Yellow Face / Whitewash

Els qui tenim una edat recordem quan Isabel Preysler es va casar amb Miguel Boyer, després d'estar casada amb Júlio Iglesias i Carlos Falcó, dos homes rics i famosos. Aleshores la gent del carrer parlava de la Preysler com la "China", la xinesa, encara que en realitat era nascuda a Manila, a les Filipines, que com sabreu, no són Xina, ni els filipins xinesos.
Aquest desconeixement dels països asiàtics és comú a occident, de fet, més enllà de la Índia tot és "Xina".
Tanmateix sabem que els asiàtics no són caucàsics ( blancs ), són de raça mongol, que són les poblacions originaries entre els monts Urals fins a les planures americanes. O sigui que tret dels caucàsics i els de raça negra, la resta del món són mongols.
Éssent doncs la raça mongol la més abundant del planeta, com és que sempre representem la humanitat com a blancs?
Aquest menyspreu per altres races que no siguin la blanca, té un exemple escandalós en el món del cinema, sobretot, del cinema americà. Recordeu els actors blancs pintats de negre? Doncs igual de ridícul són els actors blancs pintats de "xinesos".
Això és el què en anglès es coneix com a "Yellow Face", l'utilització d'actors blancs en papers d'asiàtic.
La història del cinema en va plena.

Un del casos més ridículs és el de la peŀlícula "The Conqueror ( 1956 )" basada en la vida del cabdill mongol Genghis Khan.

 Amb John Wayne i Susan Hayward com a Genghis Khan i Bontai.

 Susan Hayward en el paper de Bontai, la primera dona de Genghis Khan.

Un altre exemple de Yellow Face es torba a la comèdia "The Teahouse of the August Moon" ( 1956 ), on Marlon Brando fa el paper d'un habitant d'Okinawa, just després de la guerra i amb l'ocupació americana de les illes.

Marlon Brando en el paper de Sakini, un guia-intèrpret d'okinawa, no és japonès, encara que aquest error es fa sovint, com ell mateix explica en el pròleg de la pel·lícula, Okinawa ha tingut l'"honor" de ser conquerida per xinesos, japonesos i ara americans.

Un altre pel·lícula de post-guerra ambientada al Japó de l'ocupació és "Sayonara" ( 1957 ) també amb Marlon Brando, aquest cop de protagonista i amb un Ricaldo Montalban fent d'actor de kabuki, Mr. Nakamura.
La pel·lícula tracta del racisme de la post-guerra al Japó, on les autoritats americanes intentaven impedir les relacions amoroses entre els seus soldats i les noies locals. Brando fa el paper d'heroi de guerra famós que s'enamorara d'una actriu de Tarakatsuka desafiant les autoritats locals i americanes. És curiós que éssent la pel·lícula una crítica al racisme, no hi ha cap actor masculí japonès en papers secundaris o principals, només les actrius semblen poder sortir-ne airoses.

Una de les excuses és que no hi havia actors japonesos amb prou nivell de l'anglès per poder fer el paper, una excusa molt pobre, tenint en compte que tampoc calia que parlessin un anglès d'Oxford, ni tant sols de Harvard donat el cas.

Un any abans Yul Brynner va protagontizar "The King and I" ( 1956 ), basat el el musical que narra la història d'una institutriu criolla britànica a la cort del rei de Siam ( actual Tailàndia ).

Yul Brynner, és clar, fa de rei Mongkut de Siam.

A la famosa pel·lícula basada en la noveŀla de Truman Capote, "Breakfast at Tiffany's" ( 1961 ) s'introdueix Mickey Rooney com a Mr. Yunioshi.

El veí japonès de la Holly, Rooney caricaturitzat amb unes ulleres de cul de got i unes dents de conill extremadament grotesques.

Una les les estrelles de Holywood més boniques que hi ha hagut mai, per a mi, ha estat Shirley Maclaine, les seves faccions suaus han estat aprofitades moltes vegades per a representar papers orientals, com la Princesa Aouda a "Around the world in 80 days" ( 1956 ), on feia de princesa índia rescatada per Phileas Fogg.

Lucy Dell / Yoko Mori a "My Geisha" ( 1962 ) on una actriu americana es fa passar per una geisha per poder protagonitzar la pel·lícula del seu marit, director francès, sobre Madame Butterfly.

El 1966 co-protagonitazara "Gambit" amb Michael Cain, farà el paper de Nicole Chang una corista euroasiàtica a Hong Kong.

Christopher Lee, el gran actor britànic va fer de Fu Manchu, el malvat cap de la màfia xinesa a la pel·lícula "The Face of Fu Manchu" ( 1965 )

Esparadraps als ulls i maquillatge per un tub, sense tenir en compte que no hi ha cap asiàtic en aquest món amb una nàpia com la de "Saruman" (^_^).

Darrerament sembla que això del "Yellow Face" ha quedat en desús i Holywood no s'atreveix a tant, almenys pel que fa als papers asiàtics més orientals, encara que si que substitueix llatins per natius americans, o anglosaxons per egipcis o indis. Temps al temps.

Ara s'estila més el què es coneix com a "White washing" aquesta pràctica es redueix a substituir personatges creats per ser orientals per personatges occidentals. Per exemple les vesions americanes dels Power Ranger, és clar que la versió occidental ha d'incloure un membre de cada raça.

 Als EUA tenen un ranger de "cada color"

Al Japó els tenim de color de cabells diferents ( tenyits, és clar )...

