Natsu age motion, l'estiu m'exita!!!
dimecres, d’agost 31, 2011
Ayaman: poi poi poi popoi poi popii!
Una part del vídeo, compte que flipareu!!!
Etiquetes de comentaris:
cultura pop,
Japó Freaky
Ayaman: Muntanyes Rússes
Un pobre Salaryman viu una vida avorrida a l'oficina, fins que tres "àngels" el venen a animar, amb la seva muntanya russa especial.
Etiquetes de comentaris:
cultura pop,
Japó Freaky
Poi poi poi popoi poi po pii!
AVÍS: Aquest post no és apropiat per a menors d'edad.
Rukitae-chan, Sakurada Fantashista-chan i Ayaman "Kantoku" ( directora ), són els membres principals del grup Ayaman. A primer cop d'ull semblen unes cantants de J-Pop normals i corrents, però res més lluny de la realitat, Ayaman és una trinca "Owarai".
Recordeu els episodis de Shin-chan, quan es trobava amb tres estudiantes, una grassoneta, una amb màscara clínica i l'altre, la líder, que li agradava el Hiroshi? Shin-chan les confonia per unes comediantes, "Owarai" en japonès.
Els "Owarai" són còmics, poden ser individuals o en "konbi", combinats de dos o tres membres, que expliquen acudits i dramatitzen situacions divertides, canten, ballen, fan ganyotes, i es disfressen.
Les Ayaman, fan veure que són ídols de J-Pop, però en realitat són tres esbojarrades, amb un humor amb un alt contingut sexual i escatològic. Almenys pels estàndards del Japó.
Segons elles, són unes ídols, com les AKB48, però amb la diferència que elles "carden".
Un dels seus èxits més importants ha estat la cançó que dona títol al post d'avui, Poi poi poi popoi poi po pii! Amb una lletra molt barroera que parla de sexe, i pit i cuixa, tot i que no hi res explícit, és molt picant. A més té un ritme que enganxa moltíssim.
Per exemple es parla de "zukkonbakkon", l'onomatopeia de cardar en Japonès. "Oppai", pits o "tekkoki", masturbar-se amb la mà. Com he dit les imatges no són explícites, potser una mica vulgars, però el més xocant és que són noies les que parlen de sexe, i això no és molt freqüent al Japó, almenys públicament. Jo les trobo divertides.
Rukitae-chan, Sakurada Fantashista-chan i Ayaman "Kantoku" ( directora ), són els membres principals del grup Ayaman. A primer cop d'ull semblen unes cantants de J-Pop normals i corrents, però res més lluny de la realitat, Ayaman és una trinca "Owarai".
Recordeu els episodis de Shin-chan, quan es trobava amb tres estudiantes, una grassoneta, una amb màscara clínica i l'altre, la líder, que li agradava el Hiroshi? Shin-chan les confonia per unes comediantes, "Owarai" en japonès.
Els "Owarai" són còmics, poden ser individuals o en "konbi", combinats de dos o tres membres, que expliquen acudits i dramatitzen situacions divertides, canten, ballen, fan ganyotes, i es disfressen.
Les Ayaman, fan veure que són ídols de J-Pop, però en realitat són tres esbojarrades, amb un humor amb un alt contingut sexual i escatològic. Almenys pels estàndards del Japó.
Segons elles, són unes ídols, com les AKB48, però amb la diferència que elles "carden".
Un dels seus èxits més importants ha estat la cançó que dona títol al post d'avui, Poi poi poi popoi poi po pii! Amb una lletra molt barroera que parla de sexe, i pit i cuixa, tot i que no hi res explícit, és molt picant. A més té un ritme que enganxa moltíssim.
Per exemple es parla de "zukkonbakkon", l'onomatopeia de cardar en Japonès. "Oppai", pits o "tekkoki", masturbar-se amb la mà. Com he dit les imatges no són explícites, potser una mica vulgars, però el més xocant és que són noies les que parlen de sexe, i això no és molt freqüent al Japó, almenys públicament. Jo les trobo divertides.
DVD "poteto ga atsukute taberarenai" Si les patates són calentes no es poden menjar.
La "sexy", la "kawaii" i l'esbojarrada...
"bones minyones"...
"Natsu Age Motion" amb la coŀlavoració de Shingo Fujimori, un altre Owarai.
Unes mascotes molt interessants....Se suposa que són "Tokyo Towers"!
La presentació de "Natsu Age Motion" amb Shingo Fujimori .
dilluns, d’agost 29, 2011
Yoshihiko Noda, el noi del Gegant del Pi
Ja tenim nou Primer ministre! Es diu Noda Yoshihiko i té 54 anys, a veure quan ens dura. Aquest sembla estar molt ben preparat, no és que els altres fossin uns "indocumentats" però aquest té el suport de la fàbrica de talents del Japó, The Matsushita Institute of Government and Management, i també es llincenciat per la Waseda, la mateixa universitat on va estudiar el meu sogre, els estudiants de la Waseda tendeixen a ser més Social-demòcrates que Conservadors.
