divendres, d’octubre 31, 2008

Màrtirs idiotes...i manga

La setmana passada, es va detenir un grup de nazis que volien atemptar contra el senador Obama.
La idea era que després d'assassinar un grapat d'afroamericans, el llençarien en una acció suïcida contra el candidat demòcrata. En aquesta acció final i imitant algun tipus de màrtir es vestirien amb "smokings" blancs i barrets de copa blancs.
Aquesta ridícula idea m'ha fet recordar en "Kaitou Kid", la Nèmesi del detectiu Conan, la sèrie Manga adaptada a l'Anime. Ara que a Barcelona es celebra el Saló del Manga ves que no hi hagi algú que es vulgui disfressar de "Kaitou Kid" i la policia del jutge Garzón no el detingui.

dijous, d’octubre 30, 2008

Shichigosan

El proper 15 de novembre es celebrarà el festival Shichigosan ( 7-5-3 ), aquesta festivitat la celebren les nenes que fan 3 o 7 anys i els nens de 5.
És una tradició que arrenca del període Heian ( fa uns 1000 anys) i la numeració s'atribueix a la sort ja que en l'antiga cultura japonesa, aquests números duien fortuna.
Antigament les famílies samurai ( nobles ) establien aquestes edats com els passos d'una infantesa o un altre, als nens se'ls afaitava el cap, i a les nenes les les vestia amb kimonos diferents i se les començava a preparar per segons quines litúrgies de la cort.
Amb la Restauració de Meiji ( finals de S.XIX ) i la dissol.lució de les castes i els samurais, la cerimònia del Shichigosan es va democratitzar i popularitzar.
Ara consisteix en vestir la mainada amb kimonos per primer cop, anar al fotògraf d'estudi i a la pagoda amb la família. No té caràcter religiós, malgrat que algunes famílies es fan beneir per un monjo Xintoista.
Les nenes de 3 anys vesteixen un Hifu, un kimono amb un davantal folrat. El nens de 5 amb kimonos de samurai de colors molt llampants i les nenes de set es posen l'Obi ( la faixa de seda brodada ) per primer cop.
La mainada rep uns bastonets de caramel de color vermell i blanc que s'anomenen Chitoseame, "caramels de mil anys", que simbolitzen i asseguren longevitat i benestar econòmic.
Per a mi el millor és veure la meva menuda pentinada com una donzella treta d'una història de samurais, tan bonica amb els seus kimonos de colors que feien que no em parés de caure la baba.

dimecres, d’octubre 29, 2008

CAT o E? 66

Michèle Alliot-Marie, la ministre de l'interior de la Republicà Francesa, ha cedit a les peticions dels Departaments francesos, i a partir d'ara les matrícules dels vehicles tornaran a portar l'indicatiu departamental, amb l'afegit, novetat, d'un símbol que identifiqui el departament, així doncs veurem senyeres bretones, occitanes i catalanes a les plaques del vehicles de L'estat veí del nord. Friso per veure la del Departament 66.
Tant que es critica a l'estat Francès de centralisme, i en el que va d'any l'Assamblea Nacional ha aprovat modificar la constitució per incloure la cooficialitat de les llengües regionals, i ara aproven l'indicatiu departamental.
Al nostre país la batalla de les "xapes" es va deixar córrer fa temps, però ni a la France es vol renunciar a la identitat nacional.
Qui n'ha d'aprendre?

dimarts, d’octubre 28, 2008

El Lincoln del President

De la polèmica sorgida sobre el cotxe oficial del, no ho oblidem, Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, voldria expressar la meva opinió.
1er, és una polèmica sorgida d'un diari de Madrid, o sigui, propaganda anticatalana.
2on, el President del Parlament és la segona autoritat del Principat, després del President de la Generalitat.
Pel que a mi respecte, ambdós haurien d'anar en Rolls Roice, ja que ja no es fabriquen Hispano-Suiza, tant l'un com l'altre representen el nostre país i les nostres institucions.
Ens semblaria bé que el nostre president, en visita oficial en un país estranger s'hostatgés en un hotel barat, a mi no, per a mi, el meu president hauria de rebre honors de cap d'Estat i hostatjar-se a la Suite Presidencial de l'hotel més bo de la ciutat.

