dimarts, de març 25, 2014

"Puedo prometer y prometo"...que per sota terra passa el metro

"Puedo prometer y prometo"...que per sota terra passa el metro, o "puedo prometer y prometo"... que pol culo te la meto.
A casa es deia molt la primera, tot i que pels carrers de Badalona es sentia més la segona.
Per a mi era l'home del pòster del donut bi-color enganxat a la cabina de telèfons camí de l'escola.Una caricatura més que juntament amb les de Fraga i Martín Villa dibuixava el ninotaire Martín Morales per l'Interviú. Aquella revista que el meu pare tenia a l'oficina del seu taller.
( Ara faré un incís, malgrat el què pogueu pensar, el què em va impactar més de l'Interviú no eren les noies boniques despullades, però les fotos dels atemptats d'ETA, que la revista publicava crudament amb sang i fetge a dojo ).

Ara que Adolfo Suárez ha mort, hi ha molts polítics que s'han afanyat a lloar les virtuts de l'expresident espanyol, tanmateix, a casa en tenim un record diferent.
Un home que no es vam creure, i com podíem? El vam veure jurar els Principios fundamentales del Movimiento com a ministre del règim, vestit amb camisa blava i uniforme feixista.
Aquest va ser l'home que va portar el president Tarradellas, no per tornar la dignitat al poble catala, però per aigualir la força de l'oposició anti-franquista, com diu Pere Portabella, que ja era imparable, de la societat catalana per restaurar la Generalitat amb un possible president d'esquerres que no hagués degut res al president espanyol, ja que hagués estat escollit amb el suport popular.
Aquest va ser l'home que va legalitzar el Partit Comunista Espanyol, però no Esquerra Republicana.
Aquest va ser l'home que per salvar el seu cul, va salvar milers d'assassins feixistes, amb la Llei de Punt i Final, i l'admistia pels feixistes, mentre encara hi havia presos polítics a la Model.
Aquest va ser l'home que si hagués viscut en un país democràtic normal hauria estat qüestionat per pertànyer al partit nazi, i portat davant la justícia per esbrinar quines eren les seves reponsavilitats mentre va ser ministre de la dictadura.

Aquest va ser l'home que deia aquestes perles;

"Su pregunta, perdone que se lo diga, es tonta. Encuentreme, primero, unos profesores que puedan enseñar la química nuclear en vascuence o en catalán. Seamos serios..."
En el periódico ABC. 25 de Agosto de 1976.
És la resposta a la pregunta "¿Es que se podrá estudiar el bachillerato en vascuence o catalán?"

Con este viejo tozudo no hay nada que hacer.
Palacio de la Moncloa, 27 de juny de 1977.
Opinió d'Adolfo Suárez després d'una entrevista amb en Josep Tarradellas i Joan a Madrid, sobre les negociacions del restabliment de la Generalitat a l'exili, on no van arribar a cap acord concret.
¿Y a mi qué me importa?
Palacio de la Moncloa, 27 de juny de 1977.
Resposta d'Adolfo Suárez després de l'avís de Josep Tarradellas i Joan d'una probable manifestació d'un milió de persones, davant el possible fracàs de les negociacions del restabliment de la Generalitat.

Descansi en pau, no l'oblidarem, no oblidarem.

diumenge, de març 23, 2014

Vandalisme nazi contra Anne Frank a Tòquio

Llegeixo amb preocupació la notícia dels atacs contra els llibres d'Anne Frank i altres relacionats amb la Xoà a les biblioteques públiques de la ciutat de Tòquio.

Un total de 300 llibres de diferents biblioteques de la capital japonesa han estat estripats. El motiu la seva temàtica anti-holocaust.
És preocupant el resorgiment dels moviments nazis arreu del món. Alguns ho atribueixen a la crisi econòmica, és normal el nazisme és demagògic i populista. Tanmateix al Japó no es pot dir que ho estiguem passant tant malament com a Europa, com perquè ara es desperti la xenofòbia latent a la societat japonesa.
Per sort la policia ja ha arrestat el sospitós, un home d'uns 30 anys de nacionalitat nipona. Això fa que el seu capteniment sigui encara més absurd. Ja us he explicat en aquest blog, que els japonesos es van mantenir neutrals en el cas dels jueus, i fins hi tot, com en el cas de Sugihara, ambaixador japonès a Lituània, van salvar moltes vides hebrees.

Sempre que hi ha una acció hi ha una reacció, la setmana passada l'ambaixada de Israel al Japó va fer donació de 300 exemplars del Diari d'Anne Frank per reemplaçar els llibres estripats.

L'ambaixador de Israel, Peleq Lewi fent donació dels llibres a la biblioteca de Suginami, Tòquio.

