dijous, d’abril 30, 2009

Un bosc per d'aquí mil anys

Ahir, el dia de Showa, ( l'aniversari de l'anterior emperador, reciclat en un dia de festa ), a Hadano vam tornar a plantar arbres, per crear un bosc que duri mil anys. Després de dues hores de discursos interminables parlant del futur verd del país, l'eminent "Doctor Xaruc" va repassar els noms del arbres que plantaríem un per un, per acabar amb un examen oral per saber si l'haviem entès. Després ens van fer un classe, de com s'havia de plantar un arbre.

Tots degudament organitzats per grups, amb un líder que ens supervisaria el tros.

Un dels patrocinadors de l'acte era el Mainichi Shinbun, el diari on treballa el meu sogre, aquesta és la mateixa empresa que publica el Sponichi, el diari d'esports, aquí que vingués convidada una escola de Sumo. A la imatge es veuen els estudiants vestits amb els seus Yukata i els cabells engreixats, amb una substància que, per a mi, fa molt bona olor, entre encens i resina nova.

Els troços estaven dividits per cordes i fites de bambú, els que duen la gorra vermella eren els caps de colla. I la nena amb les botes de maduixes, la "meva cap".

El senyor que va vestit com si anés a la oficina, amb ulleres, és un antic Yokozuna, un campió de Sumo, no en recordo el nom, però s'ha aprimat molt. Ara dirigeix una escola, era al·lucinant veure com dirigia els aprenents, tenien una disciplina gairebé militar.

Podeu veure, tots els Sumo, barrejats, vestits més esportivament que amb els Yukata, se'l diferencia clarament pel pentinat i el "volum". El gos del fons, de samarreta blanca i pantalons negres que duu un mocador al coll és un Rikishi molt bo, Amishiki. Veieu com se'l miren les noies de vermell?

dimarts, d’abril 28, 2009

Cada quan us canvieu els llençols?

Ahir estava mirant un programa sobre preguntes trivials, de les que mai es fan als programes científics, però que molt sovint ens em fet, almenys la gent normal.
Preguntes com; Que voldries menjar si només et quedés un dia de vida; Quin és el moment del dia en que et sent més trist; Des de quant quilos es considera que una dona japonesa és grassa?( per cert 60 kg ). O, cada quants dies canvies els llençols del llit.
Des d'occident tenim la imatge de que el Japó és un país molt net, i que els seus habitants estan obsessionats per la neteja i l'ordre "ZEN", error això és Suïssa! De fet els japonesos tenen costums que per a nosaltres poden resultar xocants, des del punt de vista higiènic.
Per exemple banyar-se tota la família en la mateixa aigua, malgrat que es renten abans de ficar-s'hi, hauríeu de veure la fila que fa quan es refreda l'aigua.
Una altre és la de no mocar-se mai, i anar xuclant els mocs sorollosament amunt, amunt! Xarrupar el fideus o mastegar amb la boca oberta. Escopir al carrer és un altre dels vicis dels meu conciutadans.
Una de les coses que més m'exaspera és el desordre de les cases japoneses i la brutícia i la pols que acumulen, de fet només fan "dissabte" un cop l'any, per Cap d'Any. Això val també pels temples, és increïble veure en quines condicions tenen les talles policromades dels Déus, peces, algunes considerades Patrimoni Cultural de la Humanitat.
Una de les coses que us sorprendrà quan visiteu aquest país és la quantitat de roba estesa que hi ha per les cases, balcons, terrasses, o al carrer. Malgrat tenir electrodomèstics "supersonics", els japonesos són molt reacis a usar la secadora.
Una de les peces de roba que veurem més sovint esteses és el futon, els treuen cada dia, per airejar o per que els toqui el sol, que segons ells, mata els bacteris, no tenen en compte la contaminació de l'aire, o que el fet de penjar un futon aprop d'una carretera transitada no és precisament el millor per "matar bacteris".

