dijous, de novembre 30, 2006

Compte amb la mitja lluna turca


L'any 1683 l'exèrcit de l'Imperi Otomà comandat pel Gran visir Mustafà Pachà arriba a la vora del Danubi i posa setge a Viena.
Després d'atacs amb poc èxit els turcs decideixen una nova estratègia que agafi per sorpresa als defensors.
Van pensar en excavar túnels que els servirien per evitar les muralles i l'artilleria austríaca i així avançar cap a la ciutat.
El pla consistia en distreure als assetjats durant el dia i treballar en els túnels durant la nit.
Aquí entra la llegenda que explica que els flequers, ofici nocturn, es van adonar del que succeïa i van avisar als responsables militars. Així fou com els defensors van sorprendre als turcs i els van obligar a trencar el setge, més tard les tropes de l'emperador Leopold I d'Àustria i el rei de Polònia Jan III foragitarien l'enemic.

També conta la llegenda que el gremi de flequers, en agraïment als defensors de la ciutat van crear un pa elaborat amb mantega de porc i amb la forma de mitja lluna que anomenarien Halbmond (mitja lluna en alemany), com a befa als turcs.


Anys després, la Reina Marie-Antoinette, d'origen austríac, va popularitzar la Viennoiserie, la pastisseria vienesa, els francesos adoptarien la recepte i el convertirien en un dels símbols de la seva pastisseria. El croissant.

Aquests dies l'hereu de Pere és de visita a Turquia, i la que fou la capital dels cristians d'orient Constantinopla, fins que el tucs l'envaïren i la convertiren en Istambul l'any 1453.
Ciutat que, per cert, havia estat la capital de l'emperador Paleòlec, les paraules del qual, repetides pel Pontífex a la universitat de Ratisbona portarien queixes i polèmiques dels països de fe musulmana, entre el quals, malgrat els esforços de Mustafà Kamal, dit Atatuk (pare de la pàtria turca), es pot comptar Turquia.

Eugène Delacroix, escenes de la massacre de Scio.

Els turcs sempre han tingut fixació amb Europa, Roger de Flor i els Almogàvers els van parar el peus, després l'aliança cristiana de va vèncer a la Batalla de Llepant. Viena, Croàcia, Transilvània, i Grècia (si no que li preguntin a Lord Byron que va morir-hi lluitant contra els Turcs), també  Gal.lípoli, han estat lloc d'enfrontament amb Europa.
Hi va contribuir Laurence, el d'Aràbia, amb l'aixecament de les tribus àrabs contra l'Imperi Otomà, la desintegració de l'Imperi en estats com l'Iraq, el Líban, Síria o Palestina, va ser una de les idees més "brillants" dels europeus.

He tingut oportunitat de visitar el país, tant ple de runes gregues, Efes, o Troia, etc. La història de Turquia ha estat lligada a la història d'Europa, però sempre com una amenaça. No és Europa, Istambul és dins del nostre continent però ja no és la nostra Contantinopla, capital de l'Imperi Romà. Turquia és un estat on minories ètniques com la grega i la kurda viuen amenaçades, és un estat "controlat" pel l'exèrcit, per "garantir" la seva laïcitat. Un estat que va envair Xipre en "defensa" de la seva minoria a l'illa i que ha creat allí un estat no reconegut per les Nacions Unides.
Un país on no es respecten els drets humans. Turquia no és la imatge que el seu govern ens vol donar de la seva antiga capital, o la nova Ànkara, Turquia és Anatòlia, la Capadòcia, i això no és Europa.
Benet XVI és de visita al país de Mehmet Ali Ağca, un fanàtic que va atemptar contra la vida del seu predecessor, amb unes mesures de seguretat increïbles, amb una rebuda forçada del seu primer ministre que després de fer-se el ronso l'ha esperat a l'aeroport abans de marxar del país per anar a parlar del "Pacte de Civilitzacions".

dimecres, de novembre 29, 2006

Asashoryu, el Drac Mongol


Aquest cap de setmana passat el campió de Sumo (Yokozuna) Asashoryu (Matí Drac Blau) de Mongòlia a guanyat per dinovena vegada consecutiva la copa de l'Emperador. Ha estat a Fukuoka, a la Prefectura de Kyushu, al sud-oest del país.

Com va vaig comentar fa mesos en un post, actualment hi ha molts estrangers dins l'èlit del Sumo, els més destacats són el búlgar Kotooshu, i el mateix Asahoryu, el campió.

Molta gent a criticat Asashoryu pel seu caràcter, diuen que és massa orgullós i que humilia als contraris "empenyent-los" fora de l'arena, potser sí que mostra supèrbia, però a mi m'encanten les cares que fa de perdonavides quan rep el premi desprès dels combats, el trobo genial.

Per a mi el que passa és que deu fer molta ràbia que durant anys guanyi sempre un mongol, a l'esport més japonès. I la cosa no s'aturara perquè hi ha "hometots" immensos vinguts de països com Geòrgia, Rússia o Lituània, que també volen ser campions.

De Rikishis, o Sumo-san, n'hi ha molts però de Yokozuna només n'hi pot haver un, com als "Inmortales". De fet Asashoryu es retirarà Yokozuna hi ho seguirà sent fins que es mori.
No és el més popular, però és un dels millors de la història d'aquest esport, i amb la victòria del passat diumenge ha tornat a fer record, cinc vegades marcant 15 a 0.
Els campionats de Sumo hi ha 15 participants, de primera, tots contra tots, el que més combats guanya es converteix en el campió d'aquest campionat però no encara en Yokozuna, també serveix per pujar de grau de categoria.
El Sumo, per a mi és una de les coses més maques del Japó, i em transporta a altres èpoques, veient el campionat m'imagino tenir al costat Sayuri omplint-me un ochoko de sake calent.

Si us interessa el Sumo, podreu trobar informació, en anglès, al web oficial de la Federació de Sumo

dimarts, de novembre 28, 2006

Barcelona i Tòquio

Aquest post no és per comparar d'una manera científica les dues ciutats, és només un "divertimento" per tingueu idea d'on visc comparat amb Barcelona.

L'àrea que es veu més fosca és la Prefectura de Tòquio, però no hi surten unes illes que pertanyen a la ciutat i que es troben a l'oceà Pacific. El triangle apunta al nord.

La "taca" carabassa es Barcelona, però he agafat tot el que queda entre les Rondes, o sigui que hi ha part de Sant Adrià i part de l'Hospitalet i Cornellà.

La "taca" groga és el barri on treballo, Shibuya.

