Aquest divertit vídeo és d'un programa cultural de la NHK, Bijutune ( Melodies artístiques ) i juga amb les paraules Sagrada "Amilia" que vol dir teixit en japonès.
Gaudiu-lo que ens queden dos dies.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema i televisió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema i televisió. Mostrar tots els missatges
dimarts, d’octubre 24, 2017
dimecres, d’abril 12, 2017
Yellow Face / Whitewash
Els qui tenim una edat recordem quan Isabel Preysler es va casar amb Miguel Boyer, després d'estar casada amb Júlio Iglesias i Carlos Falcó, dos homes rics i famosos. Aleshores la gent del carrer parlava de la Preysler com la "China", la xinesa, encara que en realitat era nascuda a Manila, a les Filipines, que com sabreu, no són Xina, ni els filipins xinesos.
Aquest desconeixement dels països asiàtics és comú a occident, de fet, més enllà de la Índia tot és "Xina".
Tanmateix sabem que els asiàtics no són caucàsics ( blancs ), són de raça mongol, que són les poblacions originaries entre els monts Urals fins a les planures americanes. O sigui que tret dels caucàsics i els de raça negra, la resta del món són mongols.
Éssent doncs la raça mongol la més abundant del planeta, com és que sempre representem la humanitat com a blancs?
Aquest menyspreu per altres races que no siguin la blanca, té un exemple escandalós en el món del cinema, sobretot, del cinema americà. Recordeu els actors blancs pintats de negre? Doncs igual de ridícul són els actors blancs pintats de "xinesos".
Això és el què en anglès es coneix com a "Yellow Face", l'utilització d'actors blancs en papers d'asiàtic.
La història del cinema en va plena.
Un del casos més ridículs és el de la peŀlícula "The Conqueror ( 1956 )" basada en la vida del cabdill mongol Genghis Khan.
Marlon Brando en el paper de Sakini, un guia-intèrpret d'okinawa, no és japonès, encara que aquest error es fa sovint, com ell mateix explica en el pròleg de la pel·lícula, Okinawa ha tingut l'"honor" de ser conquerida per xinesos, japonesos i ara americans.
Un altre pel·lícula de post-guerra ambientada al Japó de l'ocupació és "Sayonara" ( 1957 ) també amb Marlon Brando, aquest cop de protagonista i amb un Ricaldo Montalban fent d'actor de kabuki, Mr. Nakamura.
La pel·lícula tracta del racisme de la post-guerra al Japó, on les autoritats americanes intentaven impedir les relacions amoroses entre els seus soldats i les noies locals. Brando fa el paper d'heroi de guerra famós que s'enamorara d'una actriu de Tarakatsuka desafiant les autoritats locals i americanes. És curiós que éssent la pel·lícula una crítica al racisme, no hi ha cap actor masculí japonès en papers secundaris o principals, només les actrius semblen poder sortir-ne airoses.
Una de les excuses és que no hi havia actors japonesos amb prou nivell de l'anglès per poder fer el paper, una excusa molt pobre, tenint en compte que tampoc calia que parlessin un anglès d'Oxford, ni tant sols de Harvard donat el cas.
Un any abans Yul Brynner va protagontizar "The King and I" ( 1956 ), basat el el musical que narra la història d'una institutriu criolla britànica a la cort del rei de Siam ( actual Tailàndia ).
A la famosa pel·lícula basada en la noveŀla de Truman Capote, "Breakfast at Tiffany's" ( 1961 ) s'introdueix Mickey Rooney com a Mr. Yunioshi.
El veí japonès de la Holly, Rooney caricaturitzat amb unes ulleres de cul de got i unes dents de conill extremadament grotesques.
Una les les estrelles de Holywood més boniques que hi ha hagut mai, per a mi, ha estat Shirley Maclaine, les seves faccions suaus han estat aprofitades moltes vegades per a representar papers orientals, com la Princesa Aouda a "Around the world in 80 days" ( 1956 ), on feia de princesa índia rescatada per Phileas Fogg.
Lucy Dell / Yoko Mori a "My Geisha" ( 1962 ) on una actriu americana es fa passar per una geisha per poder protagonitzar la pel·lícula del seu marit, director francès, sobre Madame Butterfly.
El 1966 co-protagonitazara "Gambit" amb Michael Cain, farà el paper de Nicole Chang una corista euroasiàtica a Hong Kong.
Christopher Lee, el gran actor britànic va fer de Fu Manchu, el malvat cap de la màfia xinesa a la pel·lícula "The Face of Fu Manchu" ( 1965 )
Esparadraps als ulls i maquillatge per un tub, sense tenir en compte que no hi ha cap asiàtic en aquest món amb una nàpia com la de "Saruman" (^_^).