Per això no em va sorprendre la resposta a la pregunta. Cada quants dies canvies els llençols? La cosa va anar així:
3% cada dos o tres dies.
23% cada setmana.
36% cada dues o tres setmanes.
38% un cop al mes.

Ja ho sabeu, si mai aneu a dormir a cada d'un japonès, mireu de fer-ho el dia que canviïn els llençols!

dissabte, d’abril 25, 2009

La caiguda de la Ràdio Nacional

L'octubre de 2006 vaig publicar aquest dos pots:
On vas Catalunya Ràdio?
En ells em lamentava del caire que havia emprès l'emisora de ràdio, nacional de Catalunya.
Es va començar pel eliminar el Mikimoto, després Clapés, Basté, i el cop mortal, Bassas. Catalunya Ràdio és una ombra del que havia estat.
Aquesta Diada de Sant Jordi, es presentaven els resultats de les audiències, en que RAC1 superava la ràdio nacional. És clar perquè si vols escoltar la Catalunya Radio que estimàvem has d'escoltar RAC1, on han anat a parar tots els professionals expulsats, per "purgues" polítiques.
Al pas que va TV3 aviat li passarà el mateix. De moment, però, no hi cap canal de televisió en català que pugui fer ombra al canal públic. Però temps al temps.

divendres, d’abril 24, 2009

Fer-ne un gra massa

Fa un parell de nits, uns dels membres del grup musical més famós del Japó, SMAP, va ser arrestat per anar despullat, begut, fer soroll i resistir-se a les autoritats.
Sembla ser que el popular cantant i actor, després de passar per un parell de "isakaya" ( bars ), i amb un pet considerable, va començar a cantar en coreà ( és famós per la seva fluïdesa en aquest idioma ), despullat, en un parc a prop de Tokyo-Midtown, al barri d'Akasaka, un dels més cèntrics de la ciutat.
Alertats pels veïns, agents de la comissaria propera s'hi van atansar, però Kusanagi s'hi va resistir. Sembla ser que el gat va ser considerable.

Ja fa dos dies que la premsa no parla d'una altra cosa, d'acord que l'home va fer mal fet, però apart de despertar alguns veïns "pijos" no va fer res més, era de nit i poca gent va veure les seves parts pudentes.

Malgrat tot sembla que li vulguin arruïnar la vida, un dels anunciants, l'organisme promotor de la TDT, ja li ha retirat la publicitat, el seu president ha fet unes declaracions molt severes contra Kusanagi, dient que la seva empresa no pot tolerar que el personatge que els representi tingui aquest tipus de capteniment.
Aquest matí he vist com una gernació de fotògrafs esperaven de sortís dels jutjats, on fa dos dies que hi està retingut, dos dies! Esperant el registre de la policia al seu apartament, a la recerca de drogues!
Alguns canals ha ofert una reconstrucció del cas, tipus CSI, amb maniquins i tot!

Fins hi tot en parlaven, la premsa coreana, i xinesa aquest matí.

Kusanagi és membre més seriós del grup SMAP, i el que té millor enfocada la seva carrera com a actor, en papers dramàtics de considerable qualitat, és un ídol dels joves, i rei dels anuncis per televisió, per això l'impacte ha estat tan gran. Però, per a mi que tots plegats en fan un gra massa.

dijous, d’abril 23, 2009

"Pan con tomate"

És la fi de la nostra nació?
Aquest cap de setmana, parlant amb els meus pares, em vam expressar la seva preocupació per l'estat del nostre país, petites coses que fan que te n'adonis que està canviant, s'està espanyolitzant a un ritme accelerat, a uns nivells que no van aconseguir ni 40 anys de dictadura franquista.
Per exemple abans quan anaves al metge, el 99% de les vegades et robaves amb un facultatiu català, ara són argentins que ni entenen la llengua.
El mateix passa amb el cos d'infermers i auxiliars clínics, vinguts de ves a saber quin país.
La medicina catalana, metges i infermers, investivadors, etc, han gaudit fins ara de gran prestigi internacional, no fa gaire que llegia un article on es deia que els hospitals francesos es rifaven les infermeres catalanes pel seu gran nivell de preparació.