Les dades que he trobat a la "Wiki" són molt significatives:

Tòquio té una àrea de 2.187,08 Km2, és una de les prefectures més petites del Japó.
12.678.395 habitants
Una densitat de població de 5.796 hab/Km2

Barcelona té una àrea de 100,4 Km2
1.593.075 habitants
Una densitat de població de 15.869 hab/Km2
Així doncs, malgrat el que la gent pugi pensar, a Barcelona hi ha més "estretor" que a Tòquio.
Però val a dir que la major part de la gent de Tòquio, 8 milions d'habitants viu concentrada en el 30% del territori prefectural.

També s'ha de tenir en compte les següents dades; de vegades es parla del "Gran Tòquio", això es refereix a les prefectures veines a Tòquio, o sigui Kanagawa (la meva), Chiba, i Saitama (la d'en Shin-chan). Aquestes prefectures es consideren àrea metropolitana de Tòquio, malgrat que són independents políticament. Diriem que serien el que a Barcelona han anomenat darrerament el "cinturó vermell".

Les dades demogràfiques fan por:
Kanagawa 8.639.665 hab
Chiba 6.006.185 hab
Saitama 6.938.006 hab
Total 21.583.856 hab que amb Tòquio sumen un total de 34.262.251 hab

Per últim, un parell d'imatges, que en certa manera expliquen una mica la història d'un ciutat i de l'altre.

La faça de la Plaça de Sant Jaume de l'Ajuntament de Barcelona, remodelació del S.XIX


Aquest edifici es diu el "Tocho", forma part de la seu del Govern Metropolità de Tòquio.

dilluns, de novembre 27, 2006

PS3 la consola més pràctica

No fa ni una setmana que Sony va treure al mercat la nova PlayStation i hi ha "frikis" escampats per tot el món fent "animalades" amb la pobra màquina.

I és que la PS3 desperta tantes passions com odis, aquí al Japó un miler de persones feia cua dos dies davant el "Big Camera" d'Akiba (Akihabara) per poder ser dels primer en gaudir-ne.
També al Japó algú s'ha dedicat a desmontar-la per "veure com funciona" o senzillament a destrossar-la fent-la servir de grill, perquè després diguin que no s'escalfa. Si voleu veure'n més imatges punxeu l'enllaç de Real PS3 Grill.



Als EEUU uns altres "penjats" han creat un web que es diu smash my.com al web hi podreu veure un video on destrossen una PS3 de 500 dollars davant la mirada al.lucinada de la gent que feia cua per comprar-la.

divendres, de novembre 24, 2006

El sabor del te

"Cha no aji" vol dir el sabor del te. Es el títol d'una pel.lícula japonesa dirigida per Katsuhito Ishii l'any 2004 i protagonitzada entre altres per Tadanobu Asano ( el ronin de Zatoichi ), Tatsuya Gashuin (famós per les seves celles) i la guapíssima Anna Tsuchiya.
Aquesta és una pel.lícula que es va presentar al festival de Cannes de l'any passat així que, potser, haurà arribat a les pantalles catalanes del carrer Verdi.
Katsuhito Ishii és el director del curt d'animació que apareix a la pel.lícula "Kill Bill" de Tarantino. Però aquesta història no té res a veure amb la violència de la cinta americana.
Es un pel.lícula preciosa, plena de realisme màgic, a l'estil Jean-Pierre Jeunet immersa en la vida tranquil.la d'un poblet del Japó.
Dins d'una família que viu al camp, cada personatge té una història i una repte personal, l'avi Tatsuya Gashuin), un antic director d'anime una persona que omple la pel.lícula de les seves excentricitats.
Una mare que desprès de criar els seus fills vol retrobar-se amb la seva carrera, la de dibuixant d'anime, com el seu pare.
El marit, un metge que practica la hipnosi.
El fill un noi introvertit que s'enamora de la noia més guapa de l'institut (Anna Tsuchiya) i s'apunta a l'equip de Go (un joc semblant a les dames) només per poder estar amb ella.
La filla, una mena amb una imaginació desbordant, i amb una objectiu a superar, poder donar una voltereta a les barres d'un parc abandonat.
L'oncle (Asano) un productor musical d'èxit que ha agafat uns dies de descants per revisar el seu passat i antics amors.
Un altre oncle un "mangaka" una mica despòtic, a qui li agrada massa ficar-se en la vida dels altres.

Al final de la cinta l'avi deixarà un regal que, apart d'explicar, les seves excentricitats donarà sentit a la vida dels personatges.
No he pogut trobar una home page de la producció però si en voleu tenir més informació us podeu adreçar a aquest enllaç: Cha no aji

dimecres, de novembre 22, 2006

Vocabulari de sexe en Japonès


Una altra de japonès, abans de continuar heu de saber que si sou menors de 20 anys i viviu al Japó no hauríeu de llegir el contingut que segueix, i el mateix pels menors de 18 anys de la unió europea.


Petit vocabulari de sexe japonès, crec que analitzant la quantitat de paraules de pràctiques sexuals que només existeixen en japonès ens podem fer una idea que com van les coses.


Anaru sekkusu: Sexe anal.

Ashikoki: Masturbació amb els peus.

AV: Adult Vídeo.

Bukkake/Bukakke: Una dona i molts homes que li ejaculen a la cara.

Buruuma: Tipus de calces o pantalons de gimnàstica.

Cosplay: Aficio a disfressar-se de personatge de manga o anime.

Chichi: Mugró.

Denbu: El darrere.

Enjo kosai: Adolescents japoneses (veure kogal) que venen els seus serveis (des de companyia fins sexe) per poder comprar roba de marca.

Ero-guro: Pornografia amb sang, mutilacions i escatologia.

Ecchi: Com el Hentai, però no te la connotació de "pervertit" i s'usa per referir-se al manga i l'anime de continguts no tan explícits.

Futanari: Dones als manga i al vídeos amb penis postissos.

Gaaru: Girl, noia.

Gaijin: Estranger.

Gokkun: Empassar-se el semem i la salivera.

Gei: Gay.

Hentai: "Estrany, pervertit", Anime pornogràfic.

Hamedori: Gènere on la càmera es col.loca en un punt de vista subjectiu.

Kogal: Adolescents japoneses obsessionades per la moda, vesteixen amb talons, minifaldilles i es tenyeixen els cabells de colors llampants. Entre les tribus més famoses hi ha les ganguro, obsessionades amb els bronzejats.

Kancho: Ènema, o broma de posar els dits index al cul d'algú per donar-li un ensurt.

Kawaii: Bonica.

Kimochi: Exclamació de plaer. Estar còmode. "Quin gust!"

Kintama: Testicles (literalment "ous d'or").

Kyande: Fel.lació.

Meganekko/Meganemoe: Fetitxisme per les olleres.

