Hanami a Shinjuku Gyoen

La gairebé un mes que vam anar a Tòquio per festejar les flors dels cirerers, el temps passa ràpid quan tens feina, però de tan en tan cal aturar-se per recordar els bons moments viscuts.
Al barri de Shinjuku de Tòquio, el rovell de l'ou de la ciutat, hi ha un jardí preciós que encara no havia descobert, el diu Gyoen i és una meravella, tot i que cal pagar entrada, no gaire, val la pena.

Als japonesos els agraden molt les flors i la reina és el cirerer, el cert és que no hi ha cap arbre més bonic que un cirerer florit. Al parc de Shinjuku n'hi ha un de meravellós amb un tronc gran com una casa, sota aquest arbre ens vam aturar a gaudir de les flors.

Sembla mentida que al bell mig d'un dels barris més sorollosos i actius de la ciutat hi hagi aquest oasi, amb l'afegit que al Japó no hi ha ni quisso-flautes emprenyant i pots estar tranquil que no et robaran la bossa si et descuides jugant o et quedes encantat admirant el paisatge.

Que us sembla aquest arbre? És una passada oi? Tothom s'aturava a fer-li fotos, jo no n'havia vist mai cap de tant gros de cirerer.

Per ésser un bon jardí japonès cal que tingui un estanyol, aquest en tenia un amb aigües que emmirallaven els arbres. Al fons n'hi ha un de rosa xiclet!

La canalla s'ho va passar d'allò més bé, la veritat és que no hi ha res millor que fer que "campin" i treure'ls a "pasturar" per tenir un dia complert.

Tothom es feia fotos de del pont, però a mi el que m'agrada és el pont, és de quadre de Monet, o no?

També vaig descobrir que Charles Darwin tenia raó, els homes i els micos som parents segur, alguns més que d'altres, això sí.

Quin bon indret per fer un berenar la propera vegada que hi anem!

Al fer-se fosc, vam tornar a casa, i al fons, com si es tractés d'un decorat es podia veure l'edifici de la NTT ( la telefònica japonesa ) retallat sobre un cel carabassa. Només faltava King Kong enfilat al d'amunt (^_^)

El nostre Sant Jordi!

Cartells de la Diada de Sant Jordi 2013

Enguany vaig tornar a dissenyar els cartells que decoraven la sala on es va celebrar la festa de Sant Jordi, va ser la meva petita aportació a la Diada.

A diferència d'altres anys, en que he fet cartells més enfocats a un públic infantil, aquest cop em volia centrar en la figura de Salvador Espriu. Per això els cartells són pràcticament monocromàtics, blancs, negres i grisos, que és com veig la poesia d'Espriu, parets blanques, roba negre, i ombres fortes projectades als murs amb la força de la llum mediterrània que tant enyoro.

La tria potser no és la millor, però és la que més em venia al cap.

A la Pell de Brau, volia il·lustrar el Mur i l'Home de LLibre, com fa Espriu, la paraula contra el mur, la imprenssió, l'exercici inútil de parlar a les pedres. Molts, els qui coneixeu l'obra d'Espriu, sabreu que, en seu llenguatge substitueix el Poble Català pel Poble Jueu i anomena Espanya Sepharad.

Amb Cementiri de Sinera volia expressar una certa esperança, amb les portes del cementiri d'Arenys obertes de bat a bat amb el mar a l'horitzó, aquest horitzó que mena a llevant a un nou dia, a una nova llum.

A Laia m'han guanyat les fantasies de infantesa, en recordo haver vist la pel·lícula amb Núria Espert com a protagonista, la Núria Espert que va sorprendre al país amb el seu nu televisiu representant Salomé.
A la novel·la Laia hi ha un moment en que la protagonista es despulla i entra a l'aigua, a mi sempre m'ha vingut la imatge de la Salomé nua de l'Espert.

Aquest va ser el cartell més difícil de fer, ja que l'obra és molt d'una gran complexitat, dins del drama hi ha dos drames, el teòricament real i el que es representa en un teatre de titelles. Les titelles representen la Història d'Esther, una noia jueva que es converteix en reina de Pèrsia i salva al seu poble.
Els jueus celebren aquesta gesta durant les festivitats del Purim, amb titelles com les que surten al cartell.
Vaig triat aquest llibre perquè és un intent de salvar la llengua, com Esther va fer amb els seu poble. En un moment en que escriure en català era un acte fins hi tot heroic.

