dijous, de novembre 27, 2008

Dojou-Sukui ( el pescador d'anguiles de riu )

Aquest és un ball tradicional per fer riure, molts "salaryman" el ballen quan van gat.

dimecres, de novembre 19, 2008

Art a Shibuya

Aquesta setmana s'ha inaugurat el mural que l'artista plàstic Taro Okamoto ( 1911-1996 ) va realitzar a Mèxic entre els anys 1968 i 69, obra que va estar desapareguda fins l'any 2003.
Aquest mural de 30 metres per 5.5 metres que duu per títol "Mite del demà" ha estat emplaçat a l'estació de de tren de la companyia Keiko Inokashira a Shibuya, al centre de Tòquio. Shibuya ha aconseguit l'obra després de compatir contra les ciutats de Suita ( Osaka ), i Horoshima.


L'obra d'Okamoto expressa el malson de la bomba d'hidrogen, i està clarament influenciada per la plàstica tradicional mexicana, encara que a mi també em recorda molt a Joan Miro, de fet Okamoto també és surrealista abstracte.

El projecte més famós d'Okamoto és potser la gran estàtua que presidia la Fira Internacional d'Osaka 1970.

dimarts, de novembre 18, 2008

Pocky & Orage Range


Aquest és el darrer anunci dels bastonets de xocolata Pocky, la banda sonora és del grup japonès Orange Range, el trobo molt més original que la majoria de grups de J-Pop.

dilluns, de novembre 17, 2008

dijous, de novembre 13, 2008

Un guiri pixarreixes

Quan estudiava a Anglaterra el mestre de taller de serigrafia, era el típic guiri que passava les vacances a Malgrat de Mar, ja us ho podeu imaginar, cada dia paella per sopar i sangria a dojo.
Amigo! em cridava, i després feia com que jugava a la petanca. Era una broma, feia veure que era Sir Francis Drake, el vicealmirall que va lluitar contra l'Armada Espanyola, diu la llegenda ( anglesa ) que quan el van avisar que s'acostava l'Armada per envair la Gran Bretanya, ell se'n va riure i va continuar jugant a la petanca.
Tots sabem que va passar, l'Armada no va arribar mai a les costes angleses, va quedar destruïda pel camí, gràcies al mal temps i la habilitat de la marina de Sa Graciosa Majestat.

L'anècdota és per il.lustrar el fet que, aquell bon home, tot i passar els estius al nostre país, no tenia ni idea d'on venia.

Ens ha sabut molt de creu que una revista britànica com l'Economist hagi publicat un article que ens dibuixi com uns maniàtics nacionalistes, uns cacics, que parlem en català només per "putejar" i que el castellà està prohivit a Catalunya.
Hem de tenir en compte que els anglesos, no han estat millors que els espanyols pel que fa al tracte amb els seus veïns de la Gran Illa.
Només cal parlar amb algun escocès o algun gal.lès tenir una idea de la repressió que han patit, per no parlar de Irlanda.
Per molts anglesos, els catalans no som gaire diferents d'aquell personatge, de la sèrie "Fawlty Towers",en Manuel un cambrer de Barcelona, que a la versió catalana es feia passar per mexicà i que era constantment maltractat pel l'amo, el señor Fawlty ( John Cleese ) . Potser per això es venen barrets mexicans a la Rambla.

Val a dir que jo que visc a l'estranger me m'adono molt sovint dels errors que des de occident es cometen respecte al Japó, moltes vegades m'esgarrifa sentir les bestieses que es diuen en segons quin mitjans sobre el país on visc, i me'n faig creus de la desinformació que hi ha.
Com és ara el cas Nissan. Què ha de venir a fer el president al Japó, si Nissan pertany a Renault i qui té l'última paraula és Carlos Goshn.

No ens ha d'estranyar que un guiri vagi a Madrid, s'entrevisti amb nacionalistes espanyols, y després de uns "vinos" i uns "abrazos Miguelin! ( Michael Reid )" sense contrastar la realitat del que parla escrigui el que li han dit els "amigotes".

The Economist, no és la veritat absoluta, ni la BBC, ni Reuters ( molt prestigiosa fins que es va descobrir que els seus fotògrafs abusaven del Photoshop ). Ens fa ràbia perquè molta gent d'arreu del món llegeix aquesta publicació, i ens fa quedar malament, quan en realitat qui queda malament són ells al no contrastar la informació que donen. Per a mi perd tota credibilitat una publicació així, imagineu que poden dir de països que desconeixem, els hem de fer cas, també?

El que realment cal es obrir ambaixades a les ciutats més influents, deixar sentir el nom Catalunya or Catalonia, que el món sàpiga qui es va portar la democràcia a Espanya i els seus valors, qui és la víctima, i qui és el cacic en realitat.

Els anglesos fa molt de temps que han oblidat que ens van trair, i al trair-nos, ho van fer amb tots els valors que ara entenem com democràtics.
Potser algú els hauria de recordar de tan en tan el Pacte de Gènova.

dimarts, de novembre 11, 2008

A un pam del rei...

