dimecres, d’octubre 29, 2014

El 9N votaré per tu


El 9N votaré quan em toqui, ja que sóc un dels voluntaris que s'estarà a la mesa que l'oficina comercial de la Generalitat a Tòquio posarà al servei de la nostra democràcia. I no es pot dir que els faci gaire gràcia la idea, per la desídia que demostren en fer-ho. Però d'això us en parlaré quan toqui.

El fet és que si no hi ha cap terrabastalI de proporcions descomunals, votaré, votarem. I quan voti ho faré com sempre, en clau de país, conseqüent amb els meus principis i amb la història de la meva pàtria. Però també ho faré amb el record a la memòria dels qui ja no ho podran fer.

Votaré pels patriotes que ens han precedit, el mestre Jordi i el seu nét del poema de Pitarra, votaré pel meu besavi, que durant la dictadura de Primo de Rivera va estar acusat ( no sense motius ) d'acollir a la seva granja-cafè reunions clandestines sindicals-separatistes i que gràcies a Francesc Layret es va lliurar de la presó.
Votaré recordant els meus avis vinguts de Múrcia. El pare del meu pare, que malgrat la dictatura va conservar una figureta de bronze de Macià, per qui tenia devoció. Aquell avi que va patir el "pacte de la gana" de part dels empresaris badalonins per llegir "Solidaridad Obrera" als companys de fàbrica a l'hora de dinar. Aquell lletraferit que un dia tornant a casa es va trobar la seva dona morta de por cremant el seu tresor, els seus llibres, perquè si la polícia feia un escorcoll no trobessin res. I l'altre avi, el pare de ma mare, petit i rondinaire que es va lliurar de la guerra per la seva mala oïda però que es va haver de vestir l'uniforme de la república els darrers mesos per tot seguit fugir cap a França on, segons explicava, els gavatxos els van tractar tant malament i on feien curses de cuques sobre les mantes militars al camp de refugiats ( concentració en deia ell ).

Votaré pensant amb la meva àvia Mercè, l'única a qui vaig conèixer en vida, aquella persona que havia viscut dues dictadures i dues guerres, i que mirava amb recel darrere els "visillos" les manifestacions que passaven per davant de casa durant els anys de la trancisió. No surtis al balcó! Em deia, mai saps d'on pot venir una bala perduda. Ella que no sabia de lletra i que en prou feines parlava el castellà, va ser qui em va dir que aquella música que sonava el dia de la mort del dictador per la "carta de ajuste" de Tele Miramar era els Segadors, l'himne nacional de Catalunya. A l'àvia Mercè li agradava molt parlar del Noi del Sucre ( Salvador Seguí ) i encara li dolia el seu assassinat moltes decades després. Parlava tan bé! Deia.

Votaré per la meva cosina Anna Maria, que va morir de càncer el passat més d'agost, en un hospital alemany, expatriada, per culpa de la crisi, ella que s'estimava tant la seva terra va haver de marxar nord enllà, per no tornar mai més ( com la cançó )

Votaré per mi, perquè me'n moro de ganes, perquè ho anhelo des que sóc petit, perquè ho desitjo i ho tinc a tocar. Ho faré pels milers de compatriotes que no tenen la sort de disposar d'una oficina de la Generalitat a la seva ciutat.

Però votaré sobretot pels meus fills perquè malgrat que van néixer fora de Catalunya, quan es facin grans tinguin una pàtria pròpia, oberta a tothom, més lliure, més justa, més rica i feliç.