L'altre dia vaig veure un altre White washing a la pelicula "Doctor Strange" ( 2016 ) amb una ridícula Tilda Swinton amb un barret de piscina de "color carn".

Seriosament, un mestre antic del Tibet és una noia anglosaxona amb una calva falsa per semblar-se a un monjo xaolí?.

Però el cas que ha estat mes escandalós últimament ha sigut el de la recent estrenada "Ghost in the Shell" ( 2017 ) basada en el còmic japonès de Masamune Shirou.

La protagonista, Major Mokoto Kusanagi és un "cyborg" amb cervell humà en un Tòquio futurístic, el paper de Kusanagi ha estat reservat a Scarlett Johansson igual que la resta de personatges principals, deixat únicament Takeshi Kitano com a actor japonès en una història on originàriament tots els personatges ho eren. 

Sincerament el paper hagués anat perfecte per a l'actriu del meu poble Kikuchi Rinko, que ha ha fet moltes pel·lícules americanes.
Vosaltres què en penseu?

Som uns animals!

Els meus pares eren petits a l'escola estudiaven una assignatura que es deia "urbanidad", que vindria a ser "bona educació". Però ja sabem com era la "bona educació" de les escoles a l'època franquista.

Tanmateix que els franquistes ensenyessin el què la meva àvia en deia "modus" no és excusa perquè no s'ensenyi educació a les escoles. Un dia vaig sentir l'ex-consellera Rigau dient que el seu departament es deia d'ensenyament i no d'educació, perquè a les escoles s'ensenya  ( de lletra i números ) però que la canalla ha de venir educada des de casa. Potser sí, però els pares d'avui som fills d'una època en que transgredir les normes i ser maleducat era considerat "guai" i modern. I ves per on s'ha anat perdent el civisme i la bona educació i ara ens planyem.

Bé això ha estat un rotllo indroductori, per què? Doncs perquè fa anys el món va "alucinar" amb el capteniment dels japonesos després del terratrèmol i tsunami del 2011.
Uns dels motius és que els japonesos, en general, estan ben educats, l'ensenyament pot ser es deficitari, però l'educació, no. I malgrat que la generació actual de japonesos són fills de l'època de les "vaques grasses" i del boom econòmic que va comportar la desaparició de la figura paterna per l'esforç laboral, malgrat això, la societat japonesa manté unes normes de conducta bàsiques per qualsevol persona relativament normal. Vull dir que de brètols n'hi ha però estan exclossos socialment, formen part de colles pseudo-delinquents o treballadors poc o gens qualificats.
I és que des de petits els mestres els imposen unes normes bàsiques d'educació; com es saludar, posar-se dret quan entra el professor, i agraïr les classes en acabar. La canalla japonesa neteja la seva classe i ajuda al menjador per torns. També s'encarrega dels jardins i els animals de l'escola.
Alhora de trobar feina, cap japonès es pot permetre el luxe de no parlar "polit" o ser cortesos, ni per treballar en una cadena d'alimentació ràpida.
De fet els únics que es poden permetre el luxe de parlar vulgar som els guiris, perquè som uns ignorants i els caps, sobretot els presidents de les empreses perquè aquests estan per sobre del bé i el mal.

Malgrat això, és veriat que l'educació al Japó no és tan bona com abans, sobretot a les grans ciutats, per això algunes companyies com la JT ( Japan Tobacco ) o el Metro de Tòquio fan campanyes per conscienciar els usuaris.
Jo m'he tornat impossible i quan afago els Rodalies de Barcelona, em penso que sóc al ZOO, i és que les coses que es fan als trens del Maresme estarien prohibides a qualsevol tren japonès.

 

En general està mal vist menjar al tren, però encara és pitjor si el mejar fa pudor o fa moltes molles.
Escortar música està prohibit sense auriculars, i tampoc es correcte tenir-los a un volum massa elevat.

Cal cedir el seient a les persones que ho necessitin, sobretot els seients reservats a la gent gran, les dones embarassades, gent amb nadons en braços, persones amb algun tipus de mobilitat reduïda.
Cal vigilar de donar cops amb les maletes o els carretons.

S'ha d'anar en compte quan es camina mirant el mòbil, i procurar no entrebancar-se amb els altres usuaris.
No escorregueu els paraigües ni la puja als vagons.

No cloqueu com lloques al tren. No sortiu dels vagons després del senyal.

No us maquilleu al tren. A mi m'agrada veure com les noies es maquillen al tren, però al Japó està molt mal vist.

Deixeu vaixar abans de pujar. És de sentit comú però hi ha molta gent "agonies" que es vol emfilar tan bon punt s'obren les portes, sobretot les "iaies kamikaze", que no van enlloc però sempre viatgen a l'hora punta amb les pobres treballadors que anem a la feina. 

No parleu pel mòbil. La veritat és que fa molta mangra sentir la gent parlar per telèfon explicar-se les misèries o les  converses avorrides de feina.

Deixeu que la gent s'assegui comodament. Hi ha gent que es pensa que els seients del tren són el sofà de casa. 

Estem bé!

Ahir un terrible terratrèmol va tornar a colpejar el nostre país, ha estat a la zona de Kyushu, a Kumamoto molt lluny d'on som nosaltres, a uns 1.500km de distància. Malgrat les imatges que heu pogut veure per la tele, hi ha molt poques víctimes mortals, Japó és un país molt preparat i els sistemes d'emergència han funcionat, però sempre hi ha desgràcies, cases en mal estat i mala sort.
Gràcies pels missatges rebuts, nosaltres estem bé!
Una abraçada molt forta des del país que cada dia veu néixer el Sol.

