dimecres, de març 26, 2008
Amb l'ànima als peus
Aquest dilluns hem traslladat l'oficina al centre de Tòquio, concretament al costat de Tokyo Midtown, és una zona molt bona, on es concentren la majora d'ambaixades i moltes empreses estrangeres, és un pas endavant per la nova empresa que vam encetar gairebé fa un any.
De moment compartirem espai amb un editor d'origen grec, i és aquí on se'n va caire l'ànima als peus.
És el moment de les presentacions, el que menys m'agrada, normalment, amb gent de països llunyans, és més fàcil, perquè els pots dir qualsevol cosa i "cola", però amb un europeu, aquí la finta és més difícil.
És clar que Barcelona no necessita presentació, però després, ve el país, Catalunya. És normal que a l'Àsia ningú hagi sentit a parlar de Catalunya, aquest és el resultat de la "gran" tasca de divulgació del nostre govern, però que un grec, de 50 anys em pregunti si Catalunya té costa, això ja és massa!
Has de deixar enrere l'orgull de la història, aquella que ens parla de la Companyia Catalana, els Almogàvers, Roger de Flor, la batalla de riu Cefís i els ducats d'Atenes i Neopàtria sota control del Casal de Barcelona, perquè després de tants anys un grec no hagi sentit mai el nom de Catalunya ni on és ni on para.
Francesc Pujols va dir allò de que arribaria un dia que els els catalans, allí on anéssim, ho tindríem tot pagat. La veritat és que ja cal que ens espavilem perquè, de noment, no existim.
dilluns, de març 17, 2008
BBQ a Hadano_02
BBQ a Hadano_01
dijous, de març 13, 2008
Tornada al col.legi_2
Ja que parlàvem d'escoles, aquest programa ens ensenya com "llueixen" senyores de més de 30 anys, dic senyores perquè al Japó si passes dels 25 ja no ets jove, bé doncs, com es veuen les meves coetànies vestides com a noietes d'escola.
dimecres, de març 12, 2008
Tornar al col.legi_1
L'Institut Ohadano fa 82 anys, i es mort, l'ajuntament a decidit, degut al decents del número d'estudiants, de fusionar dos dels sueus instituts i reconvertir-los. Malgrat augment de la immigració Japó és un país a la baixa, geogràficament parlant.
Així doncs el cap de setmana passat hi va haver jornada de portes obertes a l'Institut, una bona oportunitat per un "gaijin" ( guiri ), per guaitar i badar en un espai normalment restringit als alumnes. Una oportunitat d'otaku, val a dir, ja que el que vaig veure, és el que apareix en infinitats de manga o anime. I no em va decebre, tot era tal com ho havia vist als còmics.
L'edifici no era de fa 80 anys, ben poques coses queden al Japó tan antigues, l'edifici anterior era de fusta, aquest rondava els 50 anys si fa o no fa, a l'entrada una estàtua de bronze ens recordava que aquest institut havia estat femení, d'aquí que la majoria de grups d'exalunmes que van anar a acomiadar-se de l'escola fossin senyores d'uns 60 anys molt divertides i sorolloses corrent amunt i a vall pels passadissos de la institució gaudint d'allò més dels records de juventut.
Al Japó els alumnes es descalcen abans d'entrar a l'escola, igual que tots fem quan entrem a les cases, en el cas de les escoles, però no en posen sabatilles sinó unes bambes blanques tipus "Tortola".
Aquestes taquilles es diuen "getabako" les geta ( es pronuncia gueta ) són les bambes, i bako vol dir capsa.
Estudiantes actuals amb màscares contra l'alergia al polen dels arbres passat pels passadissos.
Aquesta vitrina ens mostra l'uniforme que duent els estudiants des de fa dos anys, per unificar-lo amb els altres instituts municipals de Hadano.
El cartell llegeix: "kouchoushitsu" o l'oficina del director.
Les taules separades i molt estretes, no entenc com molts dels nois d'avui en dia s'hi poden encavir, les mesures són de quan els japonesos eren petit però ara han crescut molt i no és rar trobar-se amb nois de 1.80m. A la bona època hi havia 4o alumnes per classe i de 6 a 10 crups per curs.
Aquesta imatge en dona una idea del número d'alumnes que hi ha aquesta classe, com podeu veure, no gaires.
Una estufa i prou per escalfa l'aula, i a les noies han d'anar amb faldilles i sense mitges, quin fred!
El pati, no cal dir res més...
Cartells penjats al gimnàs, l'esport és molt present a la vida dels estudiants japonesos.
Cal rentar-se les mans abans de tornar a classe, i glopejar bé, per evitar malalties. No em direu que aquestes aixetes no les heu vistes milers de vegades en algun manga.
La sala de professors, piles i piles de papers, notes sobre els alumnes, expedients acadèmics, caòtic, com el país.
El menjador, la majoria d'estudiants es queden a dinar a l'institut, de fet les instal.lacions dels intituts japonesos recorden mes a un campus universitari que a un tipic IES catala.
