No tenia previst escriure res més aviu però m'he trobat amb la següent notícia:
"Xiulets i insults,
La Marsellesa va quedar silenciada al camp per una sonora xiulada, mentre que la reproducció de l'himne espanyol va transcórrer sense cap manifestació en contra. Beckenbauer va dir que "per sort" el príncep d'Astúries, que era assegut al seu costat, li va demanar disculpes pel comportament dels seus conciutadans. Però les mostres de manca d'educació van anar a més. En diverses ocasions que l'àrbitre va decidir contra la roja, un dels gols ocupat per seguidors espanyols corejaven l'insult "hijo de puta". Va haver-hi d'altres crits de guerra" poc diplomàtics, com ara "bote, bote, bote, gabacho quien no bote".
Raymond Domenech, el seleccionador francès, també va denunciar mostres de racisme de l'afició rival al sortir de l'estadi l'autobús dels bleus, quan grups d'espanyols els esperaven per acomiadar-los amb crits de "mono", en despectiva referència als seus jugadors negres. Potser la sensibilitat dels francesos en aquest tema és més gran que en altres equips per les revoltes socials de l'any passat als suburbis de majoria immigrant de les grans ciutats, o també per les paraules de fa dos anys de l'entrenador espanyol, Luis Aragonés, que va qualificar Thierry Henry de "negro de mierda". Així, durant el matx, Vieira i Zidane van buscar l'enfrontament amb el savi d'Hortaleza motivats, segons alguns mitjans, pel malestar que va provocar aquell insult".
Cristian Segura, AVUI, divendres, 30 de juny.
I
¡ Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat !
Pels tirans alsa xusma innoble
Sos pendons en llotats en sanch.
Ohiu, ohiu, com fer udola
Los esbars famèlich d´eixos llops,
Lo poble apura´l fet a glops,
Y encès de ràbia il cor tremola.
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Trossetje coratjós
Lo poble
Son jou ignomiós!
II
(A solo)
¡ Fills de la terra catalana,
Abans de morir que ser esclaus!
¡ Sone ja l´alarmant campana!
¡Muyran ja´ls opresors malvats!
De nou a indigne vassallatje
Vol enjunyir-nos bando astut:
¡ Malhaje´l poble si un minut
Suporta estúpit tal ultratje!
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat!
III
¡Rompan la inèrcia que´ns degrada!
Lo poble llibre es poble fort.
¡Llibertat, llibertat aimada,
En ton foch se han tenplat ja els cercs!
Baix tos pendons, cantar victòria
Podrem al fi de greus fatichs;
Y al espirar tos enemichs
Veurán ton triunfo y nostra glòria.
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Avant lo poble denodat!
¡Lluytem per nostra llibertat!
¡Avant lo poble!
¡Lo jorn de glória ja ha arribat!
¡Avant!
J.A. Clavé i Camps (1824-1874)
La Marsellesa no és només l'himne de l'Estat Francès, és el símbol dels que estimem la democràcia, la llibertat, la república i tot el que la revolució de 1789 va significar pel progrés de la Humanitat. Recordeu l'escena de "Casablanca" on es posen a cantar tots els refugiats?
divendres, de juny 30, 2006
Quina mandra de calor!
Estimats amics, arriba la calor! i amb ella la mandra.
Al Japó comença el "Tsuyu" una pluja persistent i emprenyadora que agreuja la humitat i la sensació de xafogor, en aquestes circumstàncies la rutina diària d'agafar el tren ple de gent, és una tortura, malgrat els aires condicionats i la sana costum dels meus conciutadans de banyar-se diàriament.
Tanmateix arriba el cap de setmana, que malgrat les llegendes sobre aquest país, és sagrat. Per això treballem cada dia. El dissabte i el diumenge són dies per gaudir de la família o de les aficions personals, com el meu sogre, que s'escapa per anar a jugar al golf.
Com que em feia mandra escriure al blog, he decidit explicar-vos el temps que fa, que com a tothom sap és conversa d'ascensor, i il.lustrar-ho amb el dibuixet que vaig fer d'una núvia japonesa "Shinpu", amb el vestit tradicional.
Etiquetes de comentaris:
personal,
societat japonesa
dijous, de juny 29, 2006
Togugawa Ieasu, el "Generalísimo" i VI
VI. el Shogun (1603-1605)
L’any 1603, Tokugawa va rebre el títol de “Shogun” (General en cap i Dictador suprem) per part de l’Emperador Go-Yozei. De fet li deuria dir - “fes-me ”shogun!”. A l’edat de 60 anys, Ieyasu ja havia viscut més que tots els altres grans homes del seu temps, Oda Nobunaga, Hideyoshi, shingen. Va aprofitar el shogunat per solidificar el seu poder. Va ser el tercer shogunat de la història de Japó, molt després dels Minamoto i els Ashikaga. El shogunat creat per Tokugawa va governar Japó durant 250 anys. Període de la història de país que es coneix com Edo.
Seguint la tradició Ieyasu va abdicar de la seva posició de Shogun l’any 1605. Els seu successor i hereu va ser el seu fill Hidetada. Però aquest fet no va alterar el seu poder, ja que va continuar governant a l’ombra fins a la seva mort.
Durant la seva “jubilació” es va retirar a Sunpu, però també va supervisar la construcció del castell de Edo, el més gran del país, i allí va centralitzar el poder creant una cort paral.lela a la de Kyoto, però amb poder reals. Al castell d’Edo va ser també la residència oficial de tots els daimyos ministres al shogunat. D’aquesta manera Ieyasu s’assegurava tenir tots els homes més poderosos del pais sota control.
Ieyasu també va establir relacions diplomàtiques amb Castella-Portugal i els Netherlands, es va allunyar dels primers amb que va trencar relacions l’any 1909 només permetent el comerç amb els Netherlandesos, els quals se’ls va permetre establir-se a Nagasaki.
Des de 1605 fins a la seva mort va tenir com a assessor internacional un anglès contractat pels holandesos anomenat William Adams, John Blackthorne en la famosa novel.la “Shogun” de James Clavell. Sota la influència d’Adams va actuar contra els interessos evangèlics de Castella-Portugal, i la Companyia de Jesús.
L’any 1614, va signar l’edicte d’expulsió dels estrangers i va prohibir el cristianisme. Com a resultat molts japonesos cristians van refugiar-se a les Filipines, colònia de Castella. l’any següent va preparar el “Buke Shohatto”, un document per assentar el regim dels Tokugawa.
Durant tota la seva vida, Ieyasu va anar teixint un entramat d’aliances i va anar eliminant un per un els obstacles per assolir el poder absolut, la seva paciència, i les seves arts polítiques van aconseguir que el que ell va crear durés 250 anys. Per afermar la seva victòria va establir un seguit de normes que farien impossible la revolta.
Ja de per llei, al Japó només els Samurai podien dur armes o posseir-les, anar contra la llei era castigat amb pena de mort.
Va prohibir les armes de foc, amb armes de foc un petit exercit revoltat podria ser molt perillós.
Va prohibir la roda, impedint d’aquesta manera els transport ràpid per carretera. Les vies de comunicació com la Tokaido, carretera que anava de Kyoto a Edo, estava sota el control de petits castells governats per senyors fidels al clan Tokugawa.
Va prohibir els vaixells transoceànics, recordem que Japó disposava d’una Marina que va envair Corea durant el govern de Toyotomi.
Va prohibir aprendre idiomes extrangers, només tolerant el xinès, idioma de la religió Budista.
Va trencar fronteres amb l’estranger, a excepció del port holandes de Nagasaki, tot estranger que goses trepitjar el país tindria un sol càstic, la mort.
Va prohibir viatjar a l’estranger, si es feia i se’n retornava el càstic era la mort.
Podreu pensar que Tokugawa va ser un mal son pel Japó, en part crec que el tancament de país no va ser una bona idea per ells mateixos ja que potser ara tot Àsia estaria dominada per Japó. Però també hem de pensar que els habitants del Japó vivien en unes condicions molt dures per culpa de segles de guerres entre senyors feudals, el Shogunat de Tokugawa va crear el "Bakufu", el poder central on els ciutadans es podien adreçar. L’aïllament físic va impedir la "Peste" i altres epidèmies com la malària, que causaven estralls a tot el món.
Podem dir que comparat a la resta de ciutadans del món, els japonesos van gaudir d’una certa pau i benestar social.
Ieyasu va morir al llit a l’edat de 73. El mateix any de morien Shakespeare i Sirvent (Cervantes) 1616.
L’any 1603, Tokugawa va rebre el títol de “Shogun” (General en cap i Dictador suprem) per part de l’Emperador Go-Yozei. De fet li deuria dir - “fes-me ”shogun!”. A l’edat de 60 anys, Ieyasu ja havia viscut més que tots els altres grans homes del seu temps, Oda Nobunaga, Hideyoshi, shingen. Va aprofitar el shogunat per solidificar el seu poder. Va ser el tercer shogunat de la història de Japó, molt després dels Minamoto i els Ashikaga. El shogunat creat per Tokugawa va governar Japó durant 250 anys. Període de la història de país que es coneix com Edo.
Seguint la tradició Ieyasu va abdicar de la seva posició de Shogun l’any 1605. Els seu successor i hereu va ser el seu fill Hidetada. Però aquest fet no va alterar el seu poder, ja que va continuar governant a l’ombra fins a la seva mort.
Durant la seva “jubilació” es va retirar a Sunpu, però també va supervisar la construcció del castell de Edo, el més gran del país, i allí va centralitzar el poder creant una cort paral.lela a la de Kyoto, però amb poder reals. Al castell d’Edo va ser també la residència oficial de tots els daimyos ministres al shogunat. D’aquesta manera Ieyasu s’assegurava tenir tots els homes més poderosos del pais sota control.
Ieyasu també va establir relacions diplomàtiques amb Castella-Portugal i els Netherlands, es va allunyar dels primers amb que va trencar relacions l’any 1909 només permetent el comerç amb els Netherlandesos, els quals se’ls va permetre establir-se a Nagasaki.
Des de 1605 fins a la seva mort va tenir com a assessor internacional un anglès contractat pels holandesos anomenat William Adams, John Blackthorne en la famosa novel.la “Shogun” de James Clavell. Sota la influència d’Adams va actuar contra els interessos evangèlics de Castella-Portugal, i la Companyia de Jesús.
L’any 1614, va signar l’edicte d’expulsió dels estrangers i va prohibir el cristianisme. Com a resultat molts japonesos cristians van refugiar-se a les Filipines, colònia de Castella. l’any següent va preparar el “Buke Shohatto”, un document per assentar el regim dels Tokugawa.
Durant tota la seva vida, Ieyasu va anar teixint un entramat d’aliances i va anar eliminant un per un els obstacles per assolir el poder absolut, la seva paciència, i les seves arts polítiques van aconseguir que el que ell va crear durés 250 anys. Per afermar la seva victòria va establir un seguit de normes que farien impossible la revolta.
Ja de per llei, al Japó només els Samurai podien dur armes o posseir-les, anar contra la llei era castigat amb pena de mort.
Va prohibir les armes de foc, amb armes de foc un petit exercit revoltat podria ser molt perillós.
Va prohibir la roda, impedint d’aquesta manera els transport ràpid per carretera. Les vies de comunicació com la Tokaido, carretera que anava de Kyoto a Edo, estava sota el control de petits castells governats per senyors fidels al clan Tokugawa.
Va prohibir els vaixells transoceànics, recordem que Japó disposava d’una Marina que va envair Corea durant el govern de Toyotomi.
Va prohibir aprendre idiomes extrangers, només tolerant el xinès, idioma de la religió Budista.
Va trencar fronteres amb l’estranger, a excepció del port holandes de Nagasaki, tot estranger que goses trepitjar el país tindria un sol càstic, la mort.
Va prohibir viatjar a l’estranger, si es feia i se’n retornava el càstic era la mort.
Podreu pensar que Tokugawa va ser un mal son pel Japó, en part crec que el tancament de país no va ser una bona idea per ells mateixos ja que potser ara tot Àsia estaria dominada per Japó. Però també hem de pensar que els habitants del Japó vivien en unes condicions molt dures per culpa de segles de guerres entre senyors feudals, el Shogunat de Tokugawa va crear el "Bakufu", el poder central on els ciutadans es podien adreçar. L’aïllament físic va impedir la "Peste" i altres epidèmies com la malària, que causaven estralls a tot el món.
Podem dir que comparat a la resta de ciutadans del món, els japonesos van gaudir d’una certa pau i benestar social.
Ieyasu va morir al llit a l’edat de 73. El mateix any de morien Shakespeare i Sirvent (Cervantes) 1616.
dimecres, de juny 28, 2006
Chiune Sugihara, el Schlinder japonès
Heu sentit a parlar mai de Chiune i Yukiko Sugihara?