Un altre punt preocupant és el teatre, fa anys vaig assistir a l'estrena de Sweeney Todd, al Poliorama, en català, eren temps de la Cubana, Dagoll Dagom, els Comediants ( en català ), Flotats, el Lliure de Gràcia, el Romea, pocs teatres com ara al Goya i algún com l'Arnau del Paraŀlel feien representacions en castellà. Avui en dia s'ha estrenat Sweeney Tood en castellà, per mateix equip que l'havia representat en català, hi la "Bella y la Bestia" ( també en castellà ) i la Concha Velasco, actuant a Barcelona, òbviament en castellà.
El partit sobiranista s'ha venut per la poltrona, i em perdut la fe.
La independència no és seriosa, i, segons la vicepresidenta espanyola, som uns egoistes que ens mirem el melic quan hauríem de treballar per un objectiu comú, sortir de la crisi.
Bé, per a mi, un dels principals motius de la crisi és pertànyer a l'estat espanyol. Però ésclar, com sentia l'altre dia un català que deia: "...no jo, també sóc espanyol, no sóc tan tancat, sóc més obert". Potser sí, obert de cames i que els espanyols et vagin enculant, penso jo.

Estic fart de veure el Barça pel la tele japonesa representat per la bandera espanyola, o que a Skype per Windows el nom dels meus contactes residents a Catalunya estiguin "decorats" amb la ditxosa estanquera.
Esportistes catalans i gents de les arts en general, s'han apuntat al carro de l'espanyolisme internacional, cosmopolita.
Tertulians de ràdios catalanes, que comenten: "aqui a Espanya..." I TV3, que cada dia parla més xava, treu en pantalla "nengs" ignorants i de baixa estopa, púrria xarnega de barriada, que no mereix ni un segon d'atenció.
L'altre dia comentava que no podria tornar a viure a Catalunya, se'm rebentaria la fel, no puc viure en un país desfet, que ha perdut les arrels i es dissolt com sucre al "café para todos". Quin futur veurà la meva filla? Hi haurà Catalunya quan sigui gran?
On són programes com "Terra d'escudella", o Botó Fluix?, els nens catalans els dissabtes al matí veuen Disney Channel en castellà, berenen en castellà, i juguen a la Nintendo en castellà.
On són "Rialles", o els esplais com els de Sant Josep que, malgrat que catòlics, ens ensenyaven els valors de la nostra terra, les nostres cançons, les nostres festes, i ens llevaven de bon matí, estant de colònies, amb la Història de Catalunya en cançons sonat a tot drap en un tocadics de maleta.
Berenàvem pa amb xocolata i llegíem "el Cavall Fort", "Tretzevents" o "el Patufet".

On a quedat l'escola amb la biblioteca farcida amb l'Enciclopèdia Catalana, la coŀlecció de clàssics d'Edicions 62, i una edició espellofada per l'ús del Zoo d'en Pitus.

On han són els llibres en català que regalava "la Caixa" per Sant Jordi, i les historietes iŀlustrades per la Pilarín Bayès que em regalava, de tant en tant, el seu director.

Potser, no tenen cabuda en la Catalunya actual, potser formaven part d'una cultura massa local, massa de pa sucat amb oli, valors anteposats a la Catalunya cosmopolita que renega de la barretina i el llonguet per cuines de disseny amb títols en francès.

Avui és Sant Jordi, desde terres llunyanes recordo aquesta festa amb nostàlgia, del que havia estat del que era, Sant Jordi va matar al Drac, això creiem, però no era mort, el Drac és viu, amb més força que mai. I Sant Jordi, on és Sant Jordi?

