dilluns, d’abril 26, 2010

Com és un Kimono?

La setmana passada vam presentar el nostre fill a la pagoda Xintoista de la ciutat, és una ocasió perfecte per vestir el kimono. Aquesta és un peça de roba tradicional que ha patit poques tranformacions de patronatge en 200 anys però en canvi ha canviat de color i estampat durant les èpoques, tanmateix els canvis han estat lents i sense presa, com la cultura japonesa.

Fer fi l'Aya es va posar un kimono, feina temps que li anava al darrere per que se'l posés, no l'havia vist vestida amb ell des de la nostra boda. Aleshores es va posar el kimono de soltera amb les mànigues llargues fins els turmells. Per a la presentació al temple, però, es va posar un de casada, amb les mànigues curtes. Com podeu veure és una peça de roba aparentment molt senzilla de tall.

A casa seva en tenen un munt de kimonos, d'home i de dona però no se'ls posen mai, els fa mandra, el cert és que vestir el kimono és més complicat del que pot semblar, la peça que veieu penjada de la finestra és només la part de fora, dins les dones en duen un parell més normalment blancs o de color clar, que coordini amb la peça exterior, la part més difícil però, és l'obi, la faixa de seda brodada que s'enrotlla al voltant del cos i que va d'acabar amb un llaç molt simple però elegant a la part del darrere.

Aquest és un kimono típicament Heisei ( l'actual regnat de l'Emperador ) es pot diferenciar d'altres més antics pel disseny i els colors. Normalment són de seda natural, estampats i rivetejats amb un brodat de fill d'or, quant més complexe sigui el brodat o l'estampat, més costós pot arribar a ser. Els més senzills acostumen a valer uns 2.000 euros, per això molta gent els lloga per un dia per uns 200 euros ( això inclou, normalment, el pentinat, el maquillatge i l'ajuda per vestir-lo ).
Tot plegat val la pena perquè no hi ha res que afavoreixi més a una noia, dona, nena, japonesa que un bonic kimono.

divendres, d’abril 23, 2010

No serà Sant Jordi?

Avui, com cada any he anat a fer allò que als nois ens costa tant. Comprar la Rosa de Sant Jordi.
Encara que això de "nois" només ens ho diguem a nosaltres mateixos, i que la nostra barba de dies delati pels blancs i quaranta anys a l'esquena.
Malgrat ser un home fet i dret l'acte d'anar a comprar la Rosa de Sant Jordi sempre m'ha fet vergonya. Qui ho diria d'un tipus que no para de renegar i es va deixar la subtilesa en un racó del pis de Rubí. Desprès de passar tres vegades per davant la floristeria ( per comprovar si tenien roses i llacets per decorar, papers de colors, i que la dependenta sembles simpàtica ) m'he decidit a entrar, fent el cor fort, i amb el meu japonès assajat he demanat la rosa.

Per fer-la petar, no m'agrada estar en silenci, i per justificar la comanda d'una sola rosa vermella però amb algun acompanyament bufó, he començat a explicar-li a la dependenta, que ha resultat ser la mestressa, que avui era un dia molt important al meu país. Era un festival de les flors, on la gent es regalava milions de roses vermelles que es podien trobar a les parades muntades pels carrers. Desprès de la sempre difícil explicació d'on és Catalunya o Barcelona ( els costa molt entendre la pronúncia de la ciutat en català ), m'he fet entendre. I de cop, la dona va i em diu; Això que m'expliques no serà Sant Jordi?
Ves per on que ho coneixia, i sabia que ens regalem llibres també. Coi! Podria haver començat per aquí, no? En el sis anys que porto al Japó és la primera vegada que la florista coneix Sant Jordi, suposo que la dona és molt professional i deu conèixer aquest tipus de coses. Haig de dir que la majoria de japonesos que conec o amb qui he parlat no sap res de Sant Jordi, ni del Dia Internacional del Llibre. Així doncs ha estat una agradable sorpresa.
Bon Sant Jordi a tothom!

