L'altre dia llegia l'article de Carod-Rovia,
"Un país subtitulat" publicat a Nació Digital.
Carod-Rovia es queixava que TV3 hagués subtitulat les declaracions d'alguns dels portagonistes del reportatge de 30 Minuts sobre el conflicte de l'Aldea ( Baix Camp ).
Sóc del "Maresme-Sud" ( mai he considerat Badalona una ciutat del Barcelonès, el Besos ens fa de frontera ) la comarca que parla el català més estàndard del Principat, potser perquè Pompeu Fabra passava els estius al meu poble. Reconec que la parla de la gent de les terres de l'Ebre de vegades em confon, sobretot si és gent gran. També em passa amb els parlars de les Balears i algunes paraules valencianes. És part de la riquesa de la nostra llengua.
A Badalona mateix, dels nespres en diem "micacos", dels xotxos de crema, "tornem-hi", dels bolquers, "titins", dels patis, "badius" i pronunciem mar com "marc" i car com "cart". Si mai escolteu dos badalonins parlant, potser necessitareu subtítols, sobretot si el local on sou "és ple de gent" ( una altra expressió badalonina ).
No em molesta que hi hagi subtítols quan es parla en variants dialectals catalanes, el què em molesta és que no se'n posin quan surt algú que parla castellà. Si TV3 tingués vocació pedagògica i voluntat de donar a conèixer la nostra cultura, potser pensaria que a les comarques catalanes sota l'Estat Francès, o a la ciutat de l'Alguer, hi ha molta gent que no entén el castellà. Així com els millers d'estudiants de català que hi ha arreu del món.
Si Carod visqués al Japó no es sorprendria de veure subtítols a la televisió, al Japó es subtitula molt, no només altres llengües, sinó que el japonès mateix també, perquè es fa?
Hi ha molts motius per subtitular el japonès al Japó.
El més obvi i és el mateix per altres països, és el subtitulat de teletext pensat pels sords.
Però al Japó es subtitulen directament molts comentaris, o fins i tot diàlegs sencers, un dels motius és per emfatitzar, o cridar l'atenció. D'altres és només un recurs gràfic com les onomatopeies dels còmics.
Sempre es subtitulen les actuacions dels cantants, com si fos un Karaoke.
L'Aya es subtitula els programes, per poder posar el volum del televisor més baix i per entendre millor els diàlegs. Com els exemples següents:
"shuuichikurai...", un cop per setmana.
"nandemoiidesuka?", qualsevol cosa va bé?
"ryourihotondoshinaidesune" no cuino gaire
"omaejaneeeyo" tu no!
"bakayarooo", gamarús!
"iionadanatteomouyone" ja pensava que era una dona molt especial.
Al Japó hi ha una llengua oficial, el Hyōjun-go, el japonès estàndard implantant al segle XIX amb la Restauració de Meiji. El Hyōjun-go és la parla de la regió de Kanto, o sigui Tòquio, Chiba, Saitama i Kanagawa, entre altres. Però el japonès té molts Hōgen, dialectes, com el de Kansai ( Osaka ) o el de Kyushu al L'oest o el d'Akita al nord. Si mai heu vist el "Shin-chan" sabreu que hi ha dos avis, el d'Akita, pare d'en Hiroshi, i el de Kyushu, el pare de la Misae, ambdós tenen maneres de parlar diferents i de vegades els guionistes hi juguen.
Per exemple el pronom personal "JO" en japonès polit es diu "watashi", col·loquial "boku" i vulgar "ore", doncs l'avi d'Akita diu "ora" i el de Kyushu "ashi".
Per això molt sovint es subtitulen els programes, sobretot quan parla gent del camp que empra un llenguatge molt local. Igual que el programa sobre l'Aldea de TV3.
Una altra cosa que hauríeu de saber és que malgrat el centralisme del govern japonès des de la Restauració Imperial, encara hi ha al Japó altres llengües que no són la japonesa. Les dues minories majoritàries són la parla Ainu de l'illa de Hokkaido, i la Parla de l'antic Regne de Kyushu, que engloba l'Illa de Kyushu i l'Arxipelag d'Okinawa. A Okinawa hi ha més de 200.000 parlants d'aquesta llengua en les seves variants dialectals. De vegades surt gent que la parla, i malgrat tenir algunes semblances amb el japonès, no és la mateixa llengua.
Així doncs, Japó, que no va ser un país unificat fins a finals del segle XIX, té una gran varietat dialectal, en part perquè els habitants de les illes estaven incomunicats, políticament i geogràficament. Japó és un país ple de valls i muntanyes, illes grans i petites, i boscos molt espessos. Per això és tant útil l'escriptura "Kanji" perquè malgrat que algunes paraules es diuen diferent, en tenir el mateix kanji la gent s'entén.
Un altre dels motius és la pobresa fonètica del Japonès, o simplicitat, no vull que se m'entengui malament, però el japonès és una llengua amb molt pocs sons. Això fa que hi hagi moltes paraules que sonen igual però que tenen significats diferents ( no recordo el terme filològic per aquest fenomen ), ja m'enteneu. De manera que si no hi ha "kanji" no es pot entendre.