Product of spain, spanish design, Gran Premio de España, Spanair, i pan con tomate!

dimecres, d’abril 22, 2009

Algunes supersticions japoneses

El diumenge passat, després de sopar, a la cuina de casa, mentre endreçàvem, l'Aya va i de sobte em pregunta; "ara és de nit o vespre".
Caram, quina pregunta! Eren les 8, crec que en català oriental diem vespre fins les 9, les nou del vespre i les 10 de la nit. Després de rumiar-m'ho, li vaig dir que encara era vespre.
No vaig entendre perquè m'havia fet aquesta pregunta fins que la vaig trobar una mica més tard tallant les ungles de la nostre filleta.
Us preguntareu quina relació té l'hora del dia i tallar les ungles d'un fill. Al Japó, molta!
És una superstició, hi ha la creença de que si els fills es tallen les ungles de nit no podran estar al costat dels pares en el moment de la seva mort.
Acomiadar els pares en el moment final és molt important pels japonesos. De fet hi ha tot un seguit de creences i supersticions relacionades amb la mort.
Per això l'Aya volia saber si per a mi era de vespre o de nit, per poder tallar les ungles de la patufa.

Altres supersticions relacionades amb la mort són el no utilitzar lletres de color gris, perquè és el color de les esqueles.
Quan ens vestim el kimono, el "jinbe" o el "yukata" part esquerra ha d'anar per sobre de la dreta, ja que la forma contraria és la manera en que es vesteixen els morts, sense diferències de gènere.
El número 4 llegit sovint com a "shi", s'interpreta com el número de la mort, per això no hi ha hotels amb cambres número 4.
La dona del meu company de feina, es va disgustar molt en comprovar que la matrícula de seu cotxe incloïa els números 4 i 2, "shi-ni", que es pot llegit com a "dos morts".

I és que el Japó és un país ple de supersticions i amulets de la bona sort.

dilluns, d’abril 20, 2009

Bombers americans

Fa unes setmanes, en una visita a Yokohama, vam visitar una zona controlada per una base militar americana, em va sorprendre molt veure que hi havia amples extensions de terreny en mig de la ciutat que pertanyien als EUA, reixes altes i cartells avisaven de la prohibició d'entrar dins l'àrea. Un tros d'America al bell mig del Japó.
Una alta cosa que em va sorprendre és el cos de bombers de la US Navy ( Marina Americana ), de fets els bombers eren japonesos però els vehicles tenien matrícula militar americana, i fins hi tot hi havia models de camió portats des dels EUA.
Val a dir que hi una forta presència militar americana a la prefectura de Kanagawa, sobretot a la ciutat d'Ebina, on es veuen passar avions i helicòpters a tot hora. Suposo que ens defensen del Nord Coreans, o així ho espero.

Lluny d'aquí a les illes d'Okinawa, els americans tenen previst tornar a casa, hi ha molta pressió per part dels habitants de l'arxipèlag encapçalada pel seu prefecte, però la pregunta és, de que viuran tots els negocis que tenen com a clients els soldats de l'Oncle Sam?

Durant el meu primer any al país, vaig assistir a un festival cultura d'una petita universitat local, The Sophia Unisersity, havien muntat un espectacle musical al gimnàs que fa, tot sovint, de sala d'actes, teatre, o dormitori d'emergència, em vaig adonar que tot l'equip de megafonia era dels Marines estacionats a la zona, els vaig veure carregar el material en grans camions caqui amb el US a les lones.
Gran altaveus, micròfons, focus, taules de so, etc. El primer que vaig pensar va ser com era que els Marines tenien tot aquell material.
Eren èpoques de Bush i el mal rotllo, i no vaig pensar que els estudiants de la universitat havien tingut molta sort de que "les forces d'ocupació" els deixessin tot aquell material de franc, però ara, passat un temps, ja no els veig tant malament ni em fan tanta nosa.
L'altre dia, en veure la caserna de bombers, no vaig poder evitar sentir una certa gratitud al terrible "Papu", l'enemic yankee.




divendres, d’abril 17, 2009

Senyors de la comissaria,..

