dilluns, de febrer 25, 2013

Ei! Que dibuixo noies "sexys"!

He volgut titular aquesta entrada al blog igual que els episodis del meu heroi Shin-chan. Ei! que dibuixo noies "sexys"! En realitat són dibuixos basats en un artista americà dels anys 50, Gil Elvgren.
No és el primer cop que dibuixo noies però mai ho havia fet d'aquesta manera, i és que l'empresa on treballo ara cerca una estètica semblant a les PIN-UPS dels anys 40 i 50, i els tatuatges mariners. No guanyaré cap premi però m'ho passo "teta".

Aquesta imatge era per avisar de la nostra participació als campionats de Kyoto. És una Maiko jugant a darts, no una Geisha. El kimono està decorat amb modius referents al l'esport dels darts.

Aquesta ja us la vaig enseyar, és la de Yokohama, inspirada en la noia de les sabates vermelles del port de la ciutat.

Aquesta imatge sortia a les pantalles de l'entrega de premis JAPAN AWARDS ja que vam guanyar el primer premi a la fabricació de les plomes.

 Un anunci per una revista de moda d'home.

 El fons de pantalla d'Abril, l'època dels Hanami.

 Una iŀlustració pel web francès que aviat inaugurarem.

I la darrera iŀlustració del calendari pel mes de maig, fent referència a Tomoe Gozen, una noia Samurai.

dimarts, de febrer 12, 2013

Un veí molest

A totes les escales n'hi ha un, aquell veí molest, que posa la música alta a la matinada, o deixa les escombraries on no toca. Els països també tenim veïns emprenyadors, i si en un passat el Japó era el veí emprenyador ara li toca el torn a Corea del Nord.
Avui els nostres veïns ha decidit celebrar la "Patum" abans d'hora i han fer "petar una traca nuclear" al badiu del costat, per ser exactes a 1.000km de casa, que avui en dia són dues hores d'avió, fins hi tot amb Ryanair. I això no és tot, resulta que els veïns han aconseguit, ja em direu com, fabricar un coet amb una abast de 3.000km, o sigui que si volen ens munten una revetlla el dia menys pensat.

 I no és que ho hagin de fer, però si volen, poden, i amb el gamarús de Líder Suprem que tenen, qualsevol dia se'ls pot escapar alguna fulla, car no crec que tinguin la seguretat més avançada del món.
Això sense tenir em compte que no sabem fins quin punt la "gracieta" d'avui ens pot afectar, tant d'escàndol que es va muntar per l'accident de Fukushima, ves si aquest no serà pitjor.

Al Japó no tenim exercit propi, per un article a la Constitució, però tenim les anomenades Forces d'Autodefensa, i és clar un munt de bases Americanes, una d'elles aprop de casa, ja que tenim l'honor ( dubtós ) de ser el primer lloc on McArthur va posar els peus.
Això vol dir que si ens busquen brega, serem els primer de rebre. Sincerament no em fa gens de gràcia.

No es pot dir que el Japó hagi estat un bon veí, però el passat imperialista queda molt lluny i preferim vendre que estucinar. A Corea, però, no sembla que tinguin un esperit massa conciliador, ni amb la mort de l'altre dictador, el fill. Ara el nét, continua amb el missatge de l'odi, amagant les misèries del seu poble.




 Kim Jong Un avui, celebrant l'èxit de la prova nuclear, l'únic gras de la foto, voldrà dir alguna cosa?

 El tercer d'una nissaga de dictadors, democràcia popular?

A és on som nosaltres, B és Kilju, on s'ha fet la prova, i C és Fukishima, entre A i B hi ha 1.000km. És com si el Regne del Marroc fes proves nuclears, Europa s'enfadaria?

dilluns, de febrer 11, 2013

Campionat de darts a Yokohama

Ahir vam anar a Yokohama a veure un campionat de darts. Des del mes de desembre passat treballo com a creatiu en una empresa que es dedica a la fabricació, distribució i venda d'estris per aquest esport, que cada cop té més adeptes al Japó.
La meva feina és la de crear materials de comunicació, com el dibuix que il·lustra aquesta entrada, també dissenyo les "plomes" dels darts, que s'anomenen "flights", entre altres coses. És una feina que em permet crear a gust ja que em deixen el camp lliure i això sempre és d'agraïr, tot i que intento ajustar-me al gust dels nostres clients, per això vaig voler anar a veure com era un esdeveniment d'aquesta mena.