A cinc anys de Fukushima

Sembla que fos ahir però ja en fa cinc anys. Jo treballava a casa i l'Aya havia anat a recollir els nens a l'escola. De cop i volta tot va començar a tremolar, feia poc que ens havíem mudat i la casa era nova, encara no tenia ni idea de com reaccionaria l'estructura i em vaig espantar. Crack! Crack! I tot es belluga al teu voltant, el terra et fa anar de corcoll com en un vaixell en un mar encrespat. Vaig baixar els tres pisos que em separaven de la terra ferma tan ràpid com vaig poder, i en sortir de casa em vaig trobar amb altres veïns que havien tingut la mateixa idea, una veïna, una senyora gran em va preguntar ( suposo que en veure'm la cara ) si estava espantat. Molt! Li vaig dir, no era la primera vegada que vivia un terratrèmol, però aquell havia estat més fort del normal. Després penses si aquí ha estat així, com deu haver estat en un altre lloc. Vaig tornar a casa on m'havia deixat el telèfon, volia trucar l'Aya, però les línies no funcionaven, mala cosa! I de cop hi va tornar. Crack! les fustes gemeguen i les copes de l'armari de la cuina dringuen clic, clic! Sant Tornem-hi! Aquest cop amb més sang frea ho vaig gravar amb la càmera.

Vaig engegar la tele i parlaven de graus d'intensitat de més de M8 al nord, de moment res de Tsunamis. Vaig tornar a intentar parlar amb l'Aya, els telèfons no anaven.
Després em va explicar que el terratrèmol l'havia enxampat al banc i que no li va semblar tan greu o sigui que va anar amb la canalla a berenar a casa d'una amiga, que és clar no pa posar la tele, o sigui que fins passat tot no es van adonar de res.
La tragèdia però va escalar ràpidament, primer el Tsunami, i després la central de petroli que va explotar i que no se'n parla gaire i és clar Fukushima, la radiació, l'alarma social, les evacuacions, els talls de llum i les restriccions de menjar, ni llet ni ous o verdures, ni aigua potable.
Empreses que van donar festa als treballadors i molts estrangers que van abandonar el país ( fa un any vaig visitar una empresa molt gran americana i encara hi havia els despatxos buits que havien deixat els expats ).
Cinc anys després, hi ha encara molta gent que no ha pogut tronar a la normalitat anterior i que viu en barracots. I és que en aquest país costa molt prendre decisions, resoldre problemes.
Han passat cinc anys però sembla que fos ahir sobretot per a ells.

La flama de Companys resta encesa

Era el moment de les tenebres 

quan llum no veieu ni camí

i amagaven la cara els àngels

d’amargues menes de morir.

Els grans traïdors de la terra

varen lliurar-lo al més roí.

–Véns i et perdem –deien en veure’l

la mar i l’aire pirinenc.

Ulls catalans espurnejaven:

Va de la mort al negre avenc.

Amb posat d’ira “¡Viva España!”

escopí un noi escardalenc.

Del pobre clos on el tancaven

sonaren pany i forrellat.

De sos amics era en la casa:

del perseguit i del postrat.

Tenia allí per companyona

la catalana llibertat.

El van jutjar quatre fantasmes

de l’eterna Espanya dorment,

amb llurs espases de per riure

i llur orgull, boira en el vent.

Fins que un matí sent a la porta:

Heus ací la mort, President.

“La mort m’espera, bona amiga

de mà cruel i tendra sí.

Ara, mos peus, aneu descalços:

sense embolcall m’heu de servir.

És tocant terra catalana,

sentint-la bé, com vull morir.”

Tot peresós, el sol d’octubre

daurava el dia a poc a poc.

Quan els fusells van encarar-li

ell espera la veu de: –Foc!

que, eixit d’un rengle, donaria

l’oficial, rígid i groc.

I en encetar-se’n la paraula

amb dring de renec foraster,

ell crida: –Visca Catalunya!

Tot, gent i pati, es va desfer:

i un batre d’ulls abans de caure

la gran Invocada veié

com una barca tota sola

però menada pels destins:

per uns destins d’ales nacrades

i el guspireig de les onades

i els salts de joia dels dofins.

CARNER, Josep

Coses que em fan plorar

Aquest text l'he extret de la presentació d'unes conferències que organitza el DiploCat a Berlín. En motiu del 75è aniversari de la Mort de Walter Benjamin i Lluís Companys.

"El 1933 l’intel·lectual jueu alemany Walter Benjamin va fugir d’Alemanya i es va exiliar a París, d’on va haver d’escapar quan la capital francesa fou ocupada pels nazis. El 27 de setembre de 1940, a Portbou, després d’una llarga lluita contra el feixisme, Walter Benjamin es va treure la vida en assabentar-se que el Govern franquista l’anava a deportar i tornar a mans dels nazis. El 13 d’agost de 1940, el President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, que estava vivint a l’exili a França, fou arrestat per la Wehrmacht i extraditat a l’Espanya franquista. Va ser sentenciat a mort pel règim feixista i executat a Barcelona el 15 d’octubre."