dijous, d’abril 22, 2010

Un altre fill de puta al "canyet"



A mort amb honors i al seu llit quan hauria d'haver mort a la presó, feixista de merda!
Boníssin l'article de VilaWeb.
El vice-president de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha lamentat la mort de Samaranch, qui ha qualificat com 'el català més important del món de l'esport i l'olimpisme a nivell internacional'. Per Carod, Samaranch va ser una persona 'hàbil i diplomàtica en les relacions socials' i les va saber utilitzar per 'les finalitats que es proposava'.
No sé si riure o plorar.

dimecres, d’abril 21, 2010

Naoko Yamazaki

Naoko Yamazaki és la nostra segona astronauta ( la primera va ser Chiaki Mukai ), forma part de la missió STS-131. Té 39 anys i una nena. Va estudiar Enginyeria Aeroespacial a la Todai ( La Universitat de Tòquio ) la millor universitat del Japó. S'ha entretat a Rússia i ara als EUA.


dilluns, d’abril 19, 2010

Us presentem en Miró

Aquest "patufet" va néixer el 26 de febrer, ahir el vàrem presentar a la pagoda Xintoista de Hachimansen a la ciutat de Hiratsuka. Un tradició que es perd en la nit dels temps.
La presentació al temple s'anomena Omiyamairi, es tracta de presentar els nounats als déus i demanar la seva protecció així com l'ingrés a la comunitat.

Durant la cerimònia el sacerdot lleigeix el nom del nadó i del pare d'aquest i demana la protecció dels déus, mentre recita una lletania de fórmules màgiques per comunicar-se amb ells.
A l'altar hi ha una ofrena de fruites collides de temporada, licor d'arròs ( sake ), i altres regals pels déus. Després es els pares oferiran una branca d'arbust decorada amb washi ( paper japonès ). Durant la cerimònia les iaies són les que presenten els petits a l'altar.

A la pagoda de Hachimansen sempre que es participa en una cerimònia és costum vestir-se amb una armilla blanca, el color de la puresa.

És una bona ocasió per les mames per vestir el kimono, era la primera vegada que veia l'Aya vestida amb el kinomo de casada ( amb mànigues curtes ).

Més tard, al restaurant es brinda amb sake ( molt ) i es meja orada, entre altres coses. L'orada és el peix japonès per les celebracions. En japonès orada es diu "tai" i la manera de congratular-se en japonès és cridar "omedetou" ( felicitats ) o "omedetai", així es fa un joc de mots amb "tai" i "omedetou".
Si algú vol saber una mica de que es tracta la religió Xintoista li recomano veure la peŀlícula Chihiro Spirit Away" de Hayao Miyazaki.

divendres, d’abril 16, 2010

Tortell de titins

Ahir ens va envair la casa una gernació de mames de l'escola bressol, acompanyades pels companys de classe de la patufa. Van venir a celebrar el naixement del petitó. Entre els regals que ens van fer, el que vaig trobar més curiós va ser aquest. Un pastís fet amb bolquers ( titins a Badalona ). No havia vist mai presentar bolquers d'aquesta manera. Hi ha tot de flors de roba i ninots de peluix com si es tractés d'una mona. Per sort no estan farcits de xocolata!

dimarts, d’abril 13, 2010

Passejada per Hiratsuka


El dijous vam aprofitar que feia bon dia per anar a fer un tom per la nostra ciutat de Hiratsuka.


Gaudir de la pluja de pètals de cirerers...


...i de la seva ombra...


...el parc de Sogo ( Koen ) i el petit quiosquet de música...


...l'arc de pedra...


...les flors dels pruners...


...la biblioteca pública...


...art al carrer, l'ou i...


...la gallina.