De vegades una persona pot salvar la vida d'una altra persona. En el cas de la família Sugihara, la de 6.000.
L'any 1939, Chiune Sugihara va ser nomenat cònsol general del Japó a la ciutat de Kaunas, capital provisional de Lituània. Després de l'invasió de Polònia el setembre del mateix any milers de jueus van començar a arribar a Kaunas fugint del terror nazi. Kaunas era, en aquella època un ciutat pròspera en que la quarta part de la població era jueva. I un enclau estràtegic entre Alemanya i Rússia.
El juny de 1940, els soviètics envaeixen Lituània, i, continuen permeten l'entrada de nous refugiats al país, però no l'entrada a la Unió Soviètica.
La situació a Kaunas es va fer insoportable, de centenars de refugiats passen a ser millers, sense ajudes sanitàries ni cap mena d'acull organitzat. Mentres tant les tropes alemanyes avancen i els soviètics comencen a evacuar la ciutat, i el país. Tots els consolats estrangers també han de començar a fugir. Sugihara va rebre l'ordre russa de retirar-se però va aconseguir una extensió de 20 dies.
De diplomàtics estrangers només van quedar a la ciutat un ex-treballador de la Phillips, Jan Zwartendijk, que actuaria de cònsol holandès i Sugihara.
Cada cop més refugiats s'amuntagaven a les portes del consolat japonès i holandès per demanar ajut.
Aleshores entre els dos, van tramar un pla per aconseguir treure els refugiats del país. En aquell any Holanda ja estava ocupada pels nazis però mantenia la sobirania a les colònies de la Guaiana i Curaçao, així doncs, el cònsol accidental holandès va oferir refugi als jueus. Les autoritats soviètiques, però, es van negar a deixar passar el refugiats pel seu territori, sense una destinació clara. I el govern holandès a l'exili no podia oferir la logística necessària per acollir als refugiats. Aquí va intervenir Sugihara, la idea era fer trànsit al Japó i des de allí enviar-los cap a les colònies holandeses d'ultramar.
Les autoritats Japoneses, però, s'hi van negar després de reunir-se els caps militars vam imposar la seva decisió, val a dir que en aquelles negociacions el comte Toyota, propietari de la marca de cotxes va advocar en favor dels jueus.
Sugihara, tanmateix, en veure la desesperació de la multitud de persones que li pregaven ajuda esperant davant la seva residència consular no va poder més, la seva consciència i el seu honor de samurai el van fer prendre la desició de desobeir el seu govern això significava el fi de a seva carrera diplomàtica, i el futur de la seva família, a part de posar en perill les seves vides, no hem d'oblidar que els nazis eren a les portes.
Va començar a signar vises a un ritme frenètic, no hi havia temps, el destí de totes aquelles persones estava en les seves mans.
Va signar unes 300 vises diàries, totes a mà, el treball d'un mes normal de cosolat en un dia. De dia i de nit, sense parar per menjar, cada hora era vital , cada visa, una vida salvada, les mans li feien molt de mal i la seva dona li havia de fer fregues per poder continuar.
El 31 d'agost el van obligar a abandonar el consolat i el van enviar a Berlín, però ell va continuar escrivint vises i repartint-les des de la finestra del tren, fins que aquest va sortir, aleshores va entregar el segell de cònsol a un refugiat que el va utilitzar per poder falsificar més vises.
Els jueus de Sugihara van viatjar de Moscou a Vladivostok, d'allí a Kobe, on se'ls va permetre restar alguns mesos, de Kobe, a Shangai, sota control japonès, i des d'allí als seus destins holandesos d'ultramar.
En acabar la guerra Sughara va ser expulsat del cos diplomàtic i només va poder treballar com a traductor i com a agent per una companyia d'exportacions a Rússia.
És un heroi de la humanitat, com molts, no recompensat el vida pel seu sacrifici, però, fidel al "Bushi-do", el codi d'honor Samurai segur que va trobar el seu "Karma".
Pel que fa a Yukiko, va ser una dona valenta que va fer costat i fins hi tot influenciar al seu marit en aquesta decisió tan transcendental de la seva vida com s'escau a la dona d'un Samurai. Potser ells si que van ser els "últims samurais".
http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/Holocaust/sugihara.html
http://www.eagleman.com/sugihara
De vegades una persona pot salvar la vida d'una altra persona. En el cas de la família Sugihara, la de 6.000.
L'any 1939, Chiune Sugihara va ser nomenat cònsol general del Japó a la ciutat de Kaunas, capital provisional de Lituània. Després de l'invasió de Polònia el setembre del mateix any milers de jueus van començar a arribar a Kaunas fugint del terror nazi. Kaunas era, en aquella època un ciutat pròspera en que la quarta part de la població era jueva. I un enclau estràtegic entre Alemanya i Rússia.
El juny de 1940, els soviètics envaeixen Lituània, i, continuen permeten l'entrada de nous refugiats al país, però no l'entrada a la Unió Soviètica.
La situació a Kaunas es va fer insoportable, de centenars de refugiats passen a ser millers, sense ajudes sanitàries ni cap mena d'acull organitzat. Mentres tant les tropes alemanyes avancen i els soviètics comencen a evacuar la ciutat, i el país. Tots els consolats estrangers també han de començar a fugir. Sugihara va rebre l'ordre russa de retirar-se però va aconseguir una extensió de 20 dies.
De diplomàtics estrangers només van quedar a la ciutat un ex-treballador de la Phillips, Jan Zwartendijk, que actuaria de cònsol holandès i Sugihara.
Cada cop més refugiats s'amuntagaven a les portes del consolat japonès i holandès per demanar ajut.
Aleshores entre els dos, van tramar un pla per aconseguir treure els refugiats del país. En aquell any Holanda ja estava ocupada pels nazis però mantenia la sobirania a les colònies de la Guaiana i Curaçao, així doncs, el cònsol accidental holandès va oferir refugi als jueus. Les autoritats soviètiques, però, es van negar a deixar passar el refugiats pel seu territori, sense una destinació clara. I el govern holandès a l'exili no podia oferir la logística necessària per acollir als refugiats. Aquí va intervenir Sugihara, la idea era fer trànsit al Japó i des de allí enviar-los cap a les colònies holandeses d'ultramar.
Les autoritats Japoneses, però, s'hi van negar després de reunir-se els caps militars vam imposar la seva decisió, val a dir que en aquelles negociacions el comte Toyota, propietari de la marca de cotxes va advocar en favor dels jueus.
Sugihara, tanmateix, en veure la desesperació de la multitud de persones que li pregaven ajuda esperant davant la seva residència consular no va poder més, la seva consciència i el seu honor de samurai el van fer prendre la desició de desobeir el seu govern això significava el fi de a seva carrera diplomàtica, i el futur de la seva família, a part de posar en perill les seves vides, no hem d'oblidar que els nazis eren a les portes.
Va començar a signar vises a un ritme frenètic, no hi havia temps, el destí de totes aquelles persones estava en les seves mans.
Va signar unes 300 vises diàries, totes a mà, el treball d'un mes normal de cosolat en un dia. De dia i de nit, sense parar per menjar, cada hora era vital , cada visa, una vida salvada, les mans li feien molt de mal i la seva dona li havia de fer fregues per poder continuar.
El 31 d'agost el van obligar a abandonar el consolat i el van enviar a Berlín, però ell va continuar escrivint vises i repartint-les des de la finestra del tren, fins que aquest va sortir, aleshores va entregar el segell de cònsol a un refugiat que el va utilitzar per poder falsificar més vises.
Els jueus de Sugihara van viatjar de Moscou a Vladivostok, d'allí a Kobe, on se'ls va permetre restar alguns mesos, de Kobe, a Shangai, sota control japonès, i des d'allí als seus destins holandesos d'ultramar.
En acabar la guerra Sughara va ser expulsat del cos diplomàtic i només va poder treballar com a traductor i com a agent per una companyia d'exportacions a Rússia.
És un heroi de la humanitat, com molts, no recompensat el vida pel seu sacrifici, però, fidel al "Bushi-do", el codi d'honor Samurai segur que va trobar el seu "Karma".
Pel que fa a Yukiko, va ser una dona valenta que va fer costat i fins hi tot influenciar al seu marit en aquesta decisió tan transcendental de la seva vida com s'escau a la dona d'un Samurai. Potser ells si que van ser els "últims samurais".
http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/Holocaust/sugihara.html
http://www.eagleman.com/sugihara
dimarts, de juny 27, 2006
Converses amb l'altra banda del món
Chicago, tant lluny i tant aprop...
L'altra dia gràcies a internet, vaig poder comentar l'actualitat política catalana amb un bon amic que fa anys que viu a Chicago. Em va dir que n'estava fart de la mediocritat dels nostres polítics i que no votaria mai més a Espanya. Jo li vaig dir que el veia molt desanimat per cert una persona que viu en una de les primeres democràcies del món. Ell em va contestat que aquesta és una altra cosa, no es pot comparar la democràcia americana amb el que tenim a casa.
Desde l'exterior tenim una idea molt distorsionada de la realitat dels E.E.U.U. així que li vaig demanar que me n'expliqués coses. En Jordi sempre ha estat una persona solialment compromesa i al seu país d'acollida és una persona molt activa que participa en moltes organitzacions civils. Per això, sabia, que si tenia temps de respondre, el que m'expliqués tindria, un gran valor testimonial.
Li vaig preguntar sobre la possibilitat de Hillary Clinton com a futura president del país, la seva resposta va ser aquesta:
-"Ja fa uns anys ens estan preparant per tenir una dona president. Hi ha una pel.lícula setmanal de la ABC on una dona és president, "COMMANDER IN CHIEF".
Els telefilms als USA sempre han servit per mostrar models de vida als americans.
Així un aprèn les regles per realionar-se. Durant generacions, els americans han après moltes coses per televisió, com per exemple "Follow the rules" (en una cultura que no és mediterrània, la gent viu tancada en els suburbis, els centres comercials, el "Country Club" i la pròpia casa. No s'apren de la vida a les Rambles).
Per això tothom assumeix que demanar-li a una noia per prendre un cafè, es l'inici per una DATE. Si tot va bé la noia esperarà ser invitada per sopar. Desprès de sopar el noi l'acompanyarà a casa i li intentarà fer un petó de comiat (on the lips) i quedaran per un altra dia. A la tercera cita, ja és l'hora del sexe i la noia normalment ha de deixar passar el noi a casa seva per passar-hi la nit. Tot això és molt ingenu i fa riure, i hi ha molta gent que ho segueix i altres que se'n riuen. Però ja es la tercera o quarta vegada que veig una dona AS COMMANDER IN CHIEF en més d'una pel.lícula.
La Hillary va estar a punt de presentar-se a les passades presidencials, però sabia que no guanyaria, doncs és molt llesta i sap que els americans votarien a Bush per culpa de la desunió dels demòcrates. El partit demòcrata és can pixa, només el Barack OBAMA (negre d'origen africa i senador per Illinois desperta passions). Obama té un nom africà, doncs el seu pare era keniata. És alt i prim i enamora amb el seu carisma i honestedat. No sembla gens un "African-American", i per això en uns quants anys podria arribar a la presidència. Potser la Hillary farà un tàmdem amb ell demanant-li ser el seu vice-president.
Igual que Reagan (qui va tornar la confiança a la petita empresa americana), Lincon (qui va abolir l'esclavitut), i tants altres bons presidents, la Hillary i el Barack són d'Illinois. La terra de Hemingway i dels valors americans. Molt diferent de les vaques de Texas o dels racistes d'Atlanta.
Fins i tot s'està parlant de la confrontació demòcrata-republicana Hilary-Condolessa Rice. THIS IS A GOOD ONE. Pot passar de tot. La veritat és que molts, dins el partit demòcrata, no es presentaran a la presidència deixant pas a Hillary. És molt apreciat per la mentalitat americana la classe que va tenir la Hilary amb tot l'afer de la Monica. Perquè et facis la idea, en les darreres presidencials es va publicar una enquesta sobre QUI VOTARIA VOSTÈ? LAURA BUSH o la portuguesa dona de KERRY? La portuguesa va ser la millor bomba destructiva del seu marit. No parava de xerrar com una verdulaire. Només parlava del seu primer home, el republicà creador de l'imperi de ketchup HENZ. Els fills del primer matrimoni sortien cada dos per tres. No sabem res de Kerry en la vida familiar. Només vàrem aprendre d'ella. Ningú tenia ganes d'aguantar una dona així. NOBODY REALLY WANTS TO DEAL WITH SUCH A BITCH, SPEAKING HER MIND AT ALL TIMES.
La gent va votar per Laura Bush en un 90%, un 2% per la Henz-Kerry i el demés no "sabe, no contesta".
Hi ha un acudit en anglès:
BILL AND HILARY ARE IN THEIR BORN TOWN DRIVING. IN ONE RED TRANSIT LIGHT, FORMER HILARY'S BOY FRIEND IS WALKING ACROSS THE DRIVE WAY.