Per altra banda la doctora Penèlope Taketani de 95 anys vice presidenta del Lenia Medical Corporation's Artemis Women's Hospital ha fet donació de 40 exemplars del llibre Diari d'Anne Frank a la biblioteca pública de Higashikurume.

La doctora Taketani ( és el cognom del seu marit ) va néixer a Rússia i fa arribar amb la seva família al Japó l'any 1917 fugint de la Revolució Bolxevic.
Com Anne, la doctora Taketani va patir persecució i por, la seva aventura es descriu en un llibre-entrevista de l'escriptor japonès Kentaro Kumaga, on relata la seva experiència. 悲しみのマリア ( Maria trista ).
Em fa vergonya dir que no vaig saber qui era Anne Frank fins que, en un viatge a Amsterdam amb la universitat anglesa, un company, també català, em va portar a la seva casa-museu. Allí hi vaig veure exposada l'edició en català del Diari, que vaig llegir en anglès de seguida que vaig tornar a Anglaterra. 
Si no l'heu llegit us el recomano, també la sèrie de contes curts que Anne va escriure per entretenir-se. 
Contes des de l'anex secret.

Anne Frank va morir en un camp de concentració, Penèlope es va casar, va tenir fills doctors com ella i a la seva edat encara dirigeix un centre dedicat a les dones. 
Qui sap que hagués pogut fer Anne Frank...

dissabte, de març 15, 2014

Toyota Ha:mo, un transport privat molt públic

Toyota crea un projecte semblant al bicing però amb cotxes elèctrics, el Ha:mo. A través d'una aplicació del mòbil i una targeta pots agafar un vehicle des d'un punt de recolida i deixar-lo en un altre. Sembla molt pràctic per llocs on no hi ha trasport públic, o per fer més via. Fins hi tot quan perds l'últim tren.
En pregunto si es podria implementar a Catalunya, amb el problemes de vandalisme que té el Bicing.
Us sembla una bona idea?




dimarts, de març 11, 2014

A tres anys del tsumani...

Avui fa 3 anys que fugia de casa tement per la meva integritat física, mai abans m'havia passat, no n'havia tingut necessitat.
I és que avui fa anys del terratrèmol que va sacsejar el Japó i del qual encara patim les conseqüències, i va per llarg.
Tanmateix la vida es refà, aquest és un país de gent lluitadora, que com un au Fènix reneix de les cendres i es fa més forta que abans.

Un amic m'ha fet arribar aquest article del Yomiuri Shinbun on es parla de la superació d'una nena que en el moment del desastre tenia només 4 mesos. Us tradueixo l'article.

Mira com he crescut!
Iroha Ishikawa de 3 anys, s'emprova un flamant uniforme blau-marí per l'ingrés a l'escola bressol, tanmateix encara falta un mes abans de la cerimònia "Hi vull anar ara ! Vull menjar el bento ( la carmanyola ) allà " , insisteix Iroha, no pot esperar que arribi el dia. El seu barret i uniforme encara són una mica massa grans per a ella. Yuki de 44 anys, la seva mare ens diu amb un somriure: "No para de preguntar ' ¿ Quan puc utilitzar això , ? ' Cada vegada que veia al seu cosí que portava l'uniforme . Fa molt de temps que té ganes de posar-se'l."

Iroha tenia 4 mesos d'edat quan el gran terratrèmol-tsunami va colpejar Ishinomaki avui fa tres anys. Va ser rescatada amb els seus pares després de 68 hores d'estar atrapada a casa.

El 14 de març de 2011, Iroha i la seva família van ser rescatats per membres de les Forces d'Autodefensa després de quedar aillats durant 68 hores dins de casa.
"Ens ha sorprès molt, molt més enllà de les nostres expectatives més optimistes , que la nostra filla hagi pogut créixer , així com ho ha fet en virtut d'una situació tan difícil ", ens diu Yuki, recordant la seva vida després del desastre .

La família Ishikawa va viure en un centre d'evacuació durant cinc mesos després del desastre . Iroha va emmalaltir amb freqüència, i Yuki sempre es va sentir inquieta pel seu futur. A l'estiu es van traslladar a una unitat d'habitatge temporal a la ciutat , finalment capaços de viure en un lloc que poguessin anomenar propi .
Iroha tenia amics amb qui jugar , però la vida a la residència temporal no sempre era còmode . Privacitat estava fora de la qüestió amb les parets tan primes. "Es sentia tot, des dels plors de l'Iro-chan fins quan la renyava", diu Yuki amb un somriure irònic .

Inicialment, els Ishikawa no tenien intenció de tornar a la casa que es va inundar fins al sostre . Tanmateix la seva opció va anar canviant gradualment quan van veure i parlar amb els voluntaris coberts de fang que estaven netejant cases, per no parlar dels seus veïns que tornaven a casa per recollir-ne els trossos. "Recordo que vaig pensar que encara feia por, però volia tractar de viure aquí de nou ", diu Yuki .

