Som uns animals!

Els meus pares eren petits a l'escola estudiaven una assignatura que es deia "urbanidad", que vindria a ser "bona educació". Però ja sabem com era la "bona educació" de les escoles a l'època franquista.

Tanmateix que els franquistes ensenyessin el què la meva àvia en deia "modus" no és excusa perquè no s'ensenyi educació a les escoles. Un dia vaig sentir l'ex-consellera Rigau dient que el seu departament es deia d'ensenyament i no d'educació, perquè a les escoles s'ensenya  ( de lletra i números ) però que la canalla ha de venir educada des de casa. Potser sí, però els pares d'avui som fills d'una època en que transgredir les normes i ser maleducat era considerat "guai" i modern. I ves per on s'ha anat perdent el civisme i la bona educació i ara ens planyem.

Bé això ha estat un rotllo indroductori, per què? Doncs perquè fa anys el món va "alucinar" amb el capteniment dels japonesos després del terratrèmol i tsunami del 2011.
Uns dels motius és que els japonesos, en general, estan ben educats, l'ensenyament pot ser es deficitari, però l'educació, no. I malgrat que la generació actual de japonesos són fills de l'època de les "vaques grasses" i del boom econòmic que va comportar la desaparició de la figura paterna per l'esforç laboral, malgrat això, la societat japonesa manté unes normes de conducta bàsiques per qualsevol persona relativament normal. Vull dir que de brètols n'hi ha però estan exclossos socialment, formen part de colles pseudo-delinquents o treballadors poc o gens qualificats.
I és que des de petits els mestres els imposen unes normes bàsiques d'educació; com es saludar, posar-se dret quan entra el professor, i agraïr les classes en acabar. La canalla japonesa neteja la seva classe i ajuda al menjador per torns. També s'encarrega dels jardins i els animals de l'escola.
Alhora de trobar feina, cap japonès es pot permetre el luxe de no parlar "polit" o ser cortesos, ni per treballar en una cadena d'alimentació ràpida.
De fet els únics que es poden permetre el luxe de parlar vulgar som els guiris, perquè som uns ignorants i els caps, sobretot els presidents de les empreses perquè aquests estan per sobre del bé i el mal.

Malgrat això, és veriat que l'educació al Japó no és tan bona com abans, sobretot a les grans ciutats, per això algunes companyies com la JT ( Japan Tobacco ) o el Metro de Tòquio fan campanyes per conscienciar els usuaris.
Jo m'he tornat impossible i quan afago els Rodalies de Barcelona, em penso que sóc al ZOO, i és que les coses que es fan als trens del Maresme estarien prohibides a qualsevol tren japonès.

 

En general està mal vist menjar al tren, però encara és pitjor si el mejar fa pudor o fa moltes molles.
Escortar música està prohibit sense auriculars, i tampoc es correcte tenir-los a un volum massa elevat.

Cal cedir el seient a les persones que ho necessitin, sobretot els seients reservats a la gent gran, les dones embarassades, gent amb nadons en braços, persones amb algun tipus de mobilitat reduïda.
Cal vigilar de donar cops amb les maletes o els carretons.

S'ha d'anar en compte quan es camina mirant el mòbil, i procurar no entrebancar-se amb els altres usuaris.
No escorregueu els paraigües ni la puja als vagons.

No cloqueu com lloques al tren. No sortiu dels vagons després del senyal.

No us maquilleu al tren. A mi m'agrada veure com les noies es maquillen al tren, però al Japó està molt mal vist.

Deixeu vaixar abans de pujar. És de sentit comú però hi ha molta gent "agonies" que es vol emfilar tan bon punt s'obren les portes, sobretot les "iaies kamikaze", que no van enlloc però sempre viatgen a l'hora punta amb les pobres treballadors que anem a la feina. 

No parleu pel mòbil. La veritat és que fa molta mangra sentir la gent parlar per telèfon explicar-se les misèries o les  converses avorrides de feina.

Deixeu que la gent s'assegui comodament. Hi ha gent que es pensa que els seients del tren són el sofà de casa. 