Mozzaiku: ( Mosaic )Franja pixel.lada que s'ha de col.locar, per llei, damunt dels genitals en les cintes i revistes pornogràfiques japoneses.

Nyotaimori: Servir el menjar damunt del cos nu d'una dona. Sovint s'utilitza la boca prescindint dels bastonets.

Nakadashi: Escórre's dins de la vagina o l'anus.

Omanko: Cony.

Oshiri: Cul.

Oppai: Pits.

Pinku Eiga: Cinema eròtic japonès que barreja sexe i violència. També conegut com a "Pinky Violence".

Paizuri: Una "Cubana".

Panchira: La visió furtiva de les calcetes d'una dona sota les faldilles.

Rabu Hoteru (Love Hotel): Hotel que es lloga per hores per practicar sexe, normalment hi ha servei de bar, karaoke, jacuzzi i videojocs dins la cambra.

Race Queen: Animadores i hostesses de curses de motor.

Rezubian: Lesbiana.

Roshutsu: Pornografia rodada en llocs públics.

Rorikon: Contracció japonesa de "Lolita complex" (complexe de Lolita). Atracció sexual cap a nenes menors d'edat.

Shojo: Noia.

Shota-kon: Equivalent masculí del Roli-kon.

Shibaru/Kimbaku: Una trotura sadomasso que consisteix en lligar i penjar en l'aire a una noia.

Seraafuku: (Sailor-fuku)Uniforme mariner de duen les estudiants de secundaria.

Sukatoro: Escatologia.

Shio-fuki: Ejaculació femenina.

Sukurugaaru: School-girl, estudianta de secundària.

Tamakeri: Cops als testicles.

Tekoki: Masturbació a l'home, fer una "palla"

Urabon/Uramedia: Pornografia sense censurar.

Yaoi: Gènere de manga que il.lustra de forma explícita les relacions homosexuals entre homes.

Yuri: Equivalent femení del yaoi.

dimarts, de novembre 21, 2006

Meme de restaurants


-Quin és el restaurant que més has gaudit vora el mar ?

Ja no sóc cap nen, he gaudit de molts bons moments vora el mar, però recordo quan Portugal era un país desconegut, abans de la seva integració a la Unió Europea, on poblets de pescadors com Nazaret mantenien la bellesa d'una costa verge, cases blanques i iaies de negre amb enagos d'encaix sota les faldilles. On menjaves peix acabat de pescar, directament de la platja.
Però, també, quan recordo el rap de "Can Pinxo" quan era una guingueta de la Barceloneta, amb aquell all-i-oli gratinat em fa venir salivera. Ah, i una arrossada meravellosa a la Malvarosa a València.

-Digues un Restaurant on t'han pres el pèl i no hi tornaries ?

Recordo el restaurant d'un hotel de 5 estrelles d'Ankara on en va sortir un escarabat viu de l'amanida. La gràcia és que un dels cambrers van sol.lucionar el problema esclafant l'animal amb un tobelló d'amunt la taula tot somrient, és clar, diuen unes "xapes" on posava "Dedeman smiling people".

-Un Restaurant on has gaudit d'una molt bona carn a la brasa?

Definitivament "la Churrasquita" de Platja d'Aro, ak costat del Camping Valldaro. Un restaurant d'uruguaians que cuinen vedella de Girona, a l'estil asador, boníssim.

-El Restaurant més romàntic on has estat ?

No sé si és el més romàntic però és el primer on vaig anar amb la meva parella, i va funcionar.
El Rita Blue de la plaça Sant Agustí de Barcelona.

-De quin Restaurant sortit cantant havaneres?

No en recordo el nom (massa "bon rouge"), era a Carcassona, a l'Occitània, recordo que cantàvem "el meu avi" pel carrer de nit i un avi ens va renyar tot dient: "a això a casa vostra no ho faríeu", potser tenia raó...

-Un Restaurant on aniries cada dia?

Aquí, al Japó, si tingués "pasta", al Sant Pau, el restaurant de la Ruscalleda a Tòquio per dinar, i a l'hora de sopar em perdria en una fonda japonesa amb un reservat obert al jardí, il.luminat per fanalets, vestit amb un "jinbe" (kimono) després del bany i gaudint de la companyia de l'Aya en una tranquil.la intimitat només interrompuda per l'entrada silenciosa de la cambrera amb les safates de menjar.


-Recomana un restaurant romàntic i econòmic.

Qualsevol indret pot esdevenir romàntic si la companyia es bona, i el preu dependrà de la butxaca de cadascú.

Sembla que els "memes" s'ha d'anar passant o sigui que convido a qualsevol que hagi llegit aquest post a fer aquest exercici.
Bon profit!

dilluns, de novembre 20, 2006

Sopar fora, Yakinuku

Ahir al vespre vaig descobrir que el company blocaire Carquinyol m'havia enviat un meme. Es curiós que el meme es tractés de menjar i restaurants, ja que quan vaig llegir la invitació feia temps per anar a sopar a un "Yakiniku".
Que és un "Yakiniku"? En japonès vol dir carn a la brasa i són restaurants especialitzats en cuina coreana. La cuina coreana és una cuina molt apreciada al Japó, molt rica en sabors i textures i ideal per menjar els dies de fred, a Corea, fa molt fred a l'hivern.
Els restaurants de "Yakiniku" al Japó, però, estan adaptats una mica a l'estil japonès, al gust japonès, amb espècies menys picants que a Corea, i amb bastonets de fusta, els coreans usen uns bastonets d'argent o acer inoxidable molt més llargs i pesats de els "haji" japonesos.
Els restaurants de "Yakiniku" tenen uns forats circulars al centre de la taula on es troba un braser alimentat amb gas i carbó o carbó de llenya directament, on es cuina la carn.
La carn es serveix en petits talls individuals, en safates guarnides de vegetals, i platets amb diferents tipus de salsa, de normals fins a molt picants.
La gràcia es cuinar la carn al gust, però això sempre comporta problemes, el neu sogre diu que quan surt a menjar "Yakiniku" amb els companys de feina sempre es menja la carn crua ja que si bades et quedes sense.
Ahir van sopar diferents plats del repertori coreà.
La carn a la brasa, la més tendre s'anomena "karubi".
També vam menjar "tangu", llengua de vedella i "baniku", carn de cavall crua tallada molt petita i amanida amb salses i una picada d'all.
A mi m'agrada molt la "ishiyaki bibinba", una cassola de pedra molt calenta on s'hi posa una barreja d'arròs, verdures i carn, i que s'ha d'anar remenant perquè no es cremi l'arròs.
També hi havia "chijimi" una mena de truita de verdures picants "kimuchi", el "kimuchi" és la tapa típica coreana te la posen sempre d'acompanyament, són verdures fermentades i conservades en bitxo picant, normalment col i nap, però es pot fer de tot.
Tot el menjar degudament acompanyat per "jokki" gerres de cervesa i "atsukan" , "nihon-shu" calent ( vi d'arròs ), servit en petites ampolles de 250 CC, desprès d'uns quants "ochokos", petits gots on es beu l'atsukan perquè no es refredi, el kimuchi es menja d'allò més bé.
Al meu sogre li encanta compartir taula amb la família i gaudir d'uns quants "ochokos" de tan en tan, i que desprès condueixi la Yu, la meva "germana petita", però com que li fa por portar el cotxe gran vam haver d'encavir-nos tots en el NOTE, el cotxe de la mare. Tot plegat, però molt divertit.

