dimarts, de juny 30, 2009

Els tràfecs pel visat

L'altre dia us parlava dels problemes que tenia amb la burocràcia japonesa i el meu nom. Us vaig prometre que us explicaria més coses sobre com hem de conviure amb aquest sistema burocràtic japonès tan encararat.

La setmana passada vaig rebre la postal que em citava a la oficina de immigració per recollir l'extensió provisional del meu permís de residència.
És provisional perquè he demanat la residència permanent, però mentre s'ho pensen tinc un visat provisional.
El primer visat que vaig obtenir va ser a Barcelona, al consolat japonès que hi ha a l'edifici de Caja Madrid, a la Diagonal.
És un visat amb la categoria d'espós de nacional japonès, per obtenir el visat, a part d'estar casat amb un ciutadà japonès, vaig haver de demostrar que tenia prou diners al banc com per poder sobreviure al Japó si no trobava feina. Encara recordo el consol examinant la meva llibreta de Caixa Catalunya.
Malgrat tot, i per estar més segurs, el meu sogre hem va fer d'avalador.
El visat que vaig obtenir era per un any, l'any següent tot i tenir un contracte laboral, el meu sogre va haver de tornar a fer-me d'avalador. El segon visat també era per un any.
Aquest visat que tot just ha caducat era de tres anys. Tinc amics que han obtingut visats de cinc anys, però crec que tot depèn dels convenis amb els països d'origen.
Els EU crec que tenim, si fa o no fa el mateix tracte. I val a dir que millor que els americans, perquè desprès diguin que són cul i merda. No tant no tant.
Ara m'haig d'esperar un any, durant el qual el govern m'inverstigarà, ja sabeu, fitxes policíaques, bicicletes robades, alteracions de l'ordre públic, o púbic, i sobretot quants diners guanyo i quants tinc al banc.
Si tot va bé, l'any vinent seré resident japonès. M'agradarà més el sushi?

Un altre tema es el permís de reentrada al país, es un permís que hem de sol·licitar si volem viatjar a l'estranger.
El primer cop no ho sabia i gairebé perdo l'avió fent tràmits a l'aeroport. Hi ha dos tipus de premis de reentrada, el múltiple i el singular, aquest només es pot utilitzar un cop, l'altre fins que caduqui el visat. El singular val 4.000 iens, i el múltiple 6.000. La gracia es que nomes dura 3 anys com a màxim escara que tinguis la visa permanent. Un manera com una altre de treure diners.
Tota aquesta paperassa no et lliure del control d'emprentes digitals que has de fer cada cop que entres al país, un control només per a no nacionals, encara que hagin nascut al Japó.
Aquestes coses són les que fa difícil que et sentis a casa teva, sempre ets un alienígena, com diu la targeta d'estranger que haig de dur sempre amb mi ( puc ser retingut per la policia sinó ), "Alien registration card".

dilluns, de juny 29, 2009

Conviure amb el risc

Aquesta matinada m'ha desvetllat un petit terratrèmol, és molt comú, no passa res, però ami encara m'inquiteten.
És curiós sabent tots els permisos, inspeccions, i revisions que han de passar les edificacions japoneses per ésser segures en cas de terratrèmols que hi hagi encara llocs com aquest restaurant a Hadano on l'amo aparqui el seu vehicle en un terreny tan perillós. Jo no m'hi atreviria pas.

dijous, de juny 25, 2009

Ramune ( Lamuné )


Ramune és una beguda semblant a la gasosa, molt típica de l'estiu. Es ven en ampolles d'estètica "Showa 30-40" els any 60-70, com moltes coses al Japó, això no canvia mai. Són com les gasoses amb el tap de grapa oles ampolles de "sifon".
L'ampolla té una broc que s'estreny al coll el tap, ara de plàstic i té una bala de vidre que has de prémer cap a dins, la bala queda bloquejada al coll de manera que ni cau dins l'ampolla ni pots treure-la, és molt curiós.