Menjant crema catalana entre monstres

Ja us he explicat que els abnegats "salaryman" japonesos anem a sopars d'empresa sovint per relaxar-nos i millorar les relacions personals amb els companys de feina. D'aquestes sortides en diem "nomikai".  Les "nomikai" poden acabar en un Karaoke, o en un altre bar per fer la "darrera" abans de tornar.
Doncs jo, l'altre dia vaig acabar en un local molt curiós per fer "la darrera".
Una "isakaya" una taverna japonesa, decorada amb motius de les sèries d'Ultraman, bàsicament, però, dels monstres que apareixen a la sèrie.
El bar, és a Kawasaki, el Kaiju-Sakaba, i ja tinc ganes de tornar-hi!

A l'entrada hi ha una "Bocca della Verità" per saber si ets un heroi o un Kaiju. Ah! que no us ho he dir! Kaiju vol dir monstre. i els herois tenen prohibida l'entrada.

La sèrie de Kaiju, Ultraman va començar l'any 1966 i encara dura, tot i que els episodis més mítics són dels primers anys, els re-vival sobre el gust vintage ha potenciat que avui en dia, encara sigui una de les sèries de més èxit del cinema de super herois japonesos. Però el millor de tot és que els monstres han agafat molt protagonisme.

Així és com en aquest bar et pots trobar sopant amb Dada, Woo, Jamila, Mephilas i tants d'altres...

 La imatge del menú és Baltan, una de les icones històriques de monstres.

 També hi ha moltes prestatgeries plenes de figuretes de kaijus.

 I pantalles de vídeo per veure les peŀlícules mentre menges. 

 Però compte, amb el temps pots adquirir algun poder de kaiju, jo enlluernar amb la calba!

 Si es prefereix, es pot fer "nanpa" lligar, amb un simpàtic extraterrestre. 

 Però compte! Si fas bretolades el porter et farà fora!

Com que és un isakaya, no pot faltar un kazari de la bona sort!

I és clar, els reservats. De fet aquest estava de camí al vàter i va anar d'un pèl que no m'ho faig a sobre!

 I de postres, crema catalana! Que aquí en diem crême brulée, però és crema catalana.

A la sortida una Hyper Zetton "hostessa sexy" ens va acomiadar ensenyant-nos els pits radioactius!

D'on ve el gest de la "V"?

Finalment l'equip de recerca va trobar en Yamato Tanooka, el nen de 7 anys perdut a Hokkaido després que els seus pares li fessin un "Hansel i Gretel" per trapella.

Però no us vull parlar de l'incident, ja que la premsa en va plena i ja sabeu de què va i es pot arribar a la conclusió que els pares han estat, mai més ben dit uns ( preparats per la gracieta? ) tanoques! En puc fer broma perquè ha acabat bé.
Si mireu la foto del petit Yamato veureu que fa el gest de la V amb la mà, per a nosaltres a occident aquest gest és símbol de victòria, però al Japó es coneix també com a "Peace Sign", senyal de la pau.
Si heu vist japonesos fent-se fotos, aquest gest no us resultarà desconegut, ja que és pràcticament obligatori. Aquest costum també s'ha extès als països d'influència la zona, bàsicament per la influència de la cultura POP nipona sobre Corea i la Xina. 

 Però d'on bé aquest gest? No es sap del cert però fa poc vaig llegir un article publicat al Japan Times que recull les teories més possibles. Tot seguit un en faig un resum.

Teoria 1: Ve del Manga
A finals de 1960, hi va haver un Manga de béisbol anomenat "Kyojin no Hoshi" ( L'estrella dels Giants ).

En una escena, el personatge principal, Hyuma, està trist perquè creu que el seu pare no ha arribat a temps per acomiadar-se d'ell a l'estació de tren abans d'un important partit de béisbol. El pare apareix just a temps, i en un típic "estic inexpressiu però el meu cor està esclatant" gest de mascle, fa amb els dits el gest de la V, el que significa que li desitja la victòria (shori sense V-Sain!). Encoratjat, Hyuma, marxa i guanya el partit.

 Un altre Manga que podria ser l'orígen de la popularitat del gest  Sain wa V ( El Senyal és V) de 1968, inspirat en l'auge del voleibol que es va produir després que l'equip femení de voleibol japonès, el Toyo sense Majo (bruixes d'Orient), guanyés la medalla d'or als Jocs Olímpics de Tòquio 1964.

El Manga va ser adaptat a l'Anime i també a una sèrie de televisió de gran èxit.

Tanmateix, aquestes referències són molt antigues, i és possible que la nova generació de jovent que es fa selfies a Shibuya no n'hagi sentit a parlar mai.

