divendres, de desembre 23, 2011

Bones Festes!

Aquesta serà la darrera entrada al blog de l'any, a menys que passi quelcom d'extraordinari com que el Parlament de Catalunya proclami unilateralment la independència, cosa que veig poc probable amb el "govern" que tenim, bé teniu. Tanmateix així com el nens escriuen la carta al Tió o als Reis d'Orient demanant el què els faria iŀlusió, jo, que he retrobat la meva infantesa, també tinc desitjos per l'any vinent.

Ha estat un any molt dolent socialment a nivell mundial, però a nivell personal, segur que hi hagut moltes alegries a cada casa. Enguany he conegut molta gent, gràcies aquest blog, he parlat amb antics companys, he retrobat amistats de la infantesa, i he fet, crec, noves amistats.
Estic frisós de començar un nou any, amb totes les aventures que ens esperen; el segon aniversari d'en Miró, la representació de final de curs de l'escola bressol a càrrec del pares on l'Aya farà de AKB48, el començament de curs escolar de la Shikibu, el nostre 10è aniversari amb l'Aya, la cerimònia de Shichigosan de la Shikibu, i moltes altres coses.
Cada matí els petits el lleven i van corrents ca al Tió per veure què els ha deixat durant la nit, jo espero el nou any amb la mateixa iŀlusió, de noment la Shikibu em va fer un regal, em va regalar un mot nou que es va inventar: "Pessigorelles", és bonic oi? Vol dir pessigolles a les orelles.
Així doncs volem felicitar-vos les festes i regalar-vos moltes "pessigorelles" i una abraçada molt forta.

dimarts, de desembre 20, 2011

Jean Reno, és Doraemon!


Tots coneixeu Doraemon, el gat còsmic, i els seus personatges, en Nobita, la Shizuka-chan, en Gegant i en Tsuneo. Toyota està fent uns anuncis molt divertits amb actors reals imaginant com seria la vida dels personatges a l'edat de 3 anys.
El més divertit de tot és l'aparició de Jean Reno fent de Doraemon. Jena Reno és molt famós al Japó des de que va protagonitzar Leon, el professional amb Natalie Portman, però també per la peŀlícula d'espies Wasabi, rodada al Japó.


En aquest episodi en Nobita vol portar la Shizuka a fer una excursió, van en tren i se'ls fa molt pesat, i triguen molt, just quan Nobita a pogut muntar la barbacoa, la Shizuka li diu que ha de tornar que té classe de violí, aleshores apareix en Tsuneo i s'emporta la Shizuka. Un cop a casa en Nobita li demana a Doraemon un cotxe, però Doramon es nega perquè Nobita no té permís de conduir! 


Aquest també és molt divertit, el Nobita veu com en Tsuneo torna a portar la Shizuka d'excursió amb cotxe, Doraemon li ofereix la "dokodemodoa" la porta màgica que es duu on vols, però acaben anar a la platja on hi ha en Gegant pescant. Frustat Doraemon li ofereix el "takekopta", n casquet volador, però Nobita vol viatjar per ell mateix i li denana que els porti amb la "dokodemodoa" a un Motor Show.

divendres, de desembre 16, 2011

Japó és blaugrana!

Aquest matí m'he llevat a una hora que en Pep desaprovaria, amb ressaca de la festa d'anit, quina nit!
He llegit les cròniques de la premsa catalana, amb la mala notícia de la lesió de David Villa, pobre xicot! Anit no semblava tan seriosa, flipo amb la reacció tan calmada que va tenir.
Les cròniques parlen de públic fred, de nit freda, de partit de tràmit, bla, bla, bla, de que si els japonesos no criden perquè els han educat així...
Volia explicar-vos la meva versió, els japonesos criden i molt, quan fan partits de Baseball o Futbol als estadis de Hiratuka que estan a un quilòmetre de casa se'ls sent cridar, picar de mans i xiular les trompetes mentre canten sense parar les cançons del club. Fan xivarri i molt.
Ara bé anit van anar a veure futbol, volien veure el Barça, el Messi, en Puyol, en Xavi ( que no va jugar ), l'Iniesta, que fa fer un partidàs.

