratrèmol

Avui fa dos anys del terratrèmol de Tohoku, cap el migdia el país ha fet un minut de silenci per recordar les víctimes.

Cal recordar les perdones perdudes i els fills que haguessin pogut tenir, i les vides que haguessin pogut viure.

Mai sabrem si de Tohoku hagués sortit un altre premi Nobel, un esportista famós, o una noia guapa de les que surt per la tele. Tot això es va perdre i no tornarà.

Els qui van tornant a poc a poc, són els veïns de la zona afectada per la radiació de la Central de Fukushima, els dels famosos 30 quilòmetres de radi d'evacuació. 

Van abandonar les cases de sobte, deixant a mitges el què estaven fent, la roba a la rentadora, el plat a taula, la banyera plena o el llit desfet.

Al voltant de la central hi ha un seguit de pobles fantasma, llocs abandonats que mai sabrem si tornaran a tenir habitants, a part del corbs i rates.

Des de fa poc s'ha deixat que el veïns tornin per unes hores per endreçar la casa. Però amb la condició que tornin abans que es faci fosc.

El govern diu que la radiació és baixa, fins a quadre vegades inferior a fa dos anys, i que en teoria no afecta a la salut, però, cada cop hi ha més gent que ha decidit canviar de residència definitivament. No sabrem quan serà segur del tot, i es calcula que fins d'aquí a cinc anys no s'hi podrà a tornar a viure. 

Viure en una zona que a patit alta radiació, no és rar al Japó, doncs tant Hiroshima com Nagasaki són ciutats pròsperes.

Les cases van ser evacuades abans de poder recollir les destrosses del terratrèmol.

Resant davant el Butsudan ( 仏壇 ) un altar budista que tenen moltes cases japoneses.

Recollint la brossa, les cases estan infectades de ratolins, però no hi ha hagut pillatge!

Els refugiats fa dos any que viuen en barracots com aquest.

El govern actual, que és una mena de PP d'aquí ( sense passat faixista és calr ), vol reobrir les centrals nuclears del país, malgrat l'oposició popular. Al Japó no tenim energia, i estem a mercè de països com Rússia, per fer moure la nostra indústria, que malgrat tot encara és molt abundant ( no tot es fabrica a la Xina, encara ). Estem treballant molt per aconseguir energies alternatives, o millorar l'eficiència energètica, però ens queda molt camí per fer. Aquesta és l'excusa que ens dona el govern. Jo quan veig la pobre gent que no pot tornar a casa, no sé que pensar. No hem fa gaire gràcia que les tornin a obrir, està clar que no són tan segures com ens deien. Vosaltres què en penseu, voleu Nuclears?