Ara be, jo, que vaig estudiar en un institut que fa guanyar un premi d'arquitectura FAD, vaig trobar aquestes instal.lacions de tercer mon, molt deixades i antiquades.
Recordo les movilitzacions que haviem fet, quan voliem millorar les condicions en que ens trobaven quan haviem d'estudiar al que ara és el Conservatori de Música de Badalona, quan era el INB B4, i abans del trasllat a les meravelloses instal.lacions de la "Llauna". Recordo això i no puc deixar de pensar que al B4 estavem molt millor.
dimarts, de març 11, 2008
Hometatge a Salvador Seguí
A la meva àvia materna li agradava molt aquest personatge, deia que els seus discursos que et feien aixecar de la cadira, la recordo lamentant-se de la seva mort. Segurament, amb ell en vida, la República Catalana hauria estat diferent.
Salvador Seguí Rubinat, (Lleida, 1887 - Barcelona, 1923), conegut com El noi del sucre, fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principis del segle XX.
De professió pintor, ja des de molt jove va mostrar inquietud per les idees llibertaries; seguidor de L'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, en la seva formació autodidacta també va relacionar-se amb personatges culturals i polítics de l'època, con Francesc Layret, fundador de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.
Va donar un fort impuls a la formació i educació de les classes obreres des dels sindicats, com a armes revolucionaries: la preparació cultural, intel·lectual i tècnica dels treballadors. En aquest sentit, va ser president de l'Ateneu Sindicalista del carrer Ponent de Barcelona, on va organitzar la biblioteca i lloc on van assumir-se funcions de Centre Superior d'Estudis sindicalistes i anarquistes.
Va impulsar la creació de Solidaridad Obrera, formant part del consell directiu com a vocal. Al 1916 va iniciar negociacions per a un pacte d'unitat conjunta d'acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer, convocant plegats inicialment una vaga general de 24 hores com a protesta per l'augment de preu dels comestibles, que va continuar amb una vaga general indefinida, al 1917, com a petició al govern espanyol que garantís a la població obrera mínima qualitat de vida i activitats emancipadores. Es va aconseguir la jornada laboral de 8 hores.
Escollit secretari general de la CNT a Catalunya al congrés de Sants del 1918, on va proposar que fos permesa l'actualització de mestres racionalistes (pedagogia llibertaria seguidora de l'Escola Moderna) dins aspectes sindicals. A congressos posteriors, juntament amb Joan Peiró i Angel Pestaña, va oposar-se a accions més exaltades i radicals portades a terme per altres membres de la CNT. També va recolzar la retirada de la CNT de la Tercera Internacional, a congressos posteriors con el del Teatre de la Comèdia o el ple de Regionals de Saragossa.
Va ser detingut moltes vegades per la seva activitat anarcosindicalista. Durant la vaga de La Canadenca es trobava pres però va ser alliberat el dia que es va desconvocar i va poder parlar a l'assemblea organitzada pel comitè de vaga a la plaça de braus "Las Arenas". Al novembre de 1920, va ser deportat juntament amb Lluís Companys, el sindicalista Martí Barrera i 36 persones més al Castell de la Mola de Maó.
El 10 de març de 1923, en plena maduració per promoure entre els treballadors la idea de l'emancipació com a motor social, va ésser assassinat d'un tret al carrer de la Cadena, en el barri del Raval de Barcelona, a mans de pistolers blancs del Sindicat Lliure[5] de la patronal catalana sota protecció pel Governador Civil de Barcelona Martínez Anido, agrupada al voltant de la Lliga Regionalista. En el mateix tiroteig, van deixar malferit el també anarcosindicalista Francesc Comes conegut com a "Perones", que moriria pocs dies després.
Ha rebut molts homenatges després de mort, com la Fundació Salvador Seguí.Viquipèdia.
divendres, de març 07, 2008
Pa elfic
Els xarops vitamínics i les barretes energètiques són molt populars. Amb un mos n'hi ha prou per atipar un japonès normal, jo, però, me'n cruspeixo una capsa sencera, dec ser un Hobbit.
dimarts, de març 04, 2008
S'han tornat lletges
De fet volia titular el post, "follables o no follables". Fa molts anys, quan estudiava a l'institut, la nostra professora de filosofia ens va dir que una de les darreres preguntes en obtenir resposta és la del sexe.
Quan som adolescents pensem constantment en el sexe, i ens imaginem com serà la primera vegada.
En el meu cas, la cosa no va ser així, gràcies a les bones arts d'una turista francesa vaig descobrir les dolçors de Figueres. Aquell estiu a platja d'Aro a l'edat de 17 anys no l'oblidaré mai.
El que la meva professora, per cert argentina, no comptava era amb la precocitat en que els joves encetem els joc sexuals, o potser, per manca de cultura democràtica, no pensava que una de les coses que ens pot fes més il.lusió és poder exercir el dret de votar o conduir cotxes, tot es qüestió de prioritats.
La meva prioritat, un cop consumat l'amor físic, era consumar l'Ideal romàntic de la llibertat dels pobles, l'amor a la Terra.