Ja em direu que us han semblat.

Sant Jordi 03, homenatge a Espriu

Hola a tothom, si és que encara queda algú que es llegeixi aquest blog després de setmanes de poca activitat. El cert és que no he tingut gaire temps per escriure, la raó l'entendreu perfectament;

Estava preparant el Sant Jordi d'enguany.

Aquest ha estat el tercer any consecutiu que celebren el Sant Jordi a Tòquio, i a manca d'un local propi ho fem al Cervantes, que per això serveix, en teoria. De fet no ens podem queixar, el nou director ens ho ha posat prou fàcil. 

Però el treball és el resultat de la coŀlaboració des resident catalans i l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya, que són qui tenen els contactes necessaris perquè l'esdeveniment sigui possible.

Per la meva part, per tercer any, m'he fet carreg de la part gràfica, tot hi que per motius de feina no he pogut ajudat amb la instaŀlació. Que per cert i com veureu, va quedar molt bé gràcies a les bones arts de la Raquel i els seus alumnes de català a la Universitat de Hosei.

Bé sense més retard un passo les fotos de la festa.

L'Avenç i el Tretze Vents, amb una grapat de roses, qui ho diria que som a Tòquio!

Sovint comptem amb la colaboracioó d'il·lustradors de casa, enguany una bona exposició de dibuixos de Sant Jordi creats per la badalonia Marta Montañá, moltes gràcies Marta! Feien molt de goig!

Roses decorades amb la Senyera!

Hi havia tallers de treballs manuals, on la canalla podia pintar dibuixos de la Marta Montana o fer màscares de dracs, cavallers i princeses. També d'arrenjaments florals, i un racó pels més menuts.

La senyora Kazumi Uno, traductora del català al japonès, va llegir un parell de contes a la canalla, entre ells el Gegant del Pi.

Els nens de l'Escola Japonesa de Barcelona a Sant Cugat, ens van enviar la seva visió de Sant Jordi, molts tenen clar on són.

 Però hi ha detalls que delaten que són japonesos, com la forma del drac o el sol vermell.

Samarretes d'Obrint Pas! Aquest és Sou Suwa, el vaig conèixer en un concert d'Obrint Pas i ens va tocar la Dolçaina durant la festa. Moltes gràcies Suwa san!

 La festa va ser un èxit de públic, com il·lustra aquesta imatge, estava ple de gent!

 També vam recollir llibres pels nens del terratrèmol, les biblioteques encara en necessiten, a l'esquerra, el "Factotum" del Sant Jordi, la Raquel, sense ella res hagués estat possible, tot plegat és iniciativa seva.
Com bé explica un article del diari ARA del dilluns 22.

El xef, Josep Barahona ens va explicar que eren el Pinxos i com es feia l'escalivada...

I quina millor manera d'entendre que són el pinxos i l'escalivada que fent un tast, possiblement el moment més esperat de la festa!

I és clar, coca de recapte, que la pizza no se la van inventar els italians (^_^)!

 Concentració màxima per aprendre els secrets de la cuina catalana.

El racó de lectura decorat amb els meus cartells fent referència a obres de Salvador Espriu.

Enguany el brindis es va fer amb Cava Codorniu.

I ens va visitar la NHK, el programa s'emtretrà el proper 2 de maig dins el magazine Asaichi.

Roses, dracs, cavallers valents, i princeses! 

I una petita desfilada de moda presentada per DESIGUAL.

Alguns apunten maneres...

Concert de dolçaina i tabal, gràcies a Sou Suwa, que ens va interpretar entres altres peces, El Cant dels Maulets!

Petits i grans van tenir el seu moment estellar.

Una nova generació de fills de catalans i japonesos...

...que coneixeran les nostres tradicions...

...amb la mirada posada...

...en el futur.

El professor Tazawa Ko ( Creu de Sant Jordi ) ens va parlar de la relació entre el Barça i Catalunya.

I el director del Cervantes, Antonio Gil de Carrasco, en va llegir un parell de poemes d'Espriu mentre al violoncel, Masaki Nishikata ens tocava el Noi de la Mare i el Cant dels ocells.
També i va haver un comentari sobre l'obra d'Espriu presentat pel professor del Cervantes Àlex Gracia ( ho sento Àlex no tinc foto ).