He sentit i llegit moltes històries sobre estrangers que viuen al Japó i el tracte que han rebut per part de la policia. Pero jo, en cinc anys al país no hi havia tingut mia cap problema, dins meu pensava que era perquè no surto de nit, torno a casa a hores raonables, no freqüento barris problemàtics, visc en una ciutat tranquil·la i respecto les normes d'urbanitat.

Avui quan sortia de l'estudi per tornar a casa els he vist venir, el carrer és estret i a les forques, de doble sentit i molt freqüentat per vehicles que l'usen com a drecera que mena a la carretera intercomarcal, anaven amb els llums d'alarma encesos, i m'he esperat amb sense muntar a la bici a que passessin. Aleshores s'han aturat, un dels agents m'ha fet una pregunta que encara no he entès. Han baixat del cotxe patrulla i m'ha fet anar fins l'altra vorera del carrer, per revisar-me la documentació, primer la targeta de identitat que tots els estrangers hem de dur a sobre, aleshores m'ha demanat la targeta de la seguretat social, on apareix el nom de la meva família.
Es veu que volien esbrinar si la bicicleta era robada, han revisat el número de bastidor, la matrícula, i han trucat a la central per veure si hi havia alguna denuncia. És clar que no! Aleshores m'ha preguntat de qui era la bicicleta, la va comprar de segona mà la meva sogre així que els els he dit el nom, m'han preguntat el nom de la meva dona, i cap on em dirigia. Es veu que no s'han aclarit i m'han fet acompanyar-los fins la "Koban" ( és com una petita estació policia de barri ). Un agent al meu costat, jo empenyent la bici i un altre amb el cotxe que ha anat passant.
Seguint l'agent he passat de davant dels veïns de l'estudi, per davant de la peixateria, la carnisseria, la botiga de licors, i una botiga de roba de segona mà. El "omawarisan" ( guripa ) anava saludant als veïns mentre jo no sabia on mirar, amb la cara vermella del tràngol.
Tot hi no haver fet res de dolent, haver d'acompanyar d'un policia no és una imatge gaire agradable.
Un cop a la "Koban" han tornat a fer les comprovacions, per acabar esbrinant que la bici no era de la meva sogre si no de la meva dona, primera notícia! Es veu que la va comprar la sogre però la va posar en nom de l'Aya.
Sembla ser que aquesta comprovació no la podien fer des del cotxe patrulla ( inútils ), i tot que sabien el nom de la meva dona, la meva adreça, que és la mateixa que la de la meva sogre, han hagut de muntar tot el numeret, no fos cas que un "perillós" lladre de bicicletes de segona mà de 30 euros s'evadís de la justícia nipona.
No els culpo per fer la seva feina, la part fosca és el perquè m'ha aturat, se m'ocurreixen diverses opcions.
1. Sóc guiri i vaig en bici. ( per tant l'he robada, tothom sap que els guiris ens dediquem a robar les bicis dels pobres japonesos, quan no ens dediquem a crear riquesa al país, amb una empresa disseny que factura a empreses americanes, i per tant introdueix dollars al país, o es fa una casa que paga amb un grapat euros portats d'Europa ).
2. Després de l'assessinat de l'altre dia el batlle els ha fet posar les piles ( no queda be tot just un any abans que l'emperador visiti el poble ).
3. Tenien una denúncia del robatori d'una bici igual que la meva. ( vull dir de l'Aya ).
4. Han descobert que avui posava vert als ministeris d'immigració i justícia al meu blog. ( Big Brother is watching, me! )

Haig de dir que, malgrat tot, el tracte rebut ha estat correcte, m'han demanat excuses per les molèsties ( penseu-vos abans ), i m'han desitjat un segur camí de tornada a casa ( sí, si no és que algun iaio es salta un stop, com ahir i se m'empassa amb el "puto" Nissan "iaiomobil", o topo amb alguna "maruja" en bici sense llums i en contra direcció ).
De camí veig una "garrula" en cotxe, fumant i parlant pel mòbil, amb la tele posada, i el nen dret, sense lligar al seient del copilot. On ets ara "omawari" collonera?
Dormiu tranquils ciutadans de Hadano, la ciutat està segura gràcies als nostres herois.

dijous, d’abril 16, 2009

Llei injusta

Ahir llegia aquest article al Mainichi Daily News.

