Selfies...

Els darrers anys amb el nous telèfons mòbils inteŀligents, ha aparegut la moda dels selfies, fer-se fotos a un mateix, aquest producte de la vanitat humana, no és nou, els artistes plàstics, molts de nosaltres, prou narcisistes ja hem practicat la disciplina coneguda com "autoretrat". És clar que abans no hi havia càmeres de foto i només els artistes com nosaltres es podien fer autoretrats, us he ajuntat una coŀlecció d'obres dels creadors que més m'agraden. No estan ordenats seguint cap criteri, no us hi trenqueu la closca.

 Albercht Dürer

 Alphonse Mucha

 Dante Gabriel Rossetti

 Diego Velázquez

 Egon Schiele

 Francis Bacon

 Frida Kahlo

 Francisco Goya

 Jean-Auguste Ingres

 Joan Miró

 Lleonart da Vinci

 Lucien Freud

 Michaelangelo Buonarroti ( el de la caputxa )

 Pau Picasso

 Raffaello Sanzio

 Ramon Casas

 Rembrandt van Rijn ( que després de quedar-se calb els pintava amb barret )

I Vincent van Gogh

.

.

.

.

Segles i segles de tradicció pictòrica, d'estudi de la figura, la llum i l'espai que crea, anys de perfeccionar la tècnica, sobre diferents suports i pigments, escoles de Belles Arts, academies, tendències, estils...evolució, trencament, avantguardes, tot això ha esdevingut en el que ara us presentaré, el resutat de tots els retrats que heu vist en una sola peça d'art, una obra magnífica d'incalculable valor inteŀlectual.

Jo, com a artista plàstic, llicenciat en Belles Arts per la Facultat de Sant Jordi de la Universitat de Barcelona, i llicenciat en Disseny Gràfic, amb honors, per la Universitat de Central Lancaster, també he volgut fer-me un lloc entre els meus coŀlegues abans esmentats amb la creació de la següent obra mestra de l'art, referent de la cultura catalana i, essent com sóc exportador del disseny gràfic del nostre país. 

Espero que els qui entengueu d'art, sabreu valorar aquesta peça que, de ben segur, un dia veureu penjada de les parets de la New Tate. 

Que? Gallina de piel, eh?

Uns Nadals diferents

Bon Nadal a tothom i bon dia de Sant Esteve!
Quan un viu en un país que no és cristià, viure les festes de Nadal és una mica, si més no curiós o diferent. Sobretot si al costat de casa tens un santuari xintoista on hi ha l'escola dels petits. Tanmateix crec que és important participar i mirar d'entendre la cultura del país que ens ha adoptat. Per això després d'un vespre de fer cagar el Tió, el millor és, per Nadal, anar al santuari i donar gràcies al Déus, pel bon any que em tingut i per millor any que ens espera, i que millor marera de fer-ho que començant per unes benediccions.

No entenc gaire les litúrgies de la religió xintoista, ni els propis japonesos les saben del tot per això sempre hi ha un sacerdot que les va explicant i et va dient que has de fer en cada moment. El que sí que no pot faltar són les robes blanques que ens hem de posar per poder entrar al temple.

Com totes les litúrgies religioses, a la canalla se li fa un pèl pesada, però el més segur és que els Déus ja hi estiguin acostumats, qui sí semblava estar-ho són els mestres, que les han vist de tots colors.

L'Aya i la Shikibu porten un sobre amb uns paperets consagrats que serviran pel ritual de purificació.

Primer cal escampar els paperets per sobre les espatlles i el cap i després passar aquest ninotet per tot el cos, sobretot les part que ens facin més mal, d'aquesta manera els ninot es carregarà de tota l'energia negativa del cos i en serem immunes.

 Després aquests papers seran recollits pels sacerdots que els purificaran.

 Un cop fet el ritual entrem al temple, per rebre la benedicció.