diumenge, d’octubre 26, 2014

L'Estaca a la vila de les Barres i Onades

Avui el llevo ben d'hora ben d'hora malgrat ser diumenge, per aquell estrany defecte que tenim els catalans de treballar. Abans de posar-m'hi faig un repàs a la premsa, a veure quines noves hi ha de la mava estimada pàtria. I què llegeixo? Que algú de l'ajuntament de Badalona ha volgut prohibir la interpretació de l'Estaca de Lluís Llach a la cerimònia de cloenda del Festival Filmets de Badalona. Prohibir l'Estaca? L'any 2014, en un país "democràtic", no potser, m'he dit, ho has llegit malament. Doncs sembla ser que sí, que algú va voler impedir que s'interpretés aquesta cançó. El valor, però d'un músic de la banda del festival va ser aturar la Gala i denunciar-ho, aleshores el públic la va entonar, alguns d'empeus, d'altres aplaudint, per acabar cridant independència. Un cop més em sento més badaloní que mai, la meva ciutat ha demostrat darrerament el seu valor, fa poc donant suport a la consulta, amb els vots del PSC! I anit amb aquest acte de rebeŀlia. I és que ja no es poden fer callar.
Ep Garcia Albiol! Aquí tens un badaloní que et coneix de quan festejaves la seva veina! A veure si censures el meu bloc també.


L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va
ella és més ampla i més gran.

Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà...

Si jo l'estiro fort per aquí...

L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l'emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà...

Si jo l'estiro fort per aquí...

dimecres, d’octubre 15, 2014

Companys 74 anys d'un assassinat "legal"

Ahir vam viure un dels dies més decebedors d'aquests darrers anys de moviment sobiranista, molts s'han afanyat a tranquilitzat al personal dient que és un fugida endavant, que no hi ha res perdut, i que a la fi vencerem. També molts han criticat els "6 d'Octubres", com si aquella revolta hagués estat l'error més gran de la història de Catalunya, i de pas a criticar Companys, el nostre president màrtir.
Avui precisament fa 74 anys del seu assassinat, a mans d'un règim feixista, els hereus del qual encara manen, aquell assassinat va ser legal, dins és clar, la "legalitat" franquista, aquella que va escanyar al nostre poble, la mateixa que avui en dia no ens deixa votar. 

M'ha vingut al cap, avui, doncs, un magnífic article escrit per l'admirat Víctor Alexandre. Recordo que el vaig llegir en veu alta als meus pares amb llàgrimes als ull, sense saber que anys després viuríem els dies històrics que estem visquen. 
L'article es va publicar al diari el PUNT el primer de maig de l'any 2007, mireu si ha plogut, i encara segueix vigent.

La Catalunya d'avui és una nació que ha perdut el costum d'honorar les persones que van donar la vida per ella. Totes aquelles figures que en qualsevol altra nació amb un mínim d'autoestima serien lloades i respectades, a Catalunya són menystingudes, desacreditades o fins i tot, com passa sovint, blasmades. Lluís Companys és una d'aquestes figures. El seu assassinat i la dignitat amb què es va lliurar a la mort en nom de Catalunya són tan indiscutibles als ulls de la història, que alguna ànima arrogant del país [...] ja s'ha afanyat a escorcollar i escampar les nombroses contradiccions que l'afectaven com a ésser humà per mitjà d'un llibre titulat La veritat no necessita màrtirs. Un llibre, per cert, que ha estat elogiat i rebut amb els braços oberts per la dreta més feixista espanyola. En les seves pàgines, el seu autor, Enric Vila, i l'esfera literària de l'espanyolisme emmascarat aboquen tanta porqueria com poden sobre el nom de Lluís Companys afirmant que era un ésser melodramàtic, fatalista i malaltís, un cercador de glòria, un egòlatra, un vanitós, un fracassat políticament mort que "els nazis, en lliurar-lo a Franco, van ressuscitar". D'aquesta manera, sotmeten Companys a un doble judici: el judici sumaríssim que se li va fer l'any 1940 i el judici d'intencions que ara li fan. Dos judicis, a més, units per un trist denominador comú: la indefensió de Companys.

