Titelles, paraules i presons

Justícia espanyola: uns titellaires són a la presó per criticar l'arbitrarietat de la justícia ( amb més o menys encert ), i el jutge que els hi ha posat era un policia torturador franquista. Et felicito fill!

D'Utrecht a Tòquio els "Mortadelos" espanyols no paren

Els darrers fets ocorreguts a l'Instituto Cervantes d'Utrech no ens són gens estranys, ja que el catalans de Tòquio els hem anat patint any rere any.

El que escriure a continuació és un text que fa un any vaig enviar a Víctor Alexandre per denunciar la censura que el Cervantes impartia sobre els actes culturals que tenien lloc a la seva delegació a Tòquio. En aquells moments vaig parlar de l'autocensura de la por.
L'autocensura practicada pels catalans que d'alguna manera es guanyen la vida al Cervantes i dels mateixos treballadors de l'Instituto que estan sempre sota la pressió dels de dalt, del cap de torn que alhora rep pressions del director que rep pressions de l'ambaixada. En aquells moments vaig demanar Víctor Alexandre que no fes públic el missatge, per no perjudicar ningú. Avui el joc ha canviat i ja no ens poden fer mal.

"Hi ha països europeus els ciutadans dels quals tenen por de perdre la feina per llegir un poema, no fos cas que l'amo s'ofengui. Aquests ciutadans no ho són d'ex-dictadures soviètiques ni són empleats d'empreses unltraconservadores amb amos explotadors. Aquestes coses passen a centres de cultura de països en teoria democràtics en ple segle XXI on els organitzadors d'esdeveniments culturals s'autocensuren per por.
Això és el què va passar a l'Instituto Cervantes de Tòquio en els moments preparatoris de l'organització de la Festa de Sant Jordi, en homenatge a Espriu i el centenari del seu naixement. Quina mena de país és on els seus ciutadans poden perdre la feina per llegir un poema? Aquesta és la imatge que es vol donar al món de tolerància?

Per què s'han d'enfadar, per llegir Espriu el dia del seu homenatge? Un homenatge, d'altra banda humil, organitzat per voluntaris, ja que el centre de cultura que en teoria ens representa a tots no té previst fer cap esdeveniment oficial per homenatjar uns dels poetes més grans de la nostra història, i tot perquè escrivia en una llengua incomoda, que subsisteix malgrat els segles de genocidi cultural. Per cert, festa presentada com a "Dia del Libro".
L'autocensura ha estat implacable amb els poemes de la Pell de Brau, llibre del que es va llegir no pas els poemes més significatius sinó els que menys podien ofendre, perquè hi ha països on demanar diàleg ofèn, on reclamar llibertat es consideren amenaces més perilloses que un fusell.
Durant la festa es va oferir un concert de dolçaina que va estar "escursat" després que s'interpretrés el Cant dels Maulets i que sabés que la peça final seria la Muxaranga. Això sí es va excusar la manca de temps ( sin que se note el cuidado ).

La paraula contra el mur, el mur de la por, l'auto-odi, l'autocensura, por de perdre la feina, por d'ofendre. Fins quan aguantaren aquesta situació?
Per cert l'esdeveniment va estar subvencionat per la Generalitat, ja que el Ministerio espanyol no aporta res, com és costum quan es tracta de promocionar la cultura d'un país que paga el 20% del pressupost del flamant Instituto Cervantes de Tòquio. Cornuts i pagar el beure!

Un dels co-organitzadors de lla Festa de Sant Jordi és l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya, una organització lucrativa, creada a l'època Pujol, quan es van encetar els vincles econòmics amb el Japó, és una associació altament espanyolista, que s'incomoda molt amb el procés sobiranista, tot hi que ha organitzat xerrades per explicar la situació del nostre país, no vol perdre la bona relació que té amb l'ambaixada espanyola i talla d'arrel qualsevol expressió que es pugui considerar ofensiva per part dels representans del Reino d'Espanya.

Fins hi tot l'any passat vaig haver d'amenaçar en retirar els meus cartells, que decoraven la sala, si no treien una bandera espanyola que volien posar al taulell recepció. I com que no es va poder fer l'acte en català es va optar per fer-lo en japonès."

