A cinc anys de Fukushima

Sembla que fos ahir però ja en fa cinc anys. Jo treballava a casa i l'Aya havia anat a recollir els nens a l'escola. De cop i volta tot va començar a tremolar, feia poc que ens havíem mudat i la casa era nova, encara no tenia ni idea de com reaccionaria l'estructura i em vaig espantar. Crack! Crack! I tot es belluga al teu voltant, el terra et fa anar de corcoll com en un vaixell en un mar encrespat. Vaig baixar els tres pisos que em separaven de la terra ferma tan ràpid com vaig poder, i en sortir de casa em vaig trobar amb altres veïns que havien tingut la mateixa idea, una veïna, una senyora gran em va preguntar ( suposo que en veure'm la cara ) si estava espantat. Molt! Li vaig dir, no era la primera vegada que vivia un terratrèmol, però aquell havia estat més fort del normal. Després penses si aquí ha estat així, com deu haver estat en un altre lloc. Vaig tornar a casa on m'havia deixat el telèfon, volia trucar l'Aya, però les línies no funcionaven, mala cosa! I de cop hi va tornar. Crack! les fustes gemeguen i les copes de l'armari de la cuina dringuen clic, clic! Sant Tornem-hi! Aquest cop amb més sang frea ho vaig gravar amb la càmera.

Vaig engegar la tele i parlaven de graus d'intensitat de més de M8 al nord, de moment res de Tsunamis. Vaig tornar a intentar parlar amb l'Aya, els telèfons no anaven.
Després em va explicar que el terratrèmol l'havia enxampat al banc i que no li va semblar tan greu o sigui que va anar amb la canalla a berenar a casa d'una amiga, que és clar no pa posar la tele, o sigui que fins passat tot no es van adonar de res.
La tragèdia però va escalar ràpidament, primer el Tsunami, i després la central de petroli que va explotar i que no se'n parla gaire i és clar Fukushima, la radiació, l'alarma social, les evacuacions, els talls de llum i les restriccions de menjar, ni llet ni ous o verdures, ni aigua potable.
Empreses que van donar festa als treballadors i molts estrangers que van abandonar el país ( fa un any vaig visitar una empresa molt gran americana i encara hi havia els despatxos buits que havien deixat els expats ).
Cinc anys després, hi ha encara molta gent que no ha pogut tronar a la normalitat anterior i que viu en barracots. I és que en aquest país costa molt prendre decisions, resoldre problemes.
Han passat cinc anys però sembla que fos ahir sobretot per a ells.

A quatre anys de Fukushima a vista de drone

Un vídeo gravat amb drone explicant les mesures governamentals i les decisions preses durant aquesta anys després del Tsunami i el desastre de Fukushima. No us el perdeu, és espectacular.
Premeu aquí.

A tres anys del tsumani...

Avui fa 3 anys que fugia de casa tement per la meva integritat física, mai abans m'havia passat, no n'havia tingut necessitat.
I és que avui fa anys del terratrèmol que va sacsejar el Japó i del qual encara patim les conseqüències, i va per llarg.
Tanmateix la vida es refà, aquest és un país de gent lluitadora, que com un au Fènix reneix de les cendres i es fa més forta que abans.

Un amic m'ha fet arribar aquest article del Yomiuri Shinbun on es parla de la superació d'una nena que en el moment del desastre tenia només 4 mesos. Us tradueixo l'article.

Mira com he crescut!
Iroha Ishikawa de 3 anys, s'emprova un flamant uniforme blau-marí per l'ingrés a l'escola bressol, tanmateix encara falta un mes abans de la cerimònia "Hi vull anar ara ! Vull menjar el bento ( la carmanyola ) allà " , insisteix Iroha, no pot esperar que arribi el dia. El seu barret i uniforme encara són una mica massa grans per a ella. Yuki de 44 anys, la seva mare ens diu amb un somriure: "No para de preguntar ' ¿ Quan puc utilitzar això , ? ' Cada vegada que veia al seu cosí que portava l'uniforme . Fa molt de temps que té ganes de posar-se'l."

