Estranger a casa

El divendres vaig tornar al Japó, després de dues curtes setmanes de vacances a Catalunya i Occitània.
Han estat unes vacances plenes de contradiccions. Sentir-me com un estranger a casa és com podria definir aquests dies, després de tants anys allunyat del meu poble, Badalona, vaig trobar una ciutat molt canviada, a millor, carrers plens de vida, terrasses obertes fins la matinada a la Rambla, més bonica que mai, amb la platja magnífica, i un passeig preciós fins al Pont del Petroli, vaig descobrir una ciutat més ben connectada que mai, amb la ciutat que em va robar el cor de petit, Barcelona.
Vaig redescobrir el meu país, i malgrat la seva bellesa, em vaig trobar alié, estrany, em vaig sentir perdut, desubicat, un turista més que un local que recorre els carrers de la seva infantesa.
L'hospital de Sant Pau, on vaig néixer dues vegades, ara és un museu, un decorat fantasma, que ha perdut l'encant de la vida i la mort que li recorria les venes, l'anar i venir de malats, metges, infermeres amables i visites a tothora trencant les normes amb la tolerància humana dels auxiliars clínics.
Els carrers de Barcelona són un brogit de turistes amb samarreta imperi i calça curta, i de restaurants de cuina catalana express, que cobren preus desorbitats per una aiga amb gas.

Tot són botigues de Inditex i Desigual, i hipsters que parlen castellà.
El tren és ple de guixades, brut pels banyistes que no s'han espolsat la sorra prou bé, al Clot hi puja púrria de baixa estofa que fa sonar rumba a tot drap amb mòbils Samsung de darrera generació i s'enfaden si els dius que baixin el volum i et titllen de racista, mentre una noia israeliana guapíssima cerca una xancleta perduda i una colla de nois àrabs que parlen francès es desviuen per ajudar a troba-la. I jo m'he oblidat com funciona la T-10 ni quantes zones calen per anar al Prat, faig el préssec i en compro dues, i amb una n'hi havia prou.
També m'havia oblidat que a Catalunya has de demanar perdó per comprar i destorbar la dependenta mentre parla amb la seva companya i donar-hi les gràcies per haver deixat el que estava "no fent" en comptes de rebre tu les gràcies per haver comprat. Ah! I que em sort la persona que hi ha darrera el mostrador t'entendrà amb prou feines si li parles en català, però que no tindràs cap problema si ho fas en anglès, francès i fins hi tot japonès, llengua que no entendrà però que li provocara menys rebuig que la primera.
De fet he hagut de presentar queixa a dues empreses catalanes, per discriminació lingüística, afortunadament la resposta del servei d'atenció al client ha estat prou bona o sigui que no les esmentaré.
Diuen que Barcelona és una de les ciutat que més espectatibes genera, però també una de les que més deceb, si jo que n'estic enamorat em vaig desenganyar molt, puc imaginar l'efecte que tindrà, per a qui ni li va ni li ve.
Si aquesta ha de ser la capital de la nostra república, hi ha molta feina a fer.