El campionat, de ha durat dos dies, es va celebrar aquí, al Pacifico Yokohama, un complex d'hotels i pavellons de convencions al barri de Minato-Mirai, El meu lloc favorit de la ciutat.

Aquest era l'aspecte del pavelló, el campionat era de Sorf-Darts, que són els que tenen la punta de plàstic i es llencen contra maquines electròniques. Són diferents dels què es fan a la Gran Bretanya, que són els tradicionals.

Aquesta noia tan bufona és la meva companya de feina, la Erika Fujita, que a part de treballar a l'oficina és jugadora professional, tot i que ahir no tenia el dia lluit.

Aquesta és la secció de les noies professionals, la noia en primer pla dur a la màniga el logo de l'empresa on treballo, L-Style.

Els professional porten una etiqueta al darrere que diu Perfect, que era el nom del campionat, ahir era un concurs tancat però avui hi ha pogut participar tothom.

Hi havia centenars de màquines, com sempre que es fa alguna cosa al Japó hi ha molta gent.

Aquí es pot veure millor l'etiqueta Perfect, els jugadors, porten unes camises molt adornades, em va anar molt bé anar-hi per veure millor quins són els gustos dels nostres clients.

En aquesta foto es veu millor el logo de l'empresa, el què duu penjat del maluc és un estoig pels darts i una capsa amb plomes de recanvi. De darts se'n porten tres, que cada jugador llença seguits.

Em vaig fer un tip de fer fotos de les camises, em recorden els uniformes dels jugadors de bitlles a la peli el Gran Lebowsky.

Em vaig adonar que els agraden molt les calaveres, una mica pirates si que són... i xavacans també.

Un rei mort, no sé què em fa pensar (^_^)...

Aquest era el nostre stand, amb la famosa Akane, la noia de la botiga de Yokohama, famosa de veritat, la gent feia cua per fer-s'hi fotos! Però ella es va enamorar de la Shikibu.

La Erika i en Tsugimoto, que és l'encarregat de l'stand, un tipus molt divertit amb qui tinc molt bon rotllo, es van portar molt bé amb nosaltres i van tenir molta paciència amb en Miró i la Shikibu, ambdós estan fent el gent de la L amb la mà, per L-Style! És clar!

La Shikibu i en Miré també van voler jugar, tot i que la diana era molt altra, no els va anar malament del tot, potser és una "natural", qui sap, si arriba a professional pot viure d'això, els premis pels nois eren de 50.000€ i per les noies de 20.000€,  no hi ha paritat al Japó.

Sigui com sigui, en tot que que fa la Shikibu, sempre està molt maca (^_^)

I en Miró no es queda curt, tot i que encara no sap per on s'han d'agafar el darts (^o^)

dimarts, de febrer 05, 2013

Per un plat de llenties de xoriço


Espanya ens roba, va ser la frase més emprada al Parlament de Catalunya la legislatura passada.
És clar que la frase es referia a l'espoli fiscal que pateix el nostre país des de fa segles. Amb la crisi econòmica i les retallades que ha de fer el govern de la Generalitat, el poble finalment s'ha adonat d'aquest robatori.
Però jo us volia parlar d'un altre robatori, el què patim els creatius cada dia. Molt sovint els dissenyadors emprem el nostre temps i la nostra creativitat en un projecte que finalment no es duu a terme, i després d'haver fet la feina no cobrem, és com si anéssim a un restaurant, i després de menjar-nos el menú, el cafè i les postres, diguéssim que no paguem, que ens ho hem de pensar.
El cas que us vull explicar, és de "barra i patilla" de campionat.

Fa uns deu anys, us ho explico ara perquè l'empresa on treballava ja no existeix, i perquè un amic m'ha fer arribat el web del barrut en qüestió.
Fa uns deu anys, doncs, jo treballava en una empresa de Manresa que construïa autocars, entre les meves responsavilitats havia de dissenyar la pintura personalitzada per la identificació comercial del client, hi havia clients que tenien imatges corporatives definides, i no requerien d'un nou disseny per la flota d'autocars, però n'hi havia que no, i fins hi tot n'hi havia que no tenien ni imatge de marca, allò que normalment es coneix com a "logo". Un dels valors afegits de l'empresa manresana era la cura pel disseny, i per motius d'aquesta cura s'oferia al client que adquirís un dels nostres vehicles una imatge de marca nova, dissenyada expressament. Així doncs em vaig fer un fart de dissenyar i redissenyar logos per transportistes principalment del País Valencià, potser el més gran i que alguns coneixereu es Autocares Luz, que entre altres coses porta els treballadors de la Ford.