Teoria 2: patinatge sobre gel

Aquesta és probablement la teoria més coneguda. Durant els Jocs Olímpics d'Hivern 1972 a Sapporo, Japó una patinadora sobre gel dels EUA, Janet Lynn de 18 anys, es va convertir amb la princesa dels jocs. Lynn havia guanyat 5 vegades consecutives els campionats dels EUA i era la favorita per gaunyar l'or a Sapporo, però - horror d'horrors! Durant un gir va caure i possibilitat de guanyar la medalla d'or es va esfumar. Però, per a sorpresa del públic present, va somriure, es va aixecar i va seguir endavant. Fins i tot al final, el seu somriure semblava sincer i entranyable i es va guanyar el cor del japonesos.

Janet Lynn, la noia de la dreta, va aparèixer en moltes revistes, i per als seus fans, va signar aquestes publicacions periòdiques amb les paraules "pau i amor", segons es diu va fer habitualment el signe V. Per tant, el gest es va començar a associar amb aquesta barreja de somriures, encant i una actitud positiva.

Però on és l'evidència d'això? En realitat, Lynn no va fer el gest de la V al final de la seva actuació ni quanva rebre la medalla de bronze. A més, no s'ha pogut trobar una sola foto d'ella fent el senyal de la V. Llegenda urbana?

Teoria 3: Spider Cam

El 1972 Konica va llençar al mercat una nova càmera fotogràfica, la C35 comeguda com la Spider Cam perque per a la campanya es va utilitzar al imatge de Jun Inoue el cantant del grup de J-POP, the Spiders, les aranyes, una còpia japonesa dels Beatles. 

Jun Inoue va possar pels cartells fent el gest de la "V". Per què? Sembla ser que ell pensava que el signe "V" era una cosa de moda a Gran Bretanya. Atès que els Spiders havien fet una pel·lícula a Londres en els anys 60, podrien haver vist gent fent aquest gest. O potser va ser el director dels anuncis publicitaris que van demanar Inoue a posar d'aquesta manera? Possiblement Inoue va fer el senyal sense pensar, al director li va agradar i el va mantenir com una característica de totes les promocions posteriors.

En qualsevol cas, sembla clar que això va ajudar a promoure la tendència entre els japonesos en general. De fet aquesta càmera va gaudir de molta popularitat,  d'acord amb Fujifilm, el 1973 al voltant del 70% dels japonesos en tenia una.

Altres teories:

Que diuen "ni"Les tres priemres teories son les mes popularls, però n'hi ha  més. La primera es que diuen "ni", com nosaltres quan diem: Lluis. "Ni" en japones vol dir 2, per aixo s'indica 2 amb el dits. 

Gest de post-guerra

Una altre idea és que en el seu origen va ser una estratègia dels ocupants nord-americans a finals dels 40 per fer més pacifista el Japó, després de llargs anys de dictatura militar. Quan les tropes aliades van entrar al Japó després de la rendició, els japonesos usaven el llenguatge de símbols per comunicar-se. Un d'aquests gest era el senyal V, la teoria postula, en aquest cas possiblement vol dir alguna cosa així com: "Va ser una victòria per a vosaltres, però ara tindrem pau."

Winston Churchill
I el primer ministre britànic Winston Churchill? El seu hàbit de fer el signe "V de victòria" durant la Segona Guerra Mundial és llegendari. L'origen del senyal a Anglaterra es remunta als arquers anglesos ( utilitzant la versió mostrant del dors de la mà ) en contra dels seus enemics francesos durant les guerres de 1415. Els francesos tallaven aquests dos dits als anglesos perquè mai poguessin tornar a usar els arcs en contra. Els arquers anglesos tenien molt bona fama, per això quan s'enfrontaven els anglesos ens increpaven amb aquest gest que actualment es considera groller. 

Churchill va encoratjar l'ús del símbol a l'Europa II Guerra Mundial, V de victoire ( victòria en francès) i Vrijheid ( llibertat en holandès). 

Segons algunes fonts, més tard es va fer èmfasi que els dos dits del senyal V ara han de representar Hiroshima i Nagasaki i convertit en un símbol de la pau, sinecerament ho dubto. 

Tanmateix qui ho sap? Peace!!!

Un cop més, undokai...