El museu d'art de la ciutat.

dilluns, d’abril 12, 2010

Nyuenshiki

El divendres passat vam celebrar l'entrada a l'escola i el començament d'any escolar. Al Japó i a Corea, potser també a la Xina. L'any lectiu comença a l'abril. Aquest país és molt amant de les cerimònies, en fem per a tot. La del divendres era per celebrar el començament del curs escolar a l'escola de la nostra filla. És una escola vinculada al temple Xinto de Hachimansen, i el nostre director és el monjo principal del temple, per això la cerimònia va ser laica i religiosa alhora. Aquesta cerimònia s'anomena Nyuenshiki.

Els colors blanc i vermell són colors de festa molt vinculats al començament d'any o d'un projecte. L'avi de blanc és el director de l'escola i el monjo principal del temple ( pagoda ). El senyor del vestit fosc, dret i satisfet és el director real. Em fa gràcia que la primera pregunta que em va fer va ser que si m'importava que la Shikibu rebés formació religiosa Xinto, sembla ser que alguns pares estrangers ( només en som tres ) no volen que els seus fills rebin formació religiosa. Jo crec que és molt important que la Shikibu conegui la cultura del seu país i això implica la religió.

Les mames endiumenjades fent fotos com boges.

Els papes-reporters gràfics. Quantes hores de vídeo es deuen haver gravat aquest cap de setmana al Japó?

...els nens són els futur dels món...bla, bla,

Un noia va fer la cerimònia de benedicció de la mainada, em va semblar novella, ja que anava preguntant al monjo més expert amb la mirada. Però ho va fer molt bé. I més agradable a la vista de l'avi xaruc.

Malgrat tot a la canalla li costa mantenir la "formació". Tot i que aquestes cerimònies poder ser una mica avorrides, per a mi és com veure una pel·lícula, descobrint coses noves i vivint noves experiències en aquest país que m'ha acollit. És emocionant veure com la meva filla va esdevenint japonesa dia a dia.

Per cert jo anava vestit amb una texans negres i una camisa del mateix color, poc ortodox pels estàndards, però com que sóc "gaijin" m'ho puc permetre.

dimecres, d’abril 07, 2010

Sakamoto Ryoma, nendo

Sakamoto Ryoma

Fa un mesos que el Japó està reivindicant la figura d'un heroi samurai de finals del període Edo. Es deia Sakamoto Ryoma, i era de Shikoku una illa que forma part de l'arxipèlag japonès la més petita de les quatre principals.

Sakamoto Ryoma va néixer en una família samurai de rang vaig però que per aquest motiu es podia dedicar al comerç, això li va donar l'oportunitat de viatjar i conèixer gent de fora del seu país, Tosa. Però Ryoma volia viure aventures, i es va convertir en Ronin ( samurai sense senyor, un cavaller errant ). Va fer amistat amb els partidaris de derrocar el Shogun ( el dictador que governava el país des de feia 200 anys ) hi tornar el poder a l'Emperador. En una missió per assassinar al governador del Bakufu ( el govern del Shogun ) Ryoma en comptes d'executar-lo s'hi va fer amic i fins hi tot es va convertir en el seu deixeble. Ryoma va aprendre del governador tot de coses noves sobre els occidentals i seduït per la seva cultura, tecnologia i filosofia va somniar en un Japó modern alliberat del feudalisme dels samurais. Així va ser com Ryoma va convèncer al seu antic senyor que calia donar un gir de mentalitat i negociar amb els gaijin ( els estrangers ) abans que el Japó es convertís en una colònia britànica o un protectorat militar com al Xina. Ryoma va lluitar en contra el Bakufu i els Shinsegumi ( la policia del Shogun ) i va guanyar. Va fundar la primera companyia mercantil japonesa i va crear la marina mercant. Tràgicament, però Ryoma va ser assassinat als 33 anys, per partidaris del Shogun, poc abans de veure's restaurat els poder de l'emperador que va donar pas a la Restauració Meiji, i als canvis propulsats per nou emperador que convertirien el Japó en un país modern tal com havia somniat Ryoma. Ryoma és un heroi, per tot el que va fer, perquè va morir jove, perquè va ser dels primers japonesos que va ser seduït per occident en llegir la declaració d'independència dels EUA. És un figura molt representada en pel·lícules i manga, sempre amb el seu espectre descurat, vestint kimono i botes occidentals, i amb la seva Smith & Wesson com un pistoler.

