dimarts, de febrer 05, 2013

Per un plat de llenties de xoriço


Espanya ens roba, va ser la frase més emprada al Parlament de Catalunya la legislatura passada.
És clar que la frase es referia a l'espoli fiscal que pateix el nostre país des de fa segles. Amb la crisi econòmica i les retallades que ha de fer el govern de la Generalitat, el poble finalment s'ha adonat d'aquest robatori.
Però jo us volia parlar d'un altre robatori, el què patim els creatius cada dia. Molt sovint els dissenyadors emprem el nostre temps i la nostra creativitat en un projecte que finalment no es duu a terme, i després d'haver fet la feina no cobrem, és com si anéssim a un restaurant, i després de menjar-nos el menú, el cafè i les postres, diguéssim que no paguem, que ens ho hem de pensar.
El cas que us vull explicar, és de "barra i patilla" de campionat.

Fa uns deu anys, us ho explico ara perquè l'empresa on treballava ja no existeix, i perquè un amic m'ha fer arribat el web del barrut en qüestió.
Fa uns deu anys, doncs, jo treballava en una empresa de Manresa que construïa autocars, entre les meves responsavilitats havia de dissenyar la pintura personalitzada per la identificació comercial del client, hi havia clients que tenien imatges corporatives definides, i no requerien d'un nou disseny per la flota d'autocars, però n'hi havia que no, i fins hi tot n'hi havia que no tenien ni imatge de marca, allò que normalment es coneix com a "logo". Un dels valors afegits de l'empresa manresana era la cura pel disseny, i per motius d'aquesta cura s'oferia al client que adquirís un dels nostres vehicles una imatge de marca nova, dissenyada expressament. Així doncs em vaig fer un fart de dissenyar i redissenyar logos per transportistes principalment del País Valencià, potser el més gran i que alguns coneixereu es Autocares Luz, que entre altres coses porta els treballadors de la Ford.

Un dia em va tocar anar a Albacete, allí m'havia de trobar amb un client difícil, tot i que li agradaven les propostes inicials volia fer algún canvi, hi ho volia fer amb mi davant. Així que vaig agafar el laptop i vaig sortir de Manresa per arribar fins Alcalà de Júcar, on vivia el client.
Allí em va convidar a dinar a casa seva un plat de llenties amb xoriço ( premonició del què passaria ) i havent dinat vam discutir sobre el disseny asseguts al voltant d'una "mesa camilla" d'aquelles amb braser, i sota la supervisió de la mare del client, una iaia vestida de negre, molt semblant a Doña Rolegia. Durant el temps que vaig estar amb ell, em va fer mala pinta, i em vaig adonar que sense cap vergonya tenia catàlegs de la competència escampats per d'amunt del sofà. Després de decidir el disseny definitiu em va deixar en un bar de carretera de peŀlícula de Tarantino fins que al cap de dues hores em van passar a recollir uns socis de la meva empresa. Un cop de tornada els vaig explicar la meva experiència fent ènfasi amb els catàlegs de la comptència, una altra empresa constructora que acabava de treure un nou model pel què el nostre client semblava especialment interessat.
Al cap d'uns dies Diego, així es deia el client en qüestió, es va presentar a Manresa, amb el viatge pagat per l'empresa, em va saludat efusivament, amb alló de "un abrazo Issaac ( que és com els espanyols pronuncien el meu nom )", tot seguit, després de dinar al millor restaurant de la ciutat, convidat com no per l'empresa, em va demanar els dibuixos de l'autocar, amb el meu disseny, els números de referència RAL ( el codi de color dels cotxes ) i per si fos poc unes plaques metàŀliques amb proves de color pintades, jo vaig advertir als meus caps que li deixessin clar que el disseny era propietat nostre i que li estaven donant informació confidencial, que no hauria de tenir si no adquiria el nostre vehicle, però no em van fer cas, finalment fins hi tot em va demanar l'arxiu digital amb les dades en un CD.
Quan va tenir tot el "botí" va demanar el cotxe al nostre comercial un, Benz nou de trinca, i va fer cap a l'altra empresa. No va tornar fins l'endemà, quan es va fer portar fins a Barcelona per agafar el Med i ja no en vam sentir a parlar mai més.
Passades unes setmanes, un comercial de xassís em va felicitar perquè el cotxe havia quedat molt bonic, el model de l'altra empresa, és clar! En poques setmanes ja el tenia pintat, això vol dir que l'havia adquirit abans de jo li fes el disseny de la pintura, el què passava era que no li agradava el disseny de pintura de li oferiem i volia el nostre logo.
En el seu moment l'empresa manresana no va voler fer res, jo estava indignat, volia trucar a la nostra empresa rival queixant-me per la seva manca d'ètica professional, el disseny posava que no es podia reproduir sense la nostra autorització, i trucar al Diego per dir-li el nom del porc, però no em van deixar, i jo cobrava de l'empresa, o sigui que només vaig perdre la satisfacció de veure el cotxe fet, i us haig de dir que és una gran pèrdua no poder veure un "fillet" de 15 metres. Anys més tard em va semblar veure'n un aprop de la Sagrada Família, però anava en marxa i el vaig perdre.
Com us he dit al començament, l'empresa manresana va plegar i fa poc un amic m'ha enviat l'enllaç al web d'Autocares Diego. Han fet algunes modificacions al disseny original, típic del mal gust imperant a l'Espanya profunda, però és bàsicament el meu disseny com podreu jutjar.