Anit mateix en parlàvem, de Walter Benjamin, al sopar de fundadors del Casal Català. Walter Benjamin era de lectura obligada a la Facultat de Belles Arts de Barcelona.  Encara dec tenir, en un magatzem de Manresa, el seu llibre, Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (L'obra d'art en l'era de la reproductibilitat tècnica, 1936 ). En ell Benjamin analitzava moltes questions sobre el valor de l'original o la còpia reproduida d'una obra d'art, imagineu! I això que encara no coneixia l'art digital, m'agradaria rellegir-lo, de fet m'agradaria saber què en pensaria de les obres que no existeigen físicament fora del món virtual de la pantalla de l'ordinador. Tanmateix, malgrat haver llegit Benjamin, desconeixia detalls de la seva vida, fins que vaig veure el programa "El Foraster" de TV3 i el presentador visitava el monument a Walter Benjamin que hi ha Portbou allí on es va llevar la vida. Va ser un moment molt emotiu del programa. 

Walter Benjamin tenia tots els números de la fira per acabar malament, era jueu, homosexual, i a més lliure pensador. 

A l'Espanya de Franco això tampoc era cap benefici. Tanmateix encara hi ha països al món on aquests tres "pecats" encara són penats amb penes de presó, tortures o mort. Un d'ells és el Marroc on uns nois aniran a la presó per fer-se un petó. Marroc, el seu rei és molt amic del rei del país veí, aquest rei té ministres, que si poguessin, posarien els homosexuals a la presó en sortir de missa. Curiosament al Marroc tampoc deixen fer referèndums d'autodeterminació. 

Un altre tragèdia que va passar el 1940 va ser el segrest i assassinat del president de la Generalitat, Lluís Companys. 

El president de la Generalitat va ser jutjat per un tribunal totalment parcial composat per persones a qui el mateix Companys havia salvat la vida anys abans en commutar les penes de mort. Malgrat tot aquesta gent el va condemnar a mort. 

L'assassinat va tenir lloc el 15 d'octubre. L'any 2015, 75 anys després de la mort de Companys un altre president de la Generalitat seurà davant un jutge parcial, condicionat des del govern central, que saltant-se la poca ètica que li podia quedar, es va carregar descaradament la Separació de Poders, per enrederir la data de la vista oral per després de les eleccions al Parlament de Catalunya. 

El delicte del president Mas, posar les urnes el 9 de novembre de 2014 perquè la gent pogués expressar la seva voluntat. 

Mas no és Companys, però el govern espanyol cada com s'assembla més a aquell que volia entregar Walter Benjamin als nazis i va afusellar al president de la Generalitat només per revenja amb el cor ple de rancúnia. 

Quan el vent bufa...

Vaig estar treballant durant les vacances de la Silver Week per poder fer festa els dies 23, 24 i 25.
I per què? Doncs perquè durant aquests dies s'hi va instal·lar l'urna a l'ambaixada espanyola per qui volgués votar presencialment i jo em vaig presentar voluntari a fer de representant de junts pel Sí. Gràcies a les bones arts de la persona encarregada del vot exterior de JxSí vaig aconseguir l'acreditació per poder observar el bon funcionament de les votacions.

M'hi he estat de 9h a 17:30h davant l'estorament dels funcionaris que se'n feien creus. Se'n feien creus a Tòquio, però també a Manila, Sydney Qatar, Mèxic DF, NYC, Viena Brussel·les, Andorra,  Chicago, Hamburg, Londres, Lió, Sao Paulo, al EAU, Washington DC, etc...
Se'n feien i se'n fan creus perquè, no se'ls va passar pel cap mai que hi hagués gent capaç de sacrificar el seu temps, les seves vacances, per assegurar-se que tots els vots dels catalans, del sentit que fossin arribessin correctament, no hi ha cap país capaç de mobilitzar la gent com ho hem fet nosaltres, i sempre amb un somriure, malgrat les adversitats.
Vaig poder parlar amistosament amb el guàrdia de seguretat, un senyor gran, japonès, la seva filla havia estat un any treballant i estudiant a Barcelona, em va preguntar qui m'havia enviat, quina era la meva feina, i jo li vaig dir que era voluntari, renoi, la seva reacció va ser increïble, em va mostrar el seu respecte com només ho saben fer al Japó, em va fer una reverència i em va felicitat i agraïr la feina amb gran cordialitat.

Durants aquests dies, als consolats espanyols del món, hi ha hagut experiències de tots tipus, les he pogut anar sabent gràcies al Grup de Whatsapp dels reperentants de JxSí. No em puc queixar del tracte de l'ambaixada, van fer estrictament el que la llei els obligava, ni més ni menys, tot i que el funcionari encarregat de l'urna em va renonèixer en el darrer moment que després de passar 8h a l'ambaixada no m'havien ofert ni un cafè ( i jo prodria afegir, ni aigua, ni si necessitava anar al lavabo ). Només divendres aquest funcionari, correctíssim, es va interessar per si no anava a dinar. "Tu no te vas a comer?" Em va dir. El divendres vaig fer intensiva perquè es tancava a les 15h i no volia ausentar-se si venia algú aprofitant l'hora de dinar.

Recordo que durant el 9N l'oficina d'ACCIÓ de la Generalitat ens va habilitar una sala amb aigua, te i una cafetera, a més de pastes de te i caramels, però entenc que pels treballadors consulars ja els va ser prou difícil tenir-me allí i els ho agraeixo.