THEN BILL TELLS HER -"LOOK, DO YOU REMEMBER HIM?, IF YOU EVER MARRIED HIM INSTEAD ME, YOU WOULD NOT BE TODAY THE NATION'S FIRST LADY".
HER CLEVER ANSWER WAS- "NO BILL, YOU ARE GETTING ALL WRONG. TODAY HE WOULD BE THE NATION'S PRESIDENT INSTEAD OF YOU".
Ser president dels USA només significa ser un bon relacions públiques que enamori i que doni confiança a la gent. Els programes han de ser desenvolupats pels tècnics. Kerry mai va donar la imatge de persona amb un parell de collons. Amb el follon d'Irak, la gent va preferir mantenir "lo malo conocido" en comptes de "lo bueno por conocer". La gent va votar per Bush amb unes ganes tremendes de votar pels demòcrates, però no va poder ser. Amb la Hilary, el partit demòcrata pot tancar files. Tothom l'adora, des de conservadors fins radicals. Els Clinton tenen la capacitat de transmetre positivisme, fortalesa i professionalitat. Això és el que importa pels americans."-
Jordi
Interessant, no? A veure que passarà en e futur. Jo crec, que malgrat el que poguem pensar dels americans, seria un pas de gegant en drets i democràcia que una dona en fos presidenta, i que una persona "no blanca" en fos vice-president i successor.
L'altra dia gràcies a internet, vaig poder comentar l'actualitat política catalana amb un bon amic que fa anys que viu a Chicago. Em va dir que n'estava fart de la mediocritat dels nostres polítics i que no votaria mai més a Espanya. Jo li vaig dir que el veia molt desanimat per cert una persona que viu en una de les primeres democràcies del món. Ell em va contestat que aquesta és una altra cosa, no es pot comparar la democràcia americana amb el que tenim a casa.
Desde l'exterior tenim una idea molt distorsionada de la realitat dels E.E.U.U. així que li vaig demanar que me n'expliqués coses. En Jordi sempre ha estat una persona solialment compromesa i al seu país d'acollida és una persona molt activa que participa en moltes organitzacions civils. Per això, sabia, que si tenia temps de respondre, el que m'expliqués tindria, un gran valor testimonial.
Li vaig preguntar sobre la possibilitat de Hillary Clinton com a futura president del país, la seva resposta va ser aquesta:
-"Ja fa uns anys ens estan preparant per tenir una dona president. Hi ha una pel.lícula setmanal de la ABC on una dona és president, "COMMANDER IN CHIEF".
Els telefilms als USA sempre han servit per mostrar models de vida als americans.
Així un aprèn les regles per realionar-se. Durant generacions, els americans han après moltes coses per televisió, com per exemple "Follow the rules" (en una cultura que no és mediterrània, la gent viu tancada en els suburbis, els centres comercials, el "Country Club" i la pròpia casa. No s'apren de la vida a les Rambles).
Per això tothom assumeix que demanar-li a una noia per prendre un cafè, es l'inici per una DATE. Si tot va bé la noia esperarà ser invitada per sopar. Desprès de sopar el noi l'acompanyarà a casa i li intentarà fer un petó de comiat (on the lips) i quedaran per un altra dia. A la tercera cita, ja és l'hora del sexe i la noia normalment ha de deixar passar el noi a casa seva per passar-hi la nit. Tot això és molt ingenu i fa riure, i hi ha molta gent que ho segueix i altres que se'n riuen. Però ja es la tercera o quarta vegada que veig una dona AS COMMANDER IN CHIEF en més d'una pel.lícula.
La Hillary va estar a punt de presentar-se a les passades presidencials, però sabia que no guanyaria, doncs és molt llesta i sap que els americans votarien a Bush per culpa de la desunió dels demòcrates. El partit demòcrata és can pixa, només el Barack OBAMA (negre d'origen africa i senador per Illinois desperta passions). Obama té un nom africà, doncs el seu pare era keniata. És alt i prim i enamora amb el seu carisma i honestedat. No sembla gens un "African-American", i per això en uns quants anys podria arribar a la presidència. Potser la Hillary farà un tàmdem amb ell demanant-li ser el seu vice-president.
Igual que Reagan (qui va tornar la confiança a la petita empresa americana), Lincon (qui va abolir l'esclavitut), i tants altres bons presidents, la Hillary i el Barack són d'Illinois. La terra de Hemingway i dels valors americans. Molt diferent de les vaques de Texas o dels racistes d'Atlanta.
Fins i tot s'està parlant de la confrontació demòcrata-republicana Hilary-Condolessa Rice. THIS IS A GOOD ONE. Pot passar de tot. La veritat és que molts, dins el partit demòcrata, no es presentaran a la presidència deixant pas a Hillary. És molt apreciat per la mentalitat americana la classe que va tenir la Hilary amb tot l'afer de la Monica. Perquè et facis la idea, en les darreres presidencials es va publicar una enquesta sobre QUI VOTARIA VOSTÈ? LAURA BUSH o la portuguesa dona de KERRY? La portuguesa va ser la millor bomba destructiva del seu marit. No parava de xerrar com una verdulaire. Només parlava del seu primer home, el republicà creador de l'imperi de ketchup HENZ. Els fills del primer matrimoni sortien cada dos per tres. No sabem res de Kerry en la vida familiar. Només vàrem aprendre d'ella. Ningú tenia ganes d'aguantar una dona així. NOBODY REALLY WANTS TO DEAL WITH SUCH A BITCH, SPEAKING HER MIND AT ALL TIMES.
La gent va votar per Laura Bush en un 90%, un 2% per la Henz-Kerry i el demés no "sabe, no contesta".
Hi ha un acudit en anglès:
BILL AND HILARY ARE IN THEIR BORN TOWN DRIVING. IN ONE RED TRANSIT LIGHT, FORMER HILARY'S BOY FRIEND IS WALKING ACROSS THE DRIVE WAY.
THEN BILL TELLS HER -"LOOK, DO YOU REMEMBER HIM?, IF YOU EVER MARRIED HIM INSTEAD ME, YOU WOULD NOT BE TODAY THE NATION'S FIRST LADY".
HER CLEVER ANSWER WAS- "NO BILL, YOU ARE GETTING ALL WRONG. TODAY HE WOULD BE THE NATION'S PRESIDENT INSTEAD OF YOU".
Ser president dels USA només significa ser un bon relacions públiques que enamori i que doni confiança a la gent. Els programes han de ser desenvolupats pels tècnics. Kerry mai va donar la imatge de persona amb un parell de collons. Amb el follon d'Irak, la gent va preferir mantenir "lo malo conocido" en comptes de "lo bueno por conocer". La gent va votar per Bush amb unes ganes tremendes de votar pels demòcrates, però no va poder ser. Amb la Hilary, el partit demòcrata pot tancar files. Tothom l'adora, des de conservadors fins radicals. Els Clinton tenen la capacitat de transmetre positivisme, fortalesa i professionalitat. Això és el que importa pels americans."-
Jordi
Interessant, no? A veure que passarà en e futur. Jo crec, que malgrat el que poguem pensar dels americans, seria un pas de gegant en drets i democràcia que una dona en fos presidenta, i que una persona "no blanca" en fos vice-president i successor.
dilluns, de juny 26, 2006
Una pilota desinflada...
Anit vaig anar a dormir content.
És sorprenent com petites coses poden aconseguir que te'n vagis al llit amb un somriure als llavis.
Els diumenges al vespre emeten un programa de subhastes per televisió. La mecànica del programa és molt senzilla. Tothom que ho desitgi pot demanar que una colla d'experts li valori un objecte que té com a tresor familiar, en gran estima, o simplement curiositat per saber quin és el seu valor monetari. Després si ho desitges pots posar aquest objecte a la venda, partint de la valoració que han fet els experts. La cadena et gestiona la venda i en fa un seguiment.
El programa és divideix en dues seccions, la primera és itininerant, els membres del programa visiten cada setmana un poble diferent, es reuneixen al teatre municipal i les persones que hi desitgin van pujant a l'escenari amb els seus tresors, de vegades es troben vertaderes meravelles i el propietari desconeixia el ser valor real. De vegades aquell gerro de l'avia que ens pensàvem que era tant bo, no val més de 3.000 yens (22 euros).
La segona part, més elaborada, és grava a l'estudi, i es van presentant els objectes en el seu context històric, si es tracta d'una suposada autoria d'un artista famós, es fa una explicació de l'obra d'aquest artista, amb narracions dramatitzades hi tot.
Bé, doncs ara és l'hora de pixar-se de riure.
Resulta que la germana d'un noi sortia amb un espanyol, aquest quan els va fer una visita, ara farà uns tres anys, els va portar tot de regals, molt cars, i a ell li va regalar una pilota de futbol signada per tots els jugadors del Real Madrid.
Com ja us he dit, el programa fa una explicació del objecte per introduir al espectador en el seu context, doncs bé, després de 5 minuts de història sobre "El Galáctico", li van demanar al noi que li posés un preu: 1 milió de yens!, 7.000 euros.
Els experts, després d'examinar-la van valorar l'objecte en, 25.000 yens, 177 euros!
No cal dir que el noi es va quedar molt decebut. L'explicació que van donar és que, al marge dels sentiments que aquest objecte pugi aportar als fanàtics de l'equip, la realitat és que, al Japó, el futbol només fa 10 anys que ha experimentat una gran popularitat, i que el valor de l'objecte es medeix pels èxit real dels esportistes de l'han signat, en el cas d'aquesta pilota, va dir, potser fa 3 anys valia alguna cosa, però ara no. Hi és que aquesta gent no ha guanyat cap campionat, una altra cosa seria si algun d'aquests personatges guanyés alguna cosa en aquest mundial, aleshores el seu valor pujaria una miqueta. Va posar l'exemple de Ronaldinho, campió d'Europa, de lliga, i pilota d'or, una pilota signada per ell valdria molt més que aquesta signada per tot l'"Equipo Galáctico".
És sorprenent com petites coses poden aconseguir que te'n vagis al llit amb un somriure als llavis.
Els diumenges al vespre emeten un programa de subhastes per televisió. La mecànica del programa és molt senzilla. Tothom que ho desitgi pot demanar que una colla d'experts li valori un objecte que té com a tresor familiar, en gran estima, o simplement curiositat per saber quin és el seu valor monetari. Després si ho desitges pots posar aquest objecte a la venda, partint de la valoració que han fet els experts. La cadena et gestiona la venda i en fa un seguiment.
El programa és divideix en dues seccions, la primera és itininerant, els membres del programa visiten cada setmana un poble diferent, es reuneixen al teatre municipal i les persones que hi desitgin van pujant a l'escenari amb els seus tresors, de vegades es troben vertaderes meravelles i el propietari desconeixia el ser valor real. De vegades aquell gerro de l'avia que ens pensàvem que era tant bo, no val més de 3.000 yens (22 euros).
La segona part, més elaborada, és grava a l'estudi, i es van presentant els objectes en el seu context històric, si es tracta d'una suposada autoria d'un artista famós, es fa una explicació de l'obra d'aquest artista, amb narracions dramatitzades hi tot.
Bé, doncs ara és l'hora de pixar-se de riure.
Resulta que la germana d'un noi sortia amb un espanyol, aquest quan els va fer una visita, ara farà uns tres anys, els va portar tot de regals, molt cars, i a ell li va regalar una pilota de futbol signada per tots els jugadors del Real Madrid.
Com ja us he dit, el programa fa una explicació del objecte per introduir al espectador en el seu context, doncs bé, després de 5 minuts de història sobre "El Galáctico", li van demanar al noi que li posés un preu: 1 milió de yens!, 7.000 euros.
Els experts, després d'examinar-la van valorar l'objecte en, 25.000 yens, 177 euros!
No cal dir que el noi es va quedar molt decebut. L'explicació que van donar és que, al marge dels sentiments que aquest objecte pugi aportar als fanàtics de l'equip, la realitat és que, al Japó, el futbol només fa 10 anys que ha experimentat una gran popularitat, i que el valor de l'objecte es medeix pels èxit real dels esportistes de l'han signat, en el cas d'aquesta pilota, va dir, potser fa 3 anys valia alguna cosa, però ara no. Hi és que aquesta gent no ha guanyat cap campionat, una altra cosa seria si algun d'aquests personatges guanyés alguna cosa en aquest mundial, aleshores el seu valor pujaria una miqueta. Va posar l'exemple de Ronaldinho, campió d'Europa, de lliga, i pilota d'or, una pilota signada per ell valdria molt més que aquesta signada per tot l'"Equipo Galáctico".