Aquesta va ser doncs la meva pregunta, que es sentia en haver votat.
Haig de dir que molt abans de poder votar em faig afiliar a un partit polític minoritari, i de causa perduda, ple d'avis que explicaven batalletes. La sala de reunions del local era presidida pels retrats dels presidents Macià i Companys. Aquest partit era Esquerra Republicana de Catalunya.
Veia amb enveja com les meus companys més grans anaven a votar i consumaven l'acte. Jo, gaudia dels preparatius ensumava d'urna però em quedava ha mitges.
Després de la nit electoral, després de les enganxades de cartells, dels mítings encoratjadors, després de setmanes de treballs comptàvem els escassos vots que havíem aconseguit. És clar, Badalona no era una ciutat fàcil, havíem de lluitar per escampar la consciència nacional...
Però m'estic desviant del tema.
Aquest dies de "lluita" política acostumava a sortir amb els amics, anàvem a Titus, al Pinzell, a l'Antillana, llocs molt freqüentats pel jovent de l'època. A Badalona les noies sempre han tingut fama de guapes. Dels instituts les més famoses eren de "pijes" del "Badalonès" o "l'Albèniz", però a la "Llauna", on jo estudiava, no estaven gens malament.
Un gran ventall d'ofertes, amors i esperances.
En fer-me gran i haver vist món, en tornar a casa, aquelles noies tan boniques, tan populars, tan desitjades, han esdevingut mares, dones casades, i per dir-ho clar, s'has espatllat molt, no sé què fa el temps al nostre país que espatlla molt les dones.
No fa gaire vaig tornar a Badalona per un parell de dies, i com no, vaig sortir a passejar pel carrer de mar, aleshores la vaig veure, havia estat la noia del seus somnis d'institut, amb prou feines la vaig reconèixer, anava empenyent un cotxet, s'havia engreixat molt i tenia el cul com una panera. Vint anys enrere m'hagués ficat al llit amb ella sense pensar-m'ho, ara no me la follaria ni que em paguessin. Es va casar amb un "gilipolles" de l'Albèniz que té una gestoria, viuen molt bé, tenen un "Porsche Cayenne" i una casa a Tiana. No, ja no canta ni fa teatre, ho va deixar quan va començar a sortir amb el Xavi ( el gilipolles de l'Albèniz ).
Amb els amics ens agradava seure en un banc de la Rambla i veure passar les noies que feien cap al Tipus o a l'Antillana, aleshores les puntuàvem, del 1 al 10, follables o no follables, jo sempre votava per la noia més guapa, la noia dels meus somnis, amb la que m'imaginava un futur feliç, però aquesta noia s'ha fet lletja, s'ha casat amb un gilipolles, i ja no té ganes de ballar, cantar o fer teatre, ja no és follable.
Votar per votar la menys lletja no em plau, encara que faci estirabots d'última hora...
Follar per follar, d'esma, tampoc complau, ni follar amb lletges, per això prefereixo practicar l'onanisme, que és el que acabo de fer en aquest post.
dilluns, de març 03, 2008
El dia de les nenes
Aquest any l'Aya i la Shikibu han rebut una invitació per anar a celebrar la festa a casa d'una amiga del parc.
És costum que els avis regalin aquests aparadors amb nines vestides a l'estil Heian ( el Japó de l'any 1.000 ). Una cort amb un príncep i una princessa. Aquests aparadors acostumen a ser molt cars, crec que aquest de la foto deu valer més de 2.000 euros pel cap baix.
La primera imatge us mostrava els que tenim a casa, els de l'Aya estan drets i són molt rars, ja que la majoria de figures sempre estan assegudes, les altres són de la seva germana, que encara és fadrina. Normalment es paren les nines fins que les noien es casen, després passen a les filles.
A la festa del Hina Matsuri les nenes convides les amiguetes a un dinar o berenar, que preparen les mares, normalment hi ha Sushi i pastissos, i de postres els caramels que han estat ofrenats a les nines durant les setmanes precedents a la jornada.
Aquest és l'aparador dels centre civic del barri del sud de Hadano on vam anar el diumenge en motiu d'una celebració que us explicaré en un altre post.
La Shikibu "admirant" les ofrenes a les nines, els caramels dels que ja us he parlat. És curiós però aquesta festa es celebra des de fa molt de temps, ara mateix estic llegint el "Quadern de Capçalera" de la Sei Shonagon, una escriptora que va viure fa mil anys, en aquest llibre, que és com un diari personal, Sei Shonagon ja ens descriu les nines i la celebració del dia de les nenes.
Murakami Takahiro
Com cada any a la galeria "Mona" de Roppongi, que és el nom del petit gosset de la mestressa de la galeria, una senyora molt simpàtica, que sembla més una tieta enrotllada que un "merchant" d'art.
En Takahiro, és molt callat i tranquil, quan vivia a Barcelona tenia l'estudi en un carreró de la plaça reial. Recorda que a vegades havia de saltar d'amunt d'algun "guiri" borratxo que dormint al replà de l'entrada.