El noi de la mare

Avui és el dia de Sant Esteve, molts de vosaltres us afartareu de canelons, beureu cava i omplireu el forat que us quedi de neules i torrons.
Jo acabo de deixar dormint en Miró, després de tornar de treballar, com que són festes nostrades, sap greu no poder passar-les amb la canalla, que m'espera desperta i banyada. De vegades els llegeixo un conte o els canto una cançó abans de dormir.
Avui he recordat el noi de la mare de Mossèn Cinto Verdaguer. És una cançó que m'agrada molt, de les que canto a la dutxa i que m'omple el cor. No em sabia el motiu però avui ho he descobert gràcies a Josep Maria de Segarra, en l'article publicat a la Publicitat i que va recopilar en un llibre titulat, Cafè, copa i puro.

L'article porta per títol, la meva cançó, i fa així:
Fixeu-vos en aquestes cinc paraules. "El noi de la mare", que volen dir Crist, però el Crist entrellucat des d'una masia de parets torrades, amb un collet al d'amunt amb quatre pallers, amb un camp de mongeteres, i una mica de blat de moro, amb la riera un xic més avall, i una figuera i un lledoner arrapats a les parets de la casa, i mitja dotzena de vaques que venen sense fer soroll, i una mossa amb una trena caragolada i amb una cara més fina que un rossinnyol.
Fixeu-vos bé en aquest Crist acabat de néixer, sospitat i endevinat en el raconet d'una vall catalana, i que aquí no se li diu Crist, ni se li diu Emanuel, que vol dir "salvador", sinó que se li diu purament, "el noi de la mare".
I fixeu-vos que la cançó diu: "Què li darem al noi de la mare?"
És la masia que pregunta això, són les mongeteres, i les vaques, i la noia de la trena caragolada.
És davant del misteri d'aquest gran naixement que la mica de la nostra gleva estimada vol donar alguna cosa. Vol donar i vol oferir el millor que té.
Però davant del misteri no s'esgarrifa ni tremola, no es desconcerta gens, d'una manera ben poc cerimoniosa li ha dit "el noi de la mare", d'una manera tendrament grotesca li ofereix panses i figues, i nous i olives, i mel i mató.
Però fixeu-vos encara una mica més, mireu que vol dir tot això de les panses i figues, i nous i olives.
Mireu que aquí s'hi barreja el fruit de la nostra figuera.
Penseu una mica en les figueres del nostre paisatge.
Penseu una mica en les oliveres de cara el mar.
Penseu en les nous de tardor esclofollades a la vora de la llar, i el la mel que és el fruit més dolç que es fa d'amunt la terra, i que a més, aquí, té el perfum de totes les nostres flors.
I penseu en el mató blanquíssim que baixen els pastors el dia de mercat, i és tendre i pur com un trocet de congesta.
Mireu com al "noi de la mare" li donen el bo i millor.
Mireu com dins d'aquestes quatre fruites seques hi ha la saó concentrada de tot el nostre paisatge.
I el nostre paisatge és allò que tenim dins de l'ànima.
És allò que ens fa plorar quan venim de terres allunyades i ens trobem de cop i volta per l'Empordà i anem seguint com uns adelerats fins arribar a la nostra Barcelona.
Penseu que a la cançó del "noi de la mare" hi ha el perfum de tot Catalunya,
del bosc i de la plana, i de la muntanya i de la mar.

És difícil explicar què sent un emigrant, lluny de la seva terra durant aquestes dates, no us puc dibuixar l'emoció que sento en llegir aquestes paraules tan ben trobades de Segarra que reflexen el sentiment dels qui vam marxar per trobar el què no vam poder a casa nostra. Quan estigueu farts de polítics i corruptes i us perdi el desesper, sortiu i torneu per l'Empordà, tanqueu els ulls i sentiu les olors de la molsa humida, deixeu-vos acaronar per la nostra llum mediterrània. Aneu a la platja i preneu un grapat de sorra amb les mans i deixeu que s'escoli suaument pels dits, guaiteu el blau intens de la mar i torneu a estimar aquesta terra que molts de nosaltres enyorem amb desesperat amor. Penseu que això que feu, alguns només ho podem somniar en nits com les d'avui.