Es van apuntar quan sortia i quan entrava i ho van fer constar en acte, fins hi tot dijous que vaig fer dues hores de festa, quan vaig tornar em va dir: "has estado dos horas fuera, me voy a chivar". No entenen res, jo ho havia avisat per FB als Catalans de Tokyo. Ho va dir com si estigués cobrant per ser allí, i potser és el que es pensava, no entenen res.
Un senyor madrileny que venia a fer uns tràmits també m'ho va preguntar, em va dir: "a ti quién te paga el viaje y cuanto cobras por estar aquí?"
No senyor, ningú em paga, ans al contrari, m'he pagat els trens i les dietes jo.

Tanmateix, almenys jo vaig tenir un tracte correcte, alguns companys no van tenir tanta sort, a les Filipines per exemple, el nostre representant va haver d'estar-se 11h sense poder fes ús de cap aparell electrònic, per les estrictes mesures de seguretat.

A Brussel·les un representant va explicar que malgrat que tots els procediments per votar eren correctes, a la fi no ho va poder fer, i de seguida va sortir un moviment de gent que li va pagar el viatge per dur-lo a Catalunya per que pogués fer-ho.

A Viena, va ser esperpèntic, un funcionari va amenaçar a la nostra representant, una noia jove amb la guerra i els tancs aprofitant que estava sol amb ella, i aquesta va marxar plorant de l'ambaixada, incapaç d'escriure, pel culpa del xoc, ens va fer arribar un missatge de veu amb on entre plors i veu trencada ens explicava l'incident. Tanmateix l'endemà, quan es va refer, hi va tornar.

El divendres una mica abans de tancar l'urna em van preguntar: I si perdeu què? Ho deixareu córrer?
I jo els vaig contestar: És que els nostres avis van deixar de lluitar per la llibertat, malgrat la derrota, des de l'exili o durant la dictadura. Això no s'acaba, tard o d'hora guanyarem!

Es pensen que Mas ha organitzat ell sol aquest moviment, que rebem ordres i que són titelles de les classes polítiques, no han entès res.
Nosaltres som la força que mou aquest país, nosaltres som el vent que nou aquest vaixell.
NOSALTRES SOM EL VENT!

Sóc "aldeano"

Aldea
[s. XIV; de l'àr. al-ḍái'a 'camp, poblet'; de molt ús en l'edat mitjana en terres de l'Ebre i València, actualment sona més aviat com un castellanisme]

f ant Llogaret (aplicat generalment a llocs de moriscs o de fora de les terres de llengua catalana).

Jo no sóc d'una aldea, i què si ho fos?

Sóc de Badalona, la Baetulo romana que va aconseguir el grau de municipiun romà durant el segle I dC. Tanmateix, malgrat ser de Badalona vaig néixer a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, institució hereva de l'antic Hospital de la Santa Creu, fundat per la Generalintat de Catalunya l'any 1401 i que és un dels més antics en servei d'Europa. 

Com sabeu l'Hospital de Sant Pau és declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, i és un dels molts edificis d'estil Modernista, de la ciutat de Barcelona ( Colonia Julia Augusta Faventia Paterna Barcino ).

L'estil modernista que ara veiem com una cosa del passat, va ser l'avantguarda de l'art durant el final del segle XIX i principis del XX. L'Hospital de Sant Pau va ser dels més moderns d'Europa, i recentment ha estat notícia per una operació pionera de neurocirugia per curar l'esquizofrenia. 

Sóc d'una ciutat d'un país petit que va crear les Assemblees de Pau i Treba al segle XI, unes normes que limitaven els drets feudals i donaven llibertat als serfs alhora que asseguraven la pau al territori català. Aquestes assemblees són la llavor de les Corts Catalanes, una institució de va existir des del 1283 fins la derrota de Catalunya l'any 1714. 

Un país que té una llengua pròpia, tan antiga, com que en tenim indicis des del segle IX i tan moderna que va ser la segona llengua usada a la Viquipèdia després de l'anglès, i la primera en tenir un domini propi a Internet, el PuntCat (.cat )

Una llengua que entenen 11 milions de persones al món, oficial a quatre estats d'Europa ( Espanya, França, Andorra i Itàlia ).

Aquesta llengua, que va ser usada per Ramon Llull per escriure els primers tractats filosòfics en llengua vulgar ( no llatí o grec ) i per Joanot Martorell per escriure la primera noveŀla moderna d'Occident, també va ser la llengua d'ús del Consolat de Mar, una orgatització mercantil pionera a Europa predecessora de la Britànica East India Company i  que va redactar unes normes de comerç tan avançades que van estar en ús fins ben entrat el segle XIX. 

També les constitucions catalanes van ser redactades en català i la primera data del 1283, gens malament si tetim en compte que la famosa Magna Carta anglesa és del 1215 i que Espanya no va tenir la primera constitució fins 1812.

Jo diria que per tractar-se d'una llengua provinciana d'una regió perifèrica, no ho hem fet malament del tot.

Tanmateix jo, que segons Carolina Punset sóc un "aldeano" ( en un sentit pejoratiu que no sé trobar ), vinc d'un país que ha estat pioner a Europa, en Art, Filosofia, Ciència, Literatura, i Drets Civils.

I resulta que quan de petit voltava per Europa amb la família, i només parlava català, castellà i el francès d'EGB, trobava més fàcil comunicar-me en català, ja que té més semblança al francès, i perquè i que quedi clar, a Europa només es parla castellà a Espanya i Andorra. 