Per què ens queixem tant si el president del Parlament es gasta 100.000 euros en un cotxe, que es nostre ( patrimoni de la Generalitat ), i no fem el mateix soroll quan Madrid ens roba cents de milions d'euros cada any?

Recentment, els "espanyols" residents al Japó hem estat convidats a la recepció dels Reis d'Espanya, en visita oficial. Un "encuentro con la comunidad española en Japón", diuen. La recepció no tindrà lloc a l'Hotel Okura, igual que la dels Prínceps d'Astúries, o el Barça, sinó a l'Hotel Imperial, on es casen els Emperadors del Japó.
Què? Qui posara el crit al cel per que els Reis d'Espanya surtin a passejar-se per Àsia, amb tota la camarilla que els envolta, hostatjant-se en els millors hotels de la ciutat i pagant festes per centenars de persones, o és que a Espanya no hi ha crisi?

No ara resulta que el president del meu parlament no pot tenir tele al cotxe, ni una safata per treballar de camí a la feina, o llegir el diari o fer el que li plagui, equipaments que jo, que sóc un pelacanyes, si que tinc al meu Toyota. On ses vist home!

Per cert, quan el President Tarradellas va fer la seva entrada a Barcelona el 23 d'octubre de 1977 anava en un Lincoln Continental, que li va aconseguir el cineasta Pere Portabella gràcies a un amic, l'any 1977 el President de la Generalitat no tenia un cotxe oficial suficientment digne pel carreg de representava, una de les institucions democràtiques més antigues d'Europa.
És que no ens n'adonem que la simbologia i la litúrgia de les nostres institucions va ser el primer que va intentar abolir Felip V.
Com va dir fa poc un altre President, se'n pixen a sobre i ens fan creure que plou...

Un Nissan President, el cotxe oficial de la majoria de presidents d'empresa al Japó


L'Audi A8

Un model semblant al que va portar al President Tarradellas, un Lincoln Continental, el mateix que feien servir els presidents d'EEUU.

dilluns, d’octubre 27, 2008

No només els espies moren per cianur...

Els japonesos en general, tenen la tendència a creure que tot el que fan ho fan millor que ningú, amb això inclouen el menjar, que és òbviament el millor del món; la millor carn, la millor cervesa, el millor arròs, la millor fruita o el millor peix.
El govern imposa uns aranzels molt elevats a la importació d'aliments elaborats, com el vi o el formatge, a part d'això regula els preus dels productes agrícoles japonesos per protegir la seva agricultura sobredimensionant els preus, jo crec, i fa que hi hagi préssecs que valguin 600 iens la peça o melons a 15.000 iens.
Això fa que els japonesos creguin que aquest préssec ha de ser el millor del món, però en realitat pels qui hem pogut provar préssecs de vinya, els préssecs japonesos són insipits i inflats d'aigua. Com tota la fruita d'aquest país.
Pel que fa a la famosa vedella de Kobe, a 3.000 iens els cent grams passa el mateix, la carn és plena de greix, i a molts "guiris" no ens agrada, i no la canviaríem mai per un bon entrecot de vedella de Girona.
Aquestes competències en la qualitat del menjar m'han dut a fortes discussions amb la meva sogre, xauvinista fins el moll de l'os. Mai vol comprar productes estrangers, perquè diu que els "guiris" contaminem el menjar amb productes químics i conservants, en canvi els productes japonesos no en duen i per això són més cars però més bons.
Això va per la carn americana, el pollastre brasiler, o les verdures xineses.
Molt bé, però ara s'ha destapat que moltes empreses japoneses utilitzen primeres matèries estrangeres fent veure que són del país, o barregen arròs industrial, amb arròs comestible, i usen melamina com els xinesos, o els tanquen les fàbriques per insalubres, com va ser el cas de la famosa Fujiya.
Ara s'ha destapat el cas de l'empresa Ito Ham, que ha hagut de retirar 2.67 milions dels seus productes per possible contaminació de cianur, resulta que els acuifers del polígon on esta situada l'empresa estan contaminats amb aquest verí.
No m'estranya veient com són de tronats els edificis i com n'estan de contaminats els rius, el mar i la muntanya. Jo que he viscut alguns anys al Vallès Occidental m'escandalitzo de la contaminació dels boscos japonesos, i les deixades abandonades en els Parcs Nacionals.