"Arlan i Sarah Calderón deien un adéu plorós a la seva filla de 13 anys, Noriko, dilluns, abans de ser deportats a les Filipines.

La parella perdia finalment la batalla legal contra les autoritats de immigració que començava l'any 2006 després de la detenció de Sarah. A Noriko, que ha nascut i ha estat criada totalment al Japó se li permetrà romandre al país amb un visat de residència especial.

Altres menors en circumstàncies similars estan sol·licitant visats semblants arran del cas, amb ajuts d'experts en dret que fan campanya perquè es redacti una nova normativa per a aquestes situacions, però el debat va per llarg.

La família Calderón ha passat part del dia anterior a la deportació repartint targetes de gràcies per als transeünts davant l'Estació de JR Warabi, on s'havien recollit signatures per a una petició que demanava la residència especial.
Dreta sota un cirerer florit amb seu uniforme escolar, Noriko deia que volia mostrar la seva gratitud amb tots els que els havien ajudat.
" Ha estat gràcies a les moltes signatures recollides que puc restar al Japó". Ha afegit.

La família guanyava el suport de l'assemblea local de la ciutat el passat març, que decidia donar suport al seu intent d'aconseguir la residència especial a Noriko per garantir la seva educació. A banda de només parlar japonès, si era forçada a retornar a les Filipines, hauria de començar un programa nou educatiu molt diferent al que està acortumada amb tots el perjudicis que comportaria per la menor.

Noriko viurà amb els seus oncles i podrà continuar estudiant al seu institut. Els advocats de la família han aconseguit reunir un milió i mig de iens per pagar les despeses escolars. Els seus pares de retorn a Manila a la recerca de treball intentaran enviar diners tan aviat com els sigui possible.

Després de la deportació els pares de Noriko no podran tornar al país de visita fins rebre l'autoritzacio del govern. Però les autoritats no han assenyalat encara cap data.

El secretari general d'Amnesty International, Makoto Teranaka ha criticat durament la deportació de la família Calderón.
"Cal prendre totes les mesures per assegurar el millor pels infants, han aplicat aquesta decisió contravenint la convenció internacional dels drets dels infants". Ha dit.

"Però els buròcrates del ministeri han estat inamobibles". Segons el ministeri si haguéssin seguit la llei estricament, també haguéssin hagut de deportar Noriko.

El ministeri de immigració ha basat el seu cas en el fet que els Calderón van entrar al país amb un passaport fals al ser rebutjada la seva residència, i en que la situació política actual a les Filipines és estable.
La deportació comporta la prohibició de tornar al Japó en cinc anys, tanmateix el ministre de justícia Eisuke Mori, ha promès que es concedirà a la família un permís especial per visitar la seva filla."

L'any passat es va deportar una família iraniana, amb el mateix drama, però pitjor, i és que com es pot condemnar a unes nenes, en aquell cas, a abandonar el seu país de naixença, la seva cultura per un país musulmà on impera la llei islàmica i sense cap dret democràtic garantit. La solució aleshores va ser la mateixa que amb els Calderón. Però separar famílies amb canalla petita no és el millor.
I és que al Japó té unes lleis molt dures de immigració, i no del tot justes, ja que si cap dels pares és nacional el nou nat, malgrat néixer al país, no és reconegut per l'estat.
El fet d'estar casat amb un nacional tampoc garanteix el permís de residència. Permís que haig de renovar properament. Hi no és que hi hagi xenofòbia oficial, és que és un país amb normatives encarcarades en un sistema burocràtic antiquat, molt lluny de la realitat social del país. Un país que té la població més longeva del món, carregat d'avis i cada cop menys joves que els puguin pagar la jubilació.
No estic d'acord amb el fet que la família Calderon falseges el seu passaport, però cal tenir en compre les Filipines fa 20 anys, i la demanda de treballadors d'aquell país al Japó. Crec que van cometre un error greu en no normalitzar la seva situació abans, i també em faig greus que hagin pogut estar així tants anys.
Peró si una persona no és d'on neix i d'on s'educa i es fa gran, aleshores hi ha quelcom erroni, que manca al sentit comú.