La diferència entre un partit normal i anit és que no hi havia organitzat cap grup d'animació, i això és important, els japonesos necessiten un director d'orquesta un "regidor de la tele" que els engresqui. I això va fallar, no hi va haver música per la megafonia, ni els himnes dels equips, ni les mascotes saltant com ho fan en els seus partits de futbol. Jo no hi vaig notar gaire diferència dels partits que he anat a veure al Camp Nou, tret que a can Barça la gent parla molt i de vegades per deixar tothom de volta i mitja i no es fixen amb el què passa al terreny de joc.
Anit tothom estava molt concentrat, i xerraven poc, jo era l'unic estranger i l'únic que deixava anar algun renec de tan en tan, "Puyol on has deixat la Queca", "Keite!", "Villa, et vaig un plànol de la porteria?", "Encara teniu Jet-Lag?" "Valdès vols que et deixi la Play?". I coses per l'estil que provocavent el somriure dels nostres veïns, que es giraven a mirar-me divertits.
Vaig veure moltes famílies, moltes parelletes, noies soles, la del meu costar, per exemple, petits grups d'amics, tots molt divertits, tots força animats, malgrat el fred. 

No sé com explicar-vos ho, és una mica com un concert de rock o una òpera, anit els japonesos que hi havia al meu voltant volien escoltar òpera. I van tenir ocasió de veure algunes virtuositats del Messi, o l'Iniesta, però tampoc es podia fer gaire gran cosa amb l'equip de tenien davant. Jo no hi entenc de futbol però aquests de Qatar van sortir a no perdre per molt, no a jugar.
Els japonesos se sabien tots els noms de tots els jugadors, els números de la samarreta, els gols que havien marcat, i els sentia rondinar sobre el fet que Pep no hagués tret Xavi.
Una petita reflexió, anit 67.000 japonesos, van anar al camp, un dia entre setmana, amb fred, pagant alguns 14.000¥ ( 138 € ) o més , aquest era el preu dels nostes seients de 2a classe, per veure un equip estranger bo, molt bo, jugar cotra uns aficionats, i el partit es feia en obert a la televisió. Amb això s'ha de tenir en compte que els esports rei del Japó són el Baseball i el Golf.
Tot això us volia dir, perquè la visió dels periodistes és la d'uns tipus que fa dos dies que ha arribat al Japó, s'està a l'hotel i va al camp sense tenir ni idea del que veu o diu, i com que ha d'omplir una crònica amb un determinat número de caràcters, i fica tots els tòpics suats sobre el país de desconei. Ei!  I que no els culpo, no tothom ha de ser un expert en Japó.

La veritat és de l'ambient que es respirava era molt agradable, un partit de baix risc, tothom estava d'acord, estava d'acord, una bandera els agermanava. Hi ha dues estacions de tren que porten a l'estadi, hi havia molta gent, els espectadors, segons van dir, uns 67.000, totes les entrades venudes, la gernació anava cap a l'estadi comprant records, menjar, i begudes, però sense fer massa enrenou, això sí és l'educació japonesa. Estem tan acostumats a que hi hagi milers de persones arreu que no és cap problema ordenar 67.000 culés, perquè tothom era culé, amb el neu cunyat vam estar buscant algú que animés l'equip qatarià, però no vam trobar ningú. N'hi havia que diuen unes bufandes mitat del Barça mitat del Santos, volent dir que donaven per fet que la final seria entre aquest dos equips.

Aquestes són les portes d'accés, el control de seguretat, on una noia molt simpàtica ( i bufona ) et treia el tap de les ampolles de plàstic, i mirava tímidament dins les bosses, per mirar que no entréssim res d'iŀlegal, però que de fet no es va mirar res perquè a ningú li passaria pel cap entrar una llauna de cervesa, o algun altre objecte perillós. Jo faig fer l'ull viu i vaig "pispar" un parell taps de plàstic de damunt de la taula de seguretat, perquè em feia basarda haver d'anar amunt i avall amb l'ampolla destapada, o sento ho duc a la sang, tampoc tenia la intenció de fer res mal fet amb el tap.
Un cop dins em va passar una cosa curiosa, vaig trobar 2.000¥ al terra aprop d'una paradeta, jo que me'n vaig cap a la dependenta i li dono els diners, motivat per "l'esperit de l'Aya" i la noia astorada em diu que no són seus, i me'ls torna, aleshores vaig a un vigilant i li dic que m'he trobat uns diners, i l'home em diu que me'ls quedi, que ves a saber de qui són i on para l'amo, després de dos intents de tornar els diners el meu cunyat em diu que me'ls quedi, que no passa res, avui li he explicat a l'Aya i m'ha dit que en casos com aquests la policia ho deixa córrer.
Més tard, a la porta dels serveis, veig una moneda de 50¥, la gent hi passa per sobre i no l'agafa, potser creuen que vindrà algú a buscar-la, jo que me la miro i penso, això és en "Fumera" que vol saber si sóc bon minyó per dir-li ho al Tió, així que vaig com tothom i la deixo on era, ostres, però encara i penso.