És possible que es destapi que la famosa vedella no es tant bona i que al pobre animal l'inflen d'hormones per que s'engreixi, i que per a fi descobreixin que per molt gran que sigui un préssec no el fa més saborós.

A nota personal haig de dir que jo acostumava a menjar pizza contaminada de cianur, cada divendres compraven una "Margarita" i li afegirem els ingredients que ens agraden, era un costum. Això i la cervesa del divendres, del que ja un en parlaré un altre dia.
O sigui que si un dia deixo d'escriure aquest blog, podeu tenir una idea del que ha passat...

Dues imatges de les pizzes assassines.

divendres, d’octubre 24, 2008

Enquesta sociològica

Entre els dies 24 i 26 de setembre d'aquest any l'empresa goo Research especialitzada en investigacions sociològiques va enquestar 1.044 voluntaris a traves d'Internet. La pregunta era prou senzilla com complicada la seva la resposta.

Què faries si poguessis ser dona per una vegada?

El resultat va ser que només un 49.4% dels enquestats que van respondre eren homes, mentre que un 50.8% van ser dones qui van respondre.
És clar que el que interessava era saber l'opinió masculina.

Els grups d'homes que van respondre es van repartir així: 5.8% adolescents, 12.7% més de vint, 32.3 més de trenta, 27.6 més de quaranta, 12.3% més de cinquanta, 9.3% més de seixanta.

I la cosa va anar així:

Què faries si poguessis ser dona per una vegada?

1. Ser tractada com una reina en un restaurant car, per un home. 100pt
2. Tenir un fill. 76.0pt
3. Ser afalagada en una cita. 60.7pt
4. Dur sostenidors. 59.3pt
5. Dur faldilla. 55.3pt
6. Gaudir d'un tractament total de bellesa. 54.7pt
7. Dur els cabells llars. 53.3pt
8. Gaudir de serveis exclusius per dones. 52.0pt
9. Maquillar-me. 51.3pt
10. Viatjar als vagons exclusius per dones dels trens. 40.0pt
11. Anar a un Buffet lliure de pastisseria. 33.3pt
12. Declarar-me el dia de Sant Valentí al meu enamorat. 32.0pt
13. Deixar la feina després de casar-me. 32.opt
14. Dur sabates de taló. 22.0pt
15. Dur mitges i pantis. 21.3pt
 16. Anar de compres amb la meva filla i la meva mare. 21.3pt
17. Barallar-me per les ofertes. 20.0pt
18. Fer que als "guiris" se'ls caigui la baba. 18.7pt
19. Fer-me la manicura. 16.7pt
20. Anar a un concert d'un grup de nois. 11.3pt