El Matsushita Institute of Government and Manegement del que Noda és un dels seus 54 primers graduats, és una institució creada per Matsushita Konosuke, el fundador de Panasonic, per cert el nom real de Panasonic és Matsushita Denki, al Japó també hi ha una empresa del grup amb el nom de National, que es dedica a fer electrodomèstics de gama blanca, entre altres coses. El senyor Matsushita va fundar l'institut cansat de veure la mancança de lideratge de qualitat al Japó, creant una escola política de caràcter reformista.
Bé, el Matsushita Institute, conegut al Japó com a Matsushita Seikei Juku, és molt famós per la quantitat d'alumnes que ocupen càrrecs importants al govern, un altre dels seus alumnes és Maehara Seiji, havia estat ministre d'afers exteriors, i candidat a primer ministre pel partit DPJ ( Democratic Party of Japan ) del qual també en forma part Noda.
Fa pocs mesos hi va haver eleccions dins el partit, el mateix dia que el país triava quina havia de ser la ídol més votada del grup de J-Pop, AKB 48, de fet la prensa va fer més cas de l'esdeveniment en que milions d'otaku del país triaven quina seria la AKB 48 número 1 d'enguany, més de saber qui serien els homes forts del DPJ, un partit que compta amb tants o més barons vitalicis que el mateix PSOE.
El resultat és que aleshores Noda i els seus "amics" del Matsushita es van posicionar molt bé per poder fer el relleu de Kan.
D'aquesta coincidència se'n van fer samarretes parodiant les eleccions del DPJ amb les de AKB.
MSJ48 ( Matsushita Seikei Juku 48 ).
El text de la il·lustració diu: "MSJ 48 Noda Yoshihiko, Matsushita Seikei Juku Senbatsu Senkyo", eleccions als ídols del Matsushita.
Per cert haig d'explicar el perquè del títol d'aquest post, bé doncs resulta que Matsu vol dir Pi en japonès, Matsushita, "sota el Pi", Matsushita Denki és un gegant, però la influència del seu fundador va més enllà de les neveres o els televisors, una nova generació d'alumnes de la doctrina del senyor Pi està prenent del regnes del destí del Japó.
El Matsushita Institute of Government and Manegement del que Noda és un dels seus 54 primers graduats, és una institució creada per Matsushita Konosuke, el fundador de Panasonic, per cert el nom real de Panasonic és Matsushita Denki, al Japó també hi ha una empresa del grup amb el nom de National, que es dedica a fer electrodomèstics de gama blanca, entre altres coses. El senyor Matsushita va fundar l'institut cansat de veure la mancança de lideratge de qualitat al Japó, creant una escola política de caràcter reformista.
Bé, el Matsushita Institute, conegut al Japó com a Matsushita Seikei Juku, és molt famós per la quantitat d'alumnes que ocupen càrrecs importants al govern, un altre dels seus alumnes és Maehara Seiji, havia estat ministre d'afers exteriors, i candidat a primer ministre pel partit DPJ ( Democratic Party of Japan ) del qual també en forma part Noda.
Fa pocs mesos hi va haver eleccions dins el partit, el mateix dia que el país triava quina havia de ser la ídol més votada del grup de J-Pop, AKB 48, de fet la prensa va fer més cas de l'esdeveniment en que milions d'otaku del país triaven quina seria la AKB 48 número 1 d'enguany, més de saber qui serien els homes forts del DPJ, un partit que compta amb tants o més barons vitalicis que el mateix PSOE.
El resultat és que aleshores Noda i els seus "amics" del Matsushita es van posicionar molt bé per poder fer el relleu de Kan.
D'aquesta coincidència se'n van fer samarretes parodiant les eleccions del DPJ amb les de AKB.
MSJ48 ( Matsushita Seikei Juku 48 ).
El text de la il·lustració diu: "MSJ 48 Noda Yoshihiko, Matsushita Seikei Juku Senbatsu Senkyo", eleccions als ídols del Matsushita.
Per cert haig d'explicar el perquè del títol d'aquest post, bé doncs resulta que Matsu vol dir Pi en japonès, Matsushita, "sota el Pi", Matsushita Denki és un gegant, però la influència del seu fundador va més enllà de les neveres o els televisors, una nova generació d'alumnes de la doctrina del senyor Pi està prenent del regnes del destí del Japó.
diumenge, d’agost 28, 2011
Un altre patriota que ens ha deixat
És llei de vida, els grans ens deixen, mica en mica la generació dels nostres avis es va convertint en record, el pàgines del llibre de la nostra història. Han estat la generació de la guerra, la lluita, la derrota i l'exili, els mestres que ens van assenyalar el camí a seguir, els qui van mostrar coratge, voluntat i sacrifici. Sovint oblidats, alguns ens han deixat sense rebre l'homenatge que es mereixien com a bons patriotes, com a grans mestres. Homes de lletra, i de paraula, però també homes de lluita, valents. Prohoms del nostre país, que mereixen que els dediquin places i carrers a totes les ciutats.