A l'entrada hi havia aquest cartell tan divertit de confirma el "gran nivell" d'anglès del Japó. Si no us enganyo jo.

Llàstima que vaig ser un pèl lluny d'alguns catalans que van venir a veure el partit, es notava que eren turistes, de fet van animar prou bé durant el partit, sobretot em va agradar que tots duien Estelades, en vaig comptar tres almenys. Excusa que em va servir per explicar-li al meu cunyat l'origen i el significat de la bandera, i de pas als qui em volguessin escoltar.

Aquest era l'aspecte de les graderies, nosaltres érem a W26 des d'allí van veure tota la primera part lluny ja que els de l'Al-Sadd no s'acostaven a la porteria de Valdès ni per casualitat, hola que tal passava per aquí. A la segona part també semblava que el camp només tingués la mitat de l'amplada.

 Quina patxoca que feien tots!

 Pare i fill comprovant estadístiques, aquest parell sabien més del Barça que el mestre Puyal.

 Si això és un públic fred, que vingui Pou i m'ho expliqui. Mireu quin culeret tan bufó!

 El resultat ja el sabeu però fa bonic de recordar.

 En acabat el partit, la foto de la victòria.

 Mireu que ràpid es va buidar el camp. Per cert com que el Tió no porta barretina me la vaig posar jo.

 Les paradetes venien coses curioses, com aquesta bandera del "Barserona FC".

De tornada cap a l'estació la policia organitzava la gentada dosificant els passatgers per no col·lapsar les instal·lacions.

A la fi vaig veure aquesta noia que duia una bufanda del Barça,vaig pensar que li agradaria a la Shikibu, no crec que sigui massa oficial però és molt bonica així rosa i amb un cor.
Quan vam arribar a casa l'Aya ens havia gravat el partit i el vam tornar a veure els tres mentre la canalla feina nones, i ens cruspiem unes postres de músic regades amb un blanc japonès molt bo.

dijous, de desembre 15, 2011

Tot esperant el Tió


L'any està a punt d'acabar, enguany ha estat un mal any pel món sencer, terratrèmols al Japó, Múrcia, Turquia, tsunamis, atemptats terroristes, guerres, la crisi, aquesta crisi de què tothom parla, i la gent que ho ha perdut tot, l'atur, el desesper que porta a la revolta.
L'any 2012 s'ha d'acabar el món, segons diuen, i sembla que ja hagi començat. Però hem de lluitar, hem de continuar construint un futur pels nostres fills, i per a nosaltres mateixos. Hem de recuperar l'esperança.

Recordo, de petit, la iŀlusió que em feia l'arribada del Nadal, anar a la fira de Santa Llúcia, per comprar una figureta nova del pessebre, l'olor de molsa i d'avets, el fred al nas i el caliu de les parades.
Recordo que les nits de Nadal eren les úniques en que dormia sense por, protegit per les llumetes de l'arbre del menjador. I com xalava de valent picant una capsa de cartró que feia les funcions de Tió.
Passat el Tió, cada matí corria al pessebre per veure i els reis m'havien deixat alguna llaminadura, monedes de xocolata, pedretes de sucre...
La Nit de Reis, a Badalona, després de la cavalcada, fèiem cagar a ses majestats, i recordo perfectament com veia ploure ametlles, avellanes, nous i caramels del sostre, mentre passejava el fanalet amunt i avall del passadís d'un pis petit cantant:
Els Reis venen, venen de la muntanya,
porten joguines per la canalla.
Els Reis venen, venen de l'orient,
no porten res pels nens dolents.

Molt abans que s'acabessin les festes, ja em deprimia i plorava a la llum de l'avet, nostàlgic de pensar, que el Nadal s'acabaria. Era l'època més feliç de la meva curta existència.
Però el temps va anar passant, i la iŀlusió es va anar perdent involuntàriament, un dia et desperten del somni i la màgia desapareix. Alló en que havia cregut tant de temps, allò que m'havia fet feliç, era fum.
Més endavant la vida em va portar per camins de solitud que durant anys vaig compartir amb la meva ombra, i quan arribava el Nadal, aquesta solitud es feia més forta i més dolorosa, vaig acabar odiant el Nadal, aquelles dates que tant havia estimat. La feina era l'única salvació possible, treballar per oblidar, treballar per no pensar.
Alguns amics, molt amics van intentar d'alguna manera ajudar-me, però no podien omplir el buit que tenia, tot i les bones intencions.