Iroha tenia 4 mesos d'edat quan el gran terratrèmol-tsunami va colpejar Ishinomaki avui fa tres anys. Va ser rescatada amb els seus pares després de 68 hores d'estar atrapada a casa.

El 14 de març de 2011, Iroha i la seva família van ser rescatats per membres de les Forces d'Autodefensa després de quedar aillats durant 68 hores dins de casa.
"Ens ha sorprès molt, molt més enllà de les nostres expectatives més optimistes , que la nostra filla hagi pogut créixer , així com ho ha fet en virtut d'una situació tan difícil ", ens diu Yuki, recordant la seva vida després del desastre .

La família Ishikawa va viure en un centre d'evacuació durant cinc mesos després del desastre . Iroha va emmalaltir amb freqüència, i Yuki sempre es va sentir inquieta pel seu futur. A l'estiu es van traslladar a una unitat d'habitatge temporal a la ciutat , finalment capaços de viure en un lloc que poguessin anomenar propi .

Iroha tenia amics amb qui jugar , però la vida a la residència temporal no sempre era còmode . Privacitat estava fora de la qüestió amb les parets tan primes. "Es sentia tot, des dels plors de l'Iro-chan fins quan la renyava", diu Yuki amb un somriure irònic .

Inicialment, els Ishikawa no tenien intenció de tornar a la casa que es va inundar fins al sostre . Tanmateix la seva opció va anar canviant gradualment quan van veure i parlar amb els voluntaris coberts de fang que estaven netejant cases, per no parlar dels seus veïns que tornaven a casa per recollir-ne els trossos. "Recordo que vaig pensar que encara feia por, però volia tractar de viure aquí de nou ", diu Yuki .

Viure al moment
A la fi de 2012, Yuki, el seu marit Takatoshi ( 44 ) i la Iroha van tornar a casa, van estar tot un any per reparar els danys. Iroha deia sovint, "Tornem a casa ( referint-se als barracots temporals )". Però ara , Iroha se sent com a casa plena d'entusiasme.

Yuki es meravella cada dia davant la maduresa prematura de la seva filla. "Cada vegada que em sento cansada , Iroha mostra la seva preocupació i em pregunta : ' Mama, estàs bé ? ' "

" Valorem els llaços que hem tingut amb altres refugiats en els últims tres anys . Espero que Iroha es convertirà en una persona que pugui apreciar els llaços amb la gent". diu Yuki .

Hiroto Sekiguchi / The Yomiuri Shimbun

Pràctiques en cas d'emergència

El cap de setmana passat vam fet nit a l'escola de la Shikibu, el motiu, viure l'experiència d'un refugiat. 

Se'n diu Bosai Camp ( Campament d'emergència ) i va ser una activitat programada per l'Associació de Pares de l'Escola ( pares, no mares ).

Es tracta de viure durant un cap de setmana com si estiguéssim refugiats a cause d'un desastre natural.

Al Japó tothom sap que les escoles són el refugi destinat en casos d'emergència, perquè totes les escoles tenen un espai polivalent que pot servir per acomodar centenars de persones, cuines, lavabos, reserva d'aigua ( piscina ) i generadors de llum.

 Les activitats programades incloïen; saber reaccionar en cas de foc, terratrèmol i tsunami. Amb la coŀlavoració de tècnics de l'Ajuntament, els bombers i l'exèrcit.
Primer vam fer una gimcana entre pares i fills, per saber escapar d'un foc o salvar un infant.

 També vam enviar missatges a les escoles de Tohoku, la zona afectada pel tsunami d'ara fa dos anys.

 Com podeu veure, la canalla japonesa també està "adoctrinada" per nacionalistes (^_^)

 L'exèrcit ens va fer tastar el seu ranxo, el famós "Curry de Yokosuka", on tenen la base.

 N'hi havia de dues menes, "konomo no kare", i "otona no kare", per petits i grans. La veritat és que el dels petits era molt més bo.

 Aquesta va ser la meva ració.

 Entre les activitats, ens van ensenyar les màquines que tenen per cuinar.