El vaig conèixer en persona, jo era molt jove, deuria ser cap a l'any 1986 o 1987, al carrer de la Creu de Badalona, on hi havia la seu d'aleshores Esquerra Republicana de Catalunya ( que curiosament ha perdut el "Republicana" i el "Catalunya", pel camí ). En un acte de campanya ens va visitar Heribert Barrera i els nous militants de la JERC el vàrem anar a saludar un per un, i li vàrem fer una encaixada de mans, recordo que jo estava molt neguitós i tenia les mans molt calentes, malgrat era hivern, i ells les tenia molt fredes, la meva àvia em deia que les persones educades sempre tenien les mans fredes. La veritat és que ell ja era un ancià, i els ancians solen tenir les mans fredes, però m'agrada més l'explicació de l'àvia. D'aquell moment en tinc una foto que deu córrer per algun calaix de casa els pares. Recordo que era amable i cordial, i que tenia un català d'aquells que fan goig d'escoltar, amb aquell accent dels anys 30, com el de Macià o Companys.
Heribert Barrera era un d'aquells avis a qui parlaries de vos i els faries l'amistat com es feia antigament. Un home venerable, un savi, un patriota.
Però ai las! Aquest país nostre no s'escolta els savis, hi ha deixat de fer l'amistat als avis. I els patriotes ens deixen orfes, i els seus enemics, que són els nostres, reben homenatges, i lloances, i funerals de cap d'estat, mentre que els nostres herois, són ignorats o són tractats de bojos, de dements senils, de capteniment rebel, i alguns, els de la botifarra, en fan mofa.
El molt honorable president del Parlament de Catalunya, ha mort lluitant per la llibertat del seu poble, que el seu exemple ens esperoni, fins que no assolim la llibertat nacional hem de seguir fidels i combatius.
Descanseu en pau President.
El vaig conèixer en persona, jo era molt jove, deuria ser cap a l'any 1986 o 1987, al carrer de la Creu de Badalona, on hi havia la seu d'aleshores Esquerra Republicana de Catalunya ( que curiosament ha perdut el "Republicana" i el "Catalunya", pel camí ). En un acte de campanya ens va visitar Heribert Barrera i els nous militants de la JERC el vàrem anar a saludar un per un, i li vàrem fer una encaixada de mans, recordo que jo estava molt neguitós i tenia les mans molt calentes, malgrat era hivern, i ells les tenia molt fredes, la meva àvia em deia que les persones educades sempre tenien les mans fredes. La veritat és que ell ja era un ancià, i els ancians solen tenir les mans fredes, però m'agrada més l'explicació de l'àvia. D'aquell moment en tinc una foto que deu córrer per algun calaix de casa els pares. Recordo que era amable i cordial, i que tenia un català d'aquells que fan goig d'escoltar, amb aquell accent dels anys 30, com el de Macià o Companys.
Heribert Barrera era un d'aquells avis a qui parlaries de vos i els faries l'amistat com es feia antigament. Un home venerable, un savi, un patriota.
Però ai las! Aquest país nostre no s'escolta els savis, hi ha deixat de fer l'amistat als avis. I els patriotes ens deixen orfes, i els seus enemics, que són els nostres, reben homenatges, i lloances, i funerals de cap d'estat, mentre que els nostres herois, són ignorats o són tractats de bojos, de dements senils, de capteniment rebel, i alguns, els de la botifarra, en fan mofa.
El molt honorable president del Parlament de Catalunya, ha mort lluitant per la llibertat del seu poble, que el seu exemple ens esperoni, fins que no assolim la llibertat nacional hem de seguir fidels i combatius.
Descanseu en pau President.
divendres, d’agost 26, 2011
Cosetes de l'estiu
Aquestes setmanes han estat passades per aigua, fred, vent i pluja, i molta, molta feina, al Japó no fem vacances a l'estiu com a Occident, malgrat tenir festivals "matsuris" de tota mena. El cap de setmana passat hi havia un petit festival d'estiu a Hiratsuka, malauradament, el temps no va acompanyar.
Feia molt de ferd i les crispetes que m'estic menjant a la foto estaven remollides.
A la Shikibu, li agraden els dies de pluja, així pot calçar-se les botes d'aigua i trepitjar els bassals que es va trobant pel camí.
En un dels carrers hi havia una piscina "Toi" amb peixos per menjar, si l'aconseguies pescar te l'enduies a casa, havia vist coses semblants amb peixets de colors, però mai amb "sardines".
Els bombers van instal·lar el simulador de terratrèmols, l'Aya hi va pujar per primer cop amb la Shikibu, a la dreta podeu veure el comptador d'intensitat, M7, és el màxim d'aquest simulador, al mes de març a Tohoku va arribar fins al M9!
Sembla que no es mogui, però fixeu-vos amb la làmpada del sostre, l'Aya em va dir que el nen que hi havia amb elles no parava de dir "koakunai" no tinc por! Suposo que deu ser cosa del seu ADN.
Tinc ganes de que faci millor temps per poder tornar a la platja.
Feia molt de ferd i les crispetes que m'estic menjant a la foto estaven remollides.
A la Shikibu, li agraden els dies de pluja, així pot calçar-se les botes d'aigua i trepitjar els bassals que es va trobant pel camí.