Darrerament sembla que això del "Yellow Face" ha quedat en desús i Holywood no s'atreveix a tant, almenys pel que fa als papers asiàtics més orientals, encara que si que substitueix llatins per natius americans, o anglosaxons per egipcis o indis. Temps al temps.
Ara s'estila més el què es coneix com a "White washing" aquesta pràctica es redueix a substituir personatges creats per ser orientals per personatges occidentals. Per exemple les vesions americanes dels Power Ranger, és clar que la versió occidental ha d'incloure un membre de cada raça.
Seriosament, un mestre antic del Tibet és una noia anglosaxona amb una calva falsa per semblar-se a un monjo xaolí?.
Però el cas que ha estat mes escandalós últimament ha sigut el de la recent estrenada "Ghost in the Shell" ( 2017 ) basada en el còmic japonès de Masamune Shirou.
Sincerament el paper hagués anat perfecte per a l'actriu del meu poble Kikuchi Rinko, que ha ha fet moltes pel·lícules americanes.
Vosaltres què en penseu?
Aquest desconeixement dels països asiàtics és comú a occident, de fet, més enllà de la Índia tot és "Xina".
Tanmateix sabem que els asiàtics no són caucàsics ( blancs ), són de raça mongol, que són les poblacions originaries entre els monts Urals fins a les planures americanes. O sigui que tret dels caucàsics i els de raça negra, la resta del món són mongols.
Éssent doncs la raça mongol la més abundant del planeta, com és que sempre representem la humanitat com a blancs?
Aquest menyspreu per altres races que no siguin la blanca, té un exemple escandalós en el món del cinema, sobretot, del cinema americà. Recordeu els actors blancs pintats de negre? Doncs igual de ridícul són els actors blancs pintats de "xinesos".
Això és el què en anglès es coneix com a "Yellow Face", l'utilització d'actors blancs en papers d'asiàtic.
La història del cinema en va plena.
Amb John Wayne i Susan Hayward com a Genghis Khan i Bontai.
Susan Hayward en el paper de Bontai, la primera dona de Genghis Khan.
Un altre exemple de Yellow Face es torba a la comèdia "The Teahouse of the August Moon" ( 1956 ), on Marlon Brando fa el paper d'un habitant d'Okinawa, just després de la guerra i amb l'ocupació americana de les illes.
Un altre pel·lícula de post-guerra ambientada al Japó de l'ocupació és "Sayonara" ( 1957 ) també amb Marlon Brando, aquest cop de protagonista i amb un Ricaldo Montalban fent d'actor de kabuki, Mr. Nakamura.
La pel·lícula tracta del racisme de la post-guerra al Japó, on les autoritats americanes intentaven impedir les relacions amoroses entre els seus soldats i les noies locals. Brando fa el paper d'heroi de guerra famós que s'enamorara d'una actriu de Tarakatsuka desafiant les autoritats locals i americanes. És curiós que éssent la pel·lícula una crítica al racisme, no hi ha cap actor masculí japonès en papers secundaris o principals, només les actrius semblen poder sortir-ne airoses.
Un any abans Yul Brynner va protagontizar "The King and I" ( 1956 ), basat el el musical que narra la història d'una institutriu criolla britànica a la cort del rei de Siam ( actual Tailàndia ).
Yul Brynner, és clar, fa de rei Mongkut de Siam.
A la famosa pel·lícula basada en la noveŀla de Truman Capote, "Breakfast at Tiffany's" ( 1961 ) s'introdueix Mickey Rooney com a Mr. Yunioshi.
Una les les estrelles de Holywood més boniques que hi ha hagut mai, per a mi, ha estat Shirley Maclaine, les seves faccions suaus han estat aprofitades moltes vegades per a representar papers orientals, com la Princesa Aouda a "Around the world in 80 days" ( 1956 ), on feia de princesa índia rescatada per Phileas Fogg.
Lucy Dell / Yoko Mori a "My Geisha" ( 1962 ) on una actriu americana es fa passar per una geisha per poder protagonitzar la pel·lícula del seu marit, director francès, sobre Madame Butterfly.
Christopher Lee, el gran actor britànic va fer de Fu Manchu, el malvat cap de la màfia xinesa a la pel·lícula "The Face of Fu Manchu" ( 1965 )
Darrerament sembla que això del "Yellow Face" ha quedat en desús i Holywood no s'atreveix a tant, almenys pel que fa als papers asiàtics més orientals, encara que si que substitueix llatins per natius americans, o anglosaxons per egipcis o indis. Temps al temps.
