dijous, d’octubre 29, 2015

Retorn al Futur, Studio Sedic!

L'agost passat quan vam anar a la Prefectura de Yamagata, l'Aya ens tenia preparat tot un seguit de muntanyes per pujar, les fotos de les qual ja us he ensenyat cumplint l'amenaça de penjar les "fotos de les vacances".
Però l'Aya ens tenia preparada una sorpresa, una visita als Estudis Sedic, uns set a l'aire lluire on s'han filmat moltíssimes pelicules d'època. La visita va ser com un retorn al passat, tot i que no vam poder veure tots els decorats perquè estaven rodant una peŀlícula el dia que hi vam anar.

 La Shikibu us recull les entrades, prepareu-vos per un viatge al passat del Japó.

Aquest és uns dels decorats emprats per peŀlícules com per exemple Azumi amb Ueto Aya, o el Yojimbo de Kurosawa. És el típic carrer principal d'un poble del periode Edo. 

 Els pobles tenien torres de guaita per vigilar la vinguda de bandits, o enemic d'un altre clan.

 Les heu vist en moltes pelis, no?

 Aquesta és una casa rica o noble.

 La veritat és que al meu poble encara se'n veuen de semblants. 

 I per dins no han canviat tampoc gaire, hi aniria a viure demà mateix. 

La àrea d'una casa encara es compta, al Japó, per la quantitat de tatamis, en comptes de metres quadrats. Un tamami un "tsubo" fa uns 3.3m2, si no m'erro.

 Les cuines de les cases nobles tenien més d'un foc, aquesta per exemple en té tres només per coure arròs!

 Més jardi, em va dir una companya de feina descendent de samurai que les cases nobles tenien els badius amb grava perquè quan es trepitja fa soroll, i d'aquesta manera es podia preveure un atac.

 La pubilla emprovant-se un kimono...

 Mentre esperem el te.

 Algunes sales de la casa tenien funsta en comptes de tatamis, com aquesta on es podia practicar el tir a l'arc, és clar que això no es feia realment a l'època, és només per a la canalla.

 Però els petits samurai ho van gaudir.

Aquesta és la casa del batlle amb els estables pels cavalls dels samurai i un pou d'aigua, el kanji de pou és "井" si us mireu el pou entendreu perquè.

 I l'oficina, on també es recaptaven els impostos.

 La resta de cases eren una mica més desmanegades, com aquesta taverna.

 Aquest era l'aspecte que tenien va 300 anys, bé, tampoc han canviat gaire, els paperet que penjen són el menú, i hi ha dibuxos eròtics decorant la pared.

Quin cambrers, més joves, segur que tenen edat per treballar? A Edo la canalla no anava a l'escola i ajudava a casa, encara que la feina no fos gaire recomenable.

Una mica més enllà del set del poblet pròsper hi ha el set una peŀlícula molt famosa, Osin, la història d'una nena petita que ha de tirar endavant ella sola.

 Els camps d'arròs són de veritat.

 Visitarem la casa del mig.

És una casa de pagès acomodada, on Oshin treballava de mainadera, després en veurem de més humils quan visitem el poble de muntanya.

 Fa gràcia, els japonesos encara estenen la roba així.

Aquest és el menjador i cuina d'una casa de pagès acomodada, molt diferent de la que hem vist abans, noble. primer hi ha tamani, des d'on faig la foto, després fusta i estores de palla, on hi ha en Miró assegut, i al fons terra premsada.

Els pagesos usaven aquestes botes de palla per treballar, i com és, encara, costum, es descalçaven abans d'entrar a casa.

Els sets i decorats són molt grans, de fet s'hi va en autocar, d'un costat a l'altre, aquesta zona estava dedicada a les pelis de guerra, aquesta és la muralla d'un castell feudal.

Una empallissada com a les peŀlícules de Kurosawa.

Un ninja emboscat....

...s'enfronta a dos samurai.

Muralles de fusta amb canons.

Un artiller amb el seu canó ( de paper, era de paper! ).

Aquesta part és la d'un llogarret molt més rural i senzill que el poble que hem visit abans.


