Gràcies per venir!

Fa molts dies que no puc actualitzar el blog, tinc massa feina, la de l'empresa on treballo i uns projectes extres que ens ajudaran a passar unes millors festes de Cap d'Any.

Em sap greu no poder estar a l'alçada. Em sap greu perquè aquest blog, m'ha aportat més que res, alegries, he conegut gent molt maca, i sempre se n'ha parlat en positiu.

Tanmateix la meva vida al Japó, no és ni excitant ni especial, per això de vegades no escric res, perquè res no passa que sigui digne de ser explicat. Sinó acabaria explicant les vegades que vaig al vàter i la consistència dels "regals" que hi deixo, i això, sincerament, no crec que interessi a ningú ( o potser sí...)

Com us he dit, el blog m'ha portat coses bones, com conèixer molts bloquaires que com jo, compartim moltes coses, sobretot la idea de com ha de ser el futur del nostre país.

Altres coses han estat mediàtiques, com que el Món a Rac1 l'hagi esmentat un parell de vegades, o que els veïns aturessin els meus pares pel carrer per dir-los que havien sentit a parlar del seu fill al "Via Lliure".

A mi em va agradar especialment, durant la via catalana a Tòquio, trobar una parella de Girona que havia vingut perquè havia llegit la convocatòria al blog. 

Però el que em va deixar sense paraula, va ser el què em va passar a Badalona, el meu poble, ara fa un parell de setmanes.

Resulta que vaig viatjar a València per feina, i gràcies a que hi va haver aquest temporal al nord d'Europa, la companyia aèria em va canviar el vol de tornada, així vaig poder allargar el viatge i visitar la meva família un parell de dies. Un d'aquells dies vaig voler tornar en Metro, després de visitar una amics a Barcelona, mai havia vist les noves estacions que m'havien dit que eren espectaculars, i és veritat.

Així que ja em teniu a mi, després de més de 6 anys de no posar els peus a Badalona, fent fotos com un boig a l'estació de Martí Pujol.

De sobte se m'acosta una noia molt trempada i em diu: Perdona que et molesti, només volia dir-te que segueixo el teu blog i m'encanta. ( potser no ho va dir amb les mateixes paraules, però ho recordo així ). Només vaig saber dir: Tobuushi?...Gràcies!

Em vaig sentir com una estrella famosa. No hagués sopat si no fos perquè ma mare havia comprat gambes de Palamós i ma germana va fer un bacallà amb gírgoles apoteòsic. 

Des d'aquí volia agrair tothom que llegeix el blog, la seva paciència pels meus comentaris poca-soltes, la seva indulgència amb la gramàtica i l'ortografia i l'ampatia amb mi i la meva família. 

Haig de confessar que em feia por penjar fotos familiars a la xarxa, mai saps qui les pot veure, però en els anys que fa que escric Tobuushi no he tingut cap problema ans al contrari, hem sentit el caliu dels vostres missatges, com si forméssim part d'una gran família. 

Us prometo que, si voleu, ens tornarem a veure aviat.
Moltes gràcies, per venir!