De càmping entre volcans

Shupatsu! Vol dir llestos per marxar, vinga agafem tots els estis que ens anem de càmping a Hakone! El cap de setmana passat vàrem anar a la falda del Fuji, sí aquella zona que resta mig tancada per emergència volcànica, estem bojos? No l'alarma a passat però la gent encara té por i no hi vol anar, per tant menys trànsit i més tranquils.

Va ser la primera vegada que anàvem de càmping al Japó, a l'Aya li ha agafat la falera, o sigui que ens em comprat una tenda, i munt que a la muntanya i falta gent!

Quan era petit havia voltat mitja Europa amb una tenda de càmping, per això, suposo que hi ha coses que mai s'obliden, ara, al Japò hi torno. Encara no sé com són els càmpings japonesos però pel que he vist no són ni de bon tros com els que estem acostumats els europeus. Aquest de Hakone és de l'estat i és molt barat, passar la nit els va costar ¥7.000 ( ±5€ )

Per ser la primera vegada que muntàvem la tenda no va anar malament, sort de l'ajuda dels petits exploradors.

 La Shikibu es va encarregar dels claus.

 I Miró del martell.

 De fet, es va encaparrar que els havia de clavar ell. 

Hem comprat una tenda japonesa de la marca SnowPeak, està molt bé de preu, és fàcil de muntar i és molt ample, n'estem molt contents.

 La canalla estava molt exitada!

Abans de dormir vàrem anar a un onsen que hi ha aprop del càmping, con que la gent no ve, estava buit i ens vàrem podem banyar tots sols, en Miró i jo, és clar.

Era molt petit, però és la primera vegada que he pogut fer fotos d'un bany japonès, amb el mòbil, és clar, l'aigua era extremadament calenta, l'aixeta del fons és per posar-hi una mica d'aigua freda, però és com pixar al mar.

L'endemà vam decidir anar a l'estany que hi ha al costat, ja us n'he ensenyat fotos altres vegades, és molt bonic i em recorda Banyoles. Hi ha un vaixell "pirata" que el creua.

 Hi ha gent que hi té barques per sortir a pescar.

Els quatre vàrem llogar un patí de pedals en forma de cigne, 10€ els 40min. Una mica car, tenint en compte que érem els únics, però els japonesos no saben regatejar.

  És un dels pocs llocs de Hakone on no hi ha cases d'estiueig. 

 Amb questa tranquilitat potser sí que pescaran algun peix.

 Sembla mentida que siguem tant aprop de Tòquio, i que encara sigui un parc verge. 

 Un dia hem de pujar a un d'aquests vaixells.

Després de la pasejada en patí, vam anar al Santuari de Hakone, mira que he estat vegades al parc i mai l'havia visitat. El punt vermell de dalt és on vam dormir i on vàrem llogar el patí i el de sota és el santuari.

Es pot accedir al Santuari de Hakone per carretera i per barca, si us decidiu pel transport aquàtic, us esperen moltes escales fins al cim.

Un cop dalt no es gaire gran, però és dels pocs de la zona que està pintat de color vermell, val molt la pena visitar-lo.

Aquests papers són com de la loteria de la sort, els treus a l'atzar d'una capsa i després de llegir-ne la "bona ventura" es lliguen d'unes cordes, els sacerdots els cremen un cop l'any, quan se suposa que els déus els llegiran.

Abans d'entar als santuaris xintoistes és costum fer les ablucions, ens aquest cas diuen que l'aigua de la pica és molt bona. És aigua volcànica plena de minerals.

 Tant si és bona com si no els dracs fan respecte.

Al costat de la pica de les ablucions n'hi ha una altre de més petita on la gent hi submergeix petits papers de fumar amb kanji impressos, són, com els d'abans, papers amb desitjos, la gràcia d'aquests és que els papers, al ser tan fins, es desfan però no la part impressa que resta surant. La Shikibu primer es pensava que eren formigues nedadores, fins que te n'anodes que són caracters kanji.

Als jardins del santuari s'hi poden trobar arbres sagrats, com els de la pel·lícula Totoro, aquests arbres contenen "kami" un esperit sagrat i són més antics que els santuari mateix.

Els santuaris també tenen unes tauletes de fusta anomenades "ema" on la gent hi escriu desitjos, cada santuari té dibuixos diferents, per això hi ha molta gent que les col·lecciona, aquest les té amb un dibuix que em recorda el Drac Shelron de Bola de Drac, no?

 Miró va demanar un desig als déus, però no ens va voler dir quin era. 

 El meu és poder fer-me fotos com aquestes durant molt i molts anys, entre mig dos arbres bessons. 

 El príncep Genji i la dama Shikibu. 

 Aquests lleons sagrats, que es diuen Shissa, protegeixen el santuari de dimonis.

 Aquesta és la porta "Mon" d'entada al santuari des del llac. 

 Segons com la miris sembla una escultura de Calder.

Moment de melangia de la Shikibu, saturada de la bellesa del paisatge, es va quedar "encantada" com deia la meva àvia, observant l'aigua. Miró, més mundà gaudia del moment.

La Shikibu tenia raó, el dia era una mica tristoi i transpirava melangia, l'aigua de l'estany és magnètica, no m'extranya gens que Puccini composés les seves belles melodies al costat d'un llac com aquest.

 Cada petit té els seu favorit, i per molt que em pesi, el de Miró es sa mare.

 Per sort, crec que la Shikibu, és la nena del papa.

 La molsa japonesa és preciosa, el seu verd és tan lluminós que sembla que tingui llum pròpia.

 En aquest ambient és fàcil trobar-hi coses tan boniques com aquesta capella.

O la mirada desafiant d'aquest guardià. Ja tinc ganes de tornar a fer una altre escapada com aquesta.