En un dels carrers hi havia una piscina "Toi" amb peixos per menjar, si l'aconseguies pescar te l'enduies a casa, havia vist coses semblants amb peixets de colors, però mai amb "sardines".
Els bombers van instal·lar el simulador de terratrèmols, l'Aya hi va pujar per primer cop amb la Shikibu, a la dreta podeu veure el comptador d'intensitat, M7, és el màxim d'aquest simulador, al mes de març a Tohoku va arribar fins al M9!
Sembla que no es mogui, però fixeu-vos amb la làmpada del sostre, l'Aya em va dir que el nen que hi havia amb elles no parava de dir "koakunai" no tinc por! Suposo que deu ser cosa del seu ADN.
Tinc ganes de que faci millor temps per poder tornar a la platja.
dilluns, d’agost 22, 2011
Destruint el patrimoni arquitectònic
Fa dos anys us vaig parlar de l'ajuntament de Hiratsuka en aquest apunt, i us en vaig ensenyar fotos d'una passejada que vaig fer. Aleshores us vaig parlar d'aquest edifici l'edifici del Concistori, un dels més interessants de la ciutat. M'agradava especialment la seva arquitectura atrevida en forma de "T" i la façana de relleus que em recordaven Chillida, o algun edifici de Brasília.
Vaig pensar que una petita restauració no li faria cap mal, ja que, al meu parer, semblava un pèl deixat. Bé, la raó de perquè l'edifici no gaudia del manteniment necessari per a la seva conservació era que l'ajuntament tenia altres plans...
Els relleus eren obra de l'artista Jo Ono i creats l'any 1964, malgrat la crida popular a salvar l'obra, les queixes han estat desateses pel cost que representava traslladar una estructura de 1.000 tones i 72 metres de llarg.
La veritat no entenc com és que els japonesos admiren tant les ciutats europees i el seu patrimoni arquitectònic i després es dediquen a destruir el que tenen a casa, i el pitjor de tot és que al damunt hi construiran un edifici lleig de ciment sense cap gràcia, ni valor estètic, i val a dir que tampoc funcional, només cal veure la balconada impracticable de l'edifici central.
Realment hauria de crear una etiqueta d'"incultura japonesa"!
Per si algú li interessa aquest és aspecte que tindrà el nou ajuntament.
exteriors
"lobby" central.
Etiquetes de comentaris:
cultura japonesa,
societat japonesa
dissabte, d’agost 20, 2011
Omikoshi 2011
La pagoda-santuari de Hachiman a Hiratsuka es va guarnir el diumenge passat per acollir els "Omikoshi", ja us he comentat de vegades, que els Omikoshi són uns temples portàtils que es treuen en processor per beneïr els carrers de la ciutat.
Enguany la classe de la Shikibu, tenia la responsabilitat de carregar el més bonic de tots, perquè aquest és l'últim any a l'escola, l'any vinent esdevindran alumnes de primària.
Enguany la classe de la Shikibu, tenia la responsabilitat de carregar el més bonic de tots, perquè aquest és l'últim any a l'escola, l'any vinent esdevindran alumnes de primària.
Malgrat que sembli petit pesava molt... i els pares acompanyaven els nens amb ventalls...
I la canalla havia de fer torns per carregar-lo...
Les nenes també fan fer la seva aportació...
En acabar van rebre un premi per l'esfoç i un suquet ben fresquet...
A partir d'ara ens haurem d'esperar uns anys per veure en Miró carregant aquest Omikoshi.
Etiquetes de comentaris:
cultura japonesa,
societat japonesa
divendres, d’agost 19, 2011
Shusen ( el final de la guerra ) 66 anys
L'any passat ja us en vaig parlar al post que vaig titular "Shusen ( el final de la guerra )", el diumenge passat, la nostra ciutat va tornar a celebrar el final de la guerra encenent fanalets amb missatges de pau, i esperança, enÀguany amb missatges que recordaven les víctimes del tsumani del passat mes de març.
És una celebració de la que us n'he parlat, però que malgrat sigui la mateixa, per a la nostra família cada any és diferent, l'any passat el petit Miró només tenia set mesos i enguany ja s'atrevia a deixar el seu missatge damunt el fanalet. Potser és el millor de tot, malgrat el què va passar fa 66 anys, la vida continua i la nostra ciutat bull de vida, amb noves generacions de recordaran el final de la guerra i mantindran viva la memòria del què va passar perquè mai més es torni a repetir.
La Shikibu va dibuixar uns cors molt grans al seu fanalet de color rosa, perquè el rosa, segons ella és el color més bonic.
És difícil descriure l'ambient que es espira aquesta nit, les imatges mudes no mostren el so de les cançons que entonaven els cors del nois de les escoles de la ciutat.
Ni el sabor d'un plat senzill que es menjava durant la guerra, fet de miso ( pasta de soja fermentada ), mirin ( vi dolç d'arròs ), sake, patata, nap, farina de blat i pastanaga, i per beure "mugi-cha" ( te de blat ).
Tot i que estic segur que molts dels ingredients ja eren "història" molt abans d'acabar la guerra.