Etiquetes de comentaris:
cinema i televisió,
reflexions personals,
societat japonesa
Togugawa Ieasu, el "Generalísimo" V
V. La batalla de Sekigahara (1598-1603)
Toyotomi Hideyoshi, va morir el 18 d’agost de 1598 després de tres mesos de febres. El seu successor el seu fill Hideyori només tenia 5 anys i el poder real va passar a mans del consell dels 5 regents. Durant els dos anys següents Ieyasu va establir diverses aliances amb altres senyors (daimyos), sobretot aquells que, tradicionalment sentien rebuig pels Toyotomi. Amb la mort del més vell i respectat dels 5 regents, Toshiie (1599), Tokugawa veu l’oportunitat de prendre ell, el lideratge en solitari, únic “tairo”, dictador. I envia un exèrcit a assetjar el castell d’Osaka, residència de Hideyori. Aquesta acció militar irrita als altres tres regents que li declaren la guerra.
Opocició principal es centra en la figura d’un poderós senyor, però no membre del consell, Ishida Mitsunari. Aquest intenta un complot per assassinar Ieyasu, aquest complot arriba a oïdes dels generals de Tokugawa que atemptaran contra la vida de Ishida, aquest, però surt ilès i buscarà protecció en el mateix Tokugawa. Les raons perquè Tougawa defensa al seu propi enemic dels seu propis generals no és molt cara, però sembla que Tokugawa va decidir que Ishida era millor enemic que altres daimyos del consell que, potser tenien més legitimitat que ell per esdevenir “tairo”.
En aquell moment la majoria de senyors feudals o senyors de la guerra del Japó van prendre part per un o un altre costat. Els daimyos de l’Oest del país, per Ishida, i els de l’Est per Tokugawa. Així els aliats de Tokugawa eren: el clan Date, el Mogami, el Sataki, i els Maeda. Mentres que Ishida es va aliar amb els altre tres regents, Ukita Hideie, Mori Terumoto, i Uesugi Kagekatsu.
El juny de 1600 Ieyasu i els seus aliats van derrotar a Uesugi, i van avançar cap a Kyoto. Més tard, però les tropes de Ishida capturarien Fushimi.
A la província se Shinano, territori de l’Oest, Tokugawa hi va estacionar 36.000 soldats comandats per Tokugawa Hidetada. Ieyasu sabia que el clan Kabayakawa i el clan Mori planejaven canviar de bàndol i aliar-se amb ell. Així doncs, la presència de l’exercit de Hidetada va ser un element de “persuació” per acabar de decantar les fidelitats futures.
La batalla de Sekigahara.
És la batalla més important de la historia del Japó. Va començar el 21 d’octubre de 1600 amb un total de 160.000 homes enfrontats. La victòria de Tokugawa va ser rotunda. Les forces de l’Oest van ser esclafades i durant els dies següents Ishida i altres nobles van ser capturats o morts. Tokugawa va esdevenir de cop el nou governador del país. Tokugawa va restituir les terres al seus vassalls o els va oferir les terres dels enemics derrotats. Va desarmar el clan Shimazu, i altres clan van ser totalment eliminats. A Toyotomi Hidyori se li va permetre viure com un ciutadà comú, i va viure trànquil al castell d’Osaka fins la revolta de 1614.
A aquells senyors-daimyos que van observar obediència a Tokugawa abans de Sekigahara es va donar el títol de Fundai i van estar per sobre en rang als altres daimyos, els Tozama, que es van aliar amb ell després de la Batalla.
Toyotomi Hideyoshi, va morir el 18 d’agost de 1598 després de tres mesos de febres. El seu successor el seu fill Hideyori només tenia 5 anys i el poder real va passar a mans del consell dels 5 regents. Durant els dos anys següents Ieyasu va establir diverses aliances amb altres senyors (daimyos), sobretot aquells que, tradicionalment sentien rebuig pels Toyotomi. Amb la mort del més vell i respectat dels 5 regents, Toshiie (1599), Tokugawa veu l’oportunitat de prendre ell, el lideratge en solitari, únic “tairo”, dictador. I envia un exèrcit a assetjar el castell d’Osaka, residència de Hideyori. Aquesta acció militar irrita als altres tres regents que li declaren la guerra.
Opocició principal es centra en la figura d’un poderós senyor, però no membre del consell, Ishida Mitsunari. Aquest intenta un complot per assassinar Ieyasu, aquest complot arriba a oïdes dels generals de Tokugawa que atemptaran contra la vida de Ishida, aquest, però surt ilès i buscarà protecció en el mateix Tokugawa. Les raons perquè Tougawa defensa al seu propi enemic dels seu propis generals no és molt cara, però sembla que Tokugawa va decidir que Ishida era millor enemic que altres daimyos del consell que, potser tenien més legitimitat que ell per esdevenir “tairo”.
En aquell moment la majoria de senyors feudals o senyors de la guerra del Japó van prendre part per un o un altre costat. Els daimyos de l’Oest del país, per Ishida, i els de l’Est per Tokugawa. Així els aliats de Tokugawa eren: el clan Date, el Mogami, el Sataki, i els Maeda. Mentres que Ishida es va aliar amb els altre tres regents, Ukita Hideie, Mori Terumoto, i Uesugi Kagekatsu.
El juny de 1600 Ieyasu i els seus aliats van derrotar a Uesugi, i van avançar cap a Kyoto. Més tard, però les tropes de Ishida capturarien Fushimi.
A la província se Shinano, territori de l’Oest, Tokugawa hi va estacionar 36.000 soldats comandats per Tokugawa Hidetada. Ieyasu sabia que el clan Kabayakawa i el clan Mori planejaven canviar de bàndol i aliar-se amb ell. Així doncs, la presència de l’exercit de Hidetada va ser un element de “persuació” per acabar de decantar les fidelitats futures.
La batalla de Sekigahara.
És la batalla més important de la historia del Japó. Va començar el 21 d’octubre de 1600 amb un total de 160.000 homes enfrontats. La victòria de Tokugawa va ser rotunda. Les forces de l’Oest van ser esclafades i durant els dies següents Ishida i altres nobles van ser capturats o morts. Tokugawa va esdevenir de cop el nou governador del país. Tokugawa va restituir les terres al seus vassalls o els va oferir les terres dels enemics derrotats. Va desarmar el clan Shimazu, i altres clan van ser totalment eliminats. A Toyotomi Hidyori se li va permetre viure com un ciutadà comú, i va viure trànquil al castell d’Osaka fins la revolta de 1614.
A aquells senyors-daimyos que van observar obediència a Tokugawa abans de Sekigahara es va donar el títol de Fundai i van estar per sobre en rang als altres daimyos, els Tozama, que es van aliar amb ell després de la Batalla.
divendres, de juny 23, 2006
Manga de museu
Coneixeu Takashi Murakami?
Murakami és una atista plàstic japones de 44 anys. Es el fundador del moviment artístc post-modern "Superflat", basat en el manga l'anime, alguns, del meu país, diriem que també, en les "Falles Valencianes".
Els treballs de Murakami criquen el buit de contingut de la cultura japonesa de la post-guerra. Són una reflex del consumisme i del fetitxime sexual de la societat nipona i de la influència occidental (bàsicament americana-pop) sobre aquesta.
De Murakami s'ha dit, però, que és el Wharhol japonès i se li ha criticat la comercialització brutal que fa de les seves obres. Tota la seva producció va acompanyada de una varietat infinita d'objectes de merchandising.
L'estil de Murakami recorda molt els caràcters de manga i els colors de les il.lustracons Ukiyo-e. Ple de tintes planes i colors molt vius.
Les tècniques empreades, serígrafia, plàctics, vinil, s'acosten més al maquetisme i modelatge de personatges manga que a altres tècniques més convencionals. La veritat és que els resultats són impresionants i que Murakami ha sabut crear un llenguatge visual molt potent i personal.
Actualment les seves obres estan presents a les millors galeries d'art, i les seves exposisions són un èxit de públic. Sobretot a paisos com França o els EUA.
Presisament el projecte que ha relitzat per la marca Louis Vuitton o l'escultura que va "plantar" l'any 2004 al Rockefeller Centre, reforcen aquesta realitat.
A mi, sincerament, m'agrada molt i penso comprar-li a la meva filla un peluix dissenyat per ell, molt més divertit que el típic osset Teddy.
Si teniu curiositat per saber més coses de Murakami o Superflar us recomano els següents enllaços:
www.hirokiazuma.com/superflat
Murakami Takashi, web oficial.
Murakami és una atista plàstic japones de 44 anys. Es el fundador del moviment artístc post-modern "Superflat", basat en el manga l'anime, alguns, del meu país, diriem que també, en les "Falles Valencianes".
Els treballs de Murakami criquen el buit de contingut de la cultura japonesa de la post-guerra. Són una reflex del consumisme i del fetitxime sexual de la societat nipona i de la influència occidental (bàsicament americana-pop) sobre aquesta.
De Murakami s'ha dit, però, que és el Wharhol japonès i se li ha criticat la comercialització brutal que fa de les seves obres. Tota la seva producció va acompanyada de una varietat infinita d'objectes de merchandising.
L'estil de Murakami recorda molt els caràcters de manga i els colors de les il.lustracons Ukiyo-e. Ple de tintes planes i colors molt vius.
Les tècniques empreades, serígrafia, plàctics, vinil, s'acosten més al maquetisme i modelatge de personatges manga que a altres tècniques més convencionals. La veritat és que els resultats són impresionants i que Murakami ha sabut crear un llenguatge visual molt potent i personal.
Actualment les seves obres estan presents a les millors galeries d'art, i les seves exposisions són un èxit de públic. Sobretot a paisos com França o els EUA.
Presisament el projecte que ha relitzat per la marca Louis Vuitton o l'escultura que va "plantar" l'any 2004 al Rockefeller Centre, reforcen aquesta realitat.
A mi, sincerament, m'agrada molt i penso comprar-li a la meva filla un peluix dissenyat per ell, molt més divertit que el típic osset Teddy.
Si teniu curiositat per saber més coses de Murakami o Superflar us recomano els següents enllaços:
www.hirokiazuma.com/superflat
Murakami Takashi, web oficial.
dijous, de juny 22, 2006
Togugawa Ieasu, el "Generalísimo" IV
IV. Ieyasu i Hideyoshi (1584-1598)
L’any 1584, Ieyasu va refermar la seva aliança amb el clan Oda donant suport al fill gran de Nobunaga, Nobuo. Aquesta aliança contra els Toyotomi va ser un risc molt gran per Tokugawa, ja que aleshores el poder de Toyotomi era molt superior al seu. L’enemistat entre les cases d’Oda i Toyotomi venia de lluny, Nobunaga, una persona refinada i molt educada no podia suportar Hideyoshi, una persona molt vulgar i mal educada amb aires de pagesot, a qui anomenava “saru”, mona.
L’Exèrcit Oda-Tokugawa va decidir atacar i envair Owari, Hideyoshi va respondre i hi va enviar les seves forces començant, així la campanya de Komaki, va ser l’única vegada que Hideyoshi i Ieyasu (els unificadors del Japó) es van enfrontar. Malgrat la diferència de forces, Tokugawa va guanyar la batalla de Nagakute, les més important de la campanya de Komaki. Amb aquesta derrota Toyotomi va decidir forçar la pau primer amb Oda i després amb Tokugawa. Per reforçar aquest nous lligams, Hideyoshi va adoptar O Gi Maru, el segon fill de Ieyasu.
Malgrat aquesta aliança Hideyoshi no va confiar mai del tot en Ieyasu, i així, les tropes de Tokugawa no van participar de les invesions de Shikoku i Kyushu (l’illa del sur).
L’any 1590 Hideyoshi va atacar l’últim gran daimyo independent, Hojo Ujimasa. Els Hojo governaven vuit provincies de Kanto, (l’actual Kanto és al centre de l’illa gran, Honchu, de l'arxipelag japonès). Hideyoshi va envadir els territoris Hojo amb un exèrcit de 160.000 homes, i va posar setge al castell d’Odawara, el setge va durar 6 mesos, durant en setge, Hideyoshi va oferir a Tokugawa, aliat i amic de Hojo Ujimasa, un pacte. Li va cedir les vuit províncies de Hojo incloent-t’hi Edo, l’actual Tòquio, a canvi del seu suport i de cedir-li les cinc províncies que ara controlava, Totomi, Suruga, Shinano, Kai, i la seva natal Mikawa (Nagoya). Ieyasu va aceptar, Hojo Ujimasa al comprovar que el no tenia sortida a la derrota va rendir el castell, tots els liders del clan va llevar-se la vida i Tokugawa va prendre possessió de les terres que durant 450 havien estat dels Hojo.
Així doncs, Ieyasu va deixar terres i criats per arriscar-se en una nova aventura, confiant en vassalls i senyors de les seves noves terres a Kanto, on va establir la seva capital a Edo. La relativa llunyania d’Edo respecte a Kyoto li va donar certa llibertat de moviment, llibertat que va aprofitar per pacificar el seu territori construir noves aliances, i reforçar el seu lideratge, pocs anys després Ieyasu es convertiria en el segon daimyo més important del Japó.