Ramune, que per cert en català es pronunciaria "lamuné", són també uns caramels de sidral, de sabors i colors diversos que als nens el agraden molt. També molt típics del període Showa, actualment hi ha una moda retro que reprodueix els quioscs de llaminadures d'aquells temps, a mi em recorden aquells quioscs on comprava pegadolça de ral i "pipes" a pes. Suposo que la nostàlgia no és exclusiva dels nostres pares.
Com us he comentat abans la Ramune és molt tipica de l'estiu. Al Japó, hi ha icones que representen les diferents estacions de l'any, com a la primavera els cirerers o les mandaries de l'hivern.

L'estiu és època de revetlles ( matsuris ), de foc artificials, de vestir "Yukata" ( kimono de cotó de colors molt brillants ), i de sabors d'estiu.
Els sabors també marquen temporada i les empreses ho saben. Per exemple pel Sant Valentí on es regala xocolata, hi ha cervesa de xocolata, a la primavera tot té sabor de cirerer, i a la tardor de carabassa.
Empreses com Pepsi creen sabors estacionals, com de meló, o cogombre. També Nestle té tota una gama de productes Kit-Kat per cada ocasió, aquest estiu de Ramune, xocolata de color blau cel!

Haig de dir que esta bonissima! El problema d'aquest productes és que només estan disponibles unes setmanes l'any i si t'hi aficiones estàs perdut.

dimecres, de juny 24, 2009

Jo, Reagrupament!

Per fi ! L'esperança.

dimarts, de juny 23, 2009

La Màgia de Sant Joan

Ara fa uns anys, en una nit de Sant Joan em vaig trobar a Madrid, amb un company de feina, l'empresa on treballavem ens hi va enviar a fer un curs d'aprenentatge, un d'aquells rentats de cervell neo lliberals.
Dos catalanets perduts a Madrid, la nit de Sant Joan, en un temps on no hi havia ambaixades catalanes a la "Villa y Corte" vam pensar a comprar unes ampolles de cava i celebrar la revetlla en un caixer de "la Caixa", aleshores encara era una empresa catalana.

Avorrits vam tornar a l'hotel, però un cop ficats al llit, ens va entrar el "riure tonto" i ens vam tornar vestir per acabar en un pub irlandès fotent-nos de Guinness fins allí on l'esquena perd el bon nom. Per tornar de matinada al hotel i rebre una trucada de la nostre cap per preguntar-nos on érem i si estaven llestos per la important entrevista de l'endemà. El seu vol s'havia canceŀlat, i no havia pogut passar la nit a Madrid, per això ens avisava que arribaria de bon matí, era una dona grassa, nacionalista espanyola, que ens feina viatjar en "Spanair" perquè li agravaba el nom. També tenim la teoria de que ens va enviar a Madrid per Sant Joan nonés per "putejar".
Jo poc m'ho pensava però aquell viatge em va canviar la vida, aquell company i jo ens vam fer molt amics, cul i merda. I aquella nit de Sant Joan va ser màgica, el caixer de la Caixa, les Guinness del pub, i el riure tonto, la trucada a la xicota del meu company, va ser la primera vegada que vaig parlar amb qui seria la seva dona, i que ha esdevingut una gran amiga.

La màgia de Sant Joan no entén de fronteres i acompanya els catalans allí on som, potser sense petards, sense cava ni coca, però amb records d'altres nits que hem viscut i que guardem dins la memòria com tresors, d'aquells que, diuen, només es poden trobar la nit de Sant Joan.

Bona revetlla a tothom!

dilluns, de juny 22, 2009

Stop the...

El cap de setmana passat vaig veure aquest cartell d'una botiga de Hiratsuka. És clar que éssent una consulta d'un quiropràctic el cartell fa referència a la lumbàlgia, però a mi la icona emprada em recorda a un ninot fent-se pets.

Per cert, bona revetlla!

divendres, de juny 19, 2009

Com ets dius?

Llegint les peripècies del meu amic Bernat, m'han entrant ganes d'explicar-vos els meu problemes amb la "burrocràcia" japonesa.

El primer és el nom.

Jo em dic Isaac Zamora i Sitjà, la meva dona, Kitamura Aya ( el cognom va al davant ), i la nostra patufa, té dos noms, el japonès, Kitamura Shikibu, i el català Shikibu Zamora i Kitamura, segons consta al llibre de família.
Al Japó, com en altres països europeus, les dones, quant es casen, adopten el cognom del marit i conserven el nom del mig, per exemple, Anne Marie, Victoria Elizabeth.
Al Japó, però, només hi ha el "myouji" ( cognom ), i el "namae" ( el nom ), i tota la família té el mateix "myouji".

