El darrer Setembre sense llibertat!

Avui fa 300 anys que la ciutat de Barcelona, després de tretze mesos de setge, queia en mans de les tropes de la Doble Corona comandades pel Duc de Berwick. Aquell dia plovia, com plou avui a Tòquio. He hagut de deixar el Penó de Santa Eulàlia damunt del llit perquè no vull que es mulli. L'estelada, però, l'he penjat al balcó, és la seva feina, sortir cada any al balcó per recordar a tothom que en aquell pis hi diu un català, i per recordar-me a mi mateix qui sóc i quin vull que sigui el futur del meu país, Catalunya.

Els qui llegiu aquest blog sabreu que tinc un discurs divagant i que salto d'un trema a un altre amb facilitat, així que avui abusaré una mica del meu habitual calaix de sastre i de la vostra paciència, perdoneu.

He esperat uns dies a pair la V de Tòquio, per les fotografies ja podeu veure com va anar. Vam ser poquets, menys que l'any passat, però hi havia molts factors en contra, sobretot el mal temps que va fer molta gent preferís quedar-se a casa. També us he comentat el tema de la por. Hi ha gent que treballa amb empreses relacionades amb l'ambaixada espanyola i no vol problemes. Però això ja us ho he explicat en l'entrada anterior a aquesta.

Us vull explicar els meus sentiment el dia de la V.
Em vaig llevar d'hora, ben d'hora si es pot dir que dormís, ja que estava molt neguitós per com sortiria la V, el temps era molt dolent i no va parar de ploure tota la nit, i a més feia vent, d'aquell que fa ploure de costat. Amb l'Aya i els nens vam fer quatre Teru-teru botsu, que són uns ninotets fets de paper o roba que es lliguen pel cap amb un cordill i es pengen de les finestres per demanar que l'endemà faci bon dia. Després d'esmorzar vam comprovar que els Teru-teru havien fet una mica de feina i que la pluja semblava minvar, i això ens va donar esperances.
Per primera vegada que recordi vam sortir de casa amb temps per poder agafar el tren que ens duria directament a Shibuya, haviem quedat una mica abans amb una companya del Casal per acabar de veure on posaríem la càmara i no podíem fer tard.
En sortir de casa, es va produir un fet excepcional que recordaré tota la vida, potser us semblarà una rucada, però són les petites coses les que et fan canviar els sentiments. Em vaig veure envoltat dels meus éssers estimats, l'Aya, la Shikibu i en Miró, tots tres riallers i animats, m'havia costat molt convèncer la Shikibu que havia de fer festa de Ballet per anar a una "cosa de Catalunya", i quan em va agafar la mà per fer el camí de l'estació em vaig sentir feliç, vaig sentir aquell caliu al cor que se sent tan poques vegades a la vida, i aleshores vaig deixar depreocupar-me, sabia que passés el que passés sortiria bé. Aquest sentiment, potser és el sentiment de molts catalans independentistes de fa molts anys, estar sols, ésser minoria, els frikis que anaven al Fossar de les Moreres, o penjaven l'única Senyera al balcó del barri ( encara sóc l'únic ). Però el diumenge a Tòquio vaig anar a una concentració per demanar les llibertats del meu poble i hi vaig anar amb la meva família, i em vaig trobar amb altres catalans que tenien el mateix anhel que jo. Vaig conèixer en Joan que "passava per allí" i que ens va fer les fotos de la V des d'un Starbucks, un noi que no coneixia de res i a qui vaig confiar la meva càmara de 600 euros.
Avui a Barcelona hi ha milions de catalans de totes les edats, races i condicions, i sortirà bé, i el món veurà quina mena de poble som.
Per cert, érem pocs però vam cridar prou l'atenció, la gent ens feia fotos i ens preguntaven, la policia ens va deixar fer ( això em treia el son sincerament ) i la nostra V a donat la volta al món gràcies a les xarxes socials, amb les de 3.200 likes al FB només a la pàgina de l'ANC, i 200 comparticions, centenars de repiulades al Twitter i més de 140 usuaris a la plana del Casal encetada just abans de la diada.
Ha estat una de les més valorades, per la dificultat que comporta "tallar" Shibuya's Crossing, un dels encreuaments més transitats dels món, en una ciutat de 30M d'habitants us ho podeu imaginar. I ho vam fer fins a quatre vegades! Si nosaltres amb una espardenya i una sabata ho vam fer possible, què no podem fer tots plegats si ens ho proposem?
Avui serà un dia que farà història, la manifestació pacifica d'un poble reclamant llibertat per decidir el seu futur. Avui després de 300 anys els catalans tornem a lluitar i aquest cop vencerem.

Visca Catalunya Lliure! I via fora!