David Coll Blanco

Avui s'inaugura una exposició especial, és especial perquè l'autor de les obres ens va deixar al setembre amb només 39 anys.
Es deia David Coll i era un personatge encantador, una d'aquelles persones de les que en vols ser amic al segon de conèixer-les.
Vam conèixer David a l'ambaixada espanyola de Tòquio, per casualitat, perquè no jo no hi anava mai, va ser en una presentació d'empreses de disseny, quan encara hi havia diners per portar dissenyadors al Japó per fer contactes.
David treballava de fotògraf freelance per l'ambaixada eventualment. Però en realitat col·laborava amb altres artistes japonesos i intentava sobreviure com a fotògraf en un món on tothom es pensa que sap fer fotos.
Una altra vegada ens el vam tornar a trobar seguint la princesa Letizia, bromejava amb el fet la majoria de premsa espanyola havia vingut al Japó per veure si podia treure una foto de la princesa tocant-se la panxa, va ser quan estava embarassada, jo hi vaig anar també perquè l'Aya va tenir l'antull de veure una princesa de veritat, i nosaltres també esperàvem la Shikibu aleshores, i ja se sap que no es pot contradir una dona embarassada.
Totes les vegades que vam trobar-nos amb David, sempre anava enfeinat fent fotos a tort i a dret, però sempre amb un somriure a la cara, sempre amb temps per aturar-se a fer-la petar.
Després vam saber del naixement de la Maïa, la seva filla, preciosa barreja, però és clar David era molt guapo.
Em vaig alegrar molt quan vaig saber que havia fet la foto fixa per a la pel·lícula de la Isabel Coixet, Mapa de los sonidos de Tokio. La feina però sempre és difícil.
Finalment va entrar a treballar per Desigual, i després de 10 al Japó, va marxar a Barcelona.
Amics comuns m'han dit que l'empresa es va portar molt bé, quan li van descobrir el càncer que el va fulminar en mesos, li van oferir pagar el tractament i tot.
Ara col·laboren en aquesta exposició, juntament amb l'ambaixada espanyola.

 Fotograma de la Mapa de los sonidos de Tokio, per David Coll.

 David era una d'aquelles persones que vaig conèixer, però amb qui no vaig poder passar massa temps, per culpa de la feina, i les distàncies físiques, i em sap greu, perquè era bona gent.
Si pogués tornar enrere li demanaria d'anar a fer una birra a Shibuya i parlaríem dels projectes que podríem fer junts.