La fonètica catalana, més propera a altres llengües europees com l'occità, o el francès, m'ha ajudat també amb l'anglès i fins i tot amb el japonès, alhora de pronunciar correctament. 

És molt sovint que em trobo espanyols monolingües ( els espanyols són bàsicament monolingües ) que no poden pronunciar correctament Shinjuku que en català seria "Xinjucu", i els espanyols diuen "Sinyucu" i és clar el japonesos no els entenen. Però és clar si no saben dir Artur Mas com han de dir Shinjuku. Tanmateix ells són el cosmopolites el ciutadans del món, perquè parlen una llengua que és parlada per centenars de milions de persones, i els catalans no. 

I és que el castellà és una llengua molt interessant i que val la pena conèixer, heu provat de veure Torrente en japonès? O Mujeres al borde de un ataque de nervios en anglès? No funciona, ha de ser en castellà.
Ei! I qui diu això diu Machado, Lorca, García Márquez o Goytisolo, no fotem!

No vull deixar d'entendre el castellà ni perdre la seva riquesa ni oblidar la seva cultura tan rica, però el que hagués passat si hagués pogut triar el francès, seria menys cosmopolita? Estaria treballant al Japó? Tindria menys cultura? El castellà, el francès, l'anglès, l'italià i el japonès, són llengües que entenc i parlo amb més o menys fluïdesa, però només el català és la meva llengua i això no m'ha impedit fer res, ans al contrari.

Carta d'un rubinec d'adopció al sr Pablo Iglesias

Senyor Iglesias,

L'altre dia a Rubí en va dir una de molt grossa típica de la política rància espanyola, típica d'Alejandro Lerroux quan atiava els immigrats nous vinguts contra la burgesia catalana.
A Catalunya senyor Iglesias no hi ha rics catalans i pobres castellans. A Rubí, senyor meu, tothom ha vingut de fora. Per si no ho sap li'n faré cinc cèntims.

Rubí era originariament una vila Romana assentada prop d'un poblat iber dels laietans. Si bé al segle X hi havia una parròquia construida després de la reconquesta cristiana, Vivo Rubeo, el nom llatí de Rubí, no es va realment repoblar fins al segle XIV,  amb gent de fora. Així doncs, per la proximitat amb el Monestir de Sant Cugat la vila va anar prosperant, i molts segles més tard, gràcies al Ferrocaril de Terrassa, es va convertir en un nucli industrial, a principis del segle XX Rubí tenia ja uns 5.000 habitants, és clar que no tots eren originaris de Rubí, però el millor encara havia d'arribar. Durant els anys 60 va passar a tenir 10.000 habitants, els 70 ja en tenia 25.000 ( malgrat el desaste del 62 ) i als 80, 43.000 la majoria vinguts de moltes regions d'Espanya. Actualment hi ha uns 74.000 rubinencs, molts vinguts de fora de l'Estat Espanyol o Europa durant la primera dècada del nostre segle XXI.
Com ho sé tot això? Doncs perquè jo en vaig ser un d'aquests, durant 6 anys vaig viure a Rubí, ciutat de la que en guardo un bon record, hi vaig anar a treballar, en un moment en que la ciutat tenia només un 7% d'atur.
Els rubinencs se'n recordaran de la petita Pizza Hut que hi havia a la carretera de Sant Cugat, doncs jo en vaig ser el gerent durant una bona colla d'anys. Va ser una bona època, vaig aconseguir aplegar una bona colla de nois i noies de Rubí molt macos. Hi havia de tot, des de fills d'immigrants de primera generació, fins a rubinecs que vivien a la mateixa casa des de feia 300 anys, aquests de cognom francès, vinguts segurament durant la Guerra de Successió, vaig reunir gent de la Colla Gegantera i del prestigiós Esbart Dansaire de Rubí, fins els típics nens de discoteca màquina que quan s'emprenyaven amb mi em deien que em posarien mirant de "cara al Tibidabo" que ve a ser allò de "mirando pa' Cuenca", a la botiga es parlava de tot, castellà, català, i es responia al telèfon en català, per què? Doncs per no discriminar a ningú, si el client volia la noia es passava al castellà, o en francès o fins i tot a l'anglès quan rebiem una trucada de la fàbrica HP o Sharp. Una rubinenca de generacions enrerre sortia amb un noi marroquí que es feia preparar pizzes de xoriço. Tots érem un equip i jo mai preguntar d'on éren o ni d'on venien. Molts d'aquells nois i noies de barris treballadors de Rubí ara són metges traumatòlegs del CAP de la ciutat, i advocades, mestres i il·lustradores fantàstiques. Ningú tenia vergonya dels seus orígens ni el dels seus pares o avis.
A Rubí em vaig casar amb Aya, la meva dona, que és japonesa, la cerimònia al Castell en català amb música de koto. Quan varem marxar per venir a viure al Japó, vam vendre el pis a una família nou vinguda del Marroc. També anava per ells el seu discurs senyor Iglesias? Han de votar en clau marroquina? Per a mi aquella família ja és catalana i quan votin, potser no ells però segur els seus fills, segur que ho faran pensant en el país que els va acollir, Catalunya i Rubí, on tots som benvinguts.

Per cert, bona Diada!

Preparant-se pel futur

Amb aquests anys de crisi al món s'ha parlat molt de com s'haurien de preparar les futures generacions per tenir més oportunitats a l'hora de trobar feina. 