Un dia em va tocar anar a Albacete, allí m'havia de trobar amb un client difícil, tot i que li agradaven les propostes inicials volia fer algún canvi, hi ho volia fer amb mi davant. Així que vaig agafar el laptop i vaig sortir de Manresa per arribar fins Alcalà de Júcar, on vivia el client.
Allí em va convidar a dinar a casa seva un plat de llenties amb xoriço ( premonició del què passaria ) i havent dinat vam discutir sobre el disseny asseguts al voltant d'una "mesa camilla" d'aquelles amb braser, i sota la supervisió de la mare del client, una iaia vestida de negre, molt semblant a Doña Rolegia. Durant el temps que vaig estar amb ell, em va fer mala pinta, i em vaig adonar que sense cap vergonya tenia catàlegs de la competència escampats per d'amunt del sofà. Després de decidir el disseny definitiu em va deixar en un bar de carretera de peŀlícula de Tarantino fins que al cap de dues hores em van passar a recollir uns socis de la meva empresa. Un cop de tornada els vaig explicar la meva experiència fent ènfasi amb els catàlegs de la comptència, una altra empresa constructora que acabava de treure un nou model pel què el nostre client semblava especialment interessat.
Al cap d'uns dies Diego, així es deia el client en qüestió, es va presentar a Manresa, amb el viatge pagat per l'empresa, em va saludat efusivament, amb alló de "un abrazo Issaac ( que és com els espanyols pronuncien el meu nom )", tot seguit, després de dinar al millor restaurant de la ciutat, convidat com no per l'empresa, em va demanar els dibuixos de l'autocar, amb el meu disseny, els números de referència RAL ( el codi de color dels cotxes ) i per si fos poc unes plaques metàŀliques amb proves de color pintades, jo vaig advertir als meus caps que li deixessin clar que el disseny era propietat nostre i que li estaven donant informació confidencial, que no hauria de tenir si no adquiria el nostre vehicle, però no em van fer cas, finalment fins hi tot em va demanar l'arxiu digital amb les dades en un CD.
Quan va tenir tot el "botí" va demanar el cotxe al nostre comercial un, Benz nou de trinca, i va fer cap a l'altra empresa. No va tornar fins l'endemà, quan es va fer portar fins a Barcelona per agafar el Med i ja no en vam sentir a parlar mai més.
Passades unes setmanes, un comercial de xassís em va felicitar perquè el cotxe havia quedat molt bonic, el model de l'altra empresa, és clar! En poques setmanes ja el tenia pintat, això vol dir que l'havia adquirit abans de jo li fes el disseny de la pintura, el què passava era que no li agradava el disseny de pintura de li oferiem i volia el nostre logo.
En el seu moment l'empresa manresana no va voler fer res, jo estava indignat, volia trucar a la nostra empresa rival queixant-me per la seva manca d'ètica professional, el disseny posava que no es podia reproduir sense la nostra autorització, i trucar al Diego per dir-li el nom del porc, però no em van deixar, i jo cobrava de l'empresa, o sigui que només vaig perdre la satisfacció de veure el cotxe fet, i us haig de dir que és una gran pèrdua no poder veure un "fillet" de 15 metres. Anys més tard em va semblar veure'n un aprop de la Sagrada Família, però anava en marxa i el vaig perdre.
Com us he dit al començament, l'empresa manresana va plegar i fa poc un amic m'ha enviat l'enllaç al web d'Autocares Diego. Han fet algunes modificacions al disseny original, típic del mal gust imperant a l'Espanya profunda, però és bàsicament el meu disseny com podreu jutjar.

Aquest és el meu disseny original, de pintura, el logo en teoria només era decoratiu, en cas d'usar-se com a marca s'havia de simplificar eliminant el fons. En un principi jo no volia usar tants colors deixant-ho en blau, vermell, i plata, però la iaia volia el "arco iris".

 Aquest és un cotxe de les carroceries catalanes Ayats, un model actual amb un gran "arco iris".

 Això és un Irizar del construït al País Basc, potser el model més venut de l'estat. 

Aquest és un altre Ayats montant sobre un xassís Scania, mai de la vida hagués usat Comic Sans com a tipografia, es nota que els d'Ayats, a part d'usar el meu disseny es van quedar sense talent per fer res més.