Els pins de tres branques i els Tió de Nadal

De tots és sabuda la veneració ancestral que sent la humanitat en vers els arbres, qui no ha tingut un arbre de Nadal o ha fet cagar el Tió.

El pobles celtes, però també els mediterranis ens em congregat al voltants dels arbres per celebrar les nostres festes, i hem creat litúrgies religioses basades en el culte místic que aquestes éssers ens inspiren.

Els bascs tenen l'arbre de Gernika i els libanesos el Cedre, arbre amb la fusta del qual el rei Salomó va fer construir el Temple. Però els arbres també són venerats a l'Àsia, al Himàlaia el mateix cedre, i al Japó els pins, roures i càmfores poblen els santuaris xintoistes.

Al Japó alguns arbres són Yorishiro, recipients del Kami, contenidors dels déus, per tant arbres sagrats que contenen l'esperit de Déu, de la mateixa manera que pels catòlics una hòstia consagrada.

O el pi de Rikuzentaka al nord-est a la zona afectada per tsunami del 2011, l'únic supervivent del 70.000 pins i que s'ha convertit en símbol dels supervivents.

A ningú se li acudiria profanar una hòstia ni tallar una sequoia californiana de 3.500 anys, ni un arbre centenari d'un temple japonès. Ni tant sols les bombes feixistes van poder amb l'arbre de Gernika.

Tallar un arbre, de vegades és necessari, en fem mobles, paper, xarops, medicines, etc. Però mai ens deixa indiferent.

A Catalunya hi ha un arbre, un pi, d'una única soca en sortiren tres branques, antigament era associat al misteri de la Santíssima Trinitat, fins que un mossèn en va fer un poema i va escampar la llegenda del rei en Jaume i el Pi de les tres branques.
Eren temps difícils, temps de idees vingudes d'Europa, de romanticisme, de renaixença cultural i nacional.

Catalunya orfe d'herois, reis i cavallers, va crear les llegendes de la seva fundació nacional, d'igual manera que feien els altres pobles del món.
Així el pi de Mossèn Cinto Verdaguer va esdevenir el símbol nacional dels Països Catalans.

El pi va es va assecar als voltants dels anys 20 del segle passat, però la seva força simbòlica es manté viva malgrat les prohibicions de les dictadures vingudes d'Espanya i la indiferència d' una societat de ridiculitza les llegendes d'excursionistes xirucaires.
Però no tothom deu pensar el mateix ja que han cregut convenient escapçar una de les branques, com a "càstic" pel moviment d'alliberació nacional que esta visquen el nostre poble.
Adovarem l'arbre, fins hi tot millorarà el seu aspecte, i els qui ni tant sols en coneixen la llegenda ara la sabran, i fins hi tot alguns llegiran el poema de Verdaguer, i demà hi haurà més independentistes encara.

Per cert per a qui els agradi l'animació japonesa i l'estudi Ghibli, hi ha una pel.lícula titolada El meu veí Totoro que il.lustra una història on surten el deus que viuen als arbres i al bosc.