"No hi ha dubte que la recerca de la veritat sempre és lloable; sempre, és clar, que la recerca no sigui un pretext per justificar una sentència condemnatòria feta a priori. Per tant, qui vulgui conèixer l'autèntica veritat sobre Companys, cal que llegeixi els llibres Nacionalisme i Guerra Civil a Catalunya i Nacionalisme català a l'exili, de Víctor Castells. En ells no hi trobarà autoodi, sinó autoestima. L'afany per cercar els aspectes foscos dels herois nacionals és positiu quan la nació a la qual pertanyen és una nació lliure, sobirana i independent. Un Estat es pot permetre aquestes coses sense que trontolli la seva consciència com a poble. Les nacions no normalitzades com la nostra, en canvi, necessiten referents que els recordin qui són, què han estat i quin ha de ser el seu irrenunciable horitzó. Tanmateix, per paradoxal que sembli, és justament en aquestes nacions, no pas en els estats, on proliferen els entrebancaires, on excel·leixen els trasbalsadors amb afany de notorietat. I és que els pobles llargament subordinats a la voluntat d'un altre ja tenen aquesta patologia. Molts dels seus ciutadans experimenten un plaer morbós denigrant-se ells mateixos, despullant-se davant la nació que els domina i exhibint-se públicament amb tots els seus defectes. És així, per mitjà de l'autoflagelació, que legitimen i amplifiquen la figura del dominador alhora que minimitzen la pròpia tot justificant el sotmetiment que pateixen.

Per què deu ser que aquests abrandats i neutrals escorcolladors de la veritat no s'enfronten mai amb el dominador? Per què deu ser que es mostren tan iconoclastes davant els referents catalans i tan respectuosos amb els espanyols? Com s'explica que despleguin tanta energia per poder cobrir de porqueria Lluís Companys i que es mostrin tan submisos amb els referents de l'espanyolitat, com per exemple el rei d'Espanya? La resposta és senzilla: per covardia. Per covardia, perquè blasmar Lluís Companys no suposa cap risc mentre que blasmar el rei d'Espanya sí. I és que del que es tracta és de destruir els pocs referents que ens queden com a poble mentre els referents espanyols, arran d'això, s'engrandeixen cada dia més. És així com, a poc a poc, el nosaltres col·lectiu català va cedint el seu lloc a un nosaltres col·lectiu espanyol; és així com, òrfena de referents, la consciència nacional catalana es veu obligada a fer un esforç titànic per tal de compensar les llacunes que presenta el seu imaginari com a poble.

Queda clar, d'acord amb això, que la revisió dels nostres referents històrics només es pot fer l'endemà de la independència, mai abans. I no es pot fer abans per la senzilla raó que sense referents difícilment hi haurà independència. És més, si no hi ha cap poble jurídicament reconegut que renunciï als seus referents, per què hauríem de renunciar-hi nosaltres? Doncs bé, diguem-ho clar: nosaltres no som jutges d'intencions, nosaltres ens atenem als fets i els fets demostren que el president Lluís Companys, l'únic president democràtic d'Europa afusellat pel feixisme, va donar la vida per Catalunya. El seu assassinat, per tant, va ser un crim d'Estat que no hem oblidat. Com no hem oblidat tampoc que Espanya no sols no ha demanat mai perdó per aquest crim, sinó que manté un silenci còmplice i es nega a revisar l'ignominiosa farsa d'aquell 14 d'octubre de 1940. Sortosament, aquest no és el cas d'Alemanya. Alemanya va demanar perdó a Carme Ballester, vídua de Companys, per haver lliurat el seu marit a les autoritats franquistes i, posteriorment, per mediació de Josep-Maria Batista i Roca, la va indemnitzar en saber que malvivia tota sola sense recursos en unes golfes de París.

Hi ha una cosa que els catalans amb un mínim de dignitat hem de tenir present: a Lluís Companys el van assassinar perquè era el president de Catalunya i perquè amb la seva mort pretenien destruir la nostra identitat nacional. Va ser per això que va patir tota mena de vexacions, com ara ser exhibit entre reixes mentre les visites li llançaven escopinades, monedes i rosegons de pa. Tot i així, el seu comportament davant la mort va ser exemplar. Amb una serenor i una fermesa extraordinàries, va fer les últimes passes de la seva vida al Fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc; es va descalçar per poder sentir la terra que tant havia estimat i, amb els ulls descoberts, mirant de fit a fit els seus botxins, va pronunciar aquestes últimes paraules: "Per Catalunya!"
Crec, honestament, que si Lluís Companys va tenir la dignitat de morir per Catalunya, Catalunya ha de tenir la dignitat d'estimar el seu gest, honorant la seva memòria i elevant-lo a la categoria d'heroi nacional."