dimecres, d’abril 15, 2009

Paga tu mateix

L'altre dia vaig anar al supermercat d'aprop de casa després d'unes setmanes de no haver-hi anat, i em vaig trobar aquesta màquina.
És una caixa automàtica de pagament. Em va sorprendre car no veig quin sistema de seguretat ha de tenir per evitar que algú es faci el murri i marxi sense pagar tot el que ha comprat. Però és clar som al Japó, on el concepte murri no existeix i la majoria de la població respecta la llei, o no se'ls passa pel cap no pagar. Hi ha petits furts, és clar, com a tota arreu, i vigilants camuflats, però dubto que la situació sigui tan greu com a Catalunya.

Aquestes caixes van molt bé per estalviar cues, sobretot si has comprat poques coses, com ara algun menjar preparat, o alguna beguda, en casos de compres de més volum prefereixo les caixeres que et van posant els productes ordenadament dins la bossa de manera molt metòdica i eficient, per acabar amb una reverència, que voleu, m'agrada que em facin reverències, em fa sentir com un noble samurai.

Tornant a les màquines, malgrat que semblen complexes, el seu ús és prou fàcil, només cal seguir les instruccions de la pantalla tàctil, com si es tractés d'un Servi-Caixa, a més les instruccions les pots triar en anglès, pels que llegim pocs kanji és de gran ajuda. La forma de pagament es variada, es pot pagar amb tarjeta de crèdit, efectiu, tarjeta del tren de prepagament, del súper i fins hi tot amb el mòbil. En un país on tothom paga "bitllo-bitllo" és un gran que, no us penseu.

dimarts, d’abril 14, 2009

No oblidem!


Catalans :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya. Barcelona, 14 d'abril de 1931.

El President Francesc Macià

divendres, d’abril 10, 2009

Lladres i "serenos"

Anit vaig sentir més sirenes que de costum, vivim al costat d'un petit hospital, i sentim les ambulàncies com van i venen. Anit però quelcom em va fer pensar que no era normal tanta sirena. Un atropellament potser, alguna baralla de borratxo, a Hadano? No és massa tranquil.

Aquest matí el veïnat ja en parava, i la sogre m'ha fet arribar la notícia, havien assassinat una persona a la botigueta de maquetes de "Gundam". És una petita botiga de 10m2 com a molt, fosca i plena de capses de models i maquetes de trens, robots, avions, vaixells...amuntegades sense cap ordre aparent.

Les primeres hipòtesi parlen d'un robatori frustrat, el lladre, no professional es veu descobert, s'espanta i mata al propietari. Podria ser, molta gent s'ha quedat sense feina, i està desesperada.

La meva imaginació, de safareig, em fa pensar que potser és massa curiós que un negoci tant petit i amb tant poca sortida resti obert mentre que altre més solvents han d'anat tancant. La foscor i la deixadesa de la botiga sempre em feien pensar que no fos una tapadora per negocis menys legítims, en quatre anys no hi he vist entrar mai cap client.

Aquest matí, m'ha vençut la curiositat, i he passar aprop de l'escena del crim, just al girar la cantonada de casa nostra, he vist una tenda dels CSI, i un policia interrogant una veïna, no m'hi he apropat més, ni he mirat de fer una foto, quelcom dins meu m'ha aturat. Un "gaijin" ( estranger ) pelat fent fotos de l'escena d'un crim, mala idea. Al Japó som sospitosos en potència, per això ens fan escàners les empremtes digitals en passar pel control de passaports de l'aeroport.
Molts dels que s'ha quedat sense feina són estrangers, de latino Amèrica, treballadors poc qualificats que no parlen japonès.
He vist masses peŀlícules de policies per estar prou escaldat.
El que em sap greu és que fan uns mesos van entrar a robar a la botiga de davant de casa, que és propietat d'una companya de feina, també van robar en cases veïnes. Hadano és un poble on molta gent no tanca les portes de les cases, on pots anar tranquil per carrer amb l'única precaució de que una "maruja" no t'atropelli amb la bicicleta. Sembla que el país està canviant, lentament s'està tornant violent i el crim augmenta. El creixement de la població s'ha aturat, però cada vegada hi ha més immigrants, tindran raó els que diuen que els estrangers només duem problemes?