Aquest és el meu disseny original, de pintura, el logo en teoria només era decoratiu, en cas d'usar-se com a marca s'havia de simplificar eliminant el fons. En un principi jo no volia usar tants colors deixant-ho en blau, vermell, i plata, però la iaia volia el "arco iris".

 Aquest és un cotxe de les carroceries catalanes Ayats, un model actual amb un gran "arco iris".

 Això és un Irizar del construït al País Basc, potser el model més venut de l'estat. 

Aquest és un altre Ayats montant sobre un xassís Scania, mai de la vida hagués usat Comic Sans com a tipografia, es nota que els d'Ayats, a part d'usar el meu disseny es van quedar sense talent per fer res més.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Haurien d'anar a la presó!!! Per lo de la comic sans es clar... Bé, per lo del plagi també.

maria ha dit...

Quina vergonya! L'Espanya profunda és així. No m'estranya gaire.

Carquinyol ha dit...

T'equivoques Pons, això de la còmic sans és de pena capital !! ;)

Un dels principals problemes que té l'Estat Espanyol (i que la nostra terra també patim) és que hi ha un tipus d'empresari que porta al seu ADN les maneres de fer del franquisme i als que anemenen 'emprenedors' quan no són més que una colla de pocavergonyes lladres i vividors.

Judith ha dit...

Això m'ha recordat en part a una cosa que li va passar a un noi crec que dels EUA, i una altra que ell mateix ha explicat.

Per si t'interessa:
http://theoatmeal.com/comics/design_hell
http://theoatmeal.com/blog/funnyjunk

Deus Ex Machina ha dit...

Comic Sans Ms!! A la foguera!

(Una salutació des de Tòquio)

tobuushi ha dit...

pons007
Tant com presó...fa molta ràbia, el plagi i la comic sans.

maria
M'ho han fet a Manresa també, però aquest va ser més descarat.

Carquinyol
Quina mania té la gent amb aquesta font! Sort que al Japó no la tenim en Kanji!
Els aprofitats i els cacics.

Judith
Molt bo! Vaig llegir coses semblants fa temps.

Deus Ex Machina
Vius a Tòquio? Ens em de posar en contacte, vols participar en el Sant Jordi d'enguany?

Claire ha dit...

Uuuuff, quina ràbia fa això! I quina ràbia la comic sans! Pobre tipografia! jajajaja