Un molí d'aigua per moldre la farina, els japonesos vivien en comuna, les terres eren del senyor i tothom treballava conjuntament, no hi havia propietat privada. Com que tots eren iguals, s'ajudaven els uns als altres, cosa que vol dir que en poblet com aquest ningú es moria de gana en èpoques de bonaça i si la collita era dolenta es buscaven la vida entre tots.

Però, és clar hi havia una jerarquia molt diferenciada, aquesta era la casa del cap de la vila. No us sona de la peŀlícula l'últim samurai? 

Dins la casa hi havia jocs tradicionals japonses, que no són gaire diferents dels nostres. Baldufes, estells, bales, jocs de llença anelles...
L'Aya li ensenya al Miró a jugar al "Kendama" un joc que consisteix en fer equilibris amb una bola de fusta sobre un mànec amb forma de "T", la bola està lligada i es tracta de posar-la d'amunt dels quatre possibles eixos.

Finestres sense vidre ni paper. 

Un altre joc tradicional japonès eren les xanques.

La cuina d'una casa senzilla, sense tatamis ni fusta, només estores de palla.

El paller.

Fent "mochi" ( pasta d'arròs ).

Classes de "katana", creieu que en faran un FP?

Miró s'ha cobrat la primera víctima.

Què hi faig assegut a la porta d'un "sento" ( uns banys públics )? Doncs m'espero que en Miró acabi de matar uns quants samurais més a la zona dedicada a uns temps una mica més moderns el periode Showa, concretament els anys 60.

Aquí es va rodar fa poc una peŀlícula ambientada en uns banys públics, antigament les cases japoneses no tenien banyera i cada dia les famílies s'anaven a banyar als "sento" del barri. A Hiratsuka encara n'hi ha.
Van molt bé, ja que, us en fereu creus, però encara hi ha cases que no disposen de banyera ni ducha, i conec gent que es banya al gimnàs o al "sento".

Una mica de tot, la màquina blanca de la dreta que té un kanji vermell, i una roda, és una màquina per triturar gel per fer "kakigori" uns gelats de granisat que els agraden molt al japonseos, bé i als no japonesos també (^_^)

Aquest és un "sento" amb una banyera petita, ara són més grans. Com si es tractés d'una terma romana també té una banyera amb aigua freda, a l'esquerra i una amb aigua calenda, a la dreta, la banyera és blava per homes i rosa per les dones.
Mormalment els "sento" tenen un mosaic o un quadre amb la imatge del Mont Fuji.
Les aixetes són per rentar-se el cos abans de ficar-se a la banyera.

I fins aquí aquest viatge al passat, o no tant, del Japó, a través d'un estudi cinematogràfic. Espero que us hagi agradat.

dijous, d’octubre 22, 2015

Una aventura de Pare & Filla, Societat Limitada

Fa gairebé 10 anys vaig pujar al Fuji, i em vaig prometre que no hi tornaria mai, és una animalada, quedes rebentat i l'alçada et provoca migranyes. Tanmateix aquestes promeses que et fas són de les que no es poden mantenir, sobretot si tens una filla petita i intrèpida que et demana de pujar amb tu, els dos sols. Qui es pot resistir a una petició com aquesta?
Així doncs el passat mes d'agost, després de mesos de preparació, per part meva, vam decidir que era hora de tornar a pujar-hi.
Vam triar la ruta Subashiri que surt de Gotanda, perquè és la que ens va semblar més fàcil i és la que ens queda més aprop de casa.
La idea era pujar en dos trams, sortir al migdia, dormir en un refugi, i continuar de matí, aquesta és la millor opció si es puja amb canalla.

Aquesta és la imatge des del pàrquing de Subashiri, es diu que és el camp 5, que és des d'on tothom comença, aquí vam dinar ja que quan hi arribes ja estàs a 2.000m d'alçada i cal aclimatar-se. Ben dinat vam començar l'ascenció.

Aquesta és l'entrada al parc natural, hi ha una guardiola per donatius, és voluntari però el normal és deixar-hi 1.000¥. Jo en vaig deixar 500¥, però em va saber greu, i quan vaig tornar em vaig posar 1.000 més. Però com he dit, és voluntari.

El camí de pujada, comença amb un bosc molt pregó i humit, ideal per collir bolets, de fet les botiguetes de l'entrada fan sopetes de bolets de la zona.