Quan em vaig casar amb l'Aya a Catalunya, la seva mare ens va "casar per poders" al Japó, és a dir que ens va inscriure com a nova família a l'ajuntament quan nosaltres encara érem a Catalunya, al hora de triar el nom de la família, la bona dona va triar Kitamura, per tant l'Aya no perdia el seu cognom. Fins aquí tot normal, a mi no m'importa que l'Aya no dugui el meu nom. Ara bé, quan va néixer la Shikibu, i pel fet de jo ésser estranger, la petita es va haver de registrar amb el nom de Kitamura, únic nom que apareix en tota la documentació legal nipona, el meu nom no consta enlloc.
Tenir dos noms de família és un problema i complica molt la paperassa. Al començament no m'importava fins que la petita, va començar ha anar a l'escola, a les escoles criden els nens pel cognom, és rar però és el Japó...

Després de parlar-ho amb l'Aya hem decidit de canviar de cognom, però com us he dit abans, només un nom per família, per tant l'Aya s'haurà de passar a dir Zamora Sitjà, just com la meva germana. I així també, la Shikibu, que es dirà Shikibu Zamora Sitjà al Japó, i Zamora Kitamura segons el passaport espanyol, per la resta del món.

Però resulta que al llibre de família, entre el primer cognom i el segon hi ha la conjunció "i", i aquest és el document legal que es va emprar per registrar el matrimoni a l'ajuntament, tant se val que fa 5 anys la funcionaria es negués a incloure la "i" a la meva targeta d'estranger ( com un DNI ), ara la "i" importa.
Treure la "i" o quedar-me amb un sol cognom, "Zamora" per exemple, requeriria 2 anys de paperassa burocràtica. Arribar fins aquí ja ens ha costat molt, i una reunió interminable amb una agent judicial, per decidir si calia portar el cas davant el jutge.

Total, que ara per ara i com que al Japó monés es pot tenir un cognom, la cosa passaria a ser: zamoraisitja. Que a mi em sembla ridícul però que al japonesos els agrada per que s'assembla a "powerranger", per la manera que tenen de pronunciar l'anglès.
Per cert que la cosa quedara massa llanga per incloure-la al "inkan" o "hanko", el segell que utilitzem per signar. Ara els meus, el del banc fet de fusta i a mà, i el normal, de goma només hi posa "ザモラ" ( Zamora ), pero si s'ha incloure tot el nom quedaria així, "ザモライシッジャー", llarg, eh?

Un altre dia us explicaré els temes visa i permís de conduir.

dimecres, de juny 17, 2009

Sori-Daijin Kantei



El Sori-Daijin Kantei és la Casa dels Canonges del Japó. L'edifici conegut popularment com a Kantei és la residència oficial del primer ministre japonès.

"Kantei" és també usat de forma metonímica per referir-se la l'oficina del primer ministre.

Malgrat que el títol de primer ministre es remunta a l'any 1885, no va tenir residència oficial fins 1929, un edifici Art Déco inspirat en Frank Lloyd Wright. És curiós que el nou edifici construït l'any 2002 s'assembli més al Pavelló Alemany de l'Exposició Universal de Barcelona 1929, de Mies van der Rohe.

De l'antic edifici Art Déco només en queden les fotos, cosa típica en aquest país. Es com si per construïr el nou Hospital de Sant Pau s'hagués enderrocat el de Domènech i Montaner. Guardant les distàncies, és clar, però és que a Tòquio queden tant pocs edifics històrics que es poden comptar amb els dits d'una mà.

dimarts, de juny 16, 2009

eLEQUTE

Avui mentre cercava imatges de Ponyo, la darrera peŀlícula de Miyazaki Hayao al YouTube, he trobat aquesta joia del "frikisme" japonès, es diuen eLEQUTE, una parella que versions cançons a l'estil House. La noia es diu Kachin, bufona com ella sola es disfressa i balla davant un fons una mica tronat. El Productor és Ryussy69 guardonat per les seves mescles i música de club.
El resultat és espaterrant! A mi m'encanta!







dilluns, de juny 15, 2009

Coixins voluptuosos

Fa una setmana, passejant per Akihabara, el barri "otaku" de Tòquio, vaig veure això...