L'any 1592 Hideyoshi va envair Korea, com a plataforma per una futura invasió de la Xina, el 1593 Ieyasu va ser cridat a Nagoya com a assessor militar, durant aquest temps els seus fills es van dedicar a millorar Edo i totes les terres Tokugawa.
El mateix any Hideyoshi va resoldre que el seu fill Hideyori heretaria el poder. La salut de Hideyoshi anava empitjorant i va decidir crear un consell de “tairo” regents fins que el seu fill fos major d’edat. Entre els membres del consell hi havia: Maeda Toshiie, Mori Terumoto, Ukita Kagekatsu, i Tokugawa Ieyasu, ja aleshores el més poderós de tots.
L’any 1584, Ieyasu va refermar la seva aliança amb el clan Oda donant suport al fill gran de Nobunaga, Nobuo. Aquesta aliança contra els Toyotomi va ser un risc molt gran per Tokugawa, ja que aleshores el poder de Toyotomi era molt superior al seu. L’enemistat entre les cases d’Oda i Toyotomi venia de lluny, Nobunaga, una persona refinada i molt educada no podia suportar Hideyoshi, una persona molt vulgar i mal educada amb aires de pagesot, a qui anomenava “saru”, mona.
L’Exèrcit Oda-Tokugawa va decidir atacar i envair Owari, Hideyoshi va respondre i hi va enviar les seves forces començant, així la campanya de Komaki, va ser l’única vegada que Hideyoshi i Ieyasu (els unificadors del Japó) es van enfrontar. Malgrat la diferència de forces, Tokugawa va guanyar la batalla de Nagakute, les més important de la campanya de Komaki. Amb aquesta derrota Toyotomi va decidir forçar la pau primer amb Oda i després amb Tokugawa. Per reforçar aquest nous lligams, Hideyoshi va adoptar O Gi Maru, el segon fill de Ieyasu.
Malgrat aquesta aliança Hideyoshi no va confiar mai del tot en Ieyasu, i així, les tropes de Tokugawa no van participar de les invesions de Shikoku i Kyushu (l’illa del sur).
L’any 1590 Hideyoshi va atacar l’últim gran daimyo independent, Hojo Ujimasa. Els Hojo governaven vuit provincies de Kanto, (l’actual Kanto és al centre de l’illa gran, Honchu, de l'arxipelag japonès). Hideyoshi va envadir els territoris Hojo amb un exèrcit de 160.000 homes, i va posar setge al castell d’Odawara, el setge va durar 6 mesos, durant en setge, Hideyoshi va oferir a Tokugawa, aliat i amic de Hojo Ujimasa, un pacte. Li va cedir les vuit províncies de Hojo incloent-t’hi Edo, l’actual Tòquio, a canvi del seu suport i de cedir-li les cinc províncies que ara controlava, Totomi, Suruga, Shinano, Kai, i la seva natal Mikawa (Nagoya). Ieyasu va aceptar, Hojo Ujimasa al comprovar que el no tenia sortida a la derrota va rendir el castell, tots els liders del clan va llevar-se la vida i Tokugawa va prendre possessió de les terres que durant 450 havien estat dels Hojo.
Així doncs, Ieyasu va deixar terres i criats per arriscar-se en una nova aventura, confiant en vassalls i senyors de les seves noves terres a Kanto, on va establir la seva capital a Edo. La relativa llunyania d’Edo respecte a Kyoto li va donar certa llibertat de moviment, llibertat que va aprofitar per pacificar el seu territori construir noves aliances, i reforçar el seu lideratge, pocs anys després Ieyasu es convertiria en el segon daimyo més important del Japó.
L'any 1592 Hideyoshi va envair Korea, com a plataforma per una futura invasió de la Xina, el 1593 Ieyasu va ser cridat a Nagoya com a assessor militar, durant aquest temps els seus fills es van dedicar a millorar Edo i totes les terres Tokugawa.
El mateix any Hideyoshi va resoldre que el seu fill Hideyori heretaria el poder. La salut de Hideyoshi anava empitjorant i va decidir crear un consell de “tairo” regents fins que el seu fill fos major d’edat. Entre els membres del consell hi havia: Maeda Toshiie, Mori Terumoto, Ukita Kagekatsu, i Tokugawa Ieyasu, ja aleshores el més poderós de tots.
dimecres, de juny 21, 2006
Lost in translation
Els que heu estudiat la història de Roma sabreu que en l'època imperial va arribar a tenir més d'un milió d'habitants.
Però e més sorprenent era que malgrat la seva urbanització caòtica, tret del sector del "Palatino" o els Fòrums, la resta de la ciutat era un caos.Va funcionar com a capital d'un imperi de mil anys.
Trobar una adreça a Roma era tota una "Odissea", ja que els carrers no tenien nom, era plena d'atzucacs, carrerons i "domus" compartides per més d'una familia...
Ara traslladeu això, a tot un país, amb ciutats 20 vegades més grans que Roma.
Al Japó un carter a de conèixer molt bé el seu ofici, ja que trobar una adreça és un tasca molt complicada malgrat conèixer l'idioma.
Les ciutat estan organitzades per barris que a la vegada estan dividits per codis postals, però aquest codis poder ser compartits per una o més adreces, les cases no tenen número, ni el codi indica la banda del carrer. A casa meva compartim adreça amb quadre veïns més. L'única diferència és el nom de la família a la bústia, requeriment fonamental si vols que t'arribi el correu. El que passa es que, com a Barcelona hi ha milers de López, o Martínez, al Japó hi ha milions de Kitamura, Nakamura, o Kobayashi, per dir algún nom.
La cosa es complica a Tòquio on en una edifici poden coincidir, empreses, oficines, bars, consultes mèdiques i domicilis particulars. El carrer, tipus "Metròpolis" de Fritz Lang, de més de tres nivells, amb passatges enlairats que es creuen amb les "highway" o les línies de metro. El més normal és que els restaurants es situïn en un pis elevat, o un soterràni, i les botigues de roba, a peu de carrer.
Urbanísticament, les ciutats japoneses, tres d'algunes excepcions, com Kyoto, no tenen una graella definida, i estan formades per petits carrerons serpentejats que comparteixen espai amb grans avingudes. L'atzucac és molt comú, ja que els carrers s'han anat perfilant a mesura que la gent construïa les cases, no al revés, però un propietari, en cas de necessitat, pogut dividir el seu terreny en parcel.les de formes irregulars a les quals has d'accedir per passatges de l'amplada d'una persona.
Als barris més cèntrics Tòquio, com Shimokitazawa, els habitatges podes estar compartits per moltes persones que viuen en habitacions de 4 tatamis, just per desplegar-hi el "futon". La meva habitació és de 12 tatamis.
Una altra peculiaritat és que molts botiguers viuen a la rera-botiga, o al pis de dalt, és molt freqüent sentir els televisors darrera del taulell d'una botiga aparentment deserta. D'això se'n diu "machiya". Aquestes botigues serveixen de referència per trobar una adreça, com a l'antiga Roma, la fleca o la carnisseria del costat de la font, per exemple. Aquestes indicacions són les que actualment utilitzem per orientar-nos.
Una altre complicació, per un barceloní, és que, a diferència de la nostra ciutat, Tòquio no té referents visuals fàcilment localitzables, a part d'alguns grata-cels impossibles de veure, ocultats per l'altura dels altres. El mar, que hi és, no es veu, i no hi ha cap muntanya, en una ciutat més aviat plana, mai saps si vas o vens o on és el nord. De nit, els cartells lluminosos no serveixen de referent ja que poden canviar, apagar-se, o estar repetits, magatzems com "Laox" tenen, en un mateix, carrer edificis pràcticament idèntics.
Per aquest motiu la majoria de targetes comercials, flyers, o cartells, inclouen mapes, o que molts telèfons mòbils es puguin utilitzar de GPS amb navegador.
La veritat que si a Tòquio hi ha, de dia 25 milions de persones, potser 10 estan perdudes o mirant de localitzar una adreça.
Com que els carrers no són rectes, abans Edo estava encerclada del canals en forma d'anell, potser hi hagi dos sentits menin a la mateixa adreça, per això, no es rar de preguntar i que dues persones t'indiquin sentits diferents, segur de ambdós tenen raó o no, un japonès, si no sap la resposta, se l'inventara, per no quedar malament, ni ser descortès, alguns, si ho veuen complicat i coneixen el lloc t'acompanyaran fins a la porta.
El millor és localitzar una "koban" una garita de policia. Allí sempre hi ha un agent amb un mapa disposat a ajudar. El difícil però, és trobar la "koban"...bé, ara crec que m'he perdut i no sé que més volia explicar,...ja ho trobarem....
Etiquetes de comentaris:
reflexions personals,
societat japonesa
dimarts, de juny 20, 2006
Togugawa Ieasu, el "Generalísimo" III
III. Ieyasu Tokugawa.
L’any 1567 Ieyasu torna a canviar el seu nom, aquest cop passarà a anomenar-se Tokugawa Ieyasu (en japonès el cognom va davant). A mateix moment s’auto-ploclama descendent del clan Minamoto. Una antiga família d’emperadors. Tanmateix no hi ha cap prova de que en fos descendent.
Tokugawa es va mantenir com aliat de Oda Nobunaga i va partcipar amb ell de la invasió de Kyoto l'any 1568.
Al mateix temps Ieyasu anava expandint el seu territori. L’ant 1570, les seves tropes van capturar la província de Totomi, mentres que les de Takeda Shingen, un altre “Senyor de la guerra”, van envair la província de Suruga, incloent la capital dels Imagawa, Sunpu.
Aleshores Tokugawa es va enfrontar amb Takeda i es va aliar amb els seus enemics, els Uesugi. Al mateix any va combatre, amb 5.000 homes, al costat d' Oda en la batalla de Anegawa contra els Asai i els Asakura.
L’octubre de 1571, Takeda Shingen, aliat amb el clan Hojo, ataca les terres Totomi de Tokugawa. Aleshores Ieyasu va demanar suport a Oda Nobunaga, aquest li va cedir 3.000 homes.
Els exèrcits de Takeda i Tokugawa es van trobar l’any 1572 a Mikatagahara. Les tropes de Nobunaga van errar d’estratègia i un moviment inesperat de Takeda va deixar Tokugawa amb les forces dividides. La derrota va ser brutal només 5 homes van sobreviure a la massacre i van poder retornar al castell amb el seu senyor. Takeda Shingen, però no va saber aprofitar la Victòria, i Tokugawa va poder refer-se i presentar batalla. De tota manera no es va tornar a enfrontar amb Takeda mai més, defugint el combat.
La fortuna va afavorir Tokugawa quan Takeda Shingen va morir en un setge l’any 1573. A Shingen en va succeir el seu fill Katsuyori molt menys capacitat com a estratega. Dos anys després Takeda va atacar el castell de Nagashino a Mikawa. Ieyasu va demanar ajuda a Nobunaga que es la presentar ell mateix amb 30.000 efectius, les forces conjuntes de Oda-Tokugawa, amb 38.000 efectius van aconseguir una gran victòria el 28 de juny, la batalla de Nagashino. Takeda Katsuyori va haver de retirar-se fins la província de Kai, fora de territori de Tokugawa. Durant els 7 anys que seguiren a la victòria, els Takeda i els Tokugawa es van enfrontar en petites batalles que aniria guanyant Ieyasu i que mantindrien als enemics fora del seu territori i anexionaria la província de Suruga anteriorment en mans dels seus rivals.
L’any 1579, l’esposa de Ieyasu i el seu fill gran, Nobuyasu, van ser acusats de conspirar amb els Takeda per assassinar Oda Nobunaga, l’esposa va ser executada i el fill obligat a cometre “seppuku”(suïcidi). Ieyasu, aleshores va anomenar com a successor en el lideratge del clan al seu fill favorit, el tercer, Tokugawa Hidetada.
El segon fill de Ieyasu, va ser adoptat per Toyotomi Hideyoshi, futur governant del país.
L’any 1582 les tropes convinades de Oda-Tokugawa van envair la província de Kai, territori dels Takeda, en la batalla de Tenmokuzan van vèncer Katsuyori i el seu fill gran Nobukatsu, que ,davant de derrota van cometre “seppuku”.
En l’avenç cap a Osaka, Ieyasu rep la notícia de que Akechi Mitsuhide ha assassinat Oda Nobunaga en un atac per sorpresa. Aleshores torna cap a Mikawa per venjar la mort d’Oda i enfrontar-se amb Akechi, una setmana més tard ja estava preparat, però és massa tard, Toyotomi Hideyoshi, en la batalla de Yamazaki, ataca a Akechi i el mata.