Us voldria comentar alguns punts de l'enquesta.
Començaré pel més fàcil i en el qual estic implicat, el 18è. És un fet consumat que els homes estrangers ens agraden les japoneses, són boniques, carinyoses, però sobretot femenines.
Al Japó no hi ha la famosa igualtat de gèneres que pregonem a occident. Des de petites a les nenes japoneses se'ls ensenya a ser nenes i actuar com a tals.  Hi ha escoles per nenes, instituts per noies i universitats femenines. 
Se les segrega als trens per protegir-les dels abusos, i a les oficines on poques ve dagues arribaran a tenir un carreg important sinó és sacrificant la seva vida privada, con la meva tieta, que és executiva d'una empresa petroliera, amb un carreg de responsabilitat però que viu sola amb el seu gat. O la presidenta del parlament que es va casar amb un actor de Kabuki que fa de dona.
L'altre dia vaig veure un programa on explicaven a les noies que havien de fer per guanyar-se l'amor d'un home per sempre. Els exemples que posaven us posarien els pèls de punta, tot era submissió. Per exemple anar sempre dos passos enrere del xicot, o pujar sempre després d'ell a les escales mecàniques perquè l'home les pogués veure des d'amunt petitones, sotmeses, i amatents...I el més fort que que les noies afirmaven i s'ho escoltaven.
Recordo, a nivell personal, que al començament de sortir amb la meva parella, quan passejàvem, sempre l'havia de buscar, es quedava enrere, mai al meu costat.
Als estrangers, com he dit abans, ens agraden les dones japoneses, i els japonesos ho saben, però el que més ràbia els fa, i d'aquí el punt 18, és que hi ha reciprocitat, moltes noies japoneses voldrien sortir amb nois estrangers, per aprendre idiomes, viatjar, obrir-se al món, per sobretot pel tracte, perquè els "gaijins" els "guiris", tractem les dones com a iguals, els som amics, les respectem, les estimem i les afalaguem, anem a comprar roba amb elles i les ajudem a triar, volem passejar de la ma i fer-nos petons. Prenem la iniciativa, i els llencem floretes. Tot allò que moltes cerquen en locals pagant, nosaltres els les donem de franc. I això als japonesos, la majoria uns sòmines, els fa ràbia.
Tot el que us he dit es veu reflexat en les respostes anteriors, el homes farien allò que ells voldrien que les dones fessin, tenir fills, dur faldilles i sabates amb taló.
Les dones, quan es casen deixen la feina, si son secretaries no poden estar casades, han de joves i atractives. Quan tenen fills l'han de deixar, per no tenir mes remei, per manca d'ajudes a les dones, ni escoles bressol. Això no són coses que les dones voldrien fer. No estan contentes d'haver d'anar totes en vagons especials per no haver de suportar els tocaments dels pervertits.
O haver de declarar-se al carallot del company de feina o d'escola per tenir xicot o una família, i esperar que ell faci el primer pas seduïnt-lo amb dinars en carmanyoles per demostrar les seves habilitats culinàries. O haver de renunciar al tro imperial en favor d'un cosí acabat de néixer. 
Jo si fos dona al Japó el que faria és marxar del país.


dijous, d’octubre 23, 2008

Treball satisfactori

Diuen que els que treballem en el que ens agrada no tenim recompensa millor. Però no és cert, encara hi ha millors satisfaccions, com ara treballar en el que t'agrada i a més a més ajudar en projecte que millori el món en el que vivim.
Quan vivia a Barcelona vaig tenir l'oportunitat de treballar amb una grups d'amics, i crear un col.lectiu d'artistes que anomenàvem Mediaworks, els nostres projectes artístics s'involucraven en la solidaritat amb els nou vinguts,  i, alhora que denunciaven la tragèdia que obliga les persones a deixar les seves llars i famílies, intentàvem conscienciar l'espectador que, malgrat les diferències culturals i les distàncies, ens assemblem més del que ens pensem. 

Mediaworks va crear projectes com ara Mediterrània ( I, II, i III ) que denunciava les fronteres creades amb els nostres germans del sud de la mediterrània, o People, que ens feia veure les semblances culturals a traves d'un viatge interactiu pels mercats del món. O Bollywood, una denuncia de les febleses humanes, i les pors que ens envaïren durant els primers dies de la guerra d'Iraq, una barreja d'animacions creades les artistes plàstics amb música de Bollywood. 
Tots aquests projectes exposats al CCCB ( Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ), o al Cervantes de Casablanca, al Marroc i a la Rambla del Raval de Barcelona.

Feia temps, però, que no havia tingut l'oportunitat de tornar a treballar en un projecte social, fins ara que ens va arribar a les mans, el projecte Scholargirls
Aquest és un projecte proposat per la secció japonesa de Room to Read, una ONG fundada per John Wood ( un antic alt carreg de Microsoft, que va deixar la seva feina per crear biblioteques en països del 3er món ).
El projecte Scholargirls té com objectiu recaptar 500.000 dòlars per escolaritzar nenes en el seus països d'origen, crear biblioteques i proveir-les de llibres.
El fet que que es centri només en les nenes és per culpa de la desigualtat existent en l'analfabetisme entre homes i dones en aquest països.
Així doncs hem tingut la sort de poder ajudar  a aquest projecte tan bonic i crear el seu lloc Web.