Estava determinat que enguany no publicaria res al blog sobre el míting atlètic de l'escola dels nens, cada any és el mateix, els mateixos exercicis, la mateixa competició. Res de nou que us pugui aportar que ja no haureu vist abans.
Tanmateix era el primer any que en Miró participava en l'Undokai de l'escola primària i he pensat, redimoni, per què no? Almenys servirà per comparar la cara que fa la canalla quan passen els anys.

La primera cosa que crida l'atenció, és que cada cop hi ha menys canalla, aquest és un gran problema que té el Japó, la població va nimbant i envellint, teníem una bona oportunitat acollint refugiats sirians, però el govern de Shinzo Abe no en vol sentir ni ha parlar. L'altre dia vaig llegir que hi ha 134 llocs de treballs disponibles per cada 100 treballadors, us ho imagineu? És clar que moltes d'aquestes feines no estan gaire ben remunerades, però ningú es mor de gana al Japó, almenys que jo sàpiga.

Com ja sabeu, tots els esdeveniments esportius al Japó comencen amb un petit discurs, aquest cop a càrrec del president de la PTA, que vindria a ser la vostra AMPA.

I després el jurament "olímpic" dels atletes que prometen esforçar-se al màxim, jugar net i no fer massa xerinola, que al cap i a la fi això es Japó (^_^)

Després de les bones intencions comença la brega, sempre hi ha dos equips, el blanc i el vermell, enguany la Shikibu era al blanc i en Miró al vermell. Una guerra civil i fratricida! Els líders dels animadors s'increpen abans de començar. Al cap de vall és una competició, no?

Bandeja roja! No, no és la revolució d'octubre, és l'abanderat dels rojos, els rojos? Cinc centimets per la dinamita!

L'abnegada senyoreta dels de primer intentant organitzar les files abans de començar la coreografia. 

Trobeu la Shikibu entre les files blanques? Per què, senyor heu enfrontat germans?

Miró saltant-se la línia per sortir a la foto.

Hi ha curses on el equips són com els dels Power Rangers, el vermells, el verds, els groc, els rosa...

No sé a qui fa de mestra aquesta senyora però m'hi jugo alguna cosa a que és dels Slytherin, quina por que fa la bona dona!

En Miró va guanyar la cursa, però només feia que mirar enrere, després li vaig preguntar per què ho feia i em va dir que volia saber si la seva companya de pupitre arribava bé. Compte amb aquest!

Photo Finish!

Peace! Ja pots anar rient xato que t'ha anat pels pèls.

Una pausa per descansar, escriure aquesta entrada del blog, és més cansat del que em pensava. 

Cada cop els pares anem més equipats, amb tendes, parassols, cadires, fins hi tot taules de càmping per fer la pausa del dinar. Ah, per cert, la meva sogra Keiko ( és una iaia xirucaire, ha pujat cims que riu-te tu del Pujol i l'Aneto ).

Pau i Treva.

Algú vol ingressar a l'escola d'arts marcials de Satanàs Cor Petit?

Un cop descansats, estirem la corda...

Ballem una mica...

Bé, el que es diu ballar, ballar...

Sembla més que estiguin invocant Satanàs Cor Petit. 

El joc de trencar l'olla, els vermells.

Els blancs.

Visca!

Gossip Girls.

Serena Willians? Bé, de fet, aquesta és la mena més ràpida de primer! Superioritat racial! Ah, per cert, és barreja de mama japonesa. 

Nervis?

Miró i uns col·legues fent "garrafot".

Els futurs Puyal o Pou.

L'orelluda?

El joc de "tama ireru", de ficar la bola. 

Aquesta mama es pensava que si es posava darrere el pal de la llum quedava amagada, algú li hauria de dir que les japoneses també tenen cul.

"kibasen", el cavall de guerra, uns dels meus jocs favorits. O és una escena de la peŀlícula Ran d'Akira Kurosawa?

Complicitat.

El combat! El cavaller de la Shikibu es cobra una víctima!

Els blancs han vençut.

I després, relleus, la Shikibu és la nena més ràpida de 5è, per això va ser escollida com a corredora de relleus. El seu equip, però no va tenir gaire sort i van quedar quarts.

Val a dir que va atrapar el nen de verd.

Quan es tracta de córrer l'alçada no compte, l'equip vermell va guanyar als relleus, aquests nois van al mateix curs, malgrat la diferència, el nen de rosa de 11 anys, és xinès i ja fa 1.80m!

Un altre "peace", molt bé, Shikibu te l'has guanyat!

Un aplaudiment del públic!