Aquest cop no hi havia tanta gent com l'any passat, molts dels nostres veïns han tornat al poble, després d'un any de notícies molt dolentes, alguns han tornat a Tohoku, la zona més afectada pel tsunami, per visitar les seves famílies o ajudar amb la reconstrucció. Alguns han marxat a l'oest cercant la tranquiŀlitat i el confort dels éssers estimats, car la majoria de ciutadans de Hiratsuka són originaris d'altres contrades, vinguts a Tòquio per treballar durant el "boom" industrial dels anys 60.
No és casualitat que es celebri el final de la guerra a l'estany d'aquest parc anomenat Sogo Koen, on ara hi ha l'estany hi havia una fàbrica d'avions i la residència dels treballadors, un objectiu militar que va ser bombardejat i totalment destruït en dues ocasions. És per dir-ho d'alguna manera, el cor de la tragèdia. En acabat la guerra, les autoritats de Hiratsuka van decidir que allí on s'havien construït màquines de guerra s'hi construiria un parc farcit d'escultures que representessin, la pau, un lloc de lleure verd i ple de vida al bell mig de la ciutat.
És una celebració de la que us n'he parlat, però que malgrat sigui la mateixa, per a la nostra família cada any és diferent, l'any passat el petit Miró només tenia set mesos i enguany ja s'atrevia a deixar el seu missatge damunt el fanalet. Potser és el millor de tot, malgrat el què va passar fa 66 anys, la vida continua i la nostra ciutat bull de vida, amb noves generacions de recordaran el final de la guerra i mantindran viva la memòria del què va passar perquè mai més es torni a repetir.
La Shikibu va dibuixar uns cors molt grans al seu fanalet de color rosa, perquè el rosa, segons ella és el color més bonic.
És difícil descriure l'ambient que es espira aquesta nit, les imatges mudes no mostren el so de les cançons que entonaven els cors del nois de les escoles de la ciutat.
Ni el sabor d'un plat senzill que es menjava durant la guerra, fet de miso ( pasta de soja fermentada ), mirin ( vi dolç d'arròs ), sake, patata, nap, farina de blat i pastanaga, i per beure "mugi-cha" ( te de blat ).
Tot i que estic segur que molts dels ingredients ja eren "història" molt abans d'acabar la guerra.
Aquest cop no hi havia tanta gent com l'any passat, molts dels nostres veïns han tornat al poble, després d'un any de notícies molt dolentes, alguns han tornat a Tohoku, la zona més afectada pel tsunami, per visitar les seves famílies o ajudar amb la reconstrucció. Alguns han marxat a l'oest cercant la tranquiŀlitat i el confort dels éssers estimats, car la majoria de ciutadans de Hiratsuka són originaris d'altres contrades, vinguts a Tòquio per treballar durant el "boom" industrial dels anys 60.
No és casualitat que es celebri el final de la guerra a l'estany d'aquest parc anomenat Sogo Koen, on ara hi ha l'estany hi havia una fàbrica d'avions i la residència dels treballadors, un objectiu militar que va ser bombardejat i totalment destruït en dues ocasions. És per dir-ho d'alguna manera, el cor de la tragèdia. En acabat la guerra, les autoritats de Hiratsuka van decidir que allí on s'havien construït màquines de guerra s'hi construiria un parc farcit d'escultures que representessin, la pau, un lloc de lleure verd i ple de vida al bell mig de la ciutat.
Etiquetes de comentaris:
cultura japonesa,
societat japonesa
dimarts, d’agost 16, 2011
Una trobada a Kamakura
Aquest tren és el famós Enoden, el tren de Kamakura, que va per la costa des d'aquesta ciutat fins a l'illa d'Enoshima. El dissabte passat hi vaig anar amb tota la família a Kamakura, havia quedat amb la Clara, una companya blogaire que vaig conèixer gràcies al comentaris que anava deixant al meu blog. La Clara és genial, súper simpàtica i molt agradable, vam passar un dia fantàstic, i tot que era la primera vegada que ens trobàvem, va semblar que ens coneguéssim de tota la vida. L'Aya sempre es que esturada de la facilitat que tenim els catalans a connectar amb altres catalans a l'estranger.
Francesc Pujols deia que els catalans, pel sol fet de ser-ho allí on anessim ho tindriem tot pagat, aquesta idea crec que s'esdevé del fet que els catalans allí on anem tendim a associar-nos amb altres catalans, pel sol fet de compartir quelcom únic que és difícil d'expressar, crec que en aquest sentit som com els jueus de la Diàspora.
Amb la Clara van visitar la cuitat de Kamakura, al ritme de la canalla, i ella va haver d'aguantar la meva xerrameca aprofitant que no tinc masses ocasions de parlar en català. Poble fill!
Si mai veniu al Japó si us esteu a Tòquio cal que visiteu Kamakura, aquesta ciutat havia estat, per dir-ho d'alguna manera, la capital del Japó. De fet era la seu del Clan dels Minamoto, una família molt important que va esdevenir Shogun, generalísssim, el càrrec més important després de l'emperador, de fet el Shogun és qui controla el veritable poder polític i militar, deixant a l'emperador el paper simbòlic de líder espiritual.