Per acabar un sorteig de coses bones, com llibres o carquinyolis!

Mentre el professor Tazawa signava llibres.

Espero que la festa us hagi agradat tant com a nosaltres, ja ho sabeu, no mai veniu al Japó per aquestes dates, venia a la festa, potser ja tindrem casa nostra (^_^), ah! I porteu llibres i ganes de gresca.
Bon Sant Jordi!

Kintaro, el noi d'or

L'altre dia vam anar a Daiyuzan, a prop de Gotemba, a la falda del Mt. Fuji. Daiyuzan és el poble on  segons diu la llegenda va viure Kintaro dins dels boscos.
Kintaro és una mena de Bernat Tallaferro japonès, un noi forçut criat per una bruixa.

Segons la viquipedia:
És un heroi del folklore japonès. Un nen molt forçut criat per una bruixa al mont Ashigara. Es va fer amic dels animals de la muntanya i, més tard, després d'haver capturat en Shutendôji, el terror de la regió, esdevingué deixeble del samurai Minamoto no Yorimitsu, prenent el nom de Sakata no Kintoki (坂田公時). És un personatge popular en els gèneres del noh i del kabuki. S'exhibeixen nines Kintarō durant la Festa dels Nens, per què els nens esdevinguin tan forts i valents com en Kintarō.

De llegendes sobre la infància de Kintarō, n'hi ha moltes. En una d'elles el cria la seva mare, la princesa Yaegiri, filla d'un home ric anomenat Shiman-chôja, en el poble de Jizodo, a prop del mont Kintoki ( al mapa a l'esquerra ). En una altra llegenda la seva mare li dóna la vida on avui dia es troba la ciutat de Sakata, però per conflictes entre el seu marit (un samurai anomenat Sakata) i l'oncle d'aquest es veu obligada a fugir amb el seu fill. S'instal·la aleshores en els boscos del mont Kintoki per criar-lo. Es diu també que la veritable mare d'en Kintarō el va abandonar, o que es va morir deixant-lo orfe, i que qui el va criar va ser la bruixa Yama-uba. Una altra versió de la llegenda diu que la mare d'en Kintarō el va criar al bosc, però que es va tornar tan pàl·lida que va ser anomenada Yama-uba. En una altra versió més fantasiosa, Yama-uba és la mare d'en Kintarō i li va donar vida mitjançant un llamp enviat pel drac roig del mont Ashigara.

Totes les llegendes coincideixen en el fet que en Kintarō fou actiu i infatigable, molsut, de bona salut i vestit amb un pitet on hi estava escrit l'ideograma xinès "or" (金 kin). La seva altra única possessió era una destral (símbol xinès del tro). És autoritari amb els altres nens, però com en la majoria de versions de la llegenda no hi ha d'altres nens al bosc, senzillament els seus principals amics són els animals dels monts Kintoki i Ashigara. Disposa d'una força descomunal, capaç de reduir les roques en pols, arrencar els arbres del terra i manipular-ne les branques com si fossin branquetes. Els seus amics animals li serveixen de missatgers o de mitjà de transport. Algunes llegendes diuen que aprengué a parlar-los. D'altres expliquen les aventures que va tenir amb dimonis i monstres, les seves baralles de sumo amb ossos o l'ajuda que aportava als llenyataires.

Quan esdevingué adult canvià el seu nom pel de Sakata no Kintoki. Conegué el samurai Minamoto no Yorimitsu quan aquest passà pel mont Kintoki. Yorimitsu, impressionat per la seva força, el prengué com a servent a la seva residència de Kyoto. Allà en Kintarō aprengué les arts marcials i esdevingué més tard el cap dels Shi Tenno de Yorimitsu, guanyant així fama i renom per la seva força i els seus coneixements de les arts marcials. Se'n va anar aleshores a buscar a la seva mare (en les llegendes en les que encara viu) i se l'endugué a viure a Kyoto.

 Els noiets d'or de casa també volien domar l'ós com va fer Kintaro...

El pitet diu que aquest és el "furosato" de Kintaro, el poble natal.

 Daiyuzan és ple de ninots del personatge.

 A les senyeres dels restaurants, o a les entrades de les botigues.

 Fins i tot al centre cívic que fa de museu.

 On hi ha un Kintaro de mida real, que no li feia gaire gràcia a la Shikibu.

Però a mi em va agradar tant que me n'he fet fer un tattoo (^_^)