Al Japó, potser perquè el sector servei és més sofisticat que en altres països, hi ha una taxa d'atur molt baixa, crec que del 4%, tot i que, ser sincers, això no vol dir que tothom pugui viure del sou que cobra, ja que molts dels llocs de treball són a temps parcial, el que aquí coneixem com "baito", una paraula derivada del vocable alemany "arbeit".

El fet és que si bé l'ensenyament que rep la mainada al Japó no m'agrada gaire, perquè no és gaire humanístic, no es pot negar que sigui pràctic. 

Tot i que, i com passa amb moltes altres coses, és la voluntat de l'estudiant la que fa que un arribi o no als seus objectius, poden haver molts tipus d'escola, però el final és la voluntat invididual i el saber aprofitar les oportunitants el que fa que puguis tirar endavant o et quedis enrere, l'important però és que aquestes oportunitats es presentin.

La Shikibu que aviat farà 10 anys ha estat anant voluntàriament els caps de setmana a uns seminaris organitzats per l'Associació de Comerç de la nostra ciutat, el final d'aquests mesos d'aprenentatge i reunions de més de quatre hores els dissabtes, han resultat en dues jornades de portes obertes en un institut d'educació secundària de Hiratsuka, les Jornades de Negocis, on els estudiants participants d'aquest programa posaven en pràctica tot el que havien après, posant en marxa negocis reals.

La Shikibu ha estat treballant per aconseguir ser Assistant Manager d'una gelateria, a part d'assistir al gerent ha après a fer gelats des de zero i a coordinar els treballadors. Com a Assistant manager ha cobrat un sou prou bo com per convidar-nos a dinar a tota la família, i encara li han quedat prou diners com per fer-ho l'any vinent quan es tornin a celebrar aquestes jornades.

 Aquest cartell indicava que la gelateria es trobava a la classe de 3r 3r grup. 

Els estudiants de l'institut els van regalar aquesta iŀlustració basada en els personatges de la peŀlícula de l'Estudi Ghibli "el meu veí Totoro", jo no l'hagués fet millor.

La Shikibu va estar molt concentrada durant la feina, hi van anar per dinar amb ella i va ser molt estricte pel que fa als minuts de descans que es va agafar, no van passar de mitja hora abans de tornar a la feina, a més ens va fer de guia i ens va convidar a dinar a l'Aya en Miró i a mi.

Va pagar amb aquests diners, encara li van quedar unes 1.000 milles per usar l'any vinent. La veritat és que fa molta iŀlusió que la teva filla de 9 anys et convidi a dinar amb els seus diners. És una sensació de que alguna cosa s'està fent bé. Tot i que fa una mica de por el veure a la velocitat que es va fent gran. 

El gelat que venien era aquest, de vainilla amb fruites confitades, cereals i una galeta, tot per 200 milles, fet a mà des de zero. Era boníssim!
Una cosa que aprens del Japó és que molts dels teus companys han treballat en alguna feina temporal mentre anaven a la universitat o a l'institut, n'hi ha que ho van fer per necessitat però molts ho feien per tenir una certa independència econòmica i experiència dins del món real del treball.
Això es compta molt alhora de trobar feina un cop acabada la carrera i no els fa vergonya dir que han repartit pizzes o servit taules...o fet gelats de vainilla amb fruites confitades, cereals i una galeta.

L'emblema de Tòquio 2020, original o plagi?

Bé, ja el tenim, el nou logotip pels Jocs Olímpics de Tòquio 2020. Un disseny de Kenjiro Sano.

Primera impressió? Dolenta.

Composició, massa estàtica per referir-se a un esdeveniment esportiu, tot i estèticament recordi els logos de la Bauhaus, està fora de context al segle XXI. Ei, que a mi m'agrada molt la Bauhaus, però els dissenyadors de l'escola e Weimar haguessin usat una composició més dinàmica basada en diagonals no aquesta que sembla l'ex-libris d'una llibreria de tipografia de plom.

A part d'això se'ns diu que és una "T" de Tòquio, però també sembla una "L". 

Els colors, bé, són els del Japó típics, amb el recurs tronat d'usar el sol naixent, com va fer Yusaku Mamekura pel logo dels Jocs de 1964.
La tipografia que l'acompanya, una serifa tipus Clarendon, no lliga gens amb l'estil de l'emblema, senyor Sano, ja que copiem la Bahaus Dessau, fem-ho be i usem Helvètica (^_^)

Per cert, parlant de copiar, una companya del Japó m'ha fet arribar un parell de logos que s'assembles sospitosament al d'aquest senyor Sano.

Un és de l'estudi Hey Studio de Barcelona, si visiteu el seu web veureu que el treball de Kenjiro Sano s'assembla molt al d'aquest estudi català.

Olivier Debie

Un altre és el del Teatre de Lieja a Bèlgica, que té una composició igual, però en aquest cas la "T" i la "L" tenen sentit, Teatre-Lieja vs Tokyo-Olympics.

Malgrat tot Sano ha creat una sèrie d'animacions del a tipografia aplicada amb composicions que estan força bé i segur que marcaran tendència, tant de bo veiem un resurgiment de la simplicitat de la Bauhaus.
Nota final, un suspès pel Comitè Olímpic Japonès i el seu dubtós ( amb ombra de plagi ) disseny.

ACTUALITZACIÓ

Kenjiro Sano ha renunciat, i aviat es convocarà un nou concurs peer trobar la marca del jocs de Tòquio, m'agrada molt que es faci justícia.

Al Japó no hi ha turistes!!!

Llegeixo aquesta notícia del Japan Times ( el diari en anglès de referència al Japó ). Segons el diari, el mes d'abril hi va haver un rècord de turistes estrangers al Japó superant el 1,7M de visitants. El mes de març hi va haver un 1,5M de visitants. El diari no parla de la quantitat anual de visitants, però dubto molt que les xifres millorin, l'estiu no es bona època per visitar el Japó. 

Tot seguit i encuriosit vaig al web de l'Indescat i trobo les dades següents:

Si fem la mitja del 2014 resulta que a Catalunya hi ha un total de 1,5M de turistes estrangers al mes, si fa o no fa com al Japó.
Però el resultat es sorprenent quan es compara la població del Japó; 128M/hab amb la de Catalunya; 7,5M/hab.
I és clar la superfície del país;

Catalunya: 32.114km2

Japó: 377.977km2
També segons el Japan Times, la quantitat ingressos que van aportar els turistes al Japó l'any passat va ser de 15.600M/€ mentre que a Catalunya s'hi van deixar 15.131M/€.

Tot plegat confirma la meva teoria visual (^_^) de mirar el paisatge, quan dic i em repeteixo que no hi ha turistes guiris al Japó. I és que Japó per ser una país tan famós i tan gran no rep els visitants que potser podria rebre si fos una mica mes fàcil moure's o els japonesos parlessin una mica d'anglès.
Fins ara no s'han adonat, però crec que comencen a despertat. Us imagineu el potencial de creixement?

Arigatou! Gràcies!

A començaments d'any i abans de la festa de les Nines ( 3 de març ) els santuaris xinto recullen les nines que la gent ja no vol. Aquestes nines seran purificades i cremades com ofrena als déus.
Així, com les persones que moren, que en la religió del Japó també són cremades un cop l'ànima ha abandonat el cos.

Aquestes nines, es creu, que tenen part de l'ànima de les persones que hi han jugat. Crec que nosaltres també tenim, en certa manera aquesta creença, per això les nines velles ens imposen un cert respecte.
Almenys a mi em fan por, no ho negaré.

Sembla doncs, que al Japó, a part d'agrair els serveis prestats, la gent s'assegura que les nines van tranquil·les a l'altre món. El Japonesos són molt supersticiosos i això els fa sentir millor.

A casa tenim una nina "rescatada" de la crema, una nina que potser deu tenir més de 30 anys, vestida de Marie Antoinette, la Shikibu se'n va encapritxar i l'Aya no li va saber dir no. Malgrat que és una nina molt bufona, a mi sempre m'ha fet respecte, tamnateix sembla que ens ha dut sort.

Potser us penseu que portar les nines al santuari per ser purificades és de franc, però no, tot el contrari, cada nina val ¥3.000! ( uns 20€ )
Tant si hi creus com no, arriba un moment en que et vas tornant japonès i aquestes coses van adquirint sentit. Almenys jo estic més tranquil si les nines tenen un final feliç, serà el "karma" o veure massa vegades Toy Story.

Desnonant desnonats

Amb les eleccions andaluses he sentit a dir collonades com que els andalusos viuen millor que els catalans perquè hi ha menys misèria pels carrers. Potser sí que sembla que hi ha més misèria a Catalunya que a Andalusia, els catalans sempre hem acollit als miserables del món. Gent que va fugir de la misèria i dels abusos de la casta dominant de latifundistes i "señoritos".
Al Japó, em deia l'Aya, la meva parella, abans de venir, al Japó, no hi ha captaires, i és veritat, no hi ha gent demanant pels carrers, però sí hi ha "sense-sostre". La paraula en japonès és "homuresu" de l'anglès homeless.
N'hi ha per tot arreu sobretot al voltant de les estacions o als parc públics.
De sense-sostre n'hi ha hagut des que el humans vam decidir viure en cases, perquè hi ha hagut gent que ho ha perdut tot, i seria enganyar-nos a nosaltres mateixos creure que hi haurà un dia en que aquest problema no existirà.
El Japó és un país extrany amb els sense-sostre, els tolera en certa manera fins que diu prou. No sé com s'ho fan o quin criteri segueixen, però veus gent que viu a les estacions o sota un pont, amb unes certes "comoditats", com ara tendes de campanya i fins i tot televisors alimentats per bateries de cotxe, els veus que s'hi passen setmanes o fins hi tot mesos, i de cop i volta els desallotgen, posen reixes sota el pont o treuen els bancs del parc perquè no hi puguin jeure.

La setmana passada vaig veure aquesta escena a l'escació de Kawasaki, on tinc l'oficina, el servei de neteja de l'ajuntament ( amb pantalons verds ) netejava el racó on havien viscut setmanes una colla de sense-sostres, no va caldre policia ni anti-avalots, només dues persones del servei de neteja contra set o vuit sense-sostres per recollir les seves pertinences.
Ara no hi ha res, l'escació, nova, de disseny, es veu neta de brutícia i caixes de cartrons, com volia l'alcalde, suposo.
Els "homuresu", però hi són, prenent el sol, potser hauran anat a buscar un altre lloc per dormir o fer-hi cap, la qüestió és que al Japó també tenim aquest problema de injustícia social per molt que ho vulguin amagar.