El regnat dels Minamoto es coneix com a Període Kamakura ( 1185-1333 ), aquesta època és especialment valorada per la quantitat i qualitat de la seva producció artística, actualment la ciutat està farcida de temples d'una gran elegància, sense les ornamentacions de Niko però igual d'interessants.
El temple més gran de Kamakura és el Hachiman-Gu, s'hi arriba per un passeig arbrat des de l'estació de JR Kamakura, a l'estiu hi fa molt calor però paga la pena l'esforç i sempre és bo poder perdre un quilos de sobra pujant per les escales.
A l'entrada de Hachiman-Gu hi ha un estany amb flors de lotus on la gent hi llenca monedes d'un Ien, la gràcia és que quedin just al bell mig de la fulla, no és fàcil, no us penseu, però jo ho vaig aconseguir, no se s'hi té algun propòsit, o havia de demanar un desig, la veritat és que estava massa concentrat en que la moneda aterrés bé com per aturar-me a pensar-hi.
Després de dinar uns fideus "udon" i "soba" vam agafar l'Enoden cap al Gran Buda, la Clara ens va convidar a un gelat de "Matcha", de te verd molt típic de Kamakura, era boníssim!!!
El Gran Buda és una de les coses que no us podeu perdre, fins hi tot s'hi pot entrar dins per 20¥ ( 18 cèntims ), la Clara, que hi va entrar, va dir que hi feia molta calor.
Al Temples Budistes s'hi poden trobar campanes, com aquesta, aquestes campanes sonen molt durant el cap d'any.
El temples són llocs plens de racons interessants, i de molta bellesa, m'agraden les piles amb l'encens per les plegaries i olor que s'impregna a la fusta dels corredors.
Des del temple es podia veure tota la ciutat fins al mar, a la Clara i en Miró els va agradar molt.
Hi havia un sistema interessant per refrescar l'ambient, unes dutxes de boira, eren molt agradables.
No hi havia manera de fer sortir la Shikibu. Tot plegat un dia molt divertit, en que vam conèixer la Clara, una noia molt maca que esperem tornar a veure ben aviat.
No feu cas del què us diguin sobre el Japó, el menjar és boníssim i la gent molt acollidora, i no hi ha perill real de contaminació nuclear, almenys que aneu a la central, cosa que no és possible.
Francesc Pujols deia que els catalans, pel sol fet de ser-ho allí on anessim ho tindriem tot pagat, aquesta idea crec que s'esdevé del fet que els catalans allí on anem tendim a associar-nos amb altres catalans, pel sol fet de compartir quelcom únic que és difícil d'expressar, crec que en aquest sentit som com els jueus de la Diàspora.
Amb la Clara van visitar la cuitat de Kamakura, al ritme de la canalla, i ella va haver d'aguantar la meva xerrameca aprofitant que no tinc masses ocasions de parlar en català. Poble fill!
Si mai veniu al Japó si us esteu a Tòquio cal que visiteu Kamakura, aquesta ciutat havia estat, per dir-ho d'alguna manera, la capital del Japó. De fet era la seu del Clan dels Minamoto, una família molt important que va esdevenir Shogun, generalísssim, el càrrec més important després de l'emperador, de fet el Shogun és qui controla el veritable poder polític i militar, deixant a l'emperador el paper simbòlic de líder espiritual.
El regnat dels Minamoto es coneix com a Període Kamakura ( 1185-1333 ), aquesta època és especialment valorada per la quantitat i qualitat de la seva producció artística, actualment la ciutat està farcida de temples d'una gran elegància, sense les ornamentacions de Niko però igual d'interessants.
El temple més gran de Kamakura és el Hachiman-Gu, s'hi arriba per un passeig arbrat des de l'estació de JR Kamakura, a l'estiu hi fa molt calor però paga la pena l'esforç i sempre és bo poder perdre un quilos de sobra pujant per les escales.
A l'entrada de Hachiman-Gu hi ha un estany amb flors de lotus on la gent hi llenca monedes d'un Ien, la gràcia és que quedin just al bell mig de la fulla, no és fàcil, no us penseu, però jo ho vaig aconseguir, no se s'hi té algun propòsit, o havia de demanar un desig, la veritat és que estava massa concentrat en que la moneda aterrés bé com per aturar-me a pensar-hi.
A Hachiman-Gu s'hi fan moltes ofrenes, però les que em criden més l'atenció són les botes de sake, l'agraden moltíssim els dissenys de les etiquetes!
El Gran Buda és una de les coses que no us podeu perdre, fins hi tot s'hi pot entrar dins per 20¥ ( 18 cèntims ), la Clara, que hi va entrar, va dir que hi feia molta calor.
Després del Buda vam trobar un altre temple que no havia vist mai, ens van fer gràcia els tres petits Budes de pedra, súper "kawaii", no trobeu?
El cap de setmana celebràvem el Obon dels que ja us vaig parlar fa poc, per això hi havia moltes flors als temples, les figuretes dels petites de Buda, són ofrenes i ex-vots.
El temples són llocs plens de racons interessants, i de molta bellesa, m'agraden les piles amb l'encens per les plegaries i olor que s'impregna a la fusta dels corredors.