Viure al moment
A la fi de 2012, Yuki, el seu marit Takatoshi ( 44 ) i la Iroha van tornar a casa, van estar tot un any per reparar els danys. Iroha deia sovint, "Tornem a casa ( referint-se als barracots temporals )". Però ara , Iroha se sent com a casa plena d'entusiasme.

Yuki es meravella cada dia davant la maduresa prematura de la seva filla. "Cada vegada que em sento cansada , Iroha mostra la seva preocupació i em pregunta : ' Mama, estàs bé ? ' "
" Valorem els llaços que hem tingut amb altres refugiats en els últims tres anys . Espero que Iroha es convertirà en una persona que pugui apreciar els llaços amb la gent". diu Yuki .
Hiroto Sekiguchi / The Yomiuri Shimbun

diumenge, de març 09, 2014

Anna i la Reina de la neu

A la darrera cerimònia dels Òscar de l'Acadèmia Americana del Cinema, una mena de Premis Gaudí a l'americana (^_^), es va premiar la cançó "Let it Go" de la peŀlícula Frozen: el regne de gel, coneguda al Japó com a Anna i la Reina de la Neu ( アナと雪の女王 "Ana to yuki no Joo" ).
He compartit una versió tipus Karaoke amb lletres llatines perquè en podeu gaudir millor.

La cançó és de Kristen Anderson-Lopez i Robert Lopez i la versió anglesa està interpretada per Idina Menzel.

La vesió japonesa, que haig de dir que és també molt bonica està interpretada per aquesta noia, May J. ( una noia japonesa de mare iraniana ). Quina us agrada més?

dijous, de març 06, 2014

Pluja i peixos

Diumenge es va aixecar com un dia plujós i avorrit, només teníem dues alternatives, quedar-nos a casa i estirar-mos al sofà, o espolsar-nos la mandra i sortir a fer un vol. Com que el dia no es prestava a estar rondant per fora vam decidir anar a l'aquari d'Enoshima.

Aquest aquari es troba just davant l'illa d'Enoshima, a 30 minuts de cotxe de casa, o 40 en bicicleta si fa bo, que no era el cas.

 Fins i tot els famosos surfistes plegaven veles i deixaven l'aventura per dies més propicis.

L'aquari d'Enoshima no és gaire gran però és molt complert, a més té aquesta finestra on es pot veure la piscina, a la Shikibu i en Miró els encanta badar mirant els peixos, a mi també m'agrada molt la manera com està dissenyat. Sabíeu que la majoria d'especies que hi tenen es poden trobar als mars del Japó?






Amb la Torre d'Enoshima al fons, i el mar com a decorat, l'anfiteatre ple a gom a gom va gaudir de Dolferia, un bonic espectacle musical protagonitzat per tres presonatges nascuts de bombolles d'aigua.

 La veritat és que la veu ( nasal ) de les cantants faria les delícies dels més "otaku".

També hi ha temps per interactuar amb els animals, superant les reticències inicials, Miró es va atrevir a acaronar els taurons gat, els cogombres de mar, les estrelles i els pops, els més divertits sobretot quan se t'enganxen amb les ventoses dels tentacles, Miró i Shikibu deien que semblava quan jo els faig un petó (^O^)

Pels amants de la física, hi ha una exposició molt interessant sobre els afectes de la pressió de l'aigua sobre objectes aquests per exemple a 6.500m de profunditat.
Un cop més un dia genial, on vam aprendre moltes coses sobre la mar, els peixos, i la nostra platja.
Visita recomanada als qui viviu al Japó o als qui trobeu temps després de visitar Enoshima.

dilluns, de març 03, 2014

40 anys sense justícia

Avui, a Kawasaki, és un dia gris, plou i fa fred, ha quedat enrere una setmana de llum en que la primavera semblava treure el cap.
És un dia trist i l'oratge sembla sentir-ho escenificant un escenari adequat una posta d'escena que ens recorda una mort injusta, Van passant els anys i els poders polítics van canviant de color, però malgrat tot fa 40 anys es va cometre un crim i el clam de justícia o ha estat atès.
Es pensaven, els qui manen des de la capital del regne, aquella ciutat eixuta plantada al bell mig del no res, que el pas del temps ens faria oblidar, que les mentides ens esborrarien la memòria, però no ha estat així i el seu record és ben viu i el clam de justícia més fort que mai.
Han passat 40 anys, jo només en tenia 4 quan el van assassinar, legalment, perquè ja se sap que s'ha de fer tot dins la legalitat, encara que la llei sigui injusta, oi?
Tenia 4 anys i ho recordo, no recordo moltes coses, però aquesta sí, recordo els meus pares dient: l'han mort. Han mort Puig Antich.