Amb la mort de Nobunaga els seus vassalls s’enfronten per assolir el lideratge, en un enfrontament, el líder de la província de Kai mata un aliat de Tokugawa, aquest torna a Kai i en pren control. Hojo Ujimasa, líder de la veïna província de Hojo respon amb un exèrcit molt més poderós que el de Tokugawa i envadeix les provincies de Shimano i Kai, però no s’enfronten en cap batalla, per extrany que sembli, Tokugawa arriba a un pacte, on ell controlarà del províncies de Shimano i Kai, i Hojo part d’aquestes i la veïna Kazusa.
Al mateix temps, 1583, la guerra pel lideratge les país enfronta Toyotomi Hideyoshi i Shibata Katsuie. Tokugawa es manté al marge, contribuïnt a la seva posterior reputació de precaució i saviesa.
Finalment Toyotomi va vèncer les tropes de Shibata en la batalla de Shizugatake, amb aquesta Victòria es convertirà en el Daimyo (senyor feudal) més poderós del Japó.
L’any 1567 Ieyasu torna a canviar el seu nom, aquest cop passarà a anomenar-se Tokugawa Ieyasu (en japonès el cognom va davant). A mateix moment s’auto-ploclama descendent del clan Minamoto. Una antiga família d’emperadors. Tanmateix no hi ha cap prova de que en fos descendent.
Tokugawa es va mantenir com aliat de Oda Nobunaga i va partcipar amb ell de la invasió de Kyoto l'any 1568.
Al mateix temps Ieyasu anava expandint el seu territori. L’ant 1570, les seves tropes van capturar la província de Totomi, mentres que les de Takeda Shingen, un altre “Senyor de la guerra”, van envair la província de Suruga, incloent la capital dels Imagawa, Sunpu.
Aleshores Tokugawa es va enfrontar amb Takeda i es va aliar amb els seus enemics, els Uesugi. Al mateix any va combatre, amb 5.000 homes, al costat d' Oda en la batalla de Anegawa contra els Asai i els Asakura.
L’octubre de 1571, Takeda Shingen, aliat amb el clan Hojo, ataca les terres Totomi de Tokugawa. Aleshores Ieyasu va demanar suport a Oda Nobunaga, aquest li va cedir 3.000 homes.
Els exèrcits de Takeda i Tokugawa es van trobar l’any 1572 a Mikatagahara. Les tropes de Nobunaga van errar d’estratègia i un moviment inesperat de Takeda va deixar Tokugawa amb les forces dividides. La derrota va ser brutal només 5 homes van sobreviure a la massacre i van poder retornar al castell amb el seu senyor. Takeda Shingen, però no va saber aprofitar la Victòria, i Tokugawa va poder refer-se i presentar batalla. De tota manera no es va tornar a enfrontar amb Takeda mai més, defugint el combat.
La fortuna va afavorir Tokugawa quan Takeda Shingen va morir en un setge l’any 1573. A Shingen en va succeir el seu fill Katsuyori molt menys capacitat com a estratega. Dos anys després Takeda va atacar el castell de Nagashino a Mikawa. Ieyasu va demanar ajuda a Nobunaga que es la presentar ell mateix amb 30.000 efectius, les forces conjuntes de Oda-Tokugawa, amb 38.000 efectius van aconseguir una gran victòria el 28 de juny, la batalla de Nagashino. Takeda Katsuyori va haver de retirar-se fins la província de Kai, fora de territori de Tokugawa. Durant els 7 anys que seguiren a la victòria, els Takeda i els Tokugawa es van enfrontar en petites batalles que aniria guanyant Ieyasu i que mantindrien als enemics fora del seu territori i anexionaria la província de Suruga anteriorment en mans dels seus rivals.
L’any 1579, l’esposa de Ieyasu i el seu fill gran, Nobuyasu, van ser acusats de conspirar amb els Takeda per assassinar Oda Nobunaga, l’esposa va ser executada i el fill obligat a cometre “seppuku”(suïcidi). Ieyasu, aleshores va anomenar com a successor en el lideratge del clan al seu fill favorit, el tercer, Tokugawa Hidetada.
El segon fill de Ieyasu, va ser adoptat per Toyotomi Hideyoshi, futur governant del país.
L’any 1582 les tropes convinades de Oda-Tokugawa van envair la província de Kai, territori dels Takeda, en la batalla de Tenmokuzan van vèncer Katsuyori i el seu fill gran Nobukatsu, que ,davant de derrota van cometre “seppuku”.
En l’avenç cap a Osaka, Ieyasu rep la notícia de que Akechi Mitsuhide ha assassinat Oda Nobunaga en un atac per sorpresa. Aleshores torna cap a Mikawa per venjar la mort d’Oda i enfrontar-se amb Akechi, una setmana més tard ja estava preparat, però és massa tard, Toyotomi Hideyoshi, en la batalla de Yamazaki, ataca a Akechi i el mata.
Amb la mort de Nobunaga els seus vassalls s’enfronten per assolir el lideratge, en un enfrontament, el líder de la província de Kai mata un aliat de Tokugawa, aquest torna a Kai i en pren control. Hojo Ujimasa, líder de la veïna província de Hojo respon amb un exèrcit molt més poderós que el de Tokugawa i envadeix les provincies de Shimano i Kai, però no s’enfronten en cap batalla, per extrany que sembli, Tokugawa arriba a un pacte, on ell controlarà del províncies de Shimano i Kai, i Hojo part d’aquestes i la veïna Kazusa.
Al mateix temps, 1583, la guerra pel lideratge les país enfronta Toyotomi Hideyoshi i Shibata Katsuie. Tokugawa es manté al marge, contribuïnt a la seva posterior reputació de precaució i saviesa.
Finalment Toyotomi va vèncer les tropes de Shibata en la batalla de Shizugatake, amb aquesta Victòria es convertirà en el Daimyo (senyor feudal) més poderós del Japó.
dilluns, de juny 19, 2006
Síndrome d'Estocolm
Síndrome d'Estocolm
La síndrome d'Estocolm és un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia.
De vegades també s'aplica en alguns casos de violència domèstica o d'assetjament de menors on l'agressor exerceix un domini absolut sobre la víctima, qui acaba presentant una marcada submissió, dependència i aparent lleialtat cap a l'agressor.
Origen del nom
La síndrome deu el seu nom al robatori del banc Kreditbanken, que va tenir lloc del 23 d'agost al 28 d'agost de 1973 al barri de Norrmalmstorg (Estocolm, Suècia). En aquell cas, les víctimes van defensar els seus captors fins i tot després d'acabat el seu segrest, que va durar sis dies, i van mostrar també una conducta reticent davant dels procediments legals que es van emprendre contra els segrestadors.
El terme va ser encunyat pel criminòleg i psicòleg Nils Bejerot, col·laborador de la policia durant el robatori, al referir-se a la síndrome durant l’emissió d’un butlletí informatiu. Des de llavors va ser adoptat per molts psicòlegs d’arreu del món.
Altres casos
Tot i que segons la base de dades de l’FBI dels Estats Units, un 92% de les víctimes de segrest no mostren cap símptoma de patir la síndrome d'Estocolm, hi ha nombrosos casos famosos que van des d’ostatges d'avions fins a persones individuals que han estat objecte d’un segrest.
Patty Hearst pren part amb altres membres de l'SLA en el robatori al banc Hiberna, l'abril de 1974.
D’entre tots, destaca el cas de Patty Hearst qui, després d'haver sigut retinguda l’any 1974 per l’organització d’extremaesquerra, Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament (Symbionese Liberation Army, SLA) es va unir a ells diversos mesos després d'haver estat alliberada. Amb el temps va participar en diverses accions de l’organització fins que fou detinguda, condemnada i empresonada. L’any 1979 el president estatunidenc Jimmy Carter li commutà la pena i, al gener de 2001 rebia el perdó presidencial de Bill Clinton.
Un altre cas conegut és el de la menor de quinze anys, Elizabeth Smart, segrestada el juny de 2002 a l'estat de Utah (Estats Units) per un pertorbat mental que la va prendre per la seva muller i que fou alliberada el mes de març de 2003. A desgrat que la família va afirmar que el segrestador li havia “rentat el cervell” a la seva filla, alguns psicòlegs aliens al cas van especular amb què la noia podia estar presentant la simptomatologia típica de la síndrome d’Estocolm.
En voleu més...?
La síndrome d'Estocolm és un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia.
De vegades també s'aplica en alguns casos de violència domèstica o d'assetjament de menors on l'agressor exerceix un domini absolut sobre la víctima, qui acaba presentant una marcada submissió, dependència i aparent lleialtat cap a l'agressor.
Origen del nom
La síndrome deu el seu nom al robatori del banc Kreditbanken, que va tenir lloc del 23 d'agost al 28 d'agost de 1973 al barri de Norrmalmstorg (Estocolm, Suècia). En aquell cas, les víctimes van defensar els seus captors fins i tot després d'acabat el seu segrest, que va durar sis dies, i van mostrar també una conducta reticent davant dels procediments legals que es van emprendre contra els segrestadors.
El terme va ser encunyat pel criminòleg i psicòleg Nils Bejerot, col·laborador de la policia durant el robatori, al referir-se a la síndrome durant l’emissió d’un butlletí informatiu. Des de llavors va ser adoptat per molts psicòlegs d’arreu del món.
Altres casos
Tot i que segons la base de dades de l’FBI dels Estats Units, un 92% de les víctimes de segrest no mostren cap símptoma de patir la síndrome d'Estocolm, hi ha nombrosos casos famosos que van des d’ostatges d'avions fins a persones individuals que han estat objecte d’un segrest.
Patty Hearst pren part amb altres membres de l'SLA en el robatori al banc Hiberna, l'abril de 1974.
D’entre tots, destaca el cas de Patty Hearst qui, després d'haver sigut retinguda l’any 1974 per l’organització d’extremaesquerra, Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament (Symbionese Liberation Army, SLA) es va unir a ells diversos mesos després d'haver estat alliberada. Amb el temps va participar en diverses accions de l’organització fins que fou detinguda, condemnada i empresonada. L’any 1979 el president estatunidenc Jimmy Carter li commutà la pena i, al gener de 2001 rebia el perdó presidencial de Bill Clinton.
Un altre cas conegut és el de la menor de quinze anys, Elizabeth Smart, segrestada el juny de 2002 a l'estat de Utah (Estats Units) per un pertorbat mental que la va prendre per la seva muller i que fou alliberada el mes de març de 2003. A desgrat que la família va afirmar que el segrestador li havia “rentat el cervell” a la seva filla, alguns psicòlegs aliens al cas van especular amb què la noia podia estar presentant la simptomatologia típica de la síndrome d’Estocolm.
En voleu més...?
divendres, de juny 16, 2006
Que parlin els poetes...
Deixaré que parlin els poetes:
COMPANYS, NO ÉS AIXÒ
"No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això"...
Diguem NO
Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.
Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
COMPANYS, NO ÉS AIXÒ
"No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això"...
Diguem NO
Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.
Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
dijous, de juny 15, 2006
Togugawa Ieasu, el "Generalísimo" II
II. Jirosaburo Motonobu i Kurando Motoyasu (1556-1567)
L’any 1556, Takechiyo o Ieyasu, si ho preferiu, va esdevenir adult, per llei a d’edat de 15 anys, com era tradició, va canviar el seu nom pel de Matsudaira Jirosaburo Motonobu. Un any més tard, es va casar, per primera vegada, i va tornar a canviar el seu nom pel de Matsudaira Kurando Motoyasu. Se li va permetre, aleshores de retornar a Mikawa, on havia nascut, els Imagawa li van ordenar presentar batalla al clan Oda. Ieyasu va guanyar la seva primera batalla al setge de Terabe.
L’any 1560 el lideratge del clan Oda va passar a mans del brillant Oda Nobuynaga. Yoshimoto Imagawa amb un poderós exercit de 20.000 homes va atacar el territori dels Oda. Ieyasu amb les seves tropes de Mikawa van capturar un fortí fronterer i hi van restar per defençar-lo. Com a resultat, ni ell ni els seus homes eren presents a la batalla d’Okehazama on Yoshimoto va morir en combat per un atac sorpresa de Nobunaga.
Amb la mort de Yoshimoto, Ieyasu va decidir aliar-se amb el clan Oda, “com podem veure era un home de lleialtats contrastables”...
El pacte es va fer en secret ja que la seva esposa i el seu fill restaven retinguts a Sunpu amb la resta del Imagawa. L’any 1561, Ieyasu va fer public el trencament amb el clan Imagawa capturant el castell de Kaminojo i la dona i la filla del senyor del castell que va intercanviar per la seva família.
Els anys següents, Ieysu els va usar per posar en ordre el seu propi clan i pacificar Mikawa. També va enfortir els seus vassalls més importants cedint terres i castells a Mikawa. Entre els més importants figuren: Honda Tadakatsu, Ishikawa Kazumasa, Koriki Kiyonaga, Sakai Tadatsugu, i Sakikabara Yasumasa.