Com he dit abans, fer el que més ens agrada i ajudar a una bona causa, hi ha millor satisfacció?
Podeu visitar aquest Web, en aquest enllaç: www.scholargirls.org

dimecres, d’octubre 22, 2008

Però què tinc, doctor?

Anit a la televisió vaig veure una notícia sorprenent. Resulta que un estudi recent demostra que els pacients japonesos no entenen als seus metges, bé, per cert sincer, no als meus, no els he estes mai.
A nosaltres ens passa que els metges parlen sempre en aquest llenguatge mèdic, ple de llatinismes, quan menys els entenem més sabis ens semblen.
Bé, al Japó passa el mateix, i els metges utilitzen normalment mots prestats de l'anglès com "shock", "evidence", o "influenza". Al Japó l'anglès és quelcom que els sona ben bé com a nosaltres el japonès. A Europa, la majoria de llengües recorren al llatí o el grec per crear nova terminologia científica, per això no ens sembla tan estrany, però al Japó el llatí i el grec, els són totalment aliens, per tant, un per una japonès, sentir parlar de Leucòcits ( leukocytes en anglès, hokkekkyuu en japonès ) no li diu res.
Malgrat tot, els metges japonesos s'han acostumat a integrar mots occidentals per manca de vocabulari japonès, és aquí on el Consell Nacional per la Llengua ( japonesa ) ha proposat que els metges utilitzin paraules japoneses per comunicar-se amb els seus pacients, enlloc de mots prestats de l'anglès. L'exemple que van posar anit va ser el mot "evidence" ( evidència, en català ). Així doncs, en comptes d'emprar el mot "evidència", el facultatiu haurà de dir: "no hi cap conjunt de coneixements construïts en un període determinat i específic que esdevingui indiscutible afirmar que vostè esta embarassada".
Au! I es queden tan amples.
Això és típic del Japó, si una cosa es senzilla, per què no complicar-la una mica, per fer-la menys pràctica, no seria millor educar més be a la canalla?
Ja han publicat un diccionari amb tots els mots que recomanen substituir.
Llàstima, amb els poc qui m'hi podia entendre més o menys bé era amb els metges...

dimarts, d’octubre 21, 2008

Una maleta a Shibuya

No, no és una novel.la de lladres i serenos, ni una història de terrorisme internacional.
L'altre dia, quan passejava per Shibuya, vaig veure aquesta maleta lligada amb un cadenat, com si fos una bicicleta. El que fa més gràcia és que es podia obrir i agafar el que hi havia dins, vull dir si tenies males intencions, així doncs quin és el motiu per lligar la maleta, o que tenia més valor pel propietari el continent o el contingut? 

Però que fa que una maleta pugui deixar-se sola, i sense vigilància en una metròpolis com Tòquio.
Primer penses que és la mentalitat japonesa, el respecte per la propietat i la llei.
O, com que tothom va a la seva, ningú no hi para esment.
Potser ens fa por el que hi hagi dins, una bomba? Un virus pandèmic? Un cos esquarterat?
Mil milions de Iens de la Yakuza, o un rescat per un segrest, i la maleta esta vigilada per policia secreta...
El més probable i menys glamurós, és que fos la maleta d'un dels molts indigents esdevinguts de l'esclat de la "bombolla" econòmica, i que dormen als terraplens qui ha pel districte, i que dins la maleta hi hagi records d'una vida millor, ampolles mig buides de sake, calçotets bruts, i mitjons foradats. 

divendres, d’octubre 17, 2008

Palin al Saló Oval

Per riure una estona visiteu aquest web.

dijous, d’octubre 16, 2008

de fora vingueren...