Darrerament, però com us deia, hi ha una falera per visitar els escenaris de la vida de Sakamoto Ryoma, de dormir en els mateixos hostals que ho va fer ell i de menjar, com no, els seus plats favorits.



Itineraris pel país...

Manga...


La NHK, la cadena pública japonesa està produint una sèrie sobre la vida d'aquest personatge, amb la participació de molts actors de l'Star System japonès i com a protagonista, el famós cantant Fukuyama, l'home més atractiu del país segons les enquestes.

dilluns, d’abril 05, 2010

Ni veu ni vot

El divendres em va arribar aquesta notícia.
Sembla ser que el govern espanyol i el principal partit de l'oposició s'estan plantejant que els residents a l'exterior perdem el dret a votar al Congrés de Madrid i als Parlaments autonòmics. Això deixaria més de 100.000 catalans sense el dret a vot.
No costa gaire d'imaginar quins són els motius que impulsen aquesta iniciativa.
Tanmateix jo tinc el cor dividit, per una banda penso que no és el tot just que els residents a l'estranger puguem votar en un país en el qual no hi vivim ni paguem impostos quan molts immigrants que sí que compleixen els seus deures de ciutadania no puguin. De fet mai voto a les municipals.
Però, per una altra banda, perdre el dret a vot al meu país em fa sentir ciutadà de segona, ja que des de la democràcia grega ser ciutadà volia dir tenir dret a vot. Un de les coses que més por em feia era que al estar registrat a l'ambaixada espanyola com a resident al Japó em prenguessin el dret de votar al Parlament de Catalunya, i deixar-me l'opció única de votar al Congrés de Madrid. La identitat catalana no existeix legalment per això no és difícil pensar que un català a estranger no és català sinó espanyol. De fet és l'única identitat reconeguda pel govern japonès i avala el fet que la nacionalitat catalana no consta en cap paper oficial, ni ID ni passaport, a diferència de la Gran Bretanya on si que s'especifica l'origen escocès, anglès o gal·lès del titular del document.
Aquesta és una gran mancança que crec que poca gent ha posat en qüestió.
Bé, de totes maneres sembla, que si el projecte de llei tira endavant, i ningú el recorre al Tribunal Constitucional ( com crec que s'ha de fer ), no només no podrem votar ni al Parlament sinó que tampoc ho podrem fer al Congrés espanyol i ens deixaran com a única opció votar al Senat espanyol, una càmara que sense la reforma federalista tantes vegades demanada, to té no suc ni bruc.

divendres, d’abril 02, 2010

Català per i per a japonesos

L'altre dia em va arribar la notícia que en Bernat, un dels companys de Catalans a Tòquio havia col·laborat en un projecte editorial per ensenyar català als japonesos.
La llengua es promociona a la faixa com l'idioma de Gaudí i el Barça que es parla a Barcelona.
De fet abans als llibres d'art es parlava d'Antonio Gaudí i ara ja es parla d'Antoni. L'ús del català al Barça "més que un club", a la carta del Sant Pau de la Ruscalleda a Tòquio, i alguns models de Camper, la salutació en català de l'ara exjugador de l'Espanyol Nakamura, entre altres coses ha fet que el català hagi deixat de ser una llengua totalment desconeguda pels japonesos. I sobretot gràcies als esforços de gent com en Bernat.

dijous, d’abril 01, 2010

Avui sí fa temps de primavera

Per fi, després d'uns dies de molt de fred ( ahir sense anar més lluny ) avui fa temps de primavera, els cirerers florits i "escalforeta" al carrer.
Per celebrar aquest fet hem penjat al nostre web d'empresa una al·legoria a la primavera, basada en el famós quadre de Botticelli. Els personatges que hi apareixen són els membres de l'estudi (repetits car som poquets), la Yuko, en Chris, jo mateix i Capuccino, la nostra mascota.