Fins qui la carta que vaig enviar a Víctor Alexandre, enguany però, els fets van ser més greus ja que la Festa de Sant Jordi va ser censurada del tot. Després de presentar el projecte basat en la Celebració del Centenari, i d'haver estat aprovada, dues setmanes abans de la Diada ens van fer arribar un correu on se'n deia que el director no considerava oportú que es tractés un tema bèŀlic en una jornada festiva. L'excusa, sempre molt diplomàtica, era que hi hauria canalla i no volien ferir sensibilitiats, per això se'ns va demanar fer una cosa típica, com ballar sardanes i fer castells ( com si tots el catalans del món sabéssim fer castells o ballar sardanes ), és clar i tots el espanyols saben tocar la guitarra i ballar sevillanes!

Personalment, no veig que parlar d'uns fets històrics puguin ofendre o espantar a la canalla, a menys que el director del Cervantes tingués clarissim que els de Berwick es van passar tres pobles. De fet volíem parlar de la construcció de la Nova Europa i explicar per què lluitaven els catalans del 1700.
La festa es va fer, però sota el control de l'Instituto i de l'Associacio d'Amistat amb Catalunya, que ja us he explicat del pal que va. De fet, estem sols el seu rival, el director d'Acció va del mateix pal ( Marcas Renombradas Españolas, ja m'enteneu ). Per cert en una ocasió Freixenet ens va negar el suport perquè, textualment: "nosaltres no som una marca catalana, som una marca internacional"

En fi, jo vaig acabar barallat amb la mitat de catalans i vaig retirar el meu suport a una festa que portava ajudant a organitzar des de feia quatre anys. Em vaig empassar els meus dibuixets de Miquelets "kawaii", les "pegatinas i catalogos" que havia dissenyat i el Penó de Santa Eulàlia que havia fet imprimir per l'ocasió.

Fa uns mesos el fundadors del futur casal Català ens vam trobar amb un professor universitari que, després d'acabar uns estudis en una universitat japonesa, va accedir a col·laborar amb el Diplocat perquè ja no podia perdre la beca d'estudis, la seva tasta amb el Diplocat va ser fer un parell de conferències d'àmbit acadèmic per explicar el procés polític que està vivint el nostre país, les dues universitats van rebre pressions de l'ambaixada espanyola perquè no es fessin, i a la darrera van aconseguir retallar el torn de preguntes perquè ningú que estigués interessat pogués preguntar. Naturalment si preguntes per què, et diran que és per manca de temps.

El diumenge passat vam fer la V, potser algú por dir que hi havia poca gent, és veritat tenint en compte que hi ha hagut un increment de catalans al Japó, tot sabem perquè. Us puc dir que molts no van voler venir tot i que simpatitzen amb la causa sobiranista, no van venir per por. Per por de sortir en una foto que els pogués comprometre.

Estic segur que les coses aniran a pitjor, nosaltres no som Albert Sànchez-Piñol, però el seu cas ens ha ajudat a fer visibles les males pràctiques del cos diplomàtic espanyol.

Per cert, quan sento Joan López-Alegre dient que els Cervantes fan cursos de Català, em pixo. Els cursos de Català del Cervantes els fan l'Institut Llull que paga al Cervantes pel lloguer del local, els professors són pagats pel Llull, i el Cervantes els obliga a tenir un mínim d'alumnes ( que paguen directament al Cervantes no al Llull ) si no hi ha prou alumnes es suspèn el curs o el Llull ha de pagar les matrícules dels alumnes que falten per cobrir el cup. No sé si això és el tracte que té el Llull amb altres Cervantes, però a Tòquio és així.
La Festa del Sant Jordi l'organitzen catalans voluntaris i associacions japoneses interessades que busquen suport entre empreses catalanes com Codorniu o Desigual, el Cervantes només posa el local, però ho aprofita per fer promoció, ja que la Festa de Sant Jordi és de llarg la que més gent aporta. A més ho venen com una festa espanyola o sigui que negoci rodó.

Apa, ara ja sabeu el pa que si dona.