Des del temple es podia veure tota la ciutat fins al mar, a la Clara i en Miró els va agradar molt.
Hi havia un sistema interessant per refrescar l'ambient, unes dutxes de boira, eren molt agradables.
No hi havia manera de fer sortir la Shikibu. Tot plegat un dia molt divertit, en que vam conèixer la Clara, una noia molt maca que esperem tornar a veure ben aviat.
No feu cas del què us diguin sobre el Japó, el menjar és boníssim i la gent molt acollidora, i no hi ha perill real de contaminació nuclear, almenys que aneu a la central, cosa que no és possible.
dimecres, d’agost 10, 2011
Blog nominat als Premis C@t 2011
Anit vaig descobrir que aquest blog havia estat nominat pels Premis c@ts. Els c@ts són uns premis que des del 2008 es donen als blogs en català. Aquesta és una iniciativa posada en marxa per un grup de blogaires amb afany de recollir i reconèixer la tasca que els blogs en català fan en favor de la nostra cultura a la xarxa.
Els primers promotors del projecte van ser en XeXu:
Jordi Casanovas, la Boira, la iruNa, Carme Rosanas, i en Vier.
Actualment els promotors son:
En XeXu, la Carme Rosanas i en McAbeu.
Actualment els promotors son:
En XeXu, la Carme Rosanas i en McAbeu.
Segons sembla hi ha hagut més de 1.000 propostes per les 12 categories, aquest blog entra dins la categoria de "Catalans al Món" en aquesta categoria s'han presentat 36 candidatures i finalment han estat nominats 4 incloent-hi aquest que esteu llegint.
Els altres nominats per la mateixa categoria són:
bloGuejat, el blog de Salvador Macip, originari de Blanes, en Salvador es professor de la Universitat de Leicester, al Regne Unit.
Finès entre tots i totes, el blog de la Merike una finesa que estudia la nostra llengua, i des del seu país en explica en català tot el què hi passa.
In varietate concordia, el blog d'en Ferran un periodista català establert a Berlín.
Tots són molt interessant, espero que us agradin tan com a mi.
Fetes les explicacions us voldria agraïr la nominació, crec recordar que l'Assumpta ( qui per cert també ha estat nominada en la categoria de Misceŀlània ) me'n va parlar fa temps, i anit la Maria me'n va fer memòria.
Vaig començar ha escriure aquest blog el 2 de maig de 2006, vaig pensar que seria una bona manera de poder tenir informats al meus amics i familiars sobre la meva vida al Japó, durant aquest anys he intentat explicar com és el Japó de veritat al meu país. Potser he parlat massa de política, i potser els meus punts de vista no agraden a molta gent. Però al contrari dels que fan altres blogs, aquesta no és una plataforma d'auto promoció per vendre llibres ni fer-me famós. Per això escric el que penso, sense pels a la llengua, vaig de cara, signo els apunts al blog amb noms i cognoms.
Sóc un home senzill, un català que viu al Japó, i que s'estima la seva terra, l'enyora, i la idealitza, com només la distància i el temps poden fer-ho. Però també m'estimo la terra on visc, i la pateixo, Japó és el país on van néixer els meus fills i la meva dona, una cultura diferent i una llengua difícil d'aprendre i que em dona molts mals de cap. Però quan surto a comprar són japonesos el meus veïns i és japonesa la iaia amable que em saluda i fa moixaines al neu fill petit.
Sóc difícil de caràcter, molt idealista i visceral, hi ha coses que em treuen de polleguera i em fan esclatar, les escric al blog i així puc expressar el que penso i potser trobaré algú que pensa com jo i ens farem amics. Amb els 5 anys de blog he tingut la sort de poder comunicar-me amb altres companys, blogaires que viuen en altres països amb qui comparteixo opinions, somnis i projectes de futur.
Durant les setmanes després del terratrèmol i el tsunami, i després amb la crisis nuclear vaig rebre un allau de missatges i visites al blog, alguns cops més de 1.000 visites diàries, vaig fer l'esfoç d'actualitzar el blog amb voluntat de servei, d'informació, del que estava succeint al meu país d'acollida.
Si hagués estat ric hauria construït un Casal Català com el de Cuba o Mèxic, però no sóc ni ric ni prou llest per poder organitzar res per l'estil, per això voldria que aquest blog fos un blog de servei, qualsevol que tingui dubtes sobre el Japó, qualsevol que vulgui saber més sobre aquest país, en la nostra llengua hi pogués recórrer.
Moltes gràcies per la nominació, i moltes gràcies per visitar tobuushi.
bloGuejat, el blog de Salvador Macip, originari de Blanes, en Salvador es professor de la Universitat de Leicester, al Regne Unit.
Finès entre tots i totes, el blog de la Merike una finesa que estudia la nostra llengua, i des del seu país en explica en català tot el què hi passa.
In varietate concordia, el blog d'en Ferran un periodista català establert a Berlín.
Tots són molt interessant, espero que us agradin tan com a mi.
