dilluns, d’agost 25, 2014

Estranger a casa

El divendres vaig tornar al Japó, després de dues curtes setmanes de vacances a Catalunya i Occitània.
Han estat unes vacances plenes de contradiccions. Sentir-me com un estranger a casa és com podria definir aquests dies, després de tants anys allunyat del meu poble, Badalona, vaig trobar una ciutat molt canviada, a millor, carrers plens de vida, terrasses obertes fins la matinada a la Rambla, més bonica que mai, amb la platja magnífica, i un passeig preciós fins al Pont del Petroli, vaig descobrir una ciutat més ben connectada que mai, amb la ciutat que em va robar el cor de petit, Barcelona.
Vaig redescobrir el meu país, i malgrat la seva bellesa, em vaig trobar alié, estrany, em vaig sentir perdut, desubicat, un turista més que un local que recorre els carrers de la seva infantesa.
L'hospital de Sant Pau, on vaig néixer dues vegades, ara és un museu, un decorat fantasma, que ha perdut l'encant de la vida i la mort que li recorria les venes, l'anar i venir de malats, metges, infermeres amables i visites a tothora trencant les normes amb la tolerància humana dels auxiliars clínics.
Els carrers de Barcelona són un brogit de turistes amb samarreta imperi i calça curta, i de restaurants de cuina catalana express, que cobren preus desorbitats per una aiga amb gas.

Tot són botigues de Inditex i Desigual, i hipsters que parlen castellà.
El tren és ple de guixades, brut pels banyistes que no s'han espolsat la sorra prou bé, al Clot hi puja púrria de baixa estofa que fa sonar rumba a tot drap amb mòbils Samsung de darrera generació i s'enfaden si els dius que baixin el volum i et titllen de racista, mentre una noia israeliana guapíssima cerca una xancleta perduda i una colla de nois àrabs que parlen francès es desviuen per ajudar a troba-la. I jo m'he oblidat com funciona la T-10 ni quantes zones calen per anar al Prat, faig el préssec i en compro dues, i amb una n'hi havia prou.
També m'havia oblidat que a Catalunya has de demanar perdó per comprar i destorbar la dependenta mentre parla amb la seva companya i donar-hi les gràcies per haver deixat el que estava "no fent" en comptes de rebre tu les gràcies per haver comprat. Ah! I que em sort la persona que hi ha darrera el mostrador t'entendrà amb prou feines si li parles en català, però que no tindràs cap problema si ho fas en anglès, francès i fins hi tot japonès, llengua que no entendrà però que li provocara menys rebuig que la primera.
De fet he hagut de presentar queixa a dues empreses catalanes, per discriminació lingüística, afortunadament la resposta del servei d'atenció al client ha estat prou bona o sigui que no les esmentaré.
Diuen que Barcelona és una de les ciutat que més espectatibes genera, però també una de les que més deceb, si jo que n'estic enamorat em vaig desenganyar molt, puc imaginar l'efecte que tindrà, per a qui ni li va ni li ve.
Si aquesta ha de ser la capital de la nostra república, hi ha molta feina a fer.

dijous, d’agost 21, 2014

Tresors amagats dins velles calaixeres

Sabíeu que el Yen, la moneda japonesa es va crear basada en el Dòlar de plata espanyol? Aquesta moneda també coneguda a mitjans SXIX com a Dòlar de plata mexicà, va ser la divisa més usada pel comerç asiàtic, fins hi tot pels americans durant la Guerra de Secessió.
El govern Japonès del Bakufu ( l'autoritat del Shogun ) es va veure obligat a pagar en Dòlars de plata la multa imposada per les potències estrangeres pel descabalar les víctimes dels famosos incidents de la Tokaido, on comerciants estrangers van ser assassinats per samurais d'una escorta d'un senyor feudal camí de Edo ( Tòquio ), incidents que es descriuen a la noveŀla de James Clavell Gaijin, també autor de Shogun.
Així doncs quan l'Emperador de la peli de Tom Cruise, va decidir modernitzar el país va adoptar com a moneda de referència el Dòlar de plata i va imposar el Yen, que vol dir "rodó", com a única moneda estatal.
Però abans del Yen el japonesos també tenien moneda, és clar, la més famosa és la Koban, una peça d'or allargada amb les punes arrodonides.
És clar que carretejar peces d'or amunt i avall de la Tokaido ( el camí que anava de Kyoto a Edo ) era perillós i molt feixuc, i els senyors feudals no sempre disposaven de l'or necessari a les seves caixes, per això van crear els Hansatsu, una mena de pagarés, paper moneda, que avalaven una quantitat de diners i que es podien transportar més fàcilment.
L'Emperador Meiji, el de Tom Cruise, va fer abolir aquest paper moneda així com els drets dels senyors feudals a encunyar moneda pròpia l'any 1871, centralitzant aquesta facultat a la Fàbrica Nacional de Moneda.

El pare de l'Aya es va jubilar fa poc i va aprofitar per fer reformes a la casa, mentre remenava calaixeres antigues del seu pare, l'avi Hachiro, va trobar un fotimer de monedes velles, la majoria del període Showa, les més valuoses, monedes d'or en commemoració de la Exposició Universal de Osaka'70 valorades en més de 1.000€. Monedes japoneses de l'ocupació de Manxúria, paper moneda de la Guerra ( molt pobres, impresos només per un costat ), etc.
Però el que em va cridar més l'atenció van ser tot els Hansatsu del període Edo, l'època dels samurai i les monedes Mon ( 1336-1870 ) lligades en cordills, per portar-les millor.
He fet unes petites recerques i sembla que els Hansatsu són bastant rars d'aconseguir, sobretot en bon estat, o sigui que l'avi de l'Aya tenia una bona coŀlecció de monedes, digne de les vitrines d'un museu, i el meu sogre no en tenia ni idea.
Tant de bo als calaixos de casa meva trobés mai tresors amagats, de moment només hi ha calçotets i mitjons, i algunes llaminadures que amago i que consumeixo per motius "terapèutics" (^_^)

Hansatsu

Hansatsu

Hansatsu

Hansatsu

Mon de coure ( cada d'un val 150E )

Mon de coure