L’any 1564, Ieyasu va derrotar les tropes de Mikawa Monto. Els Monto eren uns monjos guerres que dominaven la província de Kaga i posseien molts altres temples arréu del Japó. Van defugir les ordres de Tokugawa així que els va combatre, véncer i va enderrocar els seus temples. En una de les batalles Ieyasu va estar a punt de morir a causa d’un impacte de bala que no va arribar a travessar l’armadura. En aquella època tant les tropes de Monto com les de Tokugawa usaven mosquets, una arma introduïda pels Portuguesos 20 anys abans.
L’any 1556, Takechiyo o Ieyasu, si ho preferiu, va esdevenir adult, per llei a d’edat de 15 anys, com era tradició, va canviar el seu nom pel de Matsudaira Jirosaburo Motonobu. Un any més tard, es va casar, per primera vegada, i va tornar a canviar el seu nom pel de Matsudaira Kurando Motoyasu. Se li va permetre, aleshores de retornar a Mikawa, on havia nascut, els Imagawa li van ordenar presentar batalla al clan Oda. Ieyasu va guanyar la seva primera batalla al setge de Terabe.
L’any 1560 el lideratge del clan Oda va passar a mans del brillant Oda Nobuynaga. Yoshimoto Imagawa amb un poderós exercit de 20.000 homes va atacar el territori dels Oda. Ieyasu amb les seves tropes de Mikawa van capturar un fortí fronterer i hi van restar per defençar-lo. Com a resultat, ni ell ni els seus homes eren presents a la batalla d’Okehazama on Yoshimoto va morir en combat per un atac sorpresa de Nobunaga.
Amb la mort de Yoshimoto, Ieyasu va decidir aliar-se amb el clan Oda, “com podem veure era un home de lleialtats contrastables”...
El pacte es va fer en secret ja que la seva esposa i el seu fill restaven retinguts a Sunpu amb la resta del Imagawa. L’any 1561, Ieyasu va fer public el trencament amb el clan Imagawa capturant el castell de Kaminojo i la dona i la filla del senyor del castell que va intercanviar per la seva família.
Els anys següents, Ieysu els va usar per posar en ordre el seu propi clan i pacificar Mikawa. També va enfortir els seus vassalls més importants cedint terres i castells a Mikawa. Entre els més importants figuren: Honda Tadakatsu, Ishikawa Kazumasa, Koriki Kiyonaga, Sakai Tadatsugu, i Sakikabara Yasumasa.
L’any 1564, Ieyasu va derrotar les tropes de Mikawa Monto. Els Monto eren uns monjos guerres que dominaven la província de Kaga i posseien molts altres temples arréu del Japó. Van defugir les ordres de Tokugawa així que els va combatre, véncer i va enderrocar els seus temples. En una de les batalles Ieyasu va estar a punt de morir a causa d’un impacte de bala que no va arribar a travessar l’armadura. En aquella època tant les tropes de Monto com les de Tokugawa usaven mosquets, una arma introduïda pels Portuguesos 20 anys abans.
dimecres, de juny 14, 2006
Uns dies d'avantatge
Un dels avantatges de viure al país d'on surt el sol, concretament al jard de casa, és que anem un dia per endavant. En aquest cas però, un dies perquè ja he votat! vaig rebre les pareretes la setmana passada. I, ahir vaig votar per correu.
No cal que us digui qui va ser el sentit de meu vot, només us diré que o vaig fer amb toca la recança de món, vaig votar d'esma, decebut, perquè hi havia posat molta esperança en aquell somni que va ser el 30 de setembre de 2005.
No cal que us digui qui va ser el sentit de meu vot, només us diré que o vaig fer amb toca la recança de món, vaig votar d'esma, decebut, perquè hi havia posat molta esperança en aquell somni que va ser el 30 de setembre de 2005.
Etiquetes de comentaris:
personal,
reflexions personals
"atenshon purizu"
"atention purizu", "atention please", ja em permetreu que avui interrompeixi l'emisió del folletó sobre la vida del Shogun, però és que, degut al darrers esdeveniments he hagut de fer pública una cosa que ja fa temps que reflexiono.
En els últimes setmanes Ibèria a fet l'anunci de que abandona l'aeroport del Prat de anar a la nova terminal 4 de Barajas.
Si heu tingut l'oportunitat de viatjar amb avió i comparar el servei de les diferents companyies aèries, potser tindreu la mateixa impresió que jo. En tota la meva vida viatjant en avió mai m'he sentit tant maltractat com en els avions d'Ibèria, a part del confort, no són ni de bon tros els millors avions ni els mes nous. A part d'això has de patir l'arrogància de la tripulació. Ibèria té un codi de conducta ranci i amb mentalitat de funcionari "ministerial-valle de los caidos". Igual que el que et pots trobar en el Paradores Nacionales. El client és un usuari, i no es tractat amb respecte. Les bagues continues dels seus pilots, els millors pagats d'Europa, i l'altivesa de les seves hostesses.
Per a mi no hi res com JAL, malgrat que darrerament a tingut problemes i se li ha criticat el manteniment dels avions. És on millor m'han tractat, amb un personal entregat, amb vocació de servei, elegants, però atents a qualsevol requeriment del client.
Si Ibèria se'n va, bon vent i barca nova, ja més companyies aèries al món, i Barcelona, és ara per ara, el destí preferit de l'Estat Espanyol.
Aprofito l'avinentesa per convidar-vos a visitar el web de la sèrie "atenshon purizu", de Fuji TV que en basa en la formació de les hostesses de vol dins la companyia japonesa JAL. La serie la protagonitza l'adorable Aya Ueto (també protagonista d'Azumi). En la sèrie expliquen, en to de comèdia, la difícil i rigorosa formació de les hostesses, i com la filosofia de l'empresa es dirigeix en assolir la satisfacció del client, valorant per sobre de tot la qualitat en el servei i el tracte directe. Cercant en tot moment el camí a la perfecció i l'entrega absoluta de l'equip.
És especialment il.lustratiu l'episodi en que un periodista perd un bolígraf a l'hangar i com més de 30 oficials mecànics dediquen tota la nit a trobar-lo.
Si visiteu el web ( www.fujitv.co.jp) podreu veure tràilers, entrevistes, una galeria de fotos on surt el fill del primer ministre Koizumi, que fa de pilot novell,fatxenda però inútil. Un apartat divertit és veure l'Aya Ueto vestida amb els uniformes històrics de la companya, es una nina!
Espero que tingueu un bon vol i no fumeu.
Etiquetes de comentaris:
cinema i televisió,
cultura pop,
societat japonesa
dimarts, de juny 13, 2006
Togugawa Ieasu, el "Generalísimo" I
Matsudaira Takechiyo (1543-1556)
Matsudaira Takechiyo, és el nom que va rebre originalment Tokugawa Ieyasu el dia del seu naixement, el 31 de gener de 1543, a la província de Mikawa, actual prefectura d'Aichi (Nagoya).
Els canvis en la vida del personatge van lligats, com veurem més endavant al canvi de nom. Això era freqüent en el Japó medieval. El canvi podia anar lligat a un nou estatus social, a l'ingrés en un nou clan, o simplement per caprici.
Era fill de Matsudaira Hirotada (1526-1549), el senyor de Mikawa, i de Dai-no-kata, la filla de Mizuno Tadamasa, senyor de les terres col.lindants. Els seus pares eren molt joves quant ell va néixer, 17 i 15 anys respectivament. Dos anys després del seu neixement Dai-no-kata va ser tornada a la seva família i la parella no va tornar a viure junts mai més.
Tant el pare com la mare es van tornar a casar i Ieyasu va acabar tenint 11 germanastres.
La família Matsudaira estava dividida: una part volia pertànyer al clan Imagawa, mentes que una alta preferia el clan Oda. Així doncs, com a conseqüència d'aquesta divisió, la vida de Ieyasu va estar constantment amenaçada, ja que els dos clans estaven en guerra.
Aquestes lluites internes van propiciar l'assassinat de l'avi de Ieyasu, Matsudaira Kiyoyasu (1511-1536), vassall dels Imagawa.
L'any 1548, quan el clan Oda envaeix Mikawa, Hirotada demana al seu senyor, Imagawa Yoshimoto, ajuda per repel.lir l'enemic. Aquest accedeix amb la condició que li envii el seu fill Takechiyo (Ieyasu) com a hostatge. Però, Oda Nobuhide, va descobrir aquest tracte i va aconseguir segrestar Ieyasu mentres era de viatge a Sunpu, capital del Imagawa. Ieyasu tenia 6 anys.
Nobuhide Oda, va amenaçar amb executar al petit si Hirotada no trencava el pacte amb els Imagawa. El pare de Ieyasu la respondre que el sacrifici del seu fill seria una prova de fidelitat al seu clan, i al seu senyor, Yoshimoto.
Malgrat la resposta, Nobuhide no va executar l'hostatge, ans al contrari, el va enviar, per un període de tres anys, al temple Manshoji de Nagoya.
L'any 1549, als 24 anys, el pare de Ieyasu, va morir de mort natural. Al mateix temps Oda Nobuhide tambe va morir, aquest per culpa d'una epidèmia. Aquesta epidèmia va causar moltes baixes entre la familia Oda, circumstància que va aprofitar Sessai Imagawa, comandant de les forces Imagawa, per posar setge al castell Oda, defensat pel fill gran de Nobuhide, Nobuhiro. Amb el castell a punt de la capitulacio, Sessai va fer un tracte amb Nobunaga Oda, el segon fill del Clan. Els Imagawa aixecarien el setge si els sedien el petit Ieyasu de 9 anys com a hostatge.
Així va ser com Ieyasu va ser dut a Sunpu per ser utilitzat com a moneda de canvi. Malgrat aquesta condició, va poder gaudir d'una vida confortable dins del clan fins als 15 anys, en que va esdevenir major de edat.
dilluns, de juny 12, 2006
Togugawa Ieasu, el "Generalísimo" Pròleg
Tokugawa Ieyasu ( 31 de gener 1543, 1 de juny 1616 ) va ser el fundador i primer Shogun (Generalissim) del shogunat del Tokugawa, un periòde de més de dos-cents anys conegut per Edo. Els Tokugawa van governar el Japó desde la batalla de Sekigahara el 1600 fins la Restauració de Meiji l’any 1868. És, possiblement, la persona més important de la història del Japó. Ja que és, l’unificador del país, i el creador de l’Estat.
La biografia d’aquest personatge és tant extensa i interessant que l’hauré de dividir en diferents capítols:
I. Matsudaira Takechiyo (1543-1556)
II. Jirosaburo Motonobu i Kurando Motoyasu (1556-1567)
III. Ieyasu Tokugawa (1567-1584)
IV. Ieyasu i Hideyoshi (1584-1598)
V. La batalla de Sekigahara (1598-1603)
VI. el Shogun (1603-1616)
divendres, de juny 09, 2006
"Maruja" de manga
Avui us vull presentar la sèrie d'amimació "atashi'n chi" ( casa meva, o la meva familia ), basada en el manga del mateix títol d'Eiko Kera una toquiota de 43 anys. El manga es publica desde 1996, i ja fa uns tres anys que TV-Asahi emet la versió animada els dissabtes al vespre.
La sèrie explica a cada episòdi les peripècies d'una familia normal que viu a Tòquio en una "manshion", uns petits apartaments d'uns 60 m2, com a molt.
La protagonista, la "kasan" la mare, és una dona de mitjana edat, que treballa cuidant la casa. És molt despistada, i la seva gestió de la llar fa anar de corcoll tota la familia. Les seves exentricitats avergonyeixen als seus fills adolescents. És una fanàtica de les novel.les romàntiques coreanes, i de fer safareix amb les veïnes.
El pare, "tosan". Es un típic oficinista "salaryman". Va venir de jove des del sur del país Kyushu per treballar, és molt trànquil, i es diverteix molt amb les bogeries de la seva dona. El més important per ell és poder tenir el wàter una estona per poder llegir el diari, els caps de setmana se'ls passa estirat a sofa, si pot.
La Mikan és la germana gran, una noia que estudia a la "High School", abans d'entrar a la universitat, té els típics problemes d'una noia de la seva edad, i sempre s'està barallant amb la mare.
En Yuzuhiro, pobret, és el germa petit, que estudia secundaria, el molt tímid i ingenu, massa sensible per sobreviure a la seva mare i germana que el fereixen constantment.
La gràcia de la sèrie és la mare, el personatge principal, és la típica mestressa de casa, una Misae, amb 15 anys més, i encara més histriònica. Però, la veritat és que, és encara més real que les històries de Shin-chan.
El fanatisme de les "okusan", les "marujas" pels actors coreans, han convertit personatges com l'actor Pee yong Jun, en una persones més influents del pais, pot vendre de tot, desde xocolata a serveis de seguretat. Actualmet Seoul és el destí turístic núm. 1, amb excursions programades per visitar els escenaris de les tele-novel.les.