Ara s'estila més el què es coneix com a "White washing" aquesta pràctica es redueix a substituir personatges creats per ser orientals per personatges occidentals. Per exemple les vesions americanes dels Power Ranger, és clar que la versió occidental ha d'incloure un membre de cada raça.
Als EUA tenen un ranger de "cada color"
Al Japó els tenim de color de cabells diferents ( tenyits, és clar )...
L'altre dia vaig veure un altre White washing a la pelicula "Doctor Strange" ( 2016 ) amb una ridícula Tilda Swinton amb un barret de piscina de "color carn".
Però el cas que ha estat mes escandalós últimament ha sigut el de la recent estrenada "Ghost in the Shell" ( 2017 ) basada en el còmic japonès de Masamune Shirou.
La protagonista, Major Mokoto Kusanagi és un "cyborg" amb cervell humà en un Tòquio futurístic, el paper de Kusanagi ha estat reservat a Scarlett Johansson igual que la resta de personatges principals, deixat únicament Takeshi Kitano com a actor japonès en una història on originàriament tots els personatges ho eren.
Vosaltres què en penseu?
divendres, de gener 06, 2017
El Museu d'en Doraemon
Si el voleu visitar cal que feu reserva, us aconsello a primera hora, ja que després s'omple molt.
Encara que sigui conegut com el "Museu Doraemon" de fet el museu no només tracta d'aquest personatge, sens dubte el més famós d'aquest d'autor, també hi ha altres creacions que potser no són tan famoses per nosaltres, com Perman o Pokonyan entre altres.
En la visita del museu vaig descobrir que els creadors d'aquests personatges van ser dos; Hiroshi Fujimoto ( Fujiko F. Fujio ) i Abiko Motoo ( Fujiko Fujio A ). Ambós van crear la marca Fujiko Fujio i van treballar jusnts des de 1954 fins 1987 quan es van separar. El museu, però es centra en la figura de Fujiko F, el més conegut de la parella artística.
El vent de ponent fa girar aquell penell de Doraemon cap a l'est.
Aquest diorama d'en Doraemon amb els famosos Dorayaki ( brioixets de mongeta dolça ) representa la botiga de regals.
El museu disposa de guies interactives en japonès, anglès, coreà i xinès. Per cert, aquest Maneki Neko té uns colors molt familiars, no creieu?
L'Aya i en Miró jugant amb una de les pantalles interactives del museu.
Un Doraemon mig ple o mig buit? Aquesta és la qüestió...
A la petita biblioteca l'Aya va poder "compartir" un te amb Doraemon.
Mentre la Shikibu s'enganxava a llegir, aquesta nena és una rareta de biblioteca.
El "Takekopter" és un dels invents més divertits d'en Doraemon.
Un diorama amb Pisuke el dinosaure de la peŀlícula, Doraemom i el petit dinosaure ( 2006 ).
La Shikibu a punt d'entrar en una nova dimensió...
...que la posarà de cap per avall.
El museu també té una habitació preparada per a la canalla més petita.
Com els altres espais del museu, està ple de referències als personatges de Fujiko F.
A l'exterior hi ha un jardí ple de figures a mida real dels personatges més famosos.
Com Perman i Booby el ximpanzé.
O Pisuke, el petit dinosaure.
La "dokomemo doa" ( la porta tele-transportadora ) que van canviant de lloc cada mes.
En Doraemon no podia faltar.
Ni les canonades de ciment del descampat on juguen els amics d'en Nobita.
La Dorami, la germaneta d'en Doraemon.
En Korosuke.
En Gegant al pou màgic que el fa tornar guapo.
Bon profit!
Un vol molt divertit d'en Gegant.
En Miró una salsitxa de Frankfurt amb patates.
La Shikibu i jo, Roast-beef amb una amanida i arròs.
I de postres gelat!
D'aquest gelat al Japó en diuen "pafe", jo en dic gelat de "fartana".
Un Capuccino amb un posa-gots original.
La llum és molt tènue per protegir les obres.
S'hi poden veure la primera història de Doraemon ( 15 de desembre de 1969 )
Fujiko adaptava les històries de Doraemon al públic segons la revista que les publicava, des de la canalla més petita de 6 anys als pre-adolescents de 12.
Aquesta imatge "robada" del web del museu mostra l'exposició central amb obres de diferents personatges, i no es pot fotografiar.
Aquesta imatge també del web del museu mostra l'escriptori del professor Fujiko F. un gran amant dels dinosaures.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)