Camí cap a Tòquio 2020

Aquest cap de setmana passat vam celebrar com en moltes altres escoles japoneses, el Míting Atlètic anomenat "Undokai".
És molt típic del mes d'octubre celebrar mítings atlètics arreu del Japó. Aquest és un país amb molta estima per l'esport, i es potencia la pràctica de moltes disciplines esportives, ja siguin tradicionals, com les arts marcials o bé importades com els baseball o el futbol, entre altres.
Els undokai de les escoles són bàsicament atlètics, córrer, relleus, gimnàs, i jocs, molts jocs en els que participen pares i fills.

Tot comença amb una desfilada, a ritme de la música del Shin-chan, bé, també hi posen altres músiques, com la cançó de l'undokai de l'escola o dels programes favorits d'Anime de la mainada.

Desprès de saludar cap a la pagoda, la nostra escola és xinto, alcem la senyera nacional i cantem l'himne, l'himne nacional del Japó és molt difícil, per a mi, ja que té una melodia diferent de les occidentals, fins i tot un pèl cacofònica segons com, o sigui que em limito a guardar respecte i a pensar que dirien els demagogs del PP, no totes les escoles japoneses observen la bandera i l'himne com la nostra, aquesta és una escola molt japonesa, que educa la canalla en els valors tradicionals del país, la religió i la cultura, però no adoctrina, de fet no he sentit cap discurs en aquest sentit.  I els meus fills no venen a casa dient res forassenyat.

Després d'alguns discursos de les autoritats docents, venen el juraments "olímpics". Els atletes juren que no s'han dopat a base de llaminadures ni llepolies altament ensucrades.

Els més grans acompanyen als petits, enguany era la primera vegada pel Miró, una nena "gran" de 5 anys (^_^) li va fer de tutora durant tota l'estona.

No ho he dit abans, però es competeix en dos grups, els vermells contra els blancs, amb la Shikibu sempre havíem estat dels vermells, però amb en Miró ens va tocar ser dels blancs, després de 4 anys, se'n va fer estrany seure a l'altra banda del camp.

Els metres, soferts professionals allí on n'hagi, va elaborar aquests programes de mà tan bonics, o hauria de dir tant "kawaiis" com que som a la tardor tenien forma de Donguri ( gla ).

Aquí és on es van poder veure els futurs campions olímpics, no de Tòquio, el títol de l'entrada fa trampa, perquè encara seran massa petits, però potser els veurem a Barcelona 2022.

I si no sempre es podran dedicar a l'espectacle de varietats, Dagoll Dagom! Aquí hi ha potencial, el ball de les faves ( soramame ).

Els del santuari al qual pertany l'escola ens van enviar un fotògraf, un noi molt trempat, a qui li quedava molt bé el kimono de la pagoda. No li vaig fer cap foto de cara, cosa que ha provocat alguna queixa entre la secció femenina de casa, però és que era ( és ) molt guapo, semblava sortit d'una peli.

 Entre els jocs hi ha el d'agafar la bandera del contrari...

 ...traslladar pilotes de drap...

 ...curses de velocitat i relleus...

Miro va guanyar la medalla d'or de curses, tot i que tots en van rebre una d'igual ( democracia japonesa ), perque tothom marxi content a casa.

 El campió!

Les mares i les àvies van fer el dinar, i a l'hora de descans vam poder recuperar forca per la segona part, on les famílies seriem protagonistes.
Per cert, durant el dinar, a l'hora de les postres, hi va haver un intercanvi de "drogues" ensucrades que feina, por. És costum, entre els companys de classe, repartir-se llaminadures, entre tota la canalla, així doncs van anar arribant nens amb sacs de caramels, o galetes, cada dos per tres, mentre els nostres van fer el mateix, a la fi tothom va acabar amb les bosses plenes d'una barreja "letal" de sucres de tota mena. El pares ja sabeu que vol dir!

 Si! Shikibu, tu també hauràs de córrer (^_^)

 Estirar la corda...

 ..."koro, koro", fer rodar una gran bimba fent relleus, jo duc el testimoni penjat del coll.

 Els germanets grans van jugar a agafar el pa sense usar les mans.

A la fi, el discurs del director ( enchosensei ), agraint el Fair Play i explicant que els nens són com les canyes de bambú. Es va referir a que va poc han plantat un Chikurin, un bosc de bambú nou al santuari, ara de moment no es veu res, però de mica en mica es convertirà en un bosc, la canalla és com un bosc, se n'ha de prendre cura, i de mica en mica es tranformaran en un bosc preciós. Una mica Karate Kid, el discurs.

 Miró, no sé si se l'escoltava o pensava, vull tornar a casa a menjar el gelat que m'ha promès el papa...

 Per últim, abans de trencar filles, el discurs dels representants dels atletes. De què deuen parlar les "senyos" del fons?

Ah! I que no se m'oblidi de dir que els Blancs vam guanyar! Va ser justet, però feina anys que no guanyaven, serà perquè nosaltres ens hem canviat?
Visca els blancs!!!