Notícies de darrera hora:
El finat de 79 anys ha rebut 10 ganivetades, una mica massa per tractar-se d'un robatori frustrat, a més la caixa era oberta i no s'ha endut els diners.
A veure si tindre raó i aquest home tenia algun afer brut entre mans. Sembla ser que la botiga era molt popular entre la mainada, tinc massa imaginació, només de pensar-ho ja em poso malalt.

Record i Memòria


Per un badaloní a milers de quilometres de distancia una de les coses que m'es enyoro es la processó del silenci i és clar el Cant de Record i Memòria.
El Dalt de la Vila Il·luminat per les torxes, et transporta quatre cents anys enrera, i el cant a la llunyania que es va acostant.

"Record i memòria
de la Passió
que va patir,
Déu nostre Senyor,
Jesucrist!"


...i la figa

dijous, d’abril 09, 2009

Sota els cirerers florits

El cap de setmana passat varem anar a Yokohama i varem poder veure com molts cirerers ja havien florit.





dimecres, d’abril 08, 2009

Tokyo Fashion Map

A My Fair Lady el professor Higgins podia reconèixer a quin barri pertanyia un londinenc només per l'accent. A Tòquio passa una mica el mateix però no per la parla sinó per la manera com es va vestit.
L'empresa UNIQLO ha creat un mapa de Tòquio a base de snapshots, fotografies fetes al carrer. 1000 snaps ens il·lustren con vesteixen els joves de Tòquio. Un projecte divertidíssim.
Així podem viatjar als Barris de Shibuya, Roppongi, Ginza, Shimokitazawa, Akihabara, Shinjuku, etc...i comparar diferents estils.


dimarts, d’abril 07, 2009

El Parc Sankeien

Al començament del segle XX un ric industrial de la seda de la ciutat de Yokohama, Sankei Hara, va obrir el seu jardí al públic. 175.000 m2 que contenen temples portats des de la ciutat de Kyoto, desmuntats i restaurats, masies del període Edo, i un museu en el context d'un parc estil japonès, molsa, rierols, estanys, i cirerers.
Me'n faig creus que després de 4 anys al país no hagi descobert aquesta meravella de jardí fins ara. Hi ha dues èpoques de l'any en que el Sankeien ha de ser preciós, ara quan els cirerers han florit, i a la tardor amb el roig brillant del "momiji". Ja tinc ganes de tornar a visitar aquest jardí quan arribi el moment.
No sóc un expert en jardins, però el primer que es pot veure en un jardí japonès, és que sembla més un Jardí anglès que un de francès, els jardins francesos, són extensions de terra decorades amb formes geomètriques de parterres de flors i fonts amb estàtues. Els jardins anglesos semblen boscos, tot i que han estat curosament projectats. Els jardins com el Sankeien estan plens de racons salvatges, o terres "tapissats" de catifes d'una molsa d'un verd intens, saltants d'aigua naturals, i estanys coronats per ponts de fusta pintats de vermell.
És un petit plaer seure sota un cirerer florit a menjar-se el "bento" ( el dinar en carmanyola ).
Al Japó, com a Catalunya hi ha hagut prohoms com els Güell o els Hara que han deixat regals d'aquest tipus als seus conciutadans, una burgesia que al Japó va desaparèixer amb la guerra.
Als anys 50 el govern es va fer carreg el jardí, va restaurar els edificis malmesos per les bombes i li va tornar l'esplendor de temps millors.