dijous, d’octubre 09, 2014

Undokai abans de la tempesta

El dia abans del tifó que va sacsejar el meu poble, l'escola d'en Miró va celebrar el seu "Undokai", el míting atlètic, que d'atlètic en té poc, és més una excusa perquè els pares gaudim dels nostres fillets fent monades, i és que són tan bufons de petitons.

 Súper galtones...

 Les noves generacions, francament precupant, cada cop hi ha menys canalla.

 La gorra de costat, sí senyor, tot un "dandy"

 El jurament "olímpic"

 Molt interesant, eh!

Cantant el Kimigayo, l'himne nacional, abans no ho feien, canvi de política més nacionalista a l'escola?
L'Aya em va dir que hi havia gent que segur que no ho trobava bé, de fet el nacionalisme japonès s'assembla massa a l'espanyol, ja m'enteneu...

 Aquesta nineta seria una bona enxaneta, mireu una aleta més xula que fa!

Les oques van descalces, i els ànecs també...aquests espontanis ens van fer aturar les activitats, una estoneta. El curiós és que ningú els foragités, tothom es va limitar a esperar que creuessin la pista mirant com ho feien.

 Els mé grans ( 5-6 ) tenen moltes responsabilitats.

 Kumicho-sensei, perdó, Encho-sensei, els fans del Shin-chan m'entendreu.

 Com sempre hi ha un lloc habilitat per les càmeres, i els "papa-razzi" (^_^)

 Bessones

 La "senyo" del patufet, ja ho havia estat de la Shikibu, la trobo molt guapa i en Miró també.

 Complicitats...

 Pom-poms "sandunguerus"

 Debilitat de papa...

 Més complicitats

 Relleus

 Ah, per cert enguany Miró tornava a l'equip vermell, el meu favorit.

Aquest patufet és amiguet d'en Miró, em fa molta gràcia, em recoda un personatge del Manga 20 Century Boys.

 L'Aya fent safareig, perquè les dones japoneses es tapen la boca quan riuen? Encara no en tinc ni idea.

 No sé si s'esforça o s'està petant...

 per terra!

 Tivant la corda, vam perdre (T_T)

 Jocs pels ex-alumnes, go! go! Shikibu!

 Missió acomplerta!

"Kibasen", cavall de guerra, es tracta de pendre el barret del contrincant, en Miró en va arreplegar dos, és el joc que més m'agrada, espero tot l'any per aquest moment.

 Es nota la cara de satisfacció?

Medalla d'or, per a tohom és clar!

dijous, d’octubre 02, 2014

dimecres, d’octubre 01, 2014

El procés català vist des del Japó ( comentari sobre l'article de l'ARA )




El dia 23 de setembre el professor Tawaza va ser convidat al programa televisiu Miyaneya, una mena de news show, perquè parlés de la independència de Catalunya. Quan el van trucar el van sorprendre molt segons diu, perquè aquest programa, que s’emet de dilluns a divendres a partir de les 14 h i durant un parell d’hores, té més d’un 12% d’audiència. El 12% d’audiència en un país d’una població d’uns 120 milions d’habitants representa moltes persones. I aquest programa volia dedicar uns 20 minuts a la qüestió de la independència de Catalunya. A més a més, el dia 23 queia en festiu, cosa que vol dir que els treballadors que normalment no són a casa a aquestes hores també el veurien. Segons ell es tractava d'un fet extraordinari, perquè fins ara al Japó no hi ha hagut gaire interès per la independència de Catalunya.