NOTA
Un amic m'ha fet unes petites correccions sobre el funcionament del Cervantes pel que fa a les classes de Català i la promoció de la nostra cultura.
En un principi hi havia un acord del Llull amb el Cervantes, per fer classes de Català de 8 a 6 persones, el Llull es comprometia a pagar les places que faltessin.
Però amb la crisi va ser difícil d'acomplir i l'acord es va trencar, aleshores el Cervantes va proposar fer mini-grups de 4, que pel que sembla costen d'omplir fins hi tot pel Castellà. Quan més petits són els grups més diners costen tot i que els professor cobren igual per una classe en Català que en Castellà. Us podeu imaginar que molta gent que vol estudiar Català es fa enrere ja que costa més que estudiar Anglès, i és clar és una llengua molt especialitzada per ser tan minoritària.
Hi ha dos tipus de professors, els funcionaris i els coŀlaboradors, actualment no hi ha cap funcionari de Català i la coordinació dels cursos es fa per voluntariat dels coŀlaboradors.
Les classes de Cultura Catalana les imparteix un membre dels Casal Català a petició de l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya, també de forma voluntària. El Cervantes aprofita aquestes classes per promocionar el "xiringuito" gratis. 

Els pins de tres branques i els Tió de Nadal

De tots és sabuda la veneració ancestral que sent la humanitat en vers els arbres, qui no ha tingut un arbre de Nadal o ha fet cagar el Tió.

El pobles celtes, però també els mediterranis ens em congregat al voltants dels arbres per celebrar les nostres festes, i hem creat litúrgies religioses basades en el culte místic que aquestes éssers ens inspiren.

Els bascs tenen l'arbre de Gernika i els libanesos el Cedre, arbre amb la fusta del qual el rei Salomó va fer construir el Temple. Però els arbres també són venerats a l'Àsia, al Himàlaia el mateix cedre, i al Japó els pins, roures i càmfores poblen els santuaris xintoistes.

Al Japó alguns arbres són Yorishiro, recipients del Kami, contenidors dels déus, per tant arbres sagrats que contenen l'esperit de Déu, de la mateixa manera que pels catòlics una hòstia consagrada.

O el pi de Rikuzentaka al nord-est a la zona afectada per tsunami del 2011, l'únic supervivent del 70.000 pins i que s'ha convertit en símbol dels supervivents.

A ningú se li acudiria profanar una hòstia ni tallar una sequoia californiana de 3.500 anys, ni un arbre centenari d'un temple japonès. Ni tant sols les bombes feixistes van poder amb l'arbre de Gernika.

Tallar un arbre, de vegades és necessari, en fem mobles, paper, xarops, medicines, etc. Però mai ens deixa indiferent.

A Catalunya hi ha un arbre, un pi, d'una única soca en sortiren tres branques, antigament era associat al misteri de la Santíssima Trinitat, fins que un mossèn en va fer un poema i va escampar la llegenda del rei en Jaume i el Pi de les tres branques.
Eren temps difícils, temps de idees vingudes d'Europa, de romanticisme, de renaixença cultural i nacional.

Catalunya orfe d'herois, reis i cavallers, va crear les llegendes de la seva fundació nacional, d'igual manera que feien els altres pobles del món.
Així el pi de Mossèn Cinto Verdaguer va esdevenir el símbol nacional dels Països Catalans.

El pi va es va assecar als voltants dels anys 20 del segle passat, però la seva força simbòlica es manté viva malgrat les prohibicions de les dictadures vingudes d'Espanya i la indiferència d' una societat de ridiculitza les llegendes d'excursionistes xirucaires.
Però no tothom deu pensar el mateix ja que han cregut convenient escapçar una de les branques, com a "càstic" pel moviment d'alliberació nacional que esta visquen el nostre poble.
Adovarem l'arbre, fins hi tot millorarà el seu aspecte, i els qui ni tant sols en coneixen la llegenda ara la sabran, i fins hi tot alguns llegiran el poema de Verdaguer, i demà hi haurà més independentistes encara.

Per cert per a qui els agradi l'animació japonesa i l'estudi Ghibli, hi ha una pel.lícula titolada El meu veí Totoro que il.lustra una història on surten el deus que viuen als arbres i al bosc.

"Puedo prometer y prometo"...que per sota terra passa el metro

"Puedo prometer y prometo"...que per sota terra passa el metro, o "puedo prometer y prometo"... que pol culo te la meto.
A casa es deia molt la primera, tot i que pels carrers de Badalona es sentia més la segona.
Per a mi era l'home del pòster del donut bi-color enganxat a la cabina de telèfons camí de l'escola.Una caricatura més que juntament amb les de Fraga i Martín Villa dibuixava el ninotaire Martín Morales per l'Interviú. Aquella revista que el meu pare tenia a l'oficina del seu taller.
( Ara faré un incís, malgrat el què pogueu pensar, el què em va impactar més de l'Interviú no eren les noies boniques despullades, però les fotos dels atemptats d'ETA, que la revista publicava crudament amb sang i fetge a dojo ).