En una societat tant tradicional, la "mare" de la sèrie, busca refugi en les xafarderies, la tele, i els hobbies amb les amigues.
Feu un cop d'ull al web de la sèrie, malgrat estar en japonès és molt entretingut, i hi podreu veure algun tràiler, les fotos dels fans, i moltes altres coses.
Etiquetes de comentaris:
cinema i televisió,
cultura pop,
societat japonesa
dijous, de juny 08, 2006
Yakuza sí, si us plau!
Molts són els possibles orígens del que es coneix com a "màfia" japonesa, els Yakuza. La teoria més acceptada és que el mot "yakuza" ve del joc de cartes "Oicho-Kabu" en que els números clau són 8-9-3, en japonès (ya-kyu-san). Potser era el joc que jugaven els "ronin", samurais rodamón sense senyor. Aquests samurais, els "ronin" van esdevenir una mena de mercenaris, de vegades extorsionadors, que "venien" protecció a pagesos o comerciants.
Del passat samurai en conserven el "bushi-do", el codi d'honor del samurai.
Durant la dictadura militar precedent a la segona guerra mundial, els Yakuza van col.laborar amb el govern en la represió dels sindicats obrers o l'assassinat dels líders polítics desidents.
Amb la postguerra, es van fer amb el control de l'"estraperlo" i el mercat negre.
Els anys 60 i 70 la Yakuza es va internacionalitzar, amb els mercats de la droga, d'aquella època, el cinema se'n va fer ressó, amb tot una sèrie de pel.lícules de culte.
La pressió de la policia i la globalització han afeblit la Yakuza permetent l'entrada d'altres màfies, molt més perilloses pel ciutadà comú, la Xinesa i la Russa.
Perquè faig aquesta afirmació tant rotunda? És evident, la Yakuza, és una organització de negocis fora de la llei, alegal, però no són lladres, un Yakuza mai atacarà a un ciutadà comú, ni la Yakuza entrarà a casa teva per robar-te la tele, ni el cotxe.
Els seus negosis són altres, les apostes, els bars, l'inmobiliaria, les fires, molts es dediquen a rentabilitzar els seus diners en negocis legals. I no amaguen la seva condició, duen cotxes amb matrícules reconeixibles, com ara 700, 600, 7777, 893, per exemple. A Hadano, al costat de casa hi ha una oficina, amb un Benz platejat de vidres tintats nou de trinca, núm. 700, tothom sap qui és i que fa. A més a més l'oficina és a peu de carrer i té la porta oberta. Pels cartells que hi ha penjats, jo diria que són apostes esportives.
La Yakuza controlava la violència i actuava de policia.
Actualment han desembarcat les màfies xinesa, i russa, més violentes i perilloses, "tràfic de blanques", segrestos, robatoris a llars familiars. Us sona?
A l'estat espanyol, a part dels grans traficants de droga gallecs, no hi un crim organitzat que el protegeixi de les màfies de l'Est. És un espai verge ple de possibilitats.
Al Japó, fins ara, la Yakuza protegia els seus interessos i impedia que altres organitzacions estrangeres ocupessin el territori. I el Japó és un país tranquil, on no hi ha delincuència, i la gent deixa la porta de casa oberta. On la policia no duu armes de foc.
Del passat samurai en conserven el "bushi-do", el codi d'honor del samurai.
Durant la dictadura militar precedent a la segona guerra mundial, els Yakuza van col.laborar amb el govern en la represió dels sindicats obrers o l'assassinat dels líders polítics desidents.
Amb la postguerra, es van fer amb el control de l'"estraperlo" i el mercat negre.
Els anys 60 i 70 la Yakuza es va internacionalitzar, amb els mercats de la droga, d'aquella època, el cinema se'n va fer ressó, amb tot una sèrie de pel.lícules de culte.
La pressió de la policia i la globalització han afeblit la Yakuza permetent l'entrada d'altres màfies, molt més perilloses pel ciutadà comú, la Xinesa i la Russa.
Perquè faig aquesta afirmació tant rotunda? És evident, la Yakuza, és una organització de negocis fora de la llei, alegal, però no són lladres, un Yakuza mai atacarà a un ciutadà comú, ni la Yakuza entrarà a casa teva per robar-te la tele, ni el cotxe.
Els seus negosis són altres, les apostes, els bars, l'inmobiliaria, les fires, molts es dediquen a rentabilitzar els seus diners en negocis legals. I no amaguen la seva condició, duen cotxes amb matrícules reconeixibles, com ara 700, 600, 7777, 893, per exemple. A Hadano, al costat de casa hi ha una oficina, amb un Benz platejat de vidres tintats nou de trinca, núm. 700, tothom sap qui és i que fa. A més a més l'oficina és a peu de carrer i té la porta oberta. Pels cartells que hi ha penjats, jo diria que són apostes esportives.
La Yakuza controlava la violència i actuava de policia.
Actualment han desembarcat les màfies xinesa, i russa, més violentes i perilloses, "tràfic de blanques", segrestos, robatoris a llars familiars. Us sona?
A l'estat espanyol, a part dels grans traficants de droga gallecs, no hi un crim organitzat que el protegeixi de les màfies de l'Est. És un espai verge ple de possibilitats.
Al Japó, fins ara, la Yakuza protegia els seus interessos i impedia que altres organitzacions estrangeres ocupessin el territori. I el Japó és un país tranquil, on no hi ha delincuència, i la gent deixa la porta de casa oberta. On la policia no duu armes de foc.
Etiquetes de comentaris:
política japonesa,
societat japonesa
dimecres, de juny 07, 2006
Gai-jin
Us recomano la lectura d'aquest llibre de James Clavell. Molts el coneixereu per ser l'autor de "Shogun" el Best-seller que va passar a ser una sèrie de televisió dels 80, amb Richard Chamberlain i Toshiro Mifune.
Si l'acció de "Shogun" succeia cap a l'any 1600, i es centrava en les trames entre jesuites i senyors feudals, que acabaran amb l'arribada al poder de Tokugawa ( en el llibre Toranaga ). L'acció de "Gai-jin" ( vol dir persona forastera ), comença l'any 1862, just abans de la caiguda del "shogunat" i la restauració del poder imperial "Meiji".
És molt divertit ja que part de l'acció passa a prop de casa meva, en una petita colònia d'extrangers (que actualment no existeix), d'un poble que es diu Kanagawa, aquest poble dona nom a la meva prefectura. I la carretera que anava de Edo ( Tòquio ) a Kyoto, la Tokaido, que passa pel meu poble (la universitat de Hadano en rep el nom). Aquest camí estava prohibit als forasters ( gai-jin ), que només hi podien circular desde Yokohama fins a Kanawaga, però no més enllà. Tampoc els estava permesa la visita a Edo, ni a Kyoto.
En la novel.la també apareix el Daimyo (senyor feudal) de Satsuma, l'autèntic samurai de la pel.lícula de Tom Cruise. Espies "zharistes", fanàtics xenofogs "shishi", i xinesos amb molt mala let, entre altres.
Així doncs, si us interessa la història d'aquest país, i divertir-vos, no ho dubteu, un farà passar una bona estona (és un "totxo" dels grossos 1200 planes de "lletra petiteta", per gaudir de valent).
dilluns, de juny 05, 2006
Què és això?
Us preguntareu, o no, què és aquesta imatge que he penjat al blog. Bé doncs és el futur.
Un dia us explicaré més coses de l’empresa on treballo, ja us vaig dir que es diu Myprint.
Bàsicament l’empresa es dedicava a les “nengajo”, són “hagaki”, postals per felicitar l’any nou, que els japonesos s’acostumen a enviar.
Les campanyes de “nengajo” són brutals, només a la meva empresa, de 300 empleats passem a 900, els dos mesos que dura la campanya.
Els serveis que ofereix Myprint, a part del disseny de la felicitació, són; la personalització del missatge i l’inclusió d’imatges del client. Després les envia directament als contactes que el client ens demana.
Les noves impressores fotogràfiques inclouen, és clar, un programari que permet l’usuari dissenyar-se les seves postals. Els directius de l’empresa van veure, ja fa temps, que el futur de les “nengajo” esta sentenciat.
La telefonia mutimèdia també a canviat el mercat, ara molta gent s’envia missatges per felicitar-se les festes.
Però això no afectava molt al departament on treballo, papereria de boda. Els clients encara volen dissenys amb papers,estampats metàl.lics i troquel.lats que les impressores digitals domèstiques no poden realitzar.
Tanmateix no ens quedarem enrere, i això és el que esteu veient. El futur de les invitacions de boda.
Al Japó tenim un sistema de codi de barres,QR code, pels telèfons mòbils, força pràctic. Si enfoques amb la càmera aquest codi automàticament accedeixes a un web interactiu, i descarregues tota la informació necessària. Horaris de tren, música, imatges, etc...
Si poguéssiu, aquest codi us enllaçaria directament al web de Myprint i us descarregaríeu un missatge multimèdia que han gravat uns nuvis per anunciar el seu enllaç. Aquesta icona la pots enviar per mail o publicar-la en alguna revista, imprimir-la en una targeta, etc...la gràcia és que ho reps directament al mòbil.
Espero que us agradi la il.lustració, és de la meva època "rosa-gominoli".
Pel que sembla els dissenyadors encara tindrem feina, els carters, però...
divendres, de juny 02, 2006
Ganbare! Nippon!
En Koichiro, el meu "ani" (germà gran) m'ha demanat que li faci un cartell per anunciar que convida a tots el clients del seu bar a animar la selecció del Japó. Veuran els partits en una pantalla gegant que hi ha instal.lat.
El text del cartell diu, "Alemanya al Link", "força Japó", s'hi pot veure una "guiri", potser australiana, una mica avorrida, potser perquè la seva selecció a perdut o perquè el seu xicot no li fa cas, tot i que s'ha posat una faldilleta curta per anar ben guapa.
A mi personalment m'agrada el "salaryman" desfassat ballant despullat amb un parell de ventalls.
No és que em faci especialment il.lusió, el futbol, tret del Barça, però s'ha de reconèixer que l'equip del Japó, els Samurai Blue, juguen amb molta esperança i suen la samarreta.
Encara que només sigui per veure contenta la meva famíllia, espero que facin un bon paper. El dimats passat ja van donar un bon ensurt als alemanys.
Per cert aquí a l'equip també se l'anomena "zico japan", en honor al seu seleccionador, el ex-jugador brasiler Zico. Us imagineu un Ej-paña-Aragonés? Més patètics encara.
Per cert, en el menú d'enllaços en trobareu un que us portarà al web de "Link", en bar d'en Koichiro.
dijous, de juny 01, 2006
Ko Tazawa el japonès més català
Entrevista extreta de l'e-noticies ( 29/05/06)
Ko Tazawa: "Amb 'La pell freda' la literatura catalana es va fer més internacional"
Tazawa va néixer a Yokohama (Japó), 1953. Escriptor, traductor i professor universitari. Creu de Sant Jordi 2003. Llibres en català: Catalunya i un japonès (La Campana, 1993), Cartes a Yu i Kei (La Campana, 1995) i La cuina japonesa a Catalunya (Columna, 2000). També ha traduït al japonès, entre altres obres, Camí de sirga de Jesús Moncada i La pell freda d'Albert Sánchez Piñol." I ha editat un dccionari Japonès-Català. Que, per la meva satisfacció, puc trobar a la biblioteca pública de Hon-Atsugi, el poble del costat de Hadano." (Isaac)
– Com es definiria com a autor?
Jo sóc un escriptor professional en japonès i un escriptor amateur en català, perquè m'expresso en català, però no tinc estil propi.
– Quina considera que és la seva obra més destacada?
La meva obra que ha tingut més èxit fins ara és Catalunya i un japonès (La Campana, 1993). L'obra a la qual tinc un afecte més gran és Cartes a en Yu i en Kei (La Campana, 1995), malauradament exhaurit ara.
– Com veu el panorama literari català?
Amb l'aparició de La pell freda (La Campana), crec que la literatura catalana va entrar en una fase nova. És a dir, es va internacionalitzar molt més que abans.
– Quins autors i obres de la literatura catalana contemporània destacaria?
L'illa de l'holandès (Columna, 1998), de Ferran Torrent.
– Frankfurt suposarà un abans i un després en les lletres catalanes?
A la fira de Frankfurt hi van moltes editorials japoneses. Si es dedica a la literatura catalana, serà molt útil per cridar-los l'atenció. Aleshores ja haurà sortit la meva traducció de Tirant lo Blanc i serà també molt útil per a la seva promoció.
"Actualment el Sr. Tazawa viu a Kobe, la seva casa i la seva familia aparexien en el programa de Miquel Calçada "Afers Exteriors" dedicat al Japó". (Isaac)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)