 Segons aquest sergent ( crec que era sergent, com que no vaig fer la "mili" no sé diferenciar els galons ) aquesta maquina, que funciona amb querosé o amb bateria elèctrica, té capacitat per cuinar per 400 persones en 40 minuts. I pot cuinar en marxa.

Això és una màquina per pelar patates, recordo fotos del meu pare, castigat, pelant patates durant el servei militar, com deu castigar l'exèrcit japonès als seus soldadets.

 En Miro, però estava més interessat en els cotxets.

 Amb aquest camió es pot comprovar com és un terratrèmol d'escala M9.

 També vam pujar amb una escala, dels bombers de la ciutat.

 Convenientment calçats d'un casc.

 I lligats a la cistella...

 ...vam pujar 60 metres!!!

També ens vam emprovar l'uniforme de bomber, un honor, els bombers japonesos són dels millors del món.

 Ens van ensenyar a usar les mànegues.

 "la manguera curta no hi arriba!"

 Per sopar vam tenir sobres de menjat hidrofilitzat, no gaire bo, tot sigui dit.

 I a l'hora de dormir ens vam haver de fer les nostres casetes de cartró.

D'aquesta manera van viure els refugiats de Tohoku fins mesos després dels tsunami, les cases de cartró els van porporcionar una certa intimitat, i escalfor.

 Celo, capses i dents...

 No em va quedar malament, ja sé que tinc futur el dia que hagi d'anar a viure sota un pont.

 Tot i que n'hi ha que tenen més traça...

De mati vam pujar al terrat, el lloc on haurem d'esperar els helicòpters que ens evacuaran quan l'aigua en arribi als talons.

Aquesta setmana he sentit que a les Terres del Ebre, per culpa d'unes prospeccions de gas, hi ha hagut terratrèmols, desconec si els ajuntaments tenen protocols en cas d'emergència, al Japó, per desgràcia, estem preparats per sobreviure una emergència, o almenys ho provem.

A dos anys del terratrèmol

Avui fa dos anys del terratrèmol de Tohoku, cap el migdia el país ha fet un minut de silenci per recordar les víctimes.

Cal recordar les perdones perdudes i els fills que haguessin pogut tenir, i les vides que haguessin pogut viure.

Mai sabrem si de Tohoku hagués sortit un altre premi Nobel, un esportista famós, o una noia guapa de les que surt per la tele. Tot això es va perdre i no tornarà.

Els qui van tornant a poc a poc, són els veïns de la zona afectada per la radiació de la Central de Fukushima, els dels famosos 30 quilòmetres de radi d'evacuació. 

Van abandonar les cases de sobte, deixant a mitges el què estaven fent, la roba a la rentadora, el plat a taula, la banyera plena o el llit desfet.

Al voltant de la central hi ha un seguit de pobles fantasma, llocs abandonats que mai sabrem si tornaran a tenir habitants, a part del corbs i rates.

Des de fa poc s'ha deixat que el veïns tornin per unes hores per endreçar la casa. Però amb la condició que tornin abans que es faci fosc.

El govern diu que la radiació és baixa, fins a quadre vegades inferior a fa dos anys, i que en teoria no afecta a la salut, però, cada cop hi ha més gent que ha decidit canviar de residència definitivament. No sabrem quan serà segur del tot, i es calcula que fins d'aquí a cinc anys no s'hi podrà a tornar a viure. 

Viure en una zona que a patit alta radiació, no és rar al Japó, doncs tant Hiroshima com Nagasaki són ciutats pròsperes.

Les cases van ser evacuades abans de poder recollir les destrosses del terratrèmol.

Resant davant el Butsudan ( 仏壇 ) un altar budista que tenen moltes cases japoneses.

Recollint la brossa, les cases estan infectades de ratolins, però no hi ha hagut pillatge!

Els refugiats fa dos any que viuen en barracots com aquest.