Fa temps, durant un partit del Mundial de futbol que enfrontava les seleccions estatals de França i Espanya els aficionats espanyols boicotejaven la Marsellesa tot xiulant i provocant aldarulls.
Ahir en un partit entre les seleccions de Tunísia i França celebrat a Paris, els aficionats del camp, majoritàriament seguidors de la selecció africana tornaven a boicotejar l'himne nacional francès.
Això ha estat un fet repetit sempre que la selecció francesa s'ha enfrontat amb equip del Magrib, de les antigues colònies com, Marroc, Algèria i ara Tunísia.
Els analistes francesos atribueixen el rebuig a la dura colonització francesa. He visitat aquests països i com a francòfon que sóc me n'he adonat del rebuig a la llengua i una certa francofòbia. És cert que la colonització francesa va ser brutal, però també és cert que el govern francès inverteix molt en ajudes a aquest estats. Ajudes a l'educació, a la sanitat, al desenvolupament.
Per altra banda la majoria dels que xiulaven contra la Marsellesa ahir eren nascuts a França, francòfons i educats en liceus francesos.
A mi em sembla una gran falta de respecte pel país d'acollida, per la cultura en la que viuen, és com si jo ara, em posés a xiular contra el "kimi ga yo" ( l'himne japonès) en un hipotètic encontre Japó / Catalunya. O pitjor encara que ho fes la meva filla.

És exactament el que va passar quan la selecció espanyola va guanyar la Eurocopa, quan els seguidors de la "roja" es van comportar com forces d'ocupació manifestant-se violentament contra el país que els ha acollit o vist néixer.
Després n'hi ha que es senten ofesos si els diuen que Africa comença als Pirineus.

divendres, d’octubre 10, 2008

El nostre dret i deure.


Article 6

2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure. D'acord amb el que disposa l'article 32, no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües.

Estatut d'Autonomia de Catalunya 2006.

Desprès de totes les retallades anterior al referèndum, encara en volen més, malgrat estar aprovat pel poble que Catalunya. Quan se n'adonarà el poble que això no pot continuar i l'única solució és la llibertat.

Nota: Al Japó la constitució no parla de llengua oficial, no els cal. Tot i que després de la guerra, Mc Arthur va voler imposar l'anglès no se'n va sortir, tot hi així molt edificis públics estan retolats en les dues llengües, així com els senyals de trànsit. 

dijous, d’octubre 09, 2008

Els guiris fem por

Aquesta setmana ens ha arribat la divertida  notícia del guiri que viu a Mallorca que va llençar al fossat del Palau Imperial de Tòquio. 
Els guiris acostumen a fer bretolades d'aquest tipus, fa poc a Nova York el cap de l'empresa del meu amic em va confessar que s'ho havia passat d'allò més bé colant-se al metro i engatant-se cada nit a Barcelona.
En aquest cas, però, per a mi la notícia no és que un guiri es "llenci a la piscina imperial", sinó que, segons  sembla, 50 agents de policia van trigar 2 hores en reduir l'individu.
Això demostra la incompetència i la manca de reacció de la policia japonesa, que ja es va fer palesa en la massacre d'Akihabara. 
50 paios contra un guiri! 
L'acció de l'estranger va descol·locar els agents que, incapaços de reaccionar en casos semblants,  deurien passar minuts abans que un cap responsable els digués el que havien de fer.
Segur que no hi havia al manual de seguretat del palau un apartat que expliqués com reaccionar quan un "gaijin" trenca les pautes de comportament estàndards. 
Per això als japonesos, en general, els costa tant entendre'ns, no reaccionem de la manera esperada, som imprevisibles, i els fem por, sinó mireu la cara d'espantats que fan el policies, mentre que un altre guiri, al fons de la imatge, es pixa de riure.
Per cert sembla que hi hagut una reacció dels internautes japonesos que ja han començat a fer circular imatges del fet com la que il.lustra aquest post. On el policies van armats amb espases làser.



dimarts, d’octubre 07, 2008

La diferència està en les formes...

Si a un paio se li creuen els cables, es compra un ganivet de caça i apunyala 17 persones en un carrer comercial de Tòquio, aquest fet dona la volta al món, el paio es fa famós i experts d'arreu intenten analitzar les causes d'aquest comportament.
Però si un altre sonat va a un Internet cafè d'un barri tronat d'Osaka, i provoca un incendi que mata a 15 persones, aleshores, la notícia possiblement no traspassi les fronteres del país. 
Quina diferència hi ha en assassinar 17 o 15 persones? És la quantitat? 
Suposo que ens atrau molt més veure sang i fetge per la televisió que la façana d'un edifici calcinat, i que els reporters ens diguin que hi havien persones dins. 
Per la meva part crec que ha de ser tan esgarrifós morir tremat com morir apunyalat, però sembla que l'audiència no hi està d'acord.
La diferència està en les formes.
La setmana passa un tocat del bolet, va anar a un Internet cafè d'Osaka, i hi va calar foc. Era de nit, i hi havia gent dormint. Al Japó, alguns Internet cafè tenen petites cambres individuals o sofàs molt còmodes on passar-hi la nit, si no tens son, casa o has perdut l'últim tren per tornar a casa.

dilluns, d’octubre 06, 2008

Fa 74 anys...