 El dia abans havia plogut i el camí estava moll i alguns núvols l'empassaven la muntanya, cal recordar que hores d'ara ja érem pel d'amunt dels 2.000m.

Mica en mica el bosc es va anar esclarint deixant pas a vegetacions més alpines sobre roca volcànica de color negre. Ara d'amunt dels núvols gaudíem del sol mentre que avall plovia.

Els excursionistes que han fet el cim, de camí de tornada, ofereixen els picarols dels bastons als déus en senyal d'agraïment i com a record de l'escalada.

Alguns amunteguen pedres, a la Shikibu li va fer gràcia que fossin tant lleugeres, de fet, se les enduia el vent! Aquesta foto és del cap vespre, quan el sol s'amagava darrere la muntanya i quedàvem a l'ombra.

Després de 6 hores d'ascenció vam arribar al nostre refugi, el Hon-Nanago-me, el "7è real" que és el que ve després del 7è ( nou ).

Hi ha lliteres per dormir, no cal portar res, hi ha futons i cobrellits, també s'hi pot sopar però s'ha de reservar amb setmanes d'antelació, i val 8.000¥ per cap ( uns 62€ ).

El sopar és molt frugal, curry aigualit, i verduretes, el millor, les cebetes confitades que són típiques d'aquests refugis.
La Shikibu tenia mal d'alçada i no va sopar, pobreta, jo tampoc estava massa fi, la migranya em matava, el millor per aquests casos és portar llaunes d'oxigen i aspirines o Bufferin, descansar i dormir.

 L'endemà al matí, ja recuperats ens vam llevar a les 5 per veure la sortida de sol. 

 Alguns encara amb son...

 L'espectacle s'ho valia, però.

 Asahi, així és com es diu el sol llevant en japonès.

 La llum d'Asahi tenyia tota la muntanya de color vermell. 

 Però encara ens calia fer molt camí.

 El cim semblava lluny, i era lluny, encara hauríem de caminar 4 hores més.

Hi ha molts refugis on aturar-se a descansar, però usar el lavabo val 200¥ ( 1,56€ ) si pugeu no us oblideu de dur moltes monedes de 100¥!

Aquestes orugues transporten el que cal per mantenir els refugis, també s'enduen les cisternes plenes de mercaderia ( en el sentit brut de la paraula ).

Aquest és el refugi més gran de tota la muntanya, a uns 200m del cim.

La terra aquest punt és tan roja que sembla Mart.

De vegades hi ha esllavissades de roca, com aquesta ( una Shikibu per escala ).

Aquí es poden veure els diferents estrats de la terra, si li treiessim la closca de sobre seria l'Akai San  ( Mont Roig ) en comptes del Mont Fuji.

Quan es comencen a veure aquestes portes del Santuari, vol dir que som aprop del cim.

Malgrat ser agost començava a fer fred. Un cop es passen aquestes portes entrem en terra sagrada, almenys pels japonesos, i com som respectuosos amb les creences de la gent, doncs vam fer com tothom.

De moment, fer una ofrena abans de passar.

Darrere aquesta porta hi ha el cim, i els Shisa ( els lleons que el guarden )

En el moment de l'arribada hi havia un núvol just a sobre que li donava un aire més espiritual, sembla mentida, amb la gent que hi arriba a pujar, i no semblava gaire ple.

Aquest és un dels refugis del cim on també es pot descansar i tastar el famós Kareramen ( Fideus al Curry ).

De fet són fideus instantanis amb aigua bullida, però aquestes alçades (3.776m ) tot sembla bo, sobretot si està calent.

El forat del cràter està molt senyalitzat, no fos cas que algú hi caigués per no veure'l!

El cim des del cim. On hi ha l'oruga carbassa, allí vam menjat els fideus.

I aquest és el forat, tota una gama de colors per triar. Hi ha gent que, després de fer el cim, encara té ganes de donar la volta al cràter. la Shikibu i jo només teniem ganes de ficar-nos a la banyera de casa.

Com bons escaladors en fer el cim ens vam fer una foto amb la bandera del nostre país. La senyera de l'Estel Solitari ben aprop del cel com els nostres somnis. 

I de baixada vam travessar els núvols com si fossin la frontera entre el Cel i la Terra.