El diumenge passat vam assistir a la recepció que es feia als reis d'Espanya. 
Eh? Com jo, en una recepció amb els Borbons? M'ho vaig sentir a dir, ja que tinc fama de radical independentista, i meja capellans, entre alguns catalans que viuen a Tòquio.
Per què hi vaig anar? 
El primer motiu és per que m'ho va denanar l'Aya, la meva parella, des de que som pares sortim poques vegades, no tenim gaires oportunitats de retrobar-nos amb els altres catalans a Tòquio, i mai la porto a les festes de l'ambaixada.
El segon motiu, era perquè volia veure els companys, endiumenjar-me i sopar a l'Hotel Imperial de Tòquio, un edifici projectat per l'arquitecte americà Frank Lloyd Right. 
El tercer motiu, volia veure els reis, sentia curiositat. Com deu ser trobar-se amb una figura descendent de Lluís XIV? Irradien una llum especial que els fa superiors a la resta dels mortals? Que els fa tan especials que només per fet de néixer heretin privilegis que contradiuen la paraula democràcia ( en llatí república ) ?
Crec que aquest va ser el motiu de molts dels que hi van acudir, la curiositat, l'experimentar aquesta sensació d'estar davant una part de la història.
Estudiants, professors de castellà, religiosos, empresaris, cambrers, cuiners, enginers, gent que ha tingut més o menys èxit en la seva vida al Japó. Vestits barats, i de dissenyador, molt "cachondeo" i cap "Viva España!" ni "Viva el Rey!", poca pompa i molt negit, que va esclatar en una gran riallada mentre s'esperava l'entrada de ses Majestats, entrada que es va haver de retardar perquè no hi havia manera d'aconseguir el silenci que requeria el protocol, per que els monarques fecin la seva entrada correctament. Massa llatí, massa amics retrobats, masses noies guapes...
El discurs del rei, avorrit: "motivo de honda satisfacción...", recordant primer l'atemptat suicida a l'Afganistan. I, un cop entrat en materia, la relació d'Espanya amb Japó i els seus orígens en el renaixement ( recordem que Espanya ja existia al renaixement...), agraïnt la tasca dels missionaris, i dels professors ( de nuestra lengua ) per ajudar a expandir la ( nuestra cultura ), per acabat dient tot alló de "país moderno, mejor economía", bla, bla, bla...

Pels que encara pensin que el nostre president del Parlament és un ma foradada, per demanar millores en el seu lloc de treball,  aquí els deixo amb el menú a carrec el xef català Josep Barahona, de tapes de disseny tipus "el Bulli", que ens va oferir.
No us puc mostrar cap imatge, ja que van prohivir l'entrada de càmeres, i van fer desconectar els  telèfons mòbils.
Els que hagin pagat un banquet de boda, es poden imaginar quant pot costar un aperitiu d'aquest tipus al millor hotel de la ciutat més cara del món amb productes d'importació cuinats per un xef de prestigi.

Jamón ibérico Montesano de bellota
Pincho de escalibada  y anchoas del Cantábrico
Tortilla de patatas y cebolla
Milhojas de tubérculos y arbequina
Chips de verduras
Pincho de tomate, queso y serrano Montesano
Huevas de mújol y nabo
Tomate pequeño y pisto manchego
Aceituna com pimiento y anchoa
Gazpacho de tomate
Queso manchego en aceite
Idiazábal crujiente
Salmón con crema ácida
Quiche catalana
Brandada de Bacalao
Empanadilla
Patatas bravas al alioli
Croqueta de jamón ibérico Montesano
Preñada de sobrasada
Corderito empanado a las hierbas
Crema catalana
Panellets
Pan con chocolate y aceite
Pastel de naranja
Churros con chocolate
 Pincho de fruta fresca
Queso tetilla con menbrillo

Cerveza Alhambra
Manzanilla La Gitana
Freixenet "Reserva Real", D.O. Cava
Condes de Albarei, blanco Rias Baixas
Volteo 2007, blanco Tierra de Castilla
Altos de Tamarón, Gran Reserva 2002, tinto Ribera del Duero
Ramón Bilbao, Reserva 2001, tinto Rioja
Diego de Almagro, Gran Reserva 1999, tinto Valdepeñas

Per compensar, en arribar a casa em vaig empassar la sèrie de tv3 Serrallonga.

dimecres, de novembre 05, 2008

La ciutat d'Obama

A la prefectura de Fukui a l'oest del Japó, es troba la ciutat d'Obama. És només una altra ciutat provinciana d'un 35.000 habitants, sense cap encant especial, potser només el nom...
O això els que van pensar al seu ajuntament, així doncs, aprofitant la "obamamania" han donat suport al senador Obama en la seva cursa electoral, i aquest suport ha estat correspost, ja que el senador ha agraït molt el suport de la ciutat. Aquí no tenim claus de la ciutat sinó segur que li haguessin ofert, el que sí que li van oferir és un pastisset d'arròs que anomenem "manju", amb la seva cara dibuixada.