I així fins que va arribar una fada vinguda de terres llunyanes, de més enllà de l'orient dels Reis d'Orient.
Ella em va fer el millor regal que he pogut rebre, em va tornar el caliu que havia perdut. Amb el temps dues animetes més ens acompanyen en aquest nou viatge, i amb elles ha tornat la iŀlusió.
Veure les carones d'alegria i la brillantor en la mirada, quan en llevar-se corren cap al Tió per veure si ha deixat alguna llaminadura, i de nit, abans de dormir, l'amor en que li porten un got de llet i unes galetes o una peça de fruita. No té preu i no es pot comprar.
La màgia ha tornat i jo no estaré mai més sol per Nadal.
Com diu la cançó ( Captatio Benevolentiae ) dels Manel: "a vegades ens en sortim".

 Cal llegir-li històries perquè el Tió no s'avorreixi...

Enguany el Tió no porta barretina com altres anys, la Shikibu ha decidit que el Tió és una nena i li ha posat un llacet. Per què no? El Tió pot ser una nena també...

Abans de fer "non-non" cal donar-li una mica de menjar, perquè es faci molt gros, la Shikibu ha pensat que li donarà un caqui, però abans cal decorar-lo perquè sigui força bonic. El caqui també és una nena.

dimarts, de desembre 13, 2011

El Barça al Japó

Ja fa dies que dura l'exitació, el Barça vindra al Japó, Messi vindra al Japó, em fa gràcia veure que els Japonesos ja han triat un favorit, doncs els carrers de la capital van plens de cartells com aquest, per exemple aquesta noia que es diu Sato Arisa que malgrat que és fan de Neymar va amb el Barça.

250 persones, segons Sponichi, van rebre el Barça a Narita, déu n'hi do, perquè costa un "colló" arrivar-hi.

Els japonesos es posaven les samarretes del revés perquè es veiessin els noms. No ho havia vist fer mai.

És clar que la mirada de la premsa anava dirigida cap a Messi, Messi i el Barça, què bé que ens ho passarem!

Ja fa dies que la Nippon Television ens passa un anunci del Mundial, centrat en Messi, la bufanda que duu, és igual que la de Sato-chan, amb els colors del Mundial. Aquesta és una captura del micro web de la NTV.

dilluns, de desembre 12, 2011

Ja tinc les entrades de la Toyota Cup!!!

El darrer regal d'aniversari de part del meu sogre, dues entrades per la semi del Barça!! Així que el dijous faré cap a Yokohama amb un bon parell d'entrepans de truita a la bossa per veure el millor equip del món!
Els partits de la semi i la final tindran lloc al Yokohama Internacional Stadium, que és propietat de NISSAN, no deixa de fer-ne gràcia que l'estadi de la Toyota Cup sigui de NISSAN.
L'estadi té una capacitat de 72.327 espectadors, i 10 box de premsa, que dijous seran plens a vessar de periodistes catalans suposo.
El 2006 vaig anar al partit de la semi que el Barça va guanyat 4 a 0 i que després va perdre a la final contra l'Internacional de Portoalegre. Alehores va en vai fer una crònica que vaig penjar en dues entrades.
Crònica d'una vetllada blaugrana.
Crònica d'una vetllada blaugrana 2. 
Aquell any tot l'estadi era ple de banderes blaugrana, i samarretes del Barça, no hi havia dubte quin era el club favorit dels japonesos, "gallina de piel" con diu aquell. Enguany, quan el Barça ha demostrat ser el millor i ha guanyat des copes d'Europa més, la bogeria serà encara més gran, tothom vol veure Messi, Puyol, Xavi, Iniesta, en Pep. Serà genial!!!

Aquest és el lloc des d'on veuré el partit, sembla un bon lloc espero poder fer moltes fotos, si algú em vol locatizar, seré el de la senyera!
Oh le le, oh la la! Ser del Barça és, el millor que hi ha! ( Però de bàsquet, de la Penya, eh! Que sóc de Badalona, tot i que no estiguem passant per un bon moment ).

