Aquest és un tipus dur, aficionat al manga, i a la cultura que l'envolta, amic dels seus amics i un pèssim ministre d'afers estrangers.
dimecres, de setembre 24, 2008
Ja tenim primer ministre
Taro Aso és el nou primer ministre del Japó, és clar que ha estat escollit pel seu propi partit, ara caldrà veure el que decideixen els japonesos a les properes eleccions si és que dura prou com per presentar-s'hi.
dijous, de setembre 11, 2008
Onze setembre a Nova York
Un cop més, com cada any, al peu del canó. Esperant que els nostres líders, si així se'ls pot dir facin un pas endavant i tinguin el coratge de proclamar la nostra llibertat.
Aquest any som a NYC, una ciutat que com Barcelona, guarda un record amarg de l'onze de setembre.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
SOLER ( PITARRA ), Frederic.
Aquest any som a NYC, una ciutat que com Barcelona, guarda un record amarg de l'onze de setembre.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
SOLER ( PITARRA ), Frederic.
dimarts, de setembre 02, 2008
I ja en van tres
Anit metre ens miràvem una pel.lícula, van interrompre l'emissió per enllaçar amb una roda de premsa de part del primer ministre Fukuda, el comunicat era per dir que plegava. Tot just fa un any que és al càrrec i ja plega! Des que visc al Japó ja he tingut 3 primer ministres, Koizumi, Abe i Fukuda.
El primer va plegar, al seu temps, havent complert amb el periòde de govern, va dir que no es tornava a presentar perquè estava cansat.
El segon, el van fer plegar, pel poc suport que tenia a la cambra de representants. Aleshores el partit va triar Fukuda, que té menys pinta de lider que un bacallà bullit, i és igual de trist.
Anit va dir que plegava perquè estava cansat i perquè no tenia el suport del govern, govern que va poc ell mateix va canviar, aquí el ministres els duren menys que a mi una capsa de Trias.
El pitjor del cas va ser que després del comunicat, tots els canals van tornar a la programació habitual menys on feien la pel.lícula que ens miràvem. I és que a qui se li ocurrreix plegar a des deu de la nit!
Etiquetes de comentaris:
personal,
política japonesa
dilluns, de setembre 01, 2008
Treballs d'amor perduts
Recordeu la comèdia de Shakespeare, Love's Labour's Lost ( Treballs d'amor perduts )?
Quan els personatges, després d'un seguit de tripijocs amorosos i embolics de tota mena, estan a punt d'aconseguir l'èxit, l'amor dels seus estimats, aleshores, en aquest moment, els nois reben l'encàrrec de partir cap a la guerra, i d'aquesta manera veuen frustrats els seus somnis.
A nosaltres ens ha passat una mica una cosa semblant, després de dos anys d'espera, de molta feina, finalment, no podrem construir la casa dels nostres somnis. Ítaca, aquest era el projecte, potser el nom que vam triar va ser premonitori, però com Ítaca , potser era més lluny del que ens semblava, potser era només un miratge.
Com ja sabeu, Japó és un país de terratrèmols, per això s'han de preparar ens fonaments de les cases en un cas d'un moviment sísmic. Després d'un costos estudi sobre la qualitat del nostre terreny, els resultats no han estat satisfactoris. La ciutat reposa sobre sorra de platja, igual que Badalona, un cop has gratat la superfície només hi ha sorra. Per poder construir, seguint els estàndards d'aquest país, els fonament han de reposar sobre un suport dur, per això cal trobar roca, en el nostre cas, la roca es troba a set metres de profunditat. El cost estimat que representa la construcció dels fonaments per poder començar qualsevol construcció és massa elevat pel que teníem pressupostat, ja que en representa un 40% més car.
Tombar el projecte quan ja tens triades les rajoles, com aquell que diu, fa encara més mal que si estigués a les basseroles.
Així doncs, quan Ulisses arriba a Ítaca, el practic del port li diu que si vol atracar ha de pagar el 40% del valor de la seva nau. Ítaca s'esfuma...
Tanmateix, l'Àsia, quan una porta es tanca se n'obren moltes d'altres. Canvi de rumb, canvi de projecte, ja us en faré cinc cèntims mé endavant.
Quan els personatges, després d'un seguit de tripijocs amorosos i embolics de tota mena, estan a punt d'aconseguir l'èxit, l'amor dels seus estimats, aleshores, en aquest moment, els nois reben l'encàrrec de partir cap a la guerra, i d'aquesta manera veuen frustrats els seus somnis.
A nosaltres ens ha passat una mica una cosa semblant, després de dos anys d'espera, de molta feina, finalment, no podrem construir la casa dels nostres somnis. Ítaca, aquest era el projecte, potser el nom que vam triar va ser premonitori, però com Ítaca , potser era més lluny del que ens semblava, potser era només un miratge.
Com ja sabeu, Japó és un país de terratrèmols, per això s'han de preparar ens fonaments de les cases en un cas d'un moviment sísmic. Després d'un costos estudi sobre la qualitat del nostre terreny, els resultats no han estat satisfactoris. La ciutat reposa sobre sorra de platja, igual que Badalona, un cop has gratat la superfície només hi ha sorra. Per poder construir, seguint els estàndards d'aquest país, els fonament han de reposar sobre un suport dur, per això cal trobar roca, en el nostre cas, la roca es troba a set metres de profunditat. El cost estimat que representa la construcció dels fonaments per poder començar qualsevol construcció és massa elevat pel que teníem pressupostat, ja que en representa un 40% més car.
Tombar el projecte quan ja tens triades les rajoles, com aquell que diu, fa encara més mal que si estigués a les basseroles.
Així doncs, quan Ulisses arriba a Ítaca, el practic del port li diu que si vol atracar ha de pagar el 40% del valor de la seva nau. Ítaca s'esfuma...
Tanmateix, l'Àsia, quan una porta es tanca se n'obren moltes d'altres. Canvi de rumb, canvi de projecte, ja us en faré cinc cèntims mé endavant.
Etiquetes de comentaris:
personal,
societat japonesa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)