dijous, de març 17, 2016

No diguem Sayonara

No diguem Sayonara, així començava el discurs del mestre d'en Miró avui a la cerimònia de final de curs de l'escola bressol. No ens oblideu, veniu a veure'ns, passegeu pels jardins de l'escola i el santuari, participeu de les festes que organitzem. Això demanava el mestre emocionat davant la canalla i els pares.

El primer que m'han preguntat a la feina quan he tornat, és si havia plorat, i és que és costum fer-ho, tota la cerimònia està plena de sentiment, i m'ho crec. Els mestres passen més hores amb la canalla que molts pares, jo, per exemple, i els acaben estimant.
Ser mestre és una vocació on hi vas deixant el cor cada dia, des dels 3 anys als 6, els veuen créixer, els curen les pupes, els calmen les enrabiades, els animen quan estan tristos i els fan riure.
La canalla aprèn a relacionar-se, a comunicar-se, a compartir, a treballar en equip, a respectar-se i a saber respectar.

Avui ha estat el 卒園式 ( Sotsuen Shiki ) d'en Miró, el darrer en que participaré en anys, si tenim sort i podem gaudir de la cerimònia dels nostres néts.

És tradició vestir de color fosc el dia de la cerimònia de final de curs, perquè és una mica com un dol.

El color vermell i blanc, sempre és present en les cerimònies japoneses, si teniu l'ull viu veureu aquesta combinació en més d'una fotografia.

Com que l'escola d'en Miró i la Shikibu és dins d'un santuari Xinto, part de la cerimònia està oficiada per sacerdots, mai està de més agraïr els serveis rebuts, i vivint al Japó el més normal és que respectem les seves creences i la seva cultura.

Tot seguit, mentre esperem les autoritats, fem temps a la classe, buida de cadires ( les usarem a la cerimònia i són a l'"aula magna". Temps pel Miró de fer el pop (^O^)~

Peace! Al Japó aquest símbol no vol dir victòria sinó pau, bé, i a la canalla els agrada molt. Aquesta foto me l'ha fet en Miró!

El "sensei", el mestre vestit amb kimono cerimonial, feia les darreres explicacions als seus pupils.

L'Aya es passejava pel porxo mirant el mural que els més petits han dedicat als grans.

N'hi ha que apunten maneres.

Abans de començar, tots d'empeus per cantar el Kimigayo, l'himne nacional del Japó. 

I després el discurs de l'Encho-sensei, el director, ens ha parlat de quan era petit, en acabar la Guerra, quan no hi havia escoles bressol i la canalla jugava al carrer sense res per fer, ni res per menjar, i de com un dia la seva mare li va donar unes galetes, i de com cap dels seus amics n'havien vist mai de galtes com aquelles, i de com les van compartir, i eren les galetes més bones que mai havia menjat, i de com va saber que la seva mare no les va tastar mai, perquè li va donar la seva part a ell, perquè és això el que feien les mares i els pares a la post-guerra, i ara, i de com els pares es sacrifiquen pels fills, els donen el que ells no van tenir, i si cal es treuen el menjar de la boca perquè a ells no els manqui res. I els va dir que tinguessin allò present i que no ho oblidessin mai, i que allò era la darrera cosa que els podia ensenyar.

REI!

OMEDETOU!

ARIGATO GOZAIMASU!

Miró estava una mica trist...

La senyo no ha pogut contenir les llàgrimes.

Tampoc el mestre quan ha llegit el darrer nom de la llista. 

I així, ordenadament han deixat l'aula magna, per tornar al temple per la foto oficial. 

En aquest emotiu moment el sensei saludava pares i autoritats, i el sol il·luminava la sala d'un color daurat que semblava buscat expressament per l'ocasió.

Durant tres anys han estat "cul i merda" a partir d'abril, no tots aniran a la mateixa primària, qui sap si el destí els tornarà a unir, el forat de la pared sembla simbolitzar el buit que els quedarà.

L'Aya amb el diploma a la mà, esperant per la foto oficial.

De tornada, per darrer cop a la classe, per recollir els estris de l'escola, la caputxa anti-terratrèmols, les sabatilles, els llapis de colors...

En aquest moment el mestre feia el discurs amb que he començat aquest apunt.

No cal que us digui què sentia, oi?

Els pares han cantat una cançó d'agraiment als mestres i els hem fet uns petits regals, després hem format un túnel amb les braços per on han anat passant d'un a un.

El primer diploma oficial d'en Miró.

Foto no oficial.

Otsukaresama sensei! ( Gràcies per la feina feta ), gràcies de veritat per haver cuidat del nostre patufet durant aquests anys.
Domo agigatou gozaimashita!

dissabte, de març 12, 2016

A cinc anys de Fukushima

Sembla que fos ahir però ja en fa cinc anys. Jo treballava a casa i l'Aya havia anat a recollir els nens a l'escola. De cop i volta tot va començar a tremolar, feia poc que ens havíem mudat i la casa era nova, encara no tenia ni idea de com reaccionaria l'estructura i em vaig espantar. Crack! Crack! I tot es belluga al teu voltant, el terra et fa anar de corcoll com en un vaixell en un mar encrespat. Vaig baixar els tres pisos que em separaven de la terra ferma tan ràpid com vaig poder, i en sortir de casa em vaig trobar amb altres veïns que havien tingut la mateixa idea, una veïna, una senyora gran em va preguntar ( suposo que en veure'm la cara ) si estava espantat. Molt! Li vaig dir, no era la primera vegada que vivia un terratrèmol, però aquell havia estat més fort del normal. Després penses si aquí ha estat així, com deu haver estat en un altre lloc. Vaig tornar a casa on m'havia deixat el telèfon, volia trucar l'Aya, però les línies no funcionaven, mala cosa! I de cop hi va tornar. Crack! les fustes gemeguen i les copes de l'armari de la cuina dringuen clic, clic! Sant Tornem-hi! Aquest cop amb més sang frea ho vaig gravar amb la càmera.
Vaig engegar la tele i parlaven de graus d'intensitat de més de M8 al nord, de moment res de Tsunamis. Vaig tornar a intentar parlar amb l'Aya, els telèfons no anaven.
Després em va explicar que el terratrèmol l'havia enxampat al banc i que no li va semblar tan greu o sigui que va anar amb la canalla a berenar a casa d'una amiga, que és clar no pa posar la tele, o sigui que fins passat tot no es van adonar de res.
La tragèdia però va escalar ràpidament, primer el Tsunami, i després la central de petroli que va explotar i que no se'n parla gaire i és clar Fukushima, la radiació, l'alarma social, les evacuacions, els talls de llum i les restriccions de menjar, ni llet ni ous o verdures, ni aigua potable.
Empreses que van donar festa als treballadors i molts estrangers que van abandonar el país ( fa un any vaig visitar una empresa molt gran americana i encara hi havia els despatxos buits que havien deixat els expats ).
Cinc anys després, hi ha encara molta gent que no ha pogut tronar a la normalitat anterior i que viu en barracots. I és que en aquest país costa molt prendre decisions, resoldre problemes.
Han passat cinc anys però sembla que fos ahir sobretot per a ells.