divendres, de desembre 09, 2011

Puntual

No, no us parlaré de la botiga de betes i fils del senyor Esteve, fa uns dies vaig encarregar un paquet, vaig demanar que arribés dijous entre les 12 i les 2 de la tarda. A les 11:52 el missatger de JP ( Japan Post ) trucava a la porta!
Al Japó tenim un servei de correus i missatgeria molt bo, la primera empresa del país és Japan Post, una empresa pública que es va privatitzar l'any 2007, malgrat la privatització l'empresa continua oferint el mateix servei de qualitat a la que els japonesos estan acostumats. Sobretot quan arriben aquestes dates, quan tothom s'envia felicitacions de cap d'any.
Una altra empresa molt popular és Kuroneko Yamato ( el Gat Negre Yamato ), coneguda pels seus cotxes verds amb el símbol d'una gata portant un gatet a la boca, la mateixa cura que té aquest animalet en portar els seus fills, té Kuroneko per portar els paquets. Kuroneko es pot contractar des de les botigues de 24h semblants a les botigues de les gasolineres que es diuen "conbini" ( Convenience Store ). Per ¥300 ( 3 € ) et porten d'un dia per l'altre una ampolla de cava de Hiratsuka a Tòquio.
Els conductors de Kuroneko han de ser molt educats, cedir el pas i mirar de no fer nosa, és molt important per la imatge de l'empresa, a més a més els vehicles han d'estar nets i polits, tasca que és la seva responsabilitat.
Potser la tercera empresa més popular és Sagawa Express, aquesta empresa es destaca per la seva política no contaminant, són famosos els seus missatgers en tricicle.

 Una furnoneta de Kuroneko, les noves són igual però amb un motor Híbrid.

Suzuki fabrica una furgoneta molt petita ideal per JP i...

...Sawaga, que fan servir el mateix model.

El famós tricicle elèctric de Sawaga, amb un sostre per a la pluja.

dijous, de desembre 08, 2011

Oiso, una visita cultural

El dimarts us vaig explicar que havien sortit a passejar amb la bicicleta i que varem acabar descobrint un pastís molt semblant a la Crema Catalana. La passejada que varem fer va ser fins a Oiso, el poble del costat de Hiratsuka en direcció cap a l'oest, seguint la Tokaido, la Ruta 1 que mena fins a Kyoto. A Oiso hi ha un pujol des d'on es pot veure la badia de Kanagawa des de la península d'Izu a l'oest fins a la península de Miura ( sí Miura, com els braus ) a l'est. Des d'aquest cim, els dies clars es pot admirar el mont Fuji, actualment cobert per la neu. Japó és el país del Sol Ixent, però també es pot veure el Sol Ponent, com en aquesta imatge on la llum es reflexa daurada damunt l'oceà, just com els byōbu ( biombo ) japonesos.

Mirant cap a l'est la llum era totalment diferent, com si es tractés d'un altre dia, un pany d'oceà blau es dibuixava darrera d'una porta oberta que ens convidava a passar, era l'entrada dels jardins del museu de la ciutat...

 ...on es podia veure una tomba prehistòrica japonesa dels període Jōmon que va des de 12.000 fins a 400 anys abans de Crist. Pel que es veu, en aquella època els habitants de les illes enterraven els morts, avui en dia els incineren.

També hi havia la reproducció d'una cabana dels mateix període, a Hiratsuka i Oiso, així com a tota la comarca de Shonan és molt freqüent trobar restes d'aquesta civilització, aquests habitants no tenen gaire a veure amb els japonesos actuals, que són fruit de les invasions coreanes, però no ho digueu a ningú.

Els museu està farcit de tota mena d'estris, Jōmon i Yayoi ( període històric següent al Jōmon tot i que van coexistir en determinades zones ).

Aquesta és la visió general de la sala, no es gaire gran però és molt divertit com en un mateix espai hi ha resumida la història d'un país.

La peça central es aquesta carrossa de processor en forma de barca, i és que la meva comarca té una llarga tradició marinera, on a cada poble hi ha un barri de pescadors.

Aquesta urna de palla és un capelleta portàtil que es posava a les barques per obtenir protecció divina, al fons un parell de déus de la fortuna, el de la dreta és Ebisu ( com la marca de cervesa ), porta una gran orada, que és un peix molt apreciat símbol de riquesa. En japonès felicitats es diu "omedetou", o "omedetai", l'orada en japonès es diu "tai", i aquest joc de mots ha fet que sigui símbol de festa.

Aquests models il·lustren com eren les barques pescadores, bàsicament no han canviat gaire, però ara duen motors dièsel.

Aquest es un "jinbe" un la jaqueta d'un kimono de celebració d'alguna festa de pescadors, com podeu veure gran part dels estris del museu estan dedicats a la mar.