(...) Per exemple, l’endemà de la Diada d’enguany els principals diaris gairebé no en parlaven. Yomiuri (amb un tiratge de més de 9 milions d’exemplars) dedicava mitja pàgina al referèndum d’Escòcia, però no tocava el tema de Catalunya. Asahi (7 milions) també dedicava un espai prou gran al referèndum escocès, i al final de tot afegia en una sola línia que el resultat del referèndum podria influir en la situació de Catalunya.(...)

El professor Tazawa també explica que (...)"Tornant a la televisió, després de la manifestació de la Diada del 2012 vaig ser convidat als telenotícies internacionals del canal satèl·lit de la NHK (Emissora Estatal del Japó) perquè expliqués el rerefons històric i la situació actual del nacionalisme català. Aquesta secció va tenir un espai d’uns 15 minuts, que no és poc, però cal admetre que els canals satèl·lits tenen una audiència força limitada: els solen mirar només la gent d’un nivell cultural alt. L’any següent no va haver-hi cap notícia, que jo sàpiga, sobre la cadena humana. I aquest any, al mateix canal estatal per satèl·lit no va haver-hi dossier especial dedicat a la Diada. En canvi, això sí, almenys dos canals de la televisió terrestre van emetre notícies breus sobre la Diada." (...)

Al seu parer semblava que l'interés per la qüestió catalana es desinflava, però el fet d'esta convidar pel programa Miyaneya el va fer pensar que potser estava equivocat.
Es tractava d'una oportunitat única per explicar Catalunya al Japó, per això havia de deixar de banda els academicismes propis d'un professor de universitat per explicar el tema de manera amena que enganxés a la gent, i això, segons explica ell, el va fer posar neguitós.
(...)"El motiu de la meva inquietud era que, mentre que al programa del canal satèl·lit podia parlar com en una classe de la universitat ....a Miyaneya, el contingut havia de ser més fàcil de pair. Al cap i a la fi, era un xou, un programa d’entreteniment." (...)

Jo no vaig veure el programa, però segons explica el professor, primer van posar un bon reportatge sobre la V de Barcelona. I senbla que va impactar als presents al plató perquè diu que se’ls va escapar un “Oh!” quan van veure la V humana de vermell i groc. Com tots el catalans que fem pedagogia al Japó, cal partir de la base que els japonesos no en saben res de Catalunya, de la seva història ni dels greuges que ens han pordat a l'estat en que ens trobem.
El professor va començar per explicar qui som, d'on venim i que volem ser. Des de la nostra història fins a la repressió franquista de la nostra llengua i cultura. I explica: (...)" Alhora, perquè els televidents no s’avorrissin i no canviessin de canal, vaig mirar d’intercalar-hi uns episodis més simpàtics, com ara l’origen català de Chupa Chups, el fet que Dalí va dissenyar-ne el logotip a canvi d’una remuneració important, que el Barça podria seguir jugant a la Lliga espanyola després de la independència, etc."(...)
També va explicar que la diferència entre Catalunya i Escòcia era l'aptidud diferent d'ambdós governs.

He explicat moltes vegades que ètnicament, el Japó és gairebé uniforme, la "neteja ètnica amb les illes d'Okinawa o Hokkaido fa segles que va homogeneitzar el país. I tret de l’ocupació nord-americana de després de la II Guerra Mundial, no ha conegut cap govern estranger. Pel japonesos actuals és molt difícil imaginar-se la situació de Catalunya, sobretot tenint en compte que Espanya és un país simpàtic a ulls japonesos i que partim de ser els dolents.


El professor Tazawa acaba l'article d'una manera optimista, segons ell, el cas català finalment ha despertat interés al Japó

(...) per corroborar aquesta impressió, aquest diumenge el diari Asahi-un dels més importants del Japó amb 7 milions de tiratge- va publicar un editorial sobre la qüestió catalana. Arrencava així: “Barcelona no és només una ciutat olímpica i futbolística sinó també la capital orgullosa de la comunitat autònoma de Catalunya. Ara hi parlen d’independència amb fervor i amb un cert risc”. (...)

El professor Tazawa Ko és el traductor del Tirant lo Blanc al japonès, i entre altres coses el creador del diccionari Català-Japonès i Creu de Sant Jordi.