El Festival de Kamijuku-dori

El diumenge passat vam anar a Hadano, el poble dels pares de l'Aya, cada any hi anem per aquestes dates, s'hi celebra el Festival del barri de Kamijuku.
És tradició que la canalla porti l'Omikoshi en processó pels carrers del barri, per beneir tots els veïns.
Aquest és un costum que passa de pares a fills, i filles és clar, hi així ens trobem fins a quatre generacions passejant els déus.

Els Omikoshi són capelles en forma de petits temples xintoistes, que no difereixen gaire dels passos de Setmana Santa, són de fusta amb decoracions de llautó, carregats a les espatlles per bona gent amb molta fe.

Com que l'Omikoshi pesa molt ( i aquest és petit ) i fa molta calor, la bona gent prepara parades per descansar, així els portadors reben menjar i beure, i mentre fan la pausa xerren una estona. El senyor alt amb kimono del mig de la foto que duu una cinta blanca i vermella és el president del festival d'enguany, l'any passat ho va ser el meu sogre. Ells s'encarreguen de les pauses, la decoració i tota la logística.

Alguns coneixeu en Miró, és el patufet de la dreta amb el mocador tipus "Karate Kid", al mig amb la tovallola groga hi ha el seu cosinet, i a l'esquerra una veïneta. La mainada rep suc i galetes d'arròs per menjar, els grans cervesa, així a cada parada, el templet va més de gairell i sembla més pesat.

De kimonos de festivals ( en japonès matsuri ) hi ha de molts tipus, tots molt vistosos i amb dibuixos a l'esquena. Els blancs a quadres negres són els del barri hi diu "上町" ( Kami-cho, o Kamijuku, que vol dir el barri de d'alt ), els grisos i els blancs són els del santuari xinto.

La teoria diu que la canalla ha de carregar l'Omikoshi, però la realitat és que ho fem els grans, els pares o els germans, la veritat és que pesa molt i a sobre no te'l pots carregar a l'espatlla perquè els patufets no hi arribarien i l'has de baixar molt, cosa que fa que acabis amb mal a la ronyonada. A la foto ric per no plorar.

Miró, però, no va perdre l'ocasió de posar-se al cap davant per portar la iniciativa, molt valent ell, a més portava un uniforme diferent, del santuari de la nostra ciutat, que és més marinera, i és clar cantava una mica.

Nosaltres, fèiem el que podíem per mirar de fer passar la capelleta pels carrers estrets del poble, no ha de quedar cap carrer sense beneir. La desgràcia d'uns, és la desgràcia de tots, diuen.

El meu sogre amb barret de palla, és, per dir-ho, una mena de cap de colla, ell també procurava que tot rutllés com cal. De moment no va carregar l'Omikoshi, però després li va tocar carregar en Miró (^_^)

Aquest és un detall del treball en llautó de la capelleta, no sé a vosaltres, però a mi aquestes coses em fascinen.

Al Japó també tenim l'Au Fènix, com a símbol, aquest país s'aixeca moltes vegades de les seves cendres, el darrer cop a tres anys.

A la fi el meu sogre em va passar el barret, patia per la calor, i jo patia per no semblar un guiri a Cuba de vacances.

En acabat el recorregut, dinar al "Jinja" al santuari Xinto, les padrines ens van cuinar de tot, primer van menjar els nens, després els grans, i finalment elles, potser sona malament, però són coses molt tradicionals i jo no sóc ningú per dir res, ho miro d'entendre i us ho explico. Almenys ara les nenes també poden carregar els Omikoshi, abans només era cosa d'homes.

 De fet, de vegades hi ha més noies que homes a la colla, sinó compteu els de la foto.

Aquí teniu tres dissenys diferents, encara no sé què els diferencia, perquè els tres porten el número 2 a l'esquena, que és el número del santuari, nosaltres a Hiratsuka anem al número 8, que és on hi ha l'escola del Miró. De fet els santuaris Xinto no tenen una jerarquina com l'Esglèsia Catòlica, abans sí que l'emperador n'era el líder i una divinitat, però ara van per separat.

 Aquests tres Omikoshi són els grans, i han vingut d'altres santuaris de Hadano.

 Com veieu la tradició no està renyida amb la modernitat.

 Abans us he parlat de l'Au Fènix, doncs aquí en teniu tres exemples.

 En aquests moments, el cap de colla feia un discurs.

 Tres estels...

 No estic segur si els "happi", els kimonos es van descolorint amb els anys...

 Aquests no són de l'Imperi Galàctic...

 Una nena maca...

...i una noia bufona, tocant el Taiku ( el timbal ).

Si veniu al Japó per aquestes dates, passareu una calor mortal, una humitat enganxosa i la congestió atmosfèrica us impedirà veure el Mont Fuji, ara bé, gaudireu de l'época dels Festivals, la rauxa i la xerinola, però amb mesura eh, que som al Japó, el país que té la deria de la neteja. Som com els Helvecis de l'Astèrix, alguns ja m'entendreu.