El govern actual, que és una mena de PP d'aquí ( sense passat faixista és calr ), vol reobrir les centrals nuclears del país, malgrat l'oposició popular. Al Japó no tenim energia, i estem a mercè de països com Rússia, per fer moure la nostra indústria, que malgrat tot encara és molt abundant ( no tot es fabrica a la Xina, encara ). Estem treballant molt per aconseguir energies alternatives, o millorar l'eficiència energètica, però ens queda molt camí per fer. Aquesta és l'excusa que ens dona el govern. Jo quan veig la pobre gent que no pot tornar a casa, no sé que pensar. No hem fa gaire gràcia que les tornin a obrir, està clar que no són tan segures com ens deien. Vosaltres què en penseu, voleu Nuclears?

Abans i després, un any de la tragèdia

Avui va un any de la tragèdia en que van morir més de 20.000 persones, però part del món ho ha oblidat i només recorda aquesta imatge, la central nuclear de Fukushima desfeta, i el perill nuclear. Aquesta imatge és de l'actual estat de la central, on s'hi treballa dia i nit per impedir que la radiació s'escampi, no hi ha res a un radi de 30km de la central, s'han evacuat pobles sencers i encara hi ha millers de refugiats que no saben quan podran tornar a casa.
Fukushima no és, però el que recordem avui, tampoc el terratrèmol d'escala M9, ni el terrible tsunami, molt més devastador que el mobiment sísmic o la central. Avui recordem que malgrat tot seguim mirant endavant, igual que el nostre 11 de Setembre, els japonesos recorden que van sobreviure i que tenen la voluntat de reconstruir el futur.
Aquesta és la imatge que us vull donar dels Japó, la de la reconstrucció. Per això us poso unes imatges que mostren l'abans i el després. Si en voleu veure més podeu visitar el web de diari britànic Huffington Post d'on he les he tret.

Però potser la imatge que representa millor aquesta recuperació és la següent, la de Yuko Sugimoto, embolicada amb una manta just després del tsunami, i la de la mateixa Yuko un any més tard amb el seu fill de 5 anys, Raito, al mateix lloc de la foto anterior.

Per finalitzar us poso un vídeo on les víctimes del tsunami donen les gràcies.

Jo també us volia agrair el vostre suport, l'any passat després del terratrèmol, molts de vosaltres us vareu posar en contacte amb mi, per donar-me ànims i per oferir-me la vostra ajuda,  la meva família i jo tenim la sort de viure lluny de la zona afectada, a uns 280Km de Fukushima, i tot i que vam patir les conseqüències dels tremolors, els talls de llum i la manca de subministraments de productes de primera necessitat durant setmanes, poden dir que només va ser una anècdota. 

Tot el país ha treballat per ajudar, qui més qui menys a fet alguna cosa, ha donat sang, a donat diners, s'ha presentat voluntari en les tasques de neteja... El món es va convertir en un de sol i ens va donar la mà, moltes gràcies, どもありがとうございました！ ( domo arigatou gozaimashita! ) 

Pray for Japan, el documental

Ahir es va estrenar el documental PRAY for JAPAN, de Stu Levy sobre la reconstrucció de les zones afectades pel terrible tsunami de l'any passat, Levy i un equip de voluntaris van viatjar a Tohoku per captar l'opinió dels protagonistes, herois anònims que treballen dia a dia per a la reconstrucció de les seves ciutats i viles i per a la normalització de les seves vides.
Aquest documental és només una crida a la solidaritat, és també un homenatge al capteniment del poble japonès en moments en que la voluntat humana es posa a prova.

Primer tràiler.

Tràiler oficial.

Alguns dels potagonistes, Kento Itou,

Seiji Yoshimura,

Shu Chiba,

Stu Levy, el director,

La sinopsi del document diu: "Pray fo Japan" es centra en quatre perspectives clau de la tragèdia - l'escola, l'habitatge, familiars i voluntaris. Amb cada punt de vista ens trobem amb les víctimes que s'enfronten a importants obstacles i  lluiten per superar-los. A través d'aquests quatre punts de vista, el públic és capaç d'entendre les vastes ramificacions d'aquest desastre natural a gran escala - i la batalla a aquests herois de la vida real lluitant en nom dels seus éssers estimats i la seva ciutat natal.