Fa 74 anys, el nostre país va triar la llibertat, ningú ho recorda, ningú ho celebra, aquest dia hauria d'estar marcat als calendaris, les escoles haurien de fer festa i els nostres líders celebrar un dinar o una xocolatada ( tant se val ) amb els cònsols d'altres nacions.

divendres, d’octubre 03, 2008

Català means feeling

Una altra iniciativa per demostrar que no som uns tancats intransigents, que som una cultura oberta. 
Em sembla molt bé. Però en realitat a quanta gent li interessa aprendre Català, sobretot si estàs d'Erasmus. 
Fins hi tot el Japó, un país monolingüe té problemes per fer que els estrangers que hi vivim utilitzem la seva llengua. Conec estrangers, que viuen al Japó des de fa 10 anys i tenen menys nivell que jo. 
Jo mateix fa 4 anys que hi visc i encara em costa molt communicar-me en japonès, treballo amb estrangers i la meva parella té un nivell de català que ja el voldria en president de la Generalitat. No utilitzo mai el japonès.
No és excusa però reflexa una realitat, els estrangers al Japó vivim en una bombolla. 
A part d'aixó el govern no ajuda gens a la integració, al contrari et segrega des del moment en que poses els peus al país.
No hi ha cursets gratuïts de japonès per estrangers, ni aules d'acollida, ni res, de res. Potser algunes ciutats hi ha iaios voluntaris que intenten ensenyar japonès, o monges espanyoles que "ajuden" al immigrants sud-americans. Però no hi ha una xarxa oficial de centres amb mestres titulats per ajudar a la integració. No hi és ni els interessa, tot i que ens necessiten.
Japó sempre ha necessitat tècnics estrangers. I és clar de ma d'obra. 
Tanmateix m'agrada la nova campanya per ajudar als estudiants a integrar-se a Catalunya o almenys a fer entendre que si utilitzem el català és perquè és la nostra llengua i no per fer la punyeta. 
A veure si així entre tots aconseguim que el japonesos li diguin "pa amb tomàquet" al "pan com tomate". I que els "paquis" de la Rambla deixin de vendre barrets mexicans... 

dijous, d’octubre 02, 2008

"Baka!"

Avui llegia un article de Victor Alexandre que feia així:
"Els Països Catalans són un poble mancat de referents nacionals, i no pas perquè no n'hi hagi sinó per la voluntat política d'amagar-los. N'hi ha prou que mirem quina història de Catalunya estudien els infants a les escoles i veurem que és presentada com un subsistema de la història espanyola. Talment com si Catalunya -que era una nació molts segles abans que Espanya- no en tingués, d'història pròpia. Però no tota la culpa és d'Espanya, ja que aquesta ocultació es fa en clara connivència amb el govern català fins al punt que, no fa gaire, els professors de secundària es van sentir obligats a denunciar que en la major part dels centres d'ensenyament catalans no s'estudia la història de Catalunya. És, per tant, a les escoles on s'alliçona els infants a ser espanyols i on -amb comptades excepcions- se'ls amaga l'autèntica identitat del país."

És curiós haver trobat aquest article avui, dies després de llegir l'encertat post de l'amic Carquinyol i havent esmorzat avui veient les notícies japoneses on es parlava d'Okinawa fa 60 anys.
Okinawa és un axipèlag que pertany al Japó, famós per les bases americanes, i la pel.lícula Karate Kid.
En una escena de la pel.lícula, Daniel, l'aprenent li pregunta al Sr. Miyagi, el mestre: -d'on és Sr. Miyagi del Japó?-. Ell contesta: -no d'Okinawa, Japó esta aquí, i Okinawa aquí-.
Això em va sorprendre, és la mateixa sorpresa que tenen el japonesos quan senten a parlar de Catalunya per primer cop.
De fet la cultura d'Okinawa és un record del passat, folklore musical i runes arquològiques, una anècdota per turistes, dins d'una vitrina de museu. El govern japonès ha fet bé la seva feina.