Fetes les explicacions us voldria agraïr la nominació, crec recordar que l'Assumpta ( qui per cert també ha estat nominada en la categoria de Misceŀlània ) me'n va parlar fa temps, i anit la Maria me'n va fer memòria.
Vaig començar ha escriure aquest blog el 2 de maig de 2006, vaig pensar que seria una bona manera de poder tenir informats al meus amics i familiars sobre la meva vida al Japó, durant aquest anys he intentat explicar com és el Japó de veritat al meu país. Potser he parlat massa de política, i potser els meus punts de vista no agraden a molta gent. Però al contrari dels que fan altres blogs, aquesta no és una plataforma d'auto promoció per vendre llibres ni fer-me famós. Per això escric el que penso, sense pels a la llengua, vaig de cara, signo els apunts al blog amb noms i cognoms.
Sóc un home senzill, un català que viu al Japó, i que s'estima la seva terra, l'enyora, i la idealitza, com només la distància i el temps poden fer-ho. Però també m'estimo la terra on visc, i la pateixo, Japó és el país on van néixer els meus fills i la meva dona, una cultura diferent i una llengua difícil d'aprendre i que em dona molts mals de cap. Però quan surto a comprar són japonesos el meus veïns i és japonesa la iaia amable que em saluda i fa moixaines al neu fill petit.
Sóc difícil de caràcter, molt idealista i visceral, hi ha coses que em treuen de polleguera i em fan esclatar, les escric al blog i així puc expressar el que penso i potser trobaré algú que pensa com jo i ens farem amics. Amb els 5 anys de blog he tingut la sort de poder comunicar-me amb altres companys, blogaires que viuen en altres països amb qui comparteixo opinions, somnis i projectes de futur.
Durant les setmanes després del terratrèmol i el tsunami, i després amb la crisis nuclear vaig rebre un allau de missatges i visites al blog, alguns cops més de 1.000 visites diàries, vaig fer l'esfoç d'actualitzar el blog amb voluntat de servei, d'informació, del que estava succeint al meu país d'acollida.
Si hagués estat ric hauria construït un Casal Català com el de Cuba o Mèxic, però no sóc ni ric ni prou llest per poder organitzar res per l'estil, per això voldria que aquest blog fos un blog de servei, qualsevol que tingui dubtes sobre el Japó, qualsevol que vulgui saber més sobre aquest país, en la nostra llengua hi pogués recórrer.
Moltes gràcies per la nominació, i moltes gràcies per visitar tobuushi.
dimarts, d’agost 09, 2011
Bon Odori 2
Perquè us feu una idea de com sona el Bon Odori aquí un deixo un vídeo que m'ha agradat molt.
Etiquetes de comentaris:
cultura japonesa,
societat japonesa
Bon Odori
Bon Odori no vol dir "Bon" de bo, Bon és una celebració religiosa que té l'origen en el budisme xinès, el Bon és el moment de l'any, normalment entre Juliol i Agost, en que els esperits del avant passats en visiten, al contrari del que podria semblar, no és una celebració trista o "gòtica" en el sentit "friki" de la paraula, ans al contrari, és una celebració molt alegre i animada. Una de les tradicions és ballar per encrescar als esperits, en japonès ballar es diu "odoru" d'aquí que el festival s'anomeni "Bon Odori".
Entre les moltes coses que es poden fer, a part de ballar, la canalla té tot un seguit d'activitats típiques dels "Matsuri" ( festivals ) japonesos, molt semblants a les fires d'estiu del pobles de Catalunya, potser amb diferents ingredients, com els fideus fregits, el bunyols de pop, o les bananes cobertes de xocolata.
Entre les moltes coses que es poden fer, a part de ballar, la canalla té tot un seguit d'activitats típiques dels "Matsuri" ( festivals ) japonesos, molt semblants a les fires d'estiu del pobles de Catalunya, potser amb diferents ingredients, com els fideus fregits, el bunyols de pop, o les bananes cobertes de xocolata.
Seguint les mesures dels govern pel que fa a l'estalvi d'energia, es van emprar barres de gel per refrescar l'ambient, en comptes d'aparells d'aire condicionat o ventiladors gegants, tot torna, qui sap si no veurem en un futur el repartidor de gel amb un carro tirat per una mula.
Hi havia ruletes...
...amb premis inflables...
...Kamen Riders...
Quan estaran llestes aquestes crispetes?
El joc de picar el kitsune ( la guineu ) i no el tanuki ( el teixó )...
I per últim, tots a l'escola a ballar el "Bon Odori" sota la mirada de la "senyo" que passa llista...
...algunes mames també s'hi van afegir...
...el "Yukata" dels nens i les nenes poden ser diferents, dels kimono tradicionals als que es complementen amb pantalons, d'aquest darrers en diem "jinbe".
...molts porten "uchiba", ventalls per acompanyar el ball...
Quan vaig sentir per primer cop a parlar del Bon Odori, em pensava que seria una mena de celebració religiosa com Tots Sants, però al contrari de plànyer els morts els japonesos els conviden a ballar, i rebre la visita del besavi és tota una alegria. Amb la por que em fan a mi els fantasmes!
Etiquetes de comentaris:
cultura japonesa,
societat japonesa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)