Ara que Adolfo Suárez ha mort, hi ha molts polítics que s'han afanyat a lloar les virtuts de l'expresident espanyol, tanmateix, a casa en tenim un record diferent.
Un home que no es vam creure, i com podíem? El vam veure jurar els Principios fundamentales del Movimiento com a ministre del règim, vestit amb camisa blava i uniforme feixista.
Aquest va ser l'home que va portar el president Tarradellas, no per tornar la dignitat al poble catala, però per aigualir la força de l'oposició anti-franquista, com diu Pere Portabella, que ja era imparable, de la societat catalana per restaurar la Generalitat amb un possible president d'esquerres que no hagués degut res al president espanyol, ja que hagués estat escollit amb el suport popular.
Aquest va ser l'home que va legalitzar el Partit Comunista Espanyol, però no Esquerra Republicana.
Aquest va ser l'home que per salvar el seu cul, va salvar milers d'assassins feixistes, amb la Llei de Punt i Final, i l'admistia pels feixistes, mentre encara hi havia presos polítics a la Model.
Aquest va ser l'home que si hagués viscut en un país democràtic normal hauria estat qüestionat per pertànyer al partit nazi, i portat davant la justícia per esbrinar quines eren les seves reponsavilitats mentre va ser ministre de la dictadura.

Aquest va ser l'home que deia aquestes perles;

"Su pregunta, perdone que se lo diga, es tonta. Encuentreme, primero, unos profesores que puedan enseñar la química nuclear en vascuence o en catalán. Seamos serios..."
En el periódico ABC. 25 de Agosto de 1976.
És la resposta a la pregunta "¿Es que se podrá estudiar el bachillerato en vascuence o catalán?"

Con este viejo tozudo no hay nada que hacer.
Palacio de la Moncloa, 27 de juny de 1977.
Opinió d'Adolfo Suárez després d'una entrevista amb en Josep Tarradellas i Joan a Madrid, sobre les negociacions del restabliment de la Generalitat a l'exili, on no van arribar a cap acord concret.

¿Y a mi qué me importa?
Palacio de la Moncloa, 27 de juny de 1977.
Resposta d'Adolfo Suárez després de l'avís de Josep Tarradellas i Joan d'una probable manifestació d'un milió de persones, davant el possible fracàs de les negociacions del restabliment de la Generalitat.

Descansi en pau, no l'oblidarem, no oblidarem.

Keep Calm and Speak...Lapao

Per un plat de llenties de xoriço

Espanya ens roba, va ser la frase més emprada al Parlament de Catalunya la legislatura passada.
És clar que la frase es referia a l'espoli fiscal que pateix el nostre país des de fa segles. Amb la crisi econòmica i les retallades que ha de fer el govern de la Generalitat, el poble finalment s'ha adonat d'aquest robatori.
Però jo us volia parlar d'un altre robatori, el què patim els creatius cada dia. Molt sovint els dissenyadors emprem el nostre temps i la nostra creativitat en un projecte que finalment no es duu a terme, i després d'haver fet la feina no cobrem, és com si anéssim a un restaurant, i després de menjar-nos el menú, el cafè i les postres, diguéssim que no paguem, que ens ho hem de pensar.
El cas que us vull explicar, és de "barra i patilla" de campionat.

Fa uns deu anys, us ho explico ara perquè l'empresa on treballava ja no existeix, i perquè un amic m'ha fer arribat el web del barrut en qüestió.
Fa uns deu anys, doncs, jo treballava en una empresa de Manresa que construïa autocars, entre les meves responsavilitats havia de dissenyar la pintura personalitzada per la identificació comercial del client, hi havia clients que tenien imatges corporatives definides, i no requerien d'un nou disseny per la flota d'autocars, però n'hi havia que no, i fins hi tot n'hi havia que no tenien ni imatge de marca, allò que normalment es coneix com a "logo". Un dels valors afegits de l'empresa manresana era la cura pel disseny, i per motius d'aquesta cura s'oferia al client que adquirís un dels nostres vehicles una imatge de marca nova, dissenyada expressament. Així doncs em vaig fer un fart de dissenyar i redissenyar logos per transportistes principalment del País Valencià, potser el més gran i que alguns coneixereu es Autocares Luz, que entre altres coses porta els treballadors de la Ford.