A partir d'ahir el temple xintoista començarà a tenir molta feina, comença el període de Cap d'Any, de llarg la festivitat més important pels japonesos, on famílies senceres es retrobaran per anar al temple i demanar bons desitjos pel nou any.

Aquests són els esclops dels sacerdots. Si a les cases japoneses no es pot entrar amb sabates, als santuaris menys.

Després de les benediccions, els membres de la directiva del santuari, i el sacerdot principal oficien la cerimònia de purificació de les "Ema" les tauletes de fusta que serveixen d'ex-vot o desig duran l'any.

Bones festes a tothom!

D'excursió als peus del Fuji

 Comença a ser tradició a la nostra família passar un cap de setmana junts unes setmanes abans del Nadal, enguany vam llogar dues cabanes de muntanya i els avis una cambra a l'hotel Qkamura que hi ha als peus del Mont Fuji. Els hotels Qkamura són, per entendre'ns, una mena de Paradors Nacionals, unes instal·lacions que són del govern japonès i per tant els preus són molt raonables, per exemple la cabana on ens vam estar val ¥20.000 ( 147€ ) però si poden estar tranquiŀlament fins a 6 persones, o més depenent de l'edat o la mida (^_^)

Pel matí feina molt de fred, aquesta és la gebre que hi havia d'amunt del nostre cotxe a 2/4 de 6. 

De nit era tant fosc que no em vaig adonar que la meva plaça de pàrquing era dins el requadre blanc, bé, això vol dir que hi poden aparcar tranquiŀlament dos cotxes (^_^)

 Per això la bandera del Japó és com és, no hi ha foc al bosc és el sol naixent!

 La vista del Fuji des de la finestra de la cabana quadra perfectament amb el marc, bona pensada!

 La neu cobreix el cim, romandrà tancat fins l'any vinent, a la primavera tornarà a obrir i potser hi podrem pujar. 

 La cabana era molt gran, hi havia dues cambres, una al pis de baix amb dos llits el bany i el lavabo,

 i una mena de loft...

 ...amb espai per encabir almenys quadre futons, tot hi que hi havia espai per més.

 Bon dia Shikibu!

Cuina menjador totalment equipada, tot i que nosaltres teníem sopar i esmorzar inclòs a l'hotel que esta just creuant la carretera.

 El vidre de la finestra de la cuina feia l'arc de Sant Martí al terra del menjador a les 7 del matí.

 La Shikibu el volia agafar amb les mans.

 Bon dia, cosinet!

 Aquest és l'aspecte del mont Fuji des del llac Tanuki.

Hi ha uns dies l'any quan el sol surt darrere el mont i quan s'il·lumina sembla una joia, per això en diuen el Diamant del Fuji. Molts fotògrafs esperen hores el moment ideal. La veritat és que en veure'l cobert de núvols no es fa estrany saber perquè els antics pobladors d'aquestes terres creien que era una muntanya sagrada i que al cim hi vivien els Déus.

Hi és que el Fuji ha condicionat la geologia dels seus voltants, fa molts segles en una erupció va deixar anar una descàrrega de lava i projectils que es poden veure encara.
Tot i que si heu vist Frozen aquest camp de roques potser us fa pensar en una escena de la peŀlícula, no?

 Gaudi i el seu trencadís també és present al Japó.

 Quin murri!

 Fils de gel.

 Suzuki.

El millor per fer passar el fred de la muntanya és un bon vol de sopa d'udon, amb un ninot de neu de rave ratllat.

 Sembla bo, oi?

 Un mussol tallat de fusta vigila l'entrada del restaurant.

 I un pujol màgic de roques de Fuji presideix una vista meravellosa des d'on el veu el mar.

 El veus el mar, Shikibu?

 I tant que sí, hi és daurat, com una patena de catedral.

No és que Miró estigués cansat, és que de cop i volta em van venir moltes ganes d'agafar-lo a coll i be, a vosaltres no us passa?