Coixins "mamella" amb el dibuix de personatges de manga.

dijous, de juny 11, 2009

Les "xapes" japoneses

Ahir l'amic Carquinyol ens parlava de les famoses "xapes" i la polèmica sobre elles per motius del distintiu autonòmic.
Al Japó no hi ha distintius nacionals, és una illa i difícilment veurem cotxes japonesos fora del país, i poques vegades veurem cotxes estrangers a l'illa, massa lluny del continent per tenir ferrys que transportin vehicles.
Això sí, tenim tota un reguitzell de matrícules segons la categoria del vehicle.
Si és un ciclomotor la matrícula serà rosa amb caràcters blau marí.
Si és un microcar la matrícula és blau cel.
Si és un "keyosha" un automòbil de 4 rodes de menys de 660 cc. privat, la matricula serà groga amb caràcters negres.
Si és un "keyosha" d'us comercial la matrícula serà negre amb caràcters grocs.
Si és un automòbil privat, de més de 660 cc. la matrícula serà blanca amb els caràcters verds.
Si és un automòbil comercial la matricula serà verda amb caràcters blancs.



Les plaques són de metal amb el número premsat i en relleu, però n'hi ha de plàstic amb els números lluminosos.
També poden tenir marcs decoratius, entre els més populars Winnie de Pooh o Hello Kitty.
A les matrícules hi apareix la regió, un número, una lletra que indica el tipus de vehicle, i el número d'usuari, aquest és de màxim 4 caràcters i es pot triar. Per exemple al cotxe del meu sogre hi ha la data de l'aniversari de la meva filla.
També hi ha un segell de metall incrustat amb el kanji de la prefectura.
Les regions no són prefectures polítiques sinó antics comptats, així doncs Tòquio té més d'una regió, la més "xula" és Shinagawa. És com tenir un cotxe amb matrícula de Pedralbes.
Nosaltres, que vivim a la prefectura de Kanagawa, tenim matrícula de Shonan una zona, també molt prestigiosa d'aquesta prefectura, per ésser una zona plena de parcs naturals, i tenir una costa molt apreciada pels surfistes. Així doncs ens passegem tot cofois amb el nostre "Shonan" a la matrícula.
Una altre diferència amb les matrícules "espanyoles" és que són identificatives del conductor no del vehicle, per tant quan aquest vehicle és venut, la matrícula serà una altre totalment diferent. Així mai hi ha els típics problemes de multes que t'arriben a casa anys després d'haver venut el cotxe.

Si voleu jugar a crear una matricula japonesa poden visitar aquest web.

dimecres, de juny 10, 2009

Nomikai

Nomukai és un fenòmen molt típic al Japó. Es tracta d'anar a beure alcohol amb els companys de feina després de plegar.
De vegades és obligatori, vull dir que no és que directament t'obliguin a anar-hi, però si no hi vas tens poques possibilitats de millorar la teva situació a l'empresa, i la relació amb els teus companys o amb el teu cap es deteriora.
És feina, segons el meu sogre.
Nomukai és un dels molt motius per els que molts pares no veuen els seus fill abans d'anar a dormir, o perquè les jornades de treball s'eternitzen fins la mitja nit.
Si quedava amb algun amic a Tòquio després de la feina en tornar a casa amb el tren "Ventafocs" ( es diu així perquè és el darrer ), els meus companys de viatge eren "salryman" totalment "gat" dormint la mona.
Quan comences ha agafar confiança amb un japonès, de seguit et pregunta si beus, si ets un gran bevedor segur que tindràs èxit socialment en aquest país. Jo crec que tenen un greu problema d'alcoholisme.
He vist els meus caps totalment borratxos, així com presidents d'empreses, amb la cara vermella com un titot per la quantitat de sake ingerida.

Un dels dies on es veu mes és el dijous (mokuyoubi), molts estudiants tornaran a casa el divendres, així com molts salaryman que dormen a Tòquio però tenen la família a Chiba, Kanagawa, o altres prefectures veïnes. Per tant el dijous és el dia del "comiat". Un amic meu americà d'origen irlandès ha fet un joc de mots molt divertit. Ell del mokuyoubi en diu "nomuyoubi" ( nomu=beure, youbi=dia ), és molt enginyós.