Un dia em va tocar anar a Albacete, allí m'havia de trobar amb un client difícil, tot i que li agradaven les propostes inicials volia fer algún canvi, hi ho volia fer amb mi davant. Així que vaig agafar el laptop i vaig sortir de Manresa per arribar fins Alcalà de Júcar, on vivia el client.
Allí em va convidar a dinar a casa seva un plat de llenties amb xoriço ( premonició del què passaria ) i havent dinat vam discutir sobre el disseny asseguts al voltant d'una "mesa camilla" d'aquelles amb braser, i sota la supervisió de la mare del client, una iaia vestida de negre, molt semblant a Doña Rolegia. Durant el temps que vaig estar amb ell, em va fer mala pinta, i em vaig adonar que sense cap vergonya tenia catàlegs de la competència escampats per d'amunt del sofà. Després de decidir el disseny definitiu em va deixar en un bar de carretera de peŀlícula de Tarantino fins que al cap de dues hores em van passar a recollir uns socis de la meva empresa. Un cop de tornada els vaig explicar la meva experiència fent ènfasi amb els catàlegs de la comptència, una altra empresa constructora que acabava de treure un nou model pel què el nostre client semblava especialment interessat.
Al cap d'uns dies Diego, així es deia el client en qüestió, es va presentar a Manresa, amb el viatge pagat per l'empresa, em va saludat efusivament, amb alló de "un abrazo Issaac ( que és com els espanyols pronuncien el meu nom )", tot seguit, després de dinar al millor restaurant de la ciutat, convidat com no per l'empresa, em va demanar els dibuixos de l'autocar, amb el meu disseny, els números de referència RAL ( el codi de color dels cotxes ) i per si fos poc unes plaques metàŀliques amb proves de color pintades, jo vaig advertir als meus caps que li deixessin clar que el disseny era propietat nostre i que li estaven donant informació confidencial, que no hauria de tenir si no adquiria el nostre vehicle, però no em van fer cas, finalment fins hi tot em va demanar l'arxiu digital amb les dades en un CD.
Quan va tenir tot el "botí" va demanar el cotxe al nostre comercial un, Benz nou de trinca, i va fer cap a l'altra empresa. No va tornar fins l'endemà, quan es va fer portar fins a Barcelona per agafar el Med i ja no en vam sentir a parlar mai més.
Passades unes setmanes, un comercial de xassís em va felicitar perquè el cotxe havia quedat molt bonic, el model de l'altra empresa, és clar! En poques setmanes ja el tenia pintat, això vol dir que l'havia adquirit abans de jo li fes el disseny de la pintura, el què passava era que no li agradava el disseny de pintura de li oferiem i volia el nostre logo.
En el seu moment l'empresa manresana no va voler fer res, jo estava indignat, volia trucar a la nostra empresa rival queixant-me per la seva manca d'ètica professional, el disseny posava que no es podia reproduir sense la nostra autorització, i trucar al Diego per dir-li el nom del porc, però no em van deixar, i jo cobrava de l'empresa, o sigui que només vaig perdre la satisfacció de veure el cotxe fet, i us haig de dir que és una gran pèrdua no poder veure un "fillet" de 15 metres. Anys més tard em va semblar veure'n un aprop de la Sagrada Família, però anava en marxa i el vaig perdre.
Com us he dit al començament, l'empresa manresana va plegar i fa poc un amic m'ha enviat l'enllaç al web d'Autocares Diego. Han fet algunes modificacions al disseny original, típic del mal gust imperant a l'Espanya profunda, però és bàsicament el meu disseny com podreu jutjar.

Aquest és el meu disseny original, de pintura, el logo en teoria només era decoratiu, en cas d'usar-se com a marca s'havia de simplificar eliminant el fons. En un principi jo no volia usar tants colors deixant-ho en blau, vermell, i plata, però la iaia volia el "arco iris".

 Aquest és un cotxe de les carroceries catalanes Ayats, un model actual amb un gran "arco iris".

 Això és un Irizar del construït al País Basc, potser el model més venut de l'estat. 

Aquest és un altre Ayats montant sobre un xassís Scania, mai de la vida hagués usat Comic Sans com a tipografia, es nota que els d'Ayats, a part d'usar el meu disseny es van quedar sense talent per fer res més.