Tornat a l'escola recordo la classe de geografia, quan estudiàvem les províncies d'Espanya, i els mapes les regions polítiques i les regions històriques, els que en tingueu més de 30 potser també ho recordareu, era abans del mapa de les autonomies. Recordo que em sorprenia que les regions històriques i les regions polítiques actuals canviaven de fronteres en molts casos, Però Catalunya, el Principat, es quedava igual. Mai ens parlaven del Rosselló, ni de la Franja, i és clar dels Països Catalans, i com ja vaig dir en l'anterior post, anava a una escola convergent.
També em sobtava el tema de les províncies, com és que Catalunya, el Principat estava històricament dividida en províncies, que no tenien solta ni volta.
És evident que molts de la meva generació no s'han fet mai aquesta pregunta, i s'han empassat la història que explicaven els llibres post- franquistes. Que a ningú li ha interessat explicar la verdadera història del nostre país, per por de ferir sensibilitats o crear enemistats. O simplement que disoldrens en una idea d'Estat homogeni, com han fet tots els grans estats.
Al Japó aquesta homogeneïtat és visible, exportant una idea d'un Japó de Geishes, Samurais, i Robots. I centralitzant tot el que passa al país a Tòquio. Porto 4 anys al país i encara no he anat a Osaka, perquè? No val la pena, és com Tòquio tronat amb accent de Kansai ( Prefectura de Kansai, capital Osaka ) i en comptes de dir idiota "baka" diuen idiota "aho".
Em sembla que al cap i a la fi tots sóm una mica "baka".

dimecres, d’octubre 01, 2008

Conuts i pagar el beure

L'altre dia vaig llegir un post molt preocupant al blog de l'amic i company Carquinyol. Feia referència al seu passat escolar i a la nostra llengua.
Jo vaig tenir la dissort d'haver de passar un any estudiant en una escola pública, a can Ruti, Badalona, d'on vaig haver de sortir per les continues agressions dels meus companys d'escola pel fet de parlar en català, m'esperaven a l'hora del pati i m'apallissaven. Vaig trobar consol en l'amistat d'un noi francès, ambdós érem los "estranjeros", jo al meu propi país. ( Era l'època de "Curro Jiménez" i ell era el governador francès i jo un "afrancesado". I és clar ens emboscaven al pati).
La professora, una bona noia de Palència m'escortava de la classe fins a l'autobús que em duia a casa.
L'any següent vaig poder ingressar en una escola privada, catalanitzada d'amagat i convergent, allí vaig d'haver de patir les humiliacions del meu professor de català, ara regidor de l'ajuntament, per tenir cognoms castellans.
Eren èpoques de normalització lingüística, i vaig haver de posar-me al dia per llegir i escriure, doncs a l'escola pública el català era inexistent.
Malgrat tot crec que als anys 80 el català era més present que ara, TV2 era en català, i TV3, només la 1 es feina en castellà, per carrer de Mar de Badalona, s'enraonava català i el botiguers del mercat despatxaven en aquesta llengua. El darrer cop que vaig visitar el que havia estat la meva ciutat i vaig quedar garratibat, ja ningú, tret de quatre iaies parla català, no hi ha les botigues de tota la vida sinó franquícies amb dependentes vingudes de ves a saber on, que et miren badoques quan els demanes quelcom en català. A mi que m'agradava atabalar-les amb dels unces i les lliures, quan eren catalanes...
Només puc sentir impotència i ràbia, en veure la injustícia que s'està cometent amb manifestacions d'aquest tipus. També sento desesperació en veure que el nostre govern no té prou ambició per posar-hi aturador, i deixar de ser tan mesells.
I nosaltres, catalans hauriem de fer un "'mcagundeu!", no tinc cap amic castellà que s'hagi enfadar per parlar en català. De que tenim por?