La millor peça de la coŀlecció són aquest parell de trapelles tan bufons i aquesta noia tan guapa, per cert avui faig anys, 42! I el millor regal, apart d'uns mitjons de llana, és poder tenir aquesta família amb qui vaig el viatge de la meva vida.

dimecres, de desembre 07, 2011

Moshi, moshi, telèfon rosa!

Moshi, moshi, és la manera estàndard de contestar el telèfon al Japó, seria com un "digui, digui". L'altre dia vaig veure aquest telèfon que semblava tret d'un episodi dels Thunderbirds, potser el telèfon del Lady Penelope.
Ai las! Japó no tot és high-tech, encara s'hi troben llocs on hi ha telèfons de roda, que van amb monedes de 10 iens.

dimarts, de desembre 06, 2011

Catalana, un pastís italià

Ahir la Shikibu tenia festa de l'escola, i jo havia acabat un projecte, o sigui que vam decidir sortir a passejar aprofitant el bon dia, sortir en bicicleta quan fa fred fa mandra però si surt el sol ve de gust, sobretot si vas ben acompanyat. Després de fer camí ens va venir gana i ens vam aturar a dinar en un restaurant de cuina italiana, dels molts que hi ha arreu, als japonesos els agrada molt el menjar italià, tot i que el fan a la seva manera. A l'hora de les postres ens va cridar l'atenció un plat del menú: Catalana, no "crema catalana", només Catalana, li vaig preguntar a la mestressa quin tipus de dolç era, i em va dir que era un gelat de crema amb crema cremada al damunt, total, gelat de crema catalana, vaig pensar. Doncs no, era més aviat com un torró d'ou i crema crema cremada, amb gust de crema catalana, boníssim.
Li vaig preguntar d'on eren aquestes postres i em va dir que era un dolç, italià, jo li vaig dir que era català i no n'havia vist mai, i tampoc recordo haver vist cap menú amb "Catalana" les vegades que he anat a Itàlia, tot i que mai he baixat més avall de Roma.

Quan vaig arribar a casa vaig cercar per la xarxa alguna referència, però no n'he trobat cap en italià, els italians coneixen la crema catalana o de San Giuseppe, però no en fan cap variació.
En canvi si busques "カタラーナ" ( Katarana ) en japonès trobes un munt d'informació sobre aquest dolç "italià". Fins hi tot hi ha pastisseries que l'elaboren de diferents sabors, con a la foto anterior, on n'hi ha d'esquerra a dreta; xocolata blanca, te verd, sèsam negre, caramel i taronja. Ostres! Crema catalana de xocolata blanca! Només de pensar-hi ja em ve salivera!

Com en moltes altres coses, els japonesos han agafat quelcom que els ha agradat i l'ha adaptat al seu gust refinant-lo de tal manera que sembla una altra cosa, qui sap potser a Nàpols o a Sicília encara es fa crema catalana i algun pastisser japonès li va agradar i amb un cop de vareta màgica tenim aquestes postres noves. De fet he trobat un lloc on es deia que era una variació de la Crema Catalana.
Per cert, per menjar crema catalana de debò cal anar a un restaurant francès, allí però, en diuen Crème Brulée, perquè als francesos això de "català" també els fa aŀlèrgia. Ai las!

dilluns, de desembre 05, 2011

El nivell d'anglès al Japó

Aquest vídeo és real com la vida mateixa, el fill del meu company de feina que és mig japonès mig americà parla anglès a nivell natiu, i fa veure que no en sap per no destacar massa, però en realitat parla millor que el seu mestre.
L'Aya té una amiga, que fa de mestre d'anglès a una escola de primària, però no el parla, el primer dia que la vaig conèixer me li vaig dirigir en aquesta llengua i es va quedar de pasta de moniato.
L'Actor Watanabe Ken, de "Last Samurai" amb Tom Cruise, no parlava anglès quan va fer la peŀlícula, i li van posar un professor perquè li fes classes particulars.
Jo me n'adono que cada cop el parlo pitjor, per culpa de la peculiar manera de parlar l'anglès dels japonesos.
Mireu-lo si parleu una mica d'anglès o japonès us fareu un fart de riure. L'actor que fa de profe és Ken Shimura un coŀlaborador habitual de Takeshi Kitano.

Actualització 2014/09/24

He trobat aquesta imatge que us en fa molt bona idea del que representa el nivell d'anglès, aquestes noietes són integrants d'un grup de J-Pop.


divendres, de desembre 02, 2011

No diré més que...

Castigat a copiar 100 vegades, "no diré més..."