"baniku", carn de cavall.


"ishiyaki bibinba".


"atsukan" i "ochoko", aquest és una mica gran.




"chijimi"


El restaurant on van anar es diu "Sakai" i forma part d'una cadena de "Yakiniku" arreu del país, és el típic restaurant familiar que potser haureu en algun Shin-chan o Anime, els restaurants familiars es troben a la carretera a la sortida de les ciutats n'hi ha de tota mena, van molt bé, ja que separes espais de fumadors i no fumadors, estan condicionats pels infants, i la beguda no alcohòlica es "baikingu" ( Viking ), pagues una quantitat i et serveixes tant com vols.

Demà la meme...

divendres, de novembre 17, 2006

Maneki Neko

El Maneki Neko és una figura d'un gat que es posa tradicionalment als negocis japonesos per donar sort. Aquesta figura, normalment blanca, representa un gatet que amb una poteta fa el gest oriental de "vine, vine". Els dissenys poden variar i de vegades, amb l'altra poteta aguanta un koban, una moneda d'or antiga, o porta un collaret amb un picarol.
Sovint si escriu el text: "senkyaku banrai" prosperitat en el negoci. Vindria a ser una mena de sant Pancràs, vaja.



Segons el color tenen significats diferents:
El més popular és el tricolor; blanc a taques negres i carabasses, porta bona sort.
El blanc, el segon més usat, vol dir puresa, honestedat.
El negre se suposa que protegeix del mal, i és molt popular amb les dones perquè en teoria les protegeix dels assetjadors.
El vermell també es protector, contra els mals esperits o les malalties.
El daurat, està associat, com no, a la riquesa.
El rosa, que l'amor si posa, malgrat no ser un color tradicional, ha agafat molta popularitat associant-lo amb l'amor, per influència occidental.




El Maneki Neko, ha inspirat algunes icones japoneses com el famós Hello Kitty, en Meowth, el rival de Pikachu als Pokemon, o el déu gatet de "Boles de Drac".
Actualment existeixen models actualitzats i personalitzats de figuretes, com es fa amb el "caganer". Però, normalment el seu ús queda bandejat a establiments tradicionals.
Si voleu saber més coses punxeu aquest enllaç de la Viquipèdia, està en angles però és el més complert.

dijous, de novembre 16, 2006

La màgia i la llei

Quan de petit sortia, en alguna pel.lícula americana, un personatge ric que encenia grans cigars amb bitllets de banc, el meu pare em deia que això no es pot fer perquè els diners són propietat del govern, i destruir-los és un delicte.
També, recentment he llegit a la novel.la "l'esglèsia del Mar" d'Ildefonso Falcones, que si un canviador d'una taula de canvi de Barcelona, llimava, falsificava o modificava el pes o la mesura d'alguna moneda, li tallaven el cap davant del seu establiment a la vista del públic.
Al Japó ja fa anys que no es tallen caps, almenys en públic, però alterar monedes continua essent un delicte punible.
Aquesta setmana 3 mags han estat arrestats per destruir monedes per trucar-les.
Concretament van ser arrestats ahir per fer forats a les monedes.
El mag Katsuyoshi Shono i dos companys han violat la llei que prohibeix malmetre les monedes. Un total de 400 monedes han estat modificades, serrades, perforades i trucades segons la policia.
També venien monedes modificades, per 6.000 o 7.000 iens al bar "French Drop" d'Osaka i operaven per Internet.
La policia a confiscat més o menys unes 1.200 monedes alterades. Segons la llei, la pena per aquest tipus de delicte pot ser un any de presó o una multa de 200.000 iens.

Bé, com són mags la presó deu ser Azkaban, compte amb els "Dementors" Katsuyoshi!

dimecres, de novembre 15, 2006

Observant els estels

L'atre dia passejant per Shibuya, molt a prop d'on treballo vaig trobar aquesta casa, sembla que l'amo és molt aficionat a l'astronomia. Crec, però, que poca cosa deu veure envoltat com està d'edificis molt més alts i una pol·lució constant, per no parlar de que la humitat de Tòquio és molt elevada i fa que el cel sempre estigui força "entrenyinat".

Aquesta és una tònica freqüent al Japó, suposo de degut a la feina sovint estressant, els japonesos es refugien, potser massa fanàticament, en els seus hobbies.

dimarts, de novembre 14, 2006

El Japó, els gossos i les llonganisses_2

Ahir us parlava de la pobresa al Japó, bé, només una mica, aquella mica que et colpeja quan menys t'ho esperes, on menys t'ho esperes.

Ja fa uns anys, potser els mateixos que jo estic al país, que la cadena de televisió Asahi, la mateixa que produeix el Shin-chan, presenta un programa els dimecres a les 8 del vespre que es titula Zenigata Kintaro. El programa consisteix en visitar uns personatges que han estat triats per la seva manera de viure, de viure en la pobresa. En japonès pobre es diu "Binbo" o "Binbosan" (un pobre).
Els presentadors BBS (binbo supporters), vestits amb unes granotes de colors, visiten el personatge, que té l'oportunitat d'explicar la seva manera de viure, s'exposen públicament els seus ingressos i despeses. El presentador, es convertirà en el seu "patrocinador", l'encarregat de defensar el seu protegit en contra altres "concursants" davant d'un jurat de famosos.
El premi 300.000 iens, uns 2.000 euros.

Es tracta de que el "binbo" expliqui com s'espavila per tirar endavant, com viu, que menja i com es guanya la vida.
Alguns dels concursants són estudiants amb pocs ingressos, altres, empresaris arruïnats, els que més, frikis que han triat viure d'una manera poc convencional.
N'hi ha que intenten viure de manera natural, sense llum ni aigua corrent, dins un bosc com fa dos cents anys, altres viuen en illes desertes, molts són "salaryman" que no arriben a fi de mes i que cullen plantes dels parcs públics per fer sopa.
Hi ha artistes amb projectes en els que inverteixen tots els seus diners, cantants ambulants de poble, artesans mediocres, escètrics inventors, en fi tot un món i una fauna que conviu en una societat que els ignora o en fa befa.