Malgrat tota la cultura alcohòlica japonesa, no els veurem beure de dia, almenys al Japó, beure és cosa de la nit. A diferència de nosaltres que es podem prendre una "Estrelleta" de vermut, o acompanyar un dinar amb un bon vinet. Al Japó es beu per emborratxar-se.

És també un costum molt popular beure una cervesa després del bany, després d'una jornada de treball, segons els japonesos és un dels plaers de la vida, una cerveseta fresca després del "ofuro" ( el bany ) acompanyada d'unes faves salades o tires de calamar sec.

Personalment no m'agrada beure, m'agrada un bon vi que acompanyi el sabor de la cuina, o una cervesa ben fresca en una terrassa d'algun bonic passeig a l'ombra de vells plàtans.
Per això només em prenc una cervesa, un cop per setmana, és molt divertida la varietat de dissenys i marques de cervesa d'aquest país. Tinc tot una col·lecció de fotos de les llaunes que he anat bevent, escollides més pel disseny que per les qualitats aromàtiques.
El cap de setmana passat, mentre la germana petita de l'Aya esdresava la seva cambra va trobar una llauna de Voll Damm que va comprar el primer cop que va visitar Catalunya, oblidada en algun racó havia caducat fa 5 anys. Val a dir que, com a bon exiliat, em va fer iŀlusió aquella troballa, i que malgrat les aparences, el contingut es conservava perfectament. I és el sr. Damm sap fer cerveses.

Un altre exemple de la presió social per la beguda és que quan vaig a sopar amb els meus sogres, el meu sogre demana un parell de gerres de cervesa abans de fer la comanda, sense preguntar-me si vull o no vull beure, abans de que em pugui acabar la cervesa ja ha encarregat un parell d'ampolles d'Atsukan ( sake calent ). No puc refusar, seria una ofensa per part meva. De fet el meu sogre, sempre que em presenta als seus amics o companys de feina els diu que ser beure molt bé ( potser perquè no se'm torna la cara vermella ) i que m'agrada l'Atsukan, amb gran complaença per part dels seus interlocutors, ja que aquesta beuda és molt tradicional.

Per cap d'any em van regalar dues ampolles "enormes" de sake, que encara no he encetat, doncs el meu sogre, de tant en tant em pregunta si ja m'he begut les ampolles, i em presiona a fer-ho per que la vida del sake és molt curta, un any! Bé encara tinc temps, no?

El que vinc a dir és que una cosa és beure per plaer, moderadament, i una altra és obligat per convencionalismes socials totalment erronis, des de el meu punt de vista.

divendres, de juny 05, 2009

Donuts i Tamagotchis

Recordeu les famosos "Tamagotchis" aquelles mascotes virtuals que "vivien" en una mena de rellotge amb pantalla de quars, la meva germana petita en tenia un, jo mai vaig acabar d'entendre com anava.
Bé, els tamagotchis, que per cert en japonès vol vir "ou rellotge", van passar de moda, però ara han tornat. Els personatges són dibuixos animats, amb tot el merchadising que els acompanya.

L'altre dia passejant per Harajuku, uns dels barris més divertits de Tòquio, ens vam trobar amb una botiga de donuts tamagotchi, són donut normals, però la botiga està decorada com si fos part del món virtual d'aquests personatges.
A Harajuku els lloguers són caríssims, i les botigues desapareixen d'una setmana per l'altre. Jo mateix faig fer el web per una botigua de batuts de fruita que es trobava al carrer principal del barri, Takeshitadori, però quan vaig voler acompanyar als meus pares de visita ja havia desaparegut. Al lloc on ara hi ha la botigua de donuts hi havia una botiga de roba per noies, que tenia forma d'avió, era tan original que va sortir en programes de televisió, es deia Shamrock.
A veure que dura aquesta...

dijous, de juny 04, 2009

En suport de Tòquio 2016

Dono el meu suport a la candidatura de Tokyo 2016 pels propers Jocs Olímpics.

Perquè és la meva ciutat, per la cultura de l'esport dels japonesos, perquè ens generarà molta riquesa, i per que em fotria molt que Madrid organitzés uns jocs i els aprofités per fer propaganda espanyolista, i que Barcelona en fos subseu. Madrid no en sap, no té tradició esportiva, que fan? Futbol i bàsquet i prou. I a sobre els qui els organitzen la candidatura són catalans. Que és Madrid, una ciutat grisa i lletja, construïda artificialment en mig del no res, amb palaus aixecats amb l'argent i l'or espoliat als americans, amb museus farcits d'obres art robades a les colònies. Federacions esportives creades amb el sol propòsit d'anular les seleccions esportives nacionals. Amb aquest currículum on volen anar? Quin és el motiu per voler tenir uns JJOO, sinó per que no poden viure amb el fet que Barcelona els ha tingut i ells no.
Al Japó no són pas uns angelets, el govern central va rebutjar les candidatures d'Osaka i Kyushu, en favor de Tòquio, tot i que aquesta ciutat ja els va organitzar l'any 1964. I és que, em sap molt greu dir-ho, però no hi ha vida més enllà de Tòquio, Japó és un país tan centralitzat que la capital no té rival.

A part d'aixó, no es pot negar que els japonesos tenen una gran cultura de l'esport. Es practica des de petits, escoles, instituts i universitats tenen clubs de diferents esports. Alguns com el baseball o el rugbi, amb competicions nacionals retransmeses per televisió i seguides per milions d'espectadors.
La Marató de Tòquio és tan popular que no hi pots participar si no et toca per sorteig, són tants els que hi volen participar que col·lapsarien la metròpolis.
Penseu quan esports han nascut al Japó, Judo, Karate, Aikido, Arc, Kendo, Sumo, etc...
La cultura ecològica també és molt forta, Mottainai ( reciclar ), es un mot emprat constantment. Els japonesos viatges en tren o bicicleta. Reciclen l'aigua de la banyera per la rentadora, i és el primer productor de cotxes híbrids del món.
El voluntariat, no conec cap societat amb mes voluntariat per tot, des dels iaios que reculen les deixalles al parc, als voluntaris en ONGs.

Projecte del nou Estadi Olímpic.

Imatge del web.

Una imatge dels pavellons esportius, noteu la constant d'integrar l'arquitectura creant un entorn verd.

La Vila Olímpica, un jardí en mig de la ciutat. Per tots aquest motius m'agradaria que Tòquio fos la ciutat Olímpica del 2016.

dimecres, de juny 03, 2009

Vista aèria

Feia temps que cercava una imatge que il·lustrés la situació del meu poble, Hadano, respecte al Mont Fuji. L'altre dia em vaig trobar aquesta propaganda dins el diari.
És d'una immobiliària que ven terrenys a Hadano, on es veu que ens cauran veïns del cel.
El poble de la costa és Hiratsuka, on ens mudarem d'aquí dos mesos.
En veure aquesta imatge m'he sentit una mica pompeià. Tot i que el Fuji fa molts, molts anys que no es belluga, dorm no és mort. Diuen que si "petés" les cendres cobririen Tòquio...que està a 60km d'aquí.

dimarts, de juny 02, 2009

Passejant amb bici per Hadano

Ara que tinc una bici com "Déu mana" puc gaudir millor dels paisatges de Hadano...

El passeig del "mizunashigawa" el riu sense aigua. Que mena a Tokawa koen.

On hi ha un pont per vianants construït l'any 1989, quan Japó era el país més ric del món...

30 minuts, amb bici, de casa, la muntanya i els ocellets...

dilluns, de juny 01, 2009

Micacos a 250 iens!

Dedico aquest post al company Carquinyol.
Micaco, és com en diem dels nespres a Badalona, al Japó són fruites molt populars, per a mi no tenen el sabor dels micacos del Maresme, es dien Biwa, tot i que micaco o "mikako" en japonès vol dir sabor, no té res a veure. Ara és temps de biwa tot i que trobar-los tant be de preu no és fàcil.
Un fet que em va fer feliç és que la meva petita de 3 anys era la primera vegada que en menjava i li encanten, ara diu que en vol menjar a tothora, serà el ADN badaloní?