Els presentadors, molt sovint en fan broma o els humilien directament, altres vegades els paguen viatges perquè puguin visitar la seva família, hi ha de tot, però amb qui es mostren més crítics són, normalment amb el més frikis.
Val a dir que un treballador que guanyi uns 1.000 euros, al Japó és un pobre,  i no diguem els qui ni hi arriben, que són molts.
Tanmateix és increïble que hi hagi gent a Tòquio que visqui sense llum ni aigua corrent, i es banyi al riu i hi faci bugada, que faci foc amb llenya dins de casa, o que planti naps en un parc públic, i és que la ciutat és així, una barreja caòtica de riquesa i misèria, molt poca gent coneix la veritable realitat del Japó, tothom a Catalunya creu que els japonesos són rics que es gasten milers d'euros en figueretes de Lladró o bosses de Loewe, però va realitat és que moltes de les noies que llueixen bosses de Chanel de 3.0000 euros, el més segur es que no mengin calent en mesos o que visquin en cambres estretíssimes sense aigua ni llum i que s'hagin de rentar la cara a la font.
Un amic meu australià viu prop de Shibuya on treballa de comercial per un empresa de publicitat, la seva habitació no té aigua i es renta les dents a la font del parc, un cada dia s'ha d'anar a banyar als banys públics, i el vàter és comú per tots els llogaters de l'edifici.
Al Japó són molts els qui passen gana, però no ho saben, viuen de sopes de sobre o menjar amb pocs nutrients, per això estan obsessionats pel menjar, i per la televisió només fan que emetre programes que parlen de menjar. Poca gent te accés a la carn de vedella, que es caríssima, per això s'ha d'importar d'Amèrica malgrat les condicions sanitàries, hi japonesos que no han menjat mai peix fresc o tonyina o un préssec de vinya com déu mana.
En un episodi del Shin-chan la senyoreta Matsuzaka, la dolenta, tenia tanta gana que anava al super a atipar-se de mostres gratuïtes, no és conya. Matsuzaka és el típic exemple de la noia que viu sola i que no arriba a fi de mes.

Això sí, metre escric aquestes línies, per la finestra han passat més cotxes de luxe dels que podem veure a Barcelona quan es juga el Godó.

dilluns, de novembre 13, 2006

El Japó, els gossos i les llonganisses

A Nagoya, prefectura d'Aichi, un indigent ha estat detingut per furtar menjar del davant de les cases en més de 250 ocasions.
Makoto sato de 31 anys, aturat, ha admès el delicte. Ha declarat que esperava a que arribés el menjar de matinada per agafar-lo ja que era una maneta molt fàcil i sense perill.
Al Japó hi ha diferents serveis d'entrega a domicili de productes del supermercat o de botigues especialitzades, a més a més els japonesos tenen el costum de regalar-se menjar en dates assenyalades, o quan comencen les estacions de les fruites. A casa meva ens fem un fart de rebre mandarines o peres, quan és temporada. Normalment aquests enviaments es fan amb avís de rebuda, i la companyia no entrega la mercaderia si el client està absent, però no és així amb les comandes del súper que s'entreguen de bon matí abans que la família es llevi. Llet, ous, pa, verdures, entre altres coses, com productes de neteja.
Així doncs, Makoto s'esperava que passés el repartidor de la llet i l'agafava, de l'entrada o del jardí.
En el moment de la detenció estava en possessió de suc de vegetals, salsitxes i carn de pollastre, propietat d'una veïna, tot per un total de 3.300 iens ( 22 euros).

Jo treballo a Shibuya  en un barri que equivaldria a Plaça Catalunya i Portal de l'Àngel, una zona plena de botigues de moda jove, restaurants i bars de tota mena. Una zona molt "fashion" on pots veure passejar models i artistes comprant o conduïnt cotxes que equivaldrien a dues vegades una hipoteca. Tot és molt "Cool", "In" i "Trendy", però als mateixos jardins, al costat de l'estació hi ha barraques fetes de cartró i plàstic blau, l'ajuntament els deixa estar allí, "temporalment", quan arribi l'hivern molts es moriran, un "efectiu" control de població. Al parc de Ueno, just al costat del Museu Nacional, el que seria el nostre Parc de la Ciutadella, hi la "ciutat dels rodamóns" centenars de barraques amb llum elèctric suministrat pel l'ajuntament.

Cada dia al mateix lloc, primer pensava que no fos mort

Els indigents a Shibuya, "viuen bé", tenen "casa" i menjar assegurat, quan les convinience store ( conbini ), es desfan del sushi caducat. Als cementiris poden trobar Sake en les ofrenes que la gent deixa a les trombes.

Hi ha una deliciosa pel.lícula d'animació que es titula Tokyo Godfathers (2003), del genial Satoshi Kon. La pel.lícula descriu l'aventura de tres indigents, un home adult i borratxo, un transvestit i una adolescent fugida de casa, quan una nit de Nadal troben un nadó a la brossa, l'acció relata l'odissea a la recerca de la mare del nadó. Un viatge per la megàpolis que els canviarà la vida.
Ser pobre a Europa ha der ser dur, pero al Japó on no hi sistema públic de benestat social, la sanitat és privada i no hi subsidi d'atur, ha de ser un mal son. Almenys en Makoto i els seu 3.300 iens de botí, menjaran calent en una presó japonesa, és o no és absurd?

divendres, de novembre 10, 2006

La colla pessigolla

He rebut notícies sobre el temps que fa a Catalunya, de fet fa més calor del que hauria de ser normal, (o del que normalment estem acostumats, segons es miri) a tot el món, oi Joan Saura?

Japó malgrat els consells del govern per no abusar de les calefaccions ni els aires condicionats,el fet és que se n'abusa, i molt. Hi ha forts contrasts de temperatura, cosa que fa que la majoria de gent s'encostipi, i ja es veus tots darrera les famoses màscares xuclant mocs.
A L'oficina on treballo haig d'anar amb samarreta de màniga curta i tot i així em moro de calor, fora, però, la temperatura a baixat i pels matins i al capvespre "carda" rasca.

Sembla, però que als japonesos, de ben petits els eduquen a passar fred, acostumar-s'hi no tant, però a passar-lo sí.
Així és com a ple hivern o malgrat temperatures baixes ens podem trobar de camí a la feina una "colla pessigolla" com la de la foto, de noies d'escola tranquil.lament assegudes, sense abrics ni mitges, i tan "panxes", quin fred només de veure-les!

dijous, de novembre 09, 2006

Memòria històrica

Ben aviat José Montilla esdevindrà el president número 128 de la Generalitat de Catalunya, segons ell Catalunya mai havia assolit una llibertat política més amplia, bé, potser sí, des de la restauració del president Tarradellas, però no si la comparem amb els anteriors a 1714. Tambe s'ha dit que seria el primer president nascut fora del Principat de Catalunya, però és veritat?

"L'historiador Joan B. Culla ha explicat que "hi ha com a mínim ben documentats 13 presidents" de la Generalitat medieval i moderna, és a dir, abans de la seva abolició el 1714, que van néixer fora de Catalunya, en llocs com València, Saragossa, Terol, Castella, Logronyo i fins i tot Nàpols, llavors pertanyent a la Corona d'Aragó i Catalunya, a més d'Andalusia, d'on eren Tena i Sotomayor." El Periódico.

Remenant per la xarxa he trobat els següents resultats:

Bisbe de Girona García Gil de Manrique y Maldonado, nascut a El Pobo de Dueñas, Guadalajara l'any 1575 i mort a Madrid l'any 1651, president de la Generalitat de Catalunya des de 1632 fins 1635. Bisbe de Girona (1628-1633) i de Barcelona (1633-1651). Després de l'assassinat del comte de Santa Coloma a l'inici de la Guerra dels Segadors (1640) fou nomenta lloctinent. Contrari a la Generalitat, la qual intentà dissuadir de posar-se sota la protecció del rei de França, va excomunicar els responsables de les atrocitats a les tropes castellanes durant la guerra. La imatge és de la seva tomba.

Luis de Tena, natural de Guadix i president de la Generalitat entre el 1617 i el 1620, va ser Bisbe de Tortosa.

Alfonso de Sotomayor, nascut a Carmona i dirigent de la Generalitat entre el 1677 i el 1680, va ser Bisbe de Barcelona.

Altres noms possiblement no principatins que he trobat pero no he aconseguit més informació.

Andreu Bertran. President 1416-1419. Bisbe de Barcelona (1416-1420). Intervingué de forma destacada en la resolució del Cisma d'Occident. Possiblement valencià.

Pero Ximénez de Urrea. President 1446-1449. Conegut com a Pero de Urrea. Arquebisbe de Tarragona (1446-1489). Feu un paper important en la guerra de Joan II, a favor del rei. Anys mes tard esdevingueren famoses les seves repressions contra viles i pobles al Camp de Tarragona.

Miquel Delgado. President 1476-1478. Abat de Poblet (1458-1478). Havia participat a la guerra civil del costat del rei, mentre la seva comunitat feia costat a la Generalitat.

Berenguer de Sos. President 1479-1482. Canonge degà de la seu de Barcelona i bisbe electe de Sàsser (Sardenya). Va destacar per la seva actitud favorable al bàndol ciutadà de la Biga, de nobles i cavallers.

Escut de Juan Payo Coello al monestir de Poblet. President 1488-1491. Abat de Poblet (1480-1498), nomenat President per Ferran II.

Pedro de Mendoza. President 1497-1500. Abat de Santes Creus (1479-1519). Parent de Ferran II, li devia -probablement- l'abadia i el càrrec de President de la Generalitat.

Alfons d'Aragó. President 1500-1503. Bisbe de Tortosa (1475-1513) i arquebisbe de Tarragona (1513-1514).

Gonzalo Femández de Heredia. President 1504-1506. Arquebisbe de Tarragona (1490-1511), residí habitualment al monestir Sant Miquel d'Escornalbou (Riudecanyes, Baix Camp).

Jordi Sanç. President 1509-1512. Paborde de la catedral de València.

Lluís de Cardona i Enríquez. President 1524-1527. Abat de Santa Maria de Solsona (1514-1531), però no sé si és el mateix Lluís de Cardona i Enríquez( ? , v. 1488 – Tarragona, 1532) Bisbe de Barcelona i descendent dels Ducs de Cardona.

Dionís de Carcassona. President 1533-1536. Canonge de Lleida.

Jeroni de Requesens i Roís de Liori. President 1539-1542. Cardenal nomenat pel papa Climent VII (1529). Bisbe d'Elna (1530-1532) i arquebisbe de Tarragona (1533-1558). Regí la seva arxidiòcesi per mitjà de vicaris generals, ja que quasi be sempre residí a Gènova i a Roma.

Joan de Tormo 1552-53, i Miquel de Tormo 1553-1554. Poca durada aquests, germans? Aragonesos?

Benet de Tocco. President 1569-1572. De nom Marco Antonio di Tocco, adoptà el nom de Benet en fer-se monjo de Montserrat (1542) i fou abat del monestir (1556-1559 i 1562-1564) i bisbe de Vic (1564-1572) i Bisbe de Girona (1574-1578?) i repetirà l'any 1578-1581 com a president.

Francesc Morillo. President 1626-1629. Canonge ardiaca de la Seu d'Urgell.

Esteve Salacruz. President 1632. Abat del monestir de Sant Pere de Galligants (ciutat de Girona).

Pau del Rosso. President 1650-1654. Canonge degà de la seu de Barcelona d'origen sard.

Alfonso de Sotomayor. President 1677-1680. Bisbe de Barcelona (1663-1682), després d'haver-ho estat d'Arborea (Sardenya) (1657-1663).

L'últim president de la Generalitat d'origen no català va ser Benet Ignasi de Salazar, Bisbe de Barcelona, natural de Logronyo, que va ocupar el càrrec entre el 1689 i el 1692.

dimecres, de novembre 08, 2006

Ja és Nadal, ja ha passat un altre any...

Com diu la cançó de Whiskins, ja és Nadal.
Ja fa gairebé dues setmanes que els carrers de Tòquio s'han engalanat per rebre el Nadal.
El Nadal al Japó és un fenomen curiós, reinstaurat pels americans desprès de la guerra ha esdevingut un objecte comercial, més que a occident ja que no conté l'element religiós, aquí, òbviament el cristianisme és molt minoritari.
El que sedueix als japonesos del Nadal és l'estètica anglosaxona i l'elegància lluent de les decoracions nadalenques, arbres guarnits, canelobres, taules parades, és per això un dels mesos més romàntics. Al contrari que passa a occident, el Nadal no és per passar-l'ho en família però si amb la parella i sortir a sopar en algun restaurant elegant decorat per l'ocasió. És també l'època de les bodes d'hivern, per això la meva empresa s'ha afanyat a decorar la Show Room de la manera més llampant possible.
Jo, per la meva part l'únic Nadal que m'agrada és el britànic l'estètica Harry Potter, el Victorià, el més bonic de tots i el menys Kitsch, però esclar això està en un orbita totalment diferent al sentit del gust japonès.
Si a Barcelona la primavera arriba quant ho diu el Corte Inglés, a Tòquio ho fa quan ho diu Mitzukoshi, els magatzems més important del país.



El dia 9 de desembre aniré a una festa de nadal organitzada per la regidoria de districte del meu poble on farà de santa Claus un Canadenc enorme, panxut i calb, cinturó negre de Judo que es guanya la vida fent de professor d'anglès, només per veure'l ja paga la pena.

dimarts, de novembre 07, 2006

Disseny i pastís de moniato

La vida social d'un dissenyador que viu a Tòquio es veu sacsejada cada any per la Tòquio Designer's Week una gran mostra de disseny escampada per la Megàpolis.
Dissenyadors i creatius es donen cita a la ciutat per exposar, per mirar i per parlar de disseny.
És una mostra oberta a tothom però, com sempre hi ha esdeveniments una mica més exclusius, que sembla que qui vol esdevenir un dels centres d'aquesta magnífica trobada de creatius és l'ambaixada espanyola, l'ICEX a fet desembarcar al país una gernació de creatius per promocionar el disseny "espanyol", sota el títol de"Spain Color" ha reunit professionals de la talla de Quim Larrea, Xavier Mariscal o Martí Guixé, entre molts d'altres.
Creatius i empresaris es van reunir el dimarts a l'ambaixada espanyola a la festa d'obertura de l'exposició. A diferència de l'any passat, que va ser una celebració més tranquil.la, l'èxit els ha portat a organitzar un esdeveniment un pel desproporcionat tenint en compte la incidència del disseny "espanyol" al meu país d'acollida. Tanmateix em sembla molt bé que es faci feina per tal de donar a conèixer uns productes de molta qualitat.

Els japonesos, que n'hi ha molts, sempre estan disposats a gaudir de la cuina de l'ambaixada espanyola, que té molta fama, sobre tot el "Ibérico", com diuen ells, i és clar, no es van decebre, centenar de persones va "envair" l'ambaixada, que per astoració dels meus amics no va fer cap control de seguretat a l'entrada.
Per exemple, jo vaig rebre dues invitacions, però m'hi vaig presentar amb 10 persones, i això deuria passar amb tothom, perquè la sala d'exposicions era tant plena de gent que es van trencar objectes de valor, diguem-ne "poc barat".
Haig de dir que des de fa pocs anys l'ambaixada, ha construït un edifici molt bonic, on abans hi havia els jardins, però que ha conservat la residència de l'ambaixador, un edifici colonial noucentista a l'estil de les torres de l'avinguda del Tibidabo, la modernitat de l'edifici, però contrasta amb la seva seguretat, ja que nosaltres, al anar acompanyats per la meva filla de 13 mesos, vam haver d'agafar ascensor per pujar a la terrassa on hi havia la recepció. Total que ens vam equivocar i vam "anar a petar" en una planta d'oficines, totalment deserta, per on vam passejar com "Pedro por su casa" com dirien ells. Els meus amics americans al.lucinaven! Nois allò es can pixa, però que hi farem.

Bé, després de la ruta turística, vam arribar a la terrassa on es servien, "churros", paella, tortilla, i altres menges "nacionals", a part de vi, i cava (català).
Entre mig de la gentada vaig poder saludar en Martí Guixé un dissenyador molt bo de Barcelona, i els nois de Stone Designs, una madrilenys maquíssims. Però el meu propòsit era un altre, l'objectiu: Mariscal. El vaig poder guaitar un parell de vegades, però no em va ser possible acostar-m'hi. L'Aya, més intrèpida, si li va acostar amb la petita i li va aconseguir un autògraf, alguns pensareu que vaja, però aquest home és un mestre per a mi, un dissenyador a qui admiro profundament.

Dins l'ambaixada espanyola


Moment en que algú va trencar un objecte a la sala del costat

L'endemà, vaig fer "campana" legal de la feina i vaig assistir al seminari que presentava Xavier Mariscal al Suntory Hall, el Suntory Hall és un espai magnífic que l'empresa de begudes Suntory a posat a disposició dels toquiotes, sales de concerts i exposicions, sales de conferències, un centre d'arts envejable. No deixa de ser curiós, però, que Suntory sigui la sòcia de Freixenet al Japó i que els seminaris de disseny "espanyol" es facin allí, oi?

Bé, oportunitats úniques a la vida, assistir a una conferència de Xavier Mariscal, i conèixer al mestre. I que us haig de dir. Que la conferència va ser fantàstica, divertida, meravellosa, emocionant (vaig plorar com una Magdalena) i molt, molt instructiva. I el mestre, amb qui vaig poder parlar prou estona, una persona encantadora, molt carinyosa, i gens creguda, ja és ben cert allò de que les persones més grans són les més modestes. Objectius assolits, estic encantat amb mi mateix.
La recepció posterior va ser una festa, paella, un altre cop, i pastissos amb cava (Condon Negro, coincidència?), pastissos boníssims, que carabassa, formatge, xocolata i moniato, però del bo, del car, el lil.la d'Okinawa, i és que "el señor embajador siempre nos sorprende".

L'exposició als jardins del Suntory Hall

Amb el Xavier, se'm nota la cara de fatisfacció?

Una cadira que fa massatges mecanicament, divertida, no?

I potser us preguntareu, o no, perquè he posat cometes"" sempre que escric disseny "espanyol", doncs, mireu dels quinze conferenciants al seminari "Spain Colors", nou eren catalans del Principat, tres eren valencians, dos eren del País Basc i l'altre era gallec. Vosaltres mateixos traieu-ne les conclusions que creieu.

dilluns, de novembre 06, 2006

País Freaky_7

Passejant per la xarxa he trobat aquesta foto, és d'una màquina de calcetes usades, els seguidors de Boles de Drac, us recordareu del porquet Ulon i la seva obsessió amb les calcetes de les noies, doncs es veu que és un fet ben comú, almenys al meu país.

Un altre botiga amb "calces brutes" com diria la meva mare, se suposa que pertanyien a les propietàries de la foto de la capsa.

divendres, de novembre 03, 2006

El Bunka no hi ( el dia de la cultura )

Avui és festa nacional, el Bunka no Hi, el dia de la cultura, de fet els dies de festa al Japó, com aquest son antics aniversaris d'Emperadors, aquest dies, els de l'aniversari de l'emperador són festa, quan aquest es mor, el govern, per no canviar el calendari, i alterar el costum del ciutadants, continua mantenint el dia de festa però li canvia el nom, així tenim, el dia de la cultura, el dia de la gent gran, el dia de la natura, etc. Aquest és, potser un dels motius del perquè els japonesos mantenen una institució com l'Emperador, carai, quants més hi hagin més dies de festa, no?
Com que avui és festa potser anirem al Tsutaya.

No us he parlat mai del Tsutaya?

El Tsutaya és un vídeo club, bé, de fet és una cadena de vídeo clubs escampada pel país.
Les botigues de Tsutaya, n'hi ha de mes grans o mes petites, estan dividides en dues seccions lloguer i venda, i dins d'aquestes, música o cinema. Als Tusaya es poden trobar tot tipus de pel.lícules i CDs de música, el de Hadano, és normalet, però faria les delícies d'un crític com Àlex Gorina.
Jo hi he llogat totes les pel.lícules de l'Almodóvar, però també hi he trobat les de la Isabel Coixet, Bigas Luna, petites pel.lícules britàniques, franceses, pel.lícules de Peter Greenaway, etc.
Vull dir que per ser un vídeo club de poble, puc trobar pel.lícules d'autor europees i americanes, no monés les típiques de les grans "majors".
El cap de setmana passat vaig trobar "Mortadelo i Filemón", increïble, no sé com els japonesos podran entendre l'humor d'aquesta pel.lícula.

Una de les coses que criden més l'atenció, encara que està fet pel contrari, és la secció de pel.lícules pornogràfiques, es troben en un racó, en una habitació tancada per unes cortinetes japoneses d'aquelles que troben també a les entrades dels restaurants japonesos, són unes corninetes que no arriben més a vall del meu melic, per tant un nen de cinc anys pot veure perfectament el que hi ha al darrere, una curiosa manera d'ocultar, un contingut. Però suposo que estan més pensades per mirar de contenir les mirades dels adolescents de 14 anys, recordo que aquest tipus de continguts al Japó no estan permesos a menors de 20 anys.
Una altra cosa és que Japó, malgrat, semblar, des de fora, un país tecnològicament avançat, no hi ha video-banks, suposo que per impedir que els menors accedeixin als continguts que els és prohibit. Tanmateix el Tsutaya obre les 24h, això vol dir que hi ha sempre personal despatxant.
Malgrat que els preus han pujat moltíssim en un any, de 180 iens al 370 d'ara, no és car tenint en compte la qualitat i que, a part de les estrenes, la resta de pel.lícules es poden llogar per 7 dies. Així la pots veure quan et vingui de gust i no a corre-cuita.
Una altra cosa bona, és que tenen moltes còpies de les pel.lícules d'èxit i que fins hi tot les pots reservar. Però les pel.lícules d'en Hayao Miyazaki són dificilíssimes d'aconseguir.
Tot i que la televisió en obert japonesa ofereix poques sèries de producció americana, al Tsutaya les podem trobar gairebé totes.
Una altra cosa d'aquesta botiga és que quan una pel.lícula, de la que en tenen moltes còpies, ha passat de moda, pots comprar-la per preus molt assequibles, bé, no gaire comparant-los amb Fnac, però heu de pensar que al Japó els DVD valen uns 3.000 iens, i que no hi ha "top manta".

Crec que molt sovint, si es vol tenir una idea de quins són els standards culturals de la societat on vius, una bona imatge la reflecteixen els llocs com Tsutaya.

dijous, de novembre 02, 2006

Sol de capvespre del tercer districte

Sol de capvespre del tercer districte ( sanchoume no yuhi ), o Always ( sempre ). És una preciosa pel.lícula japonesa que recrea el Tokyo de començaments dels 60.
La imatge, la protagonista omnipresent, és la Tokyo Tower, símbol de la recuperació, la renaixença de la ciutat, després de la guerra.
Sanchoume no yuhi, ens mostra un petit districte de la ciutat, una comunitat de veïns, tots amb les seves lluites personals, tots amb una tragèdia amagada, però que gràcies a la solidaritat aconsegueixen superar, és un missatge optimista una pel.lícula trista però amb finals agredolços. A l'estil de Frank Capra, on la gent és bona i solidària. De fet no hi cap personatge dolent al film, almenys dolent de debò.

Deixeu-me que uns parli de Showa, Showa és el regnat de l'emperador Hirohito i va des de 1926 fins 1989, any de la seva mort. Aquest és, òbviament, un període de la història del país, tràgic, brutal, però també és un dels més estimats pels japonesos, per què? Doncs abans de la guerra, va ser un període de bonances econòmiques, i d'expansió territorial, de grans produccions artístiques i culturals, tecnològiques.
Després de la desfeta militar, amb una postguerra duríssima, els japonesos van reconstruir el país amb gran esforç, aquest esforç, va ser possible gràcies a la solidaritat entre ciutadans i la generositat dels veïns, i això és el que reflexa la pel.lícula.
Solidaritat necessària amb els milions d'immigrants de fugien del camp per anar a la capital, amb un destí incert, cercant oportunitats, familiars o amics que els poguessin ajudar.
El miracle es va produir, i l'any 1964, Japó va demostrar que era allí, i que havia renascut amb més forca que mai.
És per això que es recorda amb nostàlgia, els anys 30 i 40 de Showa, aquells any de missera econòmica i riquesa moral.
Els primers vehicles utilitaris, els primers televisors compartits pels veïns, els primers electrodomèstics...
A Espanya també hi hagut un rebrot de nostàlgia, l'èxit de sèries de televisió com "Cuéntame" o la "Rentadora" en són la prova.
La nostàlgia, però a Espanya, és perillosa, ja que es poden enyorar moltes coses, en el cas japonès, la solidaritat amb els veïns, l'esforç i el treball comú de aixecar el país, però el cas espanyol, és diferent, la nostra "Showa", va durar 40 anys, 40 anys de repressió, de dictadura, de morts, de llibertats malmeses. Algun membre del PP va dir que l'èxit de la sèrie "Cuéntame" era que la gent enyorava l'època del dictador, l'ordre, l'estavilitat econòmica, allò típic de: "con Franco se vivia mejor..."

Crec que aquest nostàlgics, els nostàlgics franquistes, ara disfressats de "lliberals", han trobat el seu camí, des d'ahir aquest nostàlgics tindran veu i vot al Parlament de Catalunya, quan aquest matí he vist els resultats no m'ho podia creure, ha estat el famós vot ocult, diuen.
La democràcia és així, diuen. Però esclar Hitler també va guanyar unes eleccions.

N'hi ha que sortiran al badiu, a gaudir del sol del capvespre, n'hi ha que el veurem desaparèixer per la silueta dels gratacels, en una ciutat on la nostàlgia